ZP: amortitzat

Fa poc més de sis anys que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència del Govern espanyol i cada vegada són menys els que quan acabem de passar l’equador (teòric) de la seva segona legislatura en el càrrec neguin que ens trobem davant d’un polític amortitzat i que el PSOE faria bé en buscar un nou líder si en les properes eleccions vol tenir alguna possibilitat d’impedir que el PP torni al poder. La decadència de Zapatero s’ha accelerat des de la seva reelecció. I és que el lleonès és un president ideal quan les coses van bé però ha demostrat ser calamitós quan la conjuntura política es torça.

Zapatero va amagar la crisi durant la campanya electoral del 2008. Va negar una evidència en un acte greu d’irresponsabilitat política però molt rendible electoralment. La seva gran proposta electoral, els famosos 400 euros anuals, van ser un gran engany i una elevada i innecessària càrrega per a les arques públiques. La crisi econòmica va ser admesa poc després dels comicis. La reacció va arribar tard i va consistir en estimular el consum -ajudes per comprar cotxes- i fomentar l’obra publica injectant diners als ajuntaments. Pel camí va caure el ministre d’Economia, Pedro Solbes i el nombre aturats es va enfilar a xifres més que preocupants.

Fa unes setmanes s’ha confirmat que les receptes econòmiques del govern espanyol no han servit absolutament de res i ara cal una terapia de xoc, inclosa la reducció dels salaris públics i pensions. Zapatero és un president desbordat, que només ha reaccionat esperonat -o obligat- per Obama i Merkel i el fantasma grec i només s’ha salvat de les eleccions anticipades per un sol vot. Li continua funcionant la geometría variable in extremis i treu matrícula d’honor en funambulisme polític, però del "talante" ja no en queda res. El ZP seductor dels seus primers anys a la Moncloa s’ha convertit en gairebé una ombra, un generador industrial de desconfiança

El PSOE hauria de plantejar-se –si no ho ha fet ja- el relleu de Zapatero. Com ja han dit algunes veus força autoritzades, una possibilitat gens descabellada davant la situació actual seria un canvi de president i evitar una convocatòria d’eleccions anticipades gens recomanables. Es tracta d’una maniobra que no entra en les coordenades habituals de la cultura política del nostre país on els partits es regeixen per lideratges gairebé messiànics i amb allò de "el que se mueva no sale en la foto". Però la situació que vivim actualment requereix mesures dràstiques… i no només pels treballadors públics i els pensionistes.

CiU ha demostrat que està per la feina i possiblement alguna altra formació donaria suport a la investidura d’un nou president i la formació d’un govern amb menys polítics i més tècnics que sàpiguen com treure l’Estat espanyols del fang actual. Una altra opció és deixar que la situació degeneri més i que Zapatero segueixi en aquesta decadència fins que les eleccions anticipades caiguin pel seu propi pes.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

L'any que ens queda

Ens resta una mica menys d’un any fins a les properes eleccions municipals i la sensació és que aquest mandat ja està a la pròrroga i poca cosa podrà donar de més. Si el sistema polític ho permetés el més sensat seria convocar eleccions anticipades a l’Ajuntament torrenc. Però els mandats municipals, peti qui et, duren quatre anys i, si convé, s’hi posa una gestora. El símptoma més clar que ens trobem ja en el temps afegit és que estem acabant el mes de maig i encara no s’ha aprovat el pressupost de l’any 2010. La complicada situació de les arques municipals torrenques i la encara més complicada aritmètica del ple són les causes d’aquesta pròrroga pressupostària.

Els partits i els polítics torrencs ja treballen amb la cita electoral al cap i molt positiu per als interessos municipals no és. En el passat mandat ja vam viure els inconvenients de les presses pera acabar projectes abans de temps: pavelló poliesportiu municipal, obres al carrer Antoni Roig i la plaça de la Font… Quatre anys després aquesta plaça emblemàtica torna a estar en obres. La Biblioteca es va inaugurar al començament d’aquest mandat i és un equipament modèlic… però poc rendible electoralment.

Certs polítics comenecen a prendre posicions de cara als comicis. No és estrany que algun dels actuals regidors amb aspiracions acabi d’engegar un bloc. I és que la xarxa té cada cop un pes més important en les campanyes electorals. Els comicis a la presidència del Barça, amb set candidats en competició, en són un exemple clar. Al nostre municipi, alguns dels regidors intenten treure profit de les eines que ofereix internet.

Aquest mes de maig ha deixat algunes notícies importants de cara al futur del nostre municipi. Hem sabut que el 2012 es començarà a construir una comissaria dels Mossos d’Esquadra, un equipament necessari per contribuir a la reducció de la inseguretat creixent del nostre municipi. I també té un efecte de capitalitat. Hi ha realitats –o això sembla- i també aspiracions i una és la candidatura de Torredembarra a la Llei de Barris, impulsada per la Generalitat. L’Ajuntament vol revitalitzar el nucli antic amb una injecció de tres milions i la recuperació de l'antic escorxador com a gran eix vertebrador de la zona, amb la seva conversió en un centre per a les entitats del municipi. A aquesta actuació, s'hi afegirien millores dels serveis i del paviment, a més de programes socials. Un projecte interessant però que necessita imposar-se a altres que han presentat altres municipis catalans. Esperem doncs que es fci una bona feina per convèncer la Generalitat.

Tot i aquestes projectes de futur, la sensació en aquesta primavera de 2010 és de certa paràlisi. El pàrquing de Filadors continua sense data d’inaguració, les obres del teatre-auditori ja fa mesos que estan aturades, la sala polivalent situada a l’antic teatre de Caixa Tarragona també segueix en obres, no acaba d’estar clar la ubicació del Centre d’Alta Resolució (CAR) o hostil lleuger… L’any que ens espera serà complicat. Els partits i els polítics cals voldran arribar en la millor posició a la graella electoral i aquestes apiracions sovint topen amb les necessitats del municipi al que teòricament serveixen.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

El gran fracàs d'Hereu (tot i que encara n'ha tret profit)

Sopant amb bons amics, va sortir aquest dissabte la consulta de la Diagonal de Barcelona. Que n'opines Jordi? I me'n vaig adonar que no n'havia parlat al blog tot i que és un tema que m'ha intereressat com a fenomen i per les seves conseqüències. El fracàs de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha estat molt sonat. I ho ha estat per diverses causes. Com vaig dir quan ahir m'ho van preguntar, en països anglosaxons Hereu ja faria dies que hauria dimitit i se n'hauria anat cap a casa. Però la nostra cultura política és molt diferent i, fins i tot, l'alcalde de Barcelona n'ha tret profit d'un fracàs personal seu. Formidable!

Les arques municipals barcelonines s'han gastat tres milions d'euros en una consulta que només ha aconseguit un 12% de participació, tot i que es podia votar presencialment i per internet i la campanya propagandística ha estat per terra, mar i aire durant moltes setmanes. L'opció que ha guanyat fregant el 80% ha estat la terceram la que no defensava l'ajuntament -gairebé silenciant-la- i és que la Diagonal no sigui ni una rambla ni un boulevard. Tot això és un fracàs impressionant per Hereu, però és que a més hi hem de sumar múltiples problemes informàics i irregularitats. L'alcalde va afirmar que havia votat quan no ho havia fet. El cap de l'oposició municipal ho va intentar fer set cops i no ho va aconseguir. Desenes de ciutadans van denunciar problemes en la seva votació.

Tot en conjunt és més que lamentable, però Hereu continua al capdavant del consistori barceloní i, a més, s'ha carregat el seu primer tinent d'alcalde, Carles Martí, amb qui el 2006 es disputava la successió de Joan Clos i continuava com a gran alternativa d'un alcalde cada cop més devaluat i poc creïble. Amb el cessament de Martí i la coordinadora tècnica de la consulta, Hereu i el seu govern dóna per tancat aquest trist episodi, un capítol més en aquesta imaparable decadència del govern socialista que fa tres dècades que regeix l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha qui diu que Hereu està fent bo Joan Clos. I això si que té mèrit!

Memòria selectiva

El jutge Baltasar Garzón ha estat finalment suspès i continua el seu camí inexorable fins a convertir-se en una de les grans icones del progressisme més tronat de l’Estat espanyol. Potser podria arribar a superar el Che Guevara i tot. El dia que se li va comunicar la decisió del Tribunal Suprem vam poder veure una manifestació bastant kitch de suport al magistrat. Baltasar Garzón és una d’aquelles històries que demostren que a l’Estat espanyol i també a Catalunya la gent –i sobretot els que manen i la famosa societat civil- tenen una memoria molt selectiva.

El gran moment de Garzón va ser quan va aconseguir retenir a la Gran Bretanya l’exdictador xilè Augusto Pinochet. Ningú o gairebé ningú sembla recordar que l’any 1992 el llavors jove jutge Garzón va practicar desenes de detencions d’independentistes catalans quan s’acostaven els Jocs Olímpics de Barcelona. El jutge andalús es va inventar les detencions preventives molt abans de la denostada guerra preventiva de l’Irak i aquests independentistes catalans van ser torturats pels cossos de seguretat de l’Estat, com ha acabat reconeixent el Tribunal d’Estrasburg. I alguns el proposen com a Premi Nobel de la Pau!

Només un any després Garzón va voler entrar en política, com a número tres del PSOE per Madrid. Però no el van fer ministre i al cap de pocs mesos va deixar l’escó i se’n va tornar a l’Audència Nacional, on va començar una implacable instrucció del cas GAL que va matxacar els socialistes que no l’havien volgut de ministre. Curiós no? Des de llavors Garzón va convertir-se en el pardigma del jutge estrella, amb una hiperactivitat gairebé sobrenatural però una efectivitat més que dubtosa. Tanta hiperactivitat l’ha portat a voler investigar els crims del franquisme, cosa que hauria de ser nomal en un país democràtic com el nostre. Però es veu que no ho és. I li pot costar la seva carrera judicial junt amb altres “badades” com unes conferències pagades pel Banco Santander o unes escoltes telefòniques del cas Gürtel. I és que tanta hiperactivitat li ha generat tants enemics com admiradors.

Un altre exemple d’aquesta memoria selectiva l’hem advertit de forma exagerada amb la figura de José Antonio Samaranch. La seva recent mort a estat una exhibició d’amnèsia col•lectiva. Gairebé ningú ha recordat el seu passat franquista ni les greus sospites de corrupció del Comitè Olímpic Internacional. S’han quedat amb les seves dues dècades al capdant del COI i la designació de Barcelona com a seu olímpica i les lloances a la seva figura han estat de campioant. Exemples en trobaríem més i en el futur ben segur assistirem a més panegírics desmemoriats. Ens costa enfrontar-nos amb el passat de certes icones d’una societat sovint bastida sobre ídols de fang però recoberts d’una pàtina lluent que… ja ens va bé! No?

Publicat al diari digital Delcamp.cat

La Lliga del 99

Estic molt content amb el Campionat de Lliga guanyat aquest diumenge pel Barça. Aquest títol té un valor que ara ens costa de calibrar però que amb els anys quedarà fixat molt amunt. Hem sumat 99 punts: un récord absolut. Però és que el segon classificat, el Real Madrid, n'ha obtingut 96. L'equip madridista s'havia reforçat amb una inversió estratosfèrica i obscena de 300 milions d'euros que no s'ha traduït en cap títol i ni sumant una xifra de puts récords a la Lliga ha aconseguit coronar-se campió. El Barça ho ha impedit.

La filosofia de l'equip blaugrana ha estat la contrària al Real Madrid i ho demostra que un dels grans protagonistes de la temporada, l'únic jugador de la historia que ha marcat en totes les competicions que ha jugat (sis), Pedro Rodríguez, va costar uns pocs milers d'euros mentre que Cristiano Ronaldo, la gran estrella blanca, en va valer més de 90 milions. Leo Messi allarga el seu regnat com a millor jugador del món amb unes xifres golejadores marejants que li valen el pitxitxi i la Bota d'Or. I és un mitjapunta! Víctor Valdés torna a ser el porter menys golejat i guanya el Zamora.

Però és que en aquest darrer tram de mandat ha tornat a brillar un altre gran producte de la Masia, Bojan. Xavi segueix sent el mariscal del mig del camp, Piqué és més Piquenbauer que mai, Puyol sempre hi és, Alves segueix recorrent la banda de forma incansable, Touré i Keita treballen al mig del camp de forma fosca però decisiva... Podríem continuar però prefereixo que ho feu vosaltres.

El Barça ha aguantat una campanya mediàtica escandalosa des del mitjans de comunicació madrilenys denunciant una conspiració per afavorir el conjunt blaugrana amb els arbitratges, el famós Villarato. Dissenyada per veritable aprenents de Goebbels, no ha aconseguit el seu objectiu i cada cop més aficionats al futbol veuen que es tracta d'una gran calúmnia i que el Barça guanya perquè té uns jugadors molts bons. I molt ben preparats mentalment, perquè l'eliminació a semifinals de la Lliga de Campions contra l'Inter va ser un cop duríssim. Però és que allí hi ha un gran entrenador com és Pep Guardiola. I és que aquest és el Pep Team.

Indigència intel·lectual

Aquest vídeo és un dels minuts més lamentables que ha viscut la televisió de l'Estat espanyol del segle que ja fa una dècada que ha començat. L'amic Manolo Lama ens té acostumats des de fa anys a aquest periodisme esportiu carajillero tenyit d'un fastigós madridisme malaltís. Aqest periodisme tavernari (i cavernari) té el seu públic i en les televisions privades el que compten són els quartos. Però el que hem vist que fa amb un pobre indigent alemany acompanyat d'una colla de "garrulos" matalassers hauria de representar el seu acomiadament automàtic.

El més al·lucinant és que no es tracta d'un moment d'exitació en el fragor d'un esdeveniment esportiu sinó d'una connexió en un noticiari. Hi ha una premeditació, una preparació que l'únic que demostra és una indigència intel·lectual i una qualitat humana sota uns mínims inacceptables en un país democràtic. Manolo Lama busca la rialla fàcil a través de la humiliació d'un pobre indigent, de la desgràcia humana. El periodita de Cuatro ja ha demanat disculpes. N'hi ha prou? En el mitjà televisiu s'estan superant uns límits que ens aboquen a un panorama molt perillós i potser ha arribat moment de dir prou.

Apunts britànics

He de confessar que no he seguit massa profundament la campanya electoral anglesa, tot i que m'acostumen a atraure força els processos electorals d'altres països. En canvi, el resultats dels comicis de dijous i les seves conseqüències m'estan atraient molt més i l'estic seguint amb molt interès. La situació és maquiavèlica. Els tories, amb David Cameron al capdavant, han guanyat, però no han obtingut majoria absoluta en un país que el sistema electoral l'assegura pràcticament sempre. Els laboristes han perdut però Gordon Brown continua instal·lat al 10 de Downing Street i apura les seves possibilitats de mantenir-s'hi com a inquilí amb una oferta de pacte molt sucós per al tercer en discòrdia, el liberal-demòcrata Nick Clegg.

Clegg va ser la gran revelació de la campanya electoral britànica i alguns el van arribar a comparar amb Obama, però el líder libdem ha acabat amb uns resultats molt més discrets. El sistema majoritari britànic ha matxacat el 22% de vots de Clegg i l'ha deixat amb 57 escons, encara cinc menys que el 2005, tot i treure només un 7% de vots que el Labour -que ha obtingut gairebé cinc cops més de representació-. Aquesta és la realitat del sistema majoritari i per això Brown ha tempat Clegg amb un pacte de govern que inclou la reforma del sistema electoral per convertir-lo en més proporcional.

Però el pacte més possible és el de conservadors i liberals. Costa molt d'entendre en la mentalitat britànica deixar la força més votada a l'oposició. Qüestió de cultures polítiques. Molta distància separa els programes electorals de les dues formacions i tots els escenaris són possibles. Fins i tot el govern en minoria dels conservadors. El precedent del 1974 no és gaire optimista per a Cameron, ja que llavors la situació va acabar amb eleccions anticipades després de set mesos d'executiu tory en minoria. Però el pacte Brown-Clegg no és descartable i seria la manera del liberal-demòcrata per trencar motllos i assegurar-se una major representació política.

El sistema electoral britànic conté imperfeccions -com tots- i ha provocat aquesta complicada situació, però també té aspectes molt positius dels quals n'hem d'aprendre, en un país que volem reformar el nostre. Els 650 districtes uninominals en què es divideix la Gran Bretanya a l'hoira d'escollir els seus representants a la Cambra dels Comuns obliga als diputats a treballar-se la seva elecció i reelecció trepitjant el terreny i amb una proximitat a l'elector que a Catalunya, amb les llistes provincials, no tenim. Prenguem apunts doncs de l'altra banda del Canal de la Mànega.

Videoclip imprescindible

De Balaguer ens arriba aquest videoclip de la cançó Ves què hi farem! de Santapau & Mahoni, que s'autodenomina com l'himne extraoficial per a la defensa de la llibertat dels pobles oprimits. La lletra la trobo genial. Diuen les veritats del que pateix Catalunya formant part de l'Estat espanyol i ho fan sens eembuts. No m'allargaré més. Us recomano que l'escolteu, disfruteu de la lletra i la música i també que reflexioneu una mica. Encara que sigui mig minut.

Gràcies Xavi per enviar-me'l!

Sóc de RAC-1

Durant molts anys qui comprava el diari ho feia no només per mantenir-se informat cada dia sinó també com un signe d'identitat, gairebé una declaració pública de la seva tendència política. Podem definir-ho com una compra militant. La venda de diaris està baixant any rera any i les noves generacions prefereixen gastar-se l'euro i escaig que costa un diari en una altra cosa i llegir les notícies per internet. Un panorama complicat el que els espera a les grans capçaleres del nostre país.

O potser no? Quan va aparèixer la televisió, eren molts els qui enterraven la ràdio i, entrats al segle XXI, és un mitjà de comunicació que té una salut de ferro gràcies a la seva capacitat d'adaptació i l'aprofitament de les noves tecnologies -ràdio per inernet, podcasts, xarxes socials...- i els oients s'identifiquen amn l'emissora que escolten. Dissabte vaig anar a la celebració dels deu anys de RAC-1 al Teatre Fortuny i vaig viure una gran jornada amb diversos dels protagonistes de la meva ràdio de capçalera. Vam riure molt.

Encaixo totalment en el target de l'oient de RAC-1. Practicament en tot el dia no canvio el dial i em desperto amb el Basté, ric amb La Competència la Segona Hora, m'entretinc amb el Clapés, m'informo amb els seus informatius o escolto el Barça amb el Pou i companyia. M'identifico amb la frescor d'aquesta emissora que m'ha acompanyat els darrers deu anys, quan la vaig descobrir gairebé al començament de les seves emissions. No és cap declaració política com abans passava amb els diaris sinó una forma d'entendre l'entreteniment i la informació. "Sóc de RAC-1".