La família Robinson és una sèrie indisociable dels estius de finals dels anys vuitanta, en aquelles tardes de la segona cadena de TVE plena de continguts infantils. La reemetien any rera any i mentre berenàvem pa amb xocolata, amb el sorollós vetilador posat, gaudíem les aventures d'aquesta família suïssa perduda en una illa del Pacífic sur. Mentre devoro capítols de Perdidos, la sèrie d'aquest estiu per a un servidor, recordo aquesta sèrie japonesa que guarda alguns -només alguns, és clar- punts en contacte amb aquest fenomen de la televisió de principis de segle XXI.En aquells estius de fa dues dècades en què el DVD no existia i els canals de TV els comptàvem amb els dits d'una mà ens ho passàvem bé amb una sèrie hereva de Heidi. El pare de la família Robinson recordava l'avi de la Heidi amb uns anys menys, amb aquelles veus potent i una bonhomia a vegades pesada. Els seus tres fills eren tot un univers propi. El fill gran, que volia ser pianista i estava bastant frustrat a l'illa. La filla mitjana, la Flor, era la gamberra i mantenia una certa ensió sexual amb un noi negre també perdut a l'illa, que acompanyava un vell capità. Després hi havia el fill petit, que es feia un fart de córre, i la mare, una mica bleda. Cinquanta capítols on passava de tot, amb l'illa deserta -o no tant- de teló de fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada