dimecres, d’octubre 10, 2007

El gran Monzó


Els darrers mesos hi ha hagut molta polèmica al voltant de la Fira de Frankfurt. Qui anava i qui no, com hi anàvem, retrets, debats inteminables i improductius... Un escriptor al qual respecto molt com Sergi Pàmies afirmant que si deia el que pensava de la fira el vindrien a buscar els Mossos d'Esquadra a casa. Deu n'hi do! I vinga a fer bullir l'olla. Però arriba la jornada inaugural i Quim Monzó fa un discurs genial i fa callar a tothom. Frankfurt ha començat amb bon peu i els qui ens sentim catalans i estimem la literatura d'aquest país ens n'hem de sentir orgullosos i satisfets.

Monzó és un paio molt gran. A la meva generació ens ha marcat amb els seus llibresde contes. El vaig descobrir a secundària amb Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury i vaig anar desgranant la seva trajectòria i adquirint amb fruïcció les seves noves obres. Amb Monzó vaig descobrir un gènere literari, el conte, al qual sóc molt aficionat i en tinc algunes desenes a la meva biblioteca particular. Si alguns dels autors catalans actuals ha de guanyar el Premi Nobel el meu favorit seria Quim Monzó. I no oblidem les intervencions de l'escriptor barceloní als mitjans de comunicació: diaris, ràdio i televisió. Recordeu les seve aparicions al Persones Humanes. Un exemple.

El seu discurs a Frankfurt no l'he pogut veure sencer però si un ampli resum al programa de TV3 La Nit al dia. Monzó va rebre un encàrrec i ha complert a la perfecció. Que és el que sap fer millor? Escriure contes. Doncs escriu un conte sobre un escriptor que ha d'escriure un discurs. I li queda un discurs impecable. El complement ideal del discurs de Monzó ha estat l'espectacle dirigit per Joan Ollé, que intentava resumir que és la cultura catalana. Frankfurt ha començat bé però no oblidem que només és una fira. La més important del món en el sector editorial, però una fira. Deixem-nos, doncs, de romanços i aprofite'm-ho. I deixem el nostre inevitable autoodi en un calaix tancat amb clau.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Uns republicans multen per no votar a favor del rei? Un partit "independentista" no accepta independentistes a les seves files? Cada dia una sorpresa ...

Anònim ha dit...

Demasiadas corrientes. Esa puertAAAAA!

Anònim ha dit...

Si no feu bondat, esteu acabats com a membres del Tripartit.
I si feu tanta bondat com perquè Zapatero no us foti una puntada de peu al cul, esteu acabats com a partit (us fotreu una hòstia a les generals, i després us en fotrà una altra el Carretero).

Anònim ha dit...

L'escriptor Quim Monzó ha rescatat, en el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt, les paraules que el violoncel·lista Pau Casals va pronunciar en un parlament a les Nacions Unides a Nova York en les quals expressava que "sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya". Monzó ha fet un discurs irònic i sarcàstic -en forma de conte on el protagonista és ell mateix-, en què ha explicat als assistents que a Catalunya "si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions.
Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu".
"Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa", ha afegit Monzó, a més de deixar clar en aquest sentit que "l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar".
Monzó ha manifestat que "al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà)".
Monzó també ha recordat que "ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació- Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel".
L'escriptor ha recordat que "tot i que —com s’ha dit— als catalans, els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada".

Anònim ha dit...

Se nota que este Monzo es novelista y debe ser especialista en novela fantastica, porque no se pueden soltar mas paridas en tan poco tiempo.
Puestos a fantasear, podria haber añadido que los catalanes fueron los primeros en llegar a la luna.

Anònim ha dit...

Sempre ho he pensat, en els seus llibres i en els seus articles, però altra vegada em toca treure'm el barret cap a en Monzó.
Tot allò que va dir sense dir, tota aquella subtilesa per dir les coses clares.

El fantasma del castillo ha dit...

Todos nuestros politicos se han ido a comer Frankfurt con mostaza, de esta manera se escaquean de ir a los madriles al desfile, le tienen miedo a la cabra de la legion..ja,ja,ja. besitos

Maria Rosa ha dit...

Frankfurt és la Fira del llibre per excel·lència i prou. Millor ens deixem de política i que parlin només els artistes i escriptors. Els polítics ja tenen altres temes per tirar-se els trastus al cap!

Anònim ha dit...

Anònim de les 12:38 PM, octubre 10, 2007. Primer descansa i després mira el video o llegeix el text de Monzó. Està en català, castellà, alemany i anglès. Tria el que més t'abelleixi. I per favor, després, calla.

Anònim ha dit...

En Monzó ha dit moltes veritats, que despullen moltes mentides, com que Espanya és una grande y libre, on tots som espanyolistes i quatre arreplegats parlem llengües extranyes que com a molt son dialectes barroers de la lengua del imperio.

Dons aquest imperio se'l podeu posar on us càpiga, que jo no el vull pas.

Ha valgut la pena aquest discurs de Monzó, inteligent i irònic (trets molts catalans) que ens treu del damunt les tones de caspa que cada dia cau dels caps de gent com el Acebes o l'Aznar (trets molt espanyols).

Una anecdota molt bona d'aquesta Espanya de pandereta que defensa la dreta espanyola es quan Madonna va vebir a grabar un videoclip a Granada, al càsting es va presenatr molta gent per a fer d'extres, però la majoria quedaven fora perque s'exigia: "Hombres con bigote, bajitos, morenos y con cara de mala leche", és a dir, la descripció de Don Jose Mari.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

jordi pla ha dit...

A mi també m'ha agradat el tros que han donat. Ha dit moltes veritats. Tenia por dels seus tics. Pensava: ara es posarà a donar cops de cap, però no n'ha fet cap (o no els han posat). Els pobres traductors deuen haver anat de cul... No crec que l'hagin pogut seguir. Els alemanys es deuen haver quedat amb la mitat de l'historia. Però molt bé. Clar que les opinions via Madrit no són gens favorables...

Jesús M. Tibau ha dit...

Cal deixar que parlin els escriptors i escriptores amb les seves obres.

Ricard ha dit...

I del discurs del Montilla no en dius res Salvat?
Nosaltres, els valencians, ja tenim la nostra quota d'espanyolisme i fatxeria amb el Francisco Camps i tota la seua colla, però vosaltres, els catalans, tampoc podeu cridar molt alt perquè el vostre president és "molt" espanyol El Xarnego va parlar desprès del Monzó i les cal com hi havia on comparar la cosa va semblar encara més lamentable. I el pitjo de tot va ser que Carod i companyia van tindre que fer palmes .
"Mal de molts, consol de ximples"