S'acaba la 4a temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

Aquest dimecres 29 de juny ha finalitzat la 4a temporada de Blogs a Ona la Torre, secció del magazine de tarda d'Ona la Torre, presentat per un servidor. Va ser un programa especial, amb la incombustible Sònia Ferrer als controls i Aleix Figueras com a col·laborador de luxe. Vam entrevistar un altre bon amic, Xavier Zaragoza, un dels creadors del blog Nicaranicreu, que explicarà les aventures de vit voluntaris catalans a Nicaragua.

El vam fer patir una mica, bàsicament perquè estàvem encara afectats per la entrevista de la setmana passada amb el coductor del programa La segona hora, de RAC-1, en Quim Morales. Una estripamenta total que podeu escoltar baixant-la d'aquest enllaç. Ha estat un final de temporada molt intens, amb entrevistes a Josep Baiges, Octavi Saumell i tots els caps de llista de les eleccions municipals de Torredembarra. Tots onze!

Durant aquesta llarga temporada han passat per Blogs a Ona la Torre referents blocaires a nivell nacional com Saül Gordillo i Toni Aira, polítics com Quim Nin o Jordi Roca, periodistes com l'Albert Solé o escriptores com la Coia Valls. I més gent! Ara toca una mica de descans estiuenc per preparar la cinquena temporada. Bon estiu blocaire!

Rumors que són virus

Aquest cap de setmana llarg l'he aprofitat, entre altres coses, per rellegir un interessant llibre d'en Ferran Ramon-Cortés, o gaire llarg però que fa reflexionar com orgeixen els rumors a les organitzacios, com s'escapen com si d'un virus es tractés i com fan molt de mal. Aquest és el títol de l'obra: Virus. En aquesta època de canvis en administracions públiques després de les eleccions del 22-M, incerteses a la privada i tam-tams de retallades a tot arreu és un moment ideal per tornar a llegir aquest llibre, que ja fa quatre anys que va ser editat.

Ramon-Cortés estableix un paral·lelisme gairebé perfecte entre una epidèmia en un idil·lic complex hoteler de les Illes Verges nord-americanes amb una cadena de rumors que estan afectant de forma demolidora una empresa. Troba punts de contacte importants entre els dos processis i el més interessant: com prevenir i com combatre els rumors-virus. Si teniu capacitat de decisió o d'influir en la comunicació interna de la vostra organització us recomano que llegiu aquest llibre.

També us recomano llegir el darrer llibre d'en Ferran Ramon-Cortés: Escoltar amb els ulls. Ajuda a millorar la comunicació interpersonal i... a combatre els rumors.

Els blogs estan vius

Hi ha qui diu que els blogs estan en decadència. Ja us he dit més d’un cop que no, que ens trobem davant d’un darwinisme cibernètic i que la selecció natural només permet sobreviure als més preparats i aquests són els qui estan dotats de regularitat, de persistència i ganes de tirar endavant el seu blog. En un present marcat per les xarxes socials hi ha blogs que neixen i triomfen en ple any 2011. El cas més paradigmàtic és el del periodista i amic Josep Baiges. El Món de Reus ha estat un fenomen a la capital del Baix Camp durant les recents eleccions municipals. Ha estat una referència en una ciutat on el Twitter bull. Curiosament, l’amic Baiges ha anunciat un alto el foc blocaire aquesta mateixa setmana. Esperem que sigui temporal.

Un twittaire de piuladissa constant com en Josep Bargalló ha llençat fa poc el seu blog, Torredembarra sur mer, un espai que haurem d’anar seguint. Ha demostrat una gran activitat des del seu debut el 7 de juny, el mateix dia que va saltar a l'arena blocaire la Montse Palau amb el seu Babiloniagin. Blocaires torrencs que animen una Torresfera una mica encallada en la polítical els fantasmes i els caçafantasmes i en un anonimat que sovint fa pudor de claveguera. Aire fresc! Blogs que haurem d'anar seguint.

A la capital de l’Alt Camp ha nascut aquesta setmana un blog anònim però que promet, La Taverna, creat pel Ros de can Fulleda. Dilluns es va presentar i dimarts va penjar el segon post. Mossega però ho fa amb una certa elegància. Esperem que l'anonimat no esgavelli el projecte. Tenim també el blog Nicaranicreu, entre els quals hi ha el torrenc Xavier Zaragoza, i que ens permet seguir el projecte d'un camp solidari de Setem a Nicaragua. En resum, els blogs estan ben vius. Aquí en teniu una petita mostra. Només cal remenar una mica per la xarxa per trobar noves i interessants propostes.

El pacte més previsible

Alguna cosa està canviant en la política torrenca? El pacte de govern que gairebé tothom donava per favorit ha estat el que finalment s’ha signat. I això és estrany al nostre municipi. Recordeu sinó els inicis dels darrers dos mandats. Aquest cop, Convergència i Unió, el Partit Popular i el Grup d’Independents per Torredembarra sumaven els nou regidors de la majoria absoluta i dotze dies després de la jornada electoral han presentat l’acord. Concretament, un divendres a les set de la tarda, una hora força intempestiva que donava a peu a algun comentari maliciós: “Ho presenten abans que algú s’ho repensi”.

L’eix de govern CiU-PP era clar després dels resultats del 22-M. Són les dues forces vencedores, augmentant tres regidors entre tots dos, i venien de governar juntes els darrers tres anys. Faltava un soci i l’unic representant del GIT, Ignasi Duran, era qui tenia tots els números. Era sabut que CiU volia evitar com fos tenir novament com a membre del seu govern Maria Dolors Toda i, per altra banda, Esquerra i Alternativa Baix Gaià era difícil que estiguessin en el mateix executiu que el PP. Havia arribat a sonar vagament la sociovergència, però la química entre Masagué i Grangel està sota zero.

El GIT tenia la clau. La nova generació del partit fundat ja fa gairebé un quart de segle per Celestí Salort era novament decisiva. I el cap de llista més jove de Torredembarra no podia desaprofitar l’oportunitat de governar. Per això es presenta algú a les eleccions no? Tot i que a vegades pot semblar que algunes formacions tenen vocació d’oposició. No és el cas del GIT, un moviment polític que em continua fascinant. Després de dotze anys de travessa del desert de l’oposició, porten dos mandats sent peça imprescindible de l’inestable govern torrenc.

El govern que surt de les eleccions municipals del 22 de maig és més fort que els darrers. Només està format per tres forces polítiques i hi ha una formació hegemònica –amb un terç dels membres- que és CiU. Tot i que les convergents no estaven contents amb la victòria inapel•lable de 22-M perquè somiaven amb l’històric setè regidor que certes enquestes els donaven, han reforçat la seva posició en el mapa polític torrenc i han tornat al seu sostre de sis regidors gràcies a l’augment de 250 vots respecte el 2007. Els acompanyen un Partit Popular que ha obtingut per primer cop el segon edil gràcies a una pujada de és de 200 sufragis i ha passat de ser la sisena a convertir-se en la tercera força a Torredembarra i el GIT, que ha rendibilitzat al màxim els 285 vots obtinguts, vint menys que fa quatre anys.

A l’oposició resten les forces derrotades en aquestes eleccions: PSC, ERC, ABG i ADT. Totes quatre han perdut grapats de vots. Els socialistes han baixat més de 650 vots i dos regidors i l’Agrupació, han perdut més de la meitat dels sufragis de 2007 i s’han quedat sense un dels dos representants que tenien fins ara. Esquerra manté el segon regidor tot i caure més de 200 vots i l’Alternativa només retrocedeix catorze vots i aguanta també dos edils. A tots ells els tocarà fer oposició. Tots tenen ja experiència. Però també tenen experiència de govern i a geometría variable torrenca els pot proporcionar l’oportunitat d’un canvi de papers durant aquest mandat. Només cal repassar la darrera dècada de la politica al nostre municipi.

Aquests comicis locals ens deixen una darrera lliçó. No totes les candidatures que es presenten a unes eleccions a Torredembarra obtenen representació. Fins ara, sempre havia estat així, però el 22 de maig de 2011 ha deixat quatre llistes sense cap regidor. La política no són personalismes sinó projectes compartits en els quals sovint s’han de fer consessions o retirar-se quan toca, i qualsevol candidatura, sobretot les unipersonals, no poden sempre arribar a bon port. L’electorat és sovint més conseqüent del que pensem amb el seu sufragi.

Publicat al número del Diari de la Torre del mes de juny

Enric Grangel, nou alcalde de Torredembarra

Torredembarra és un municipi on sempre han passat coses ben estranyes políticament parlant, però el que ha succeït aquest dissabte 11 de juny ha estat tan espectacular com inesperat. El cap de llista socialista, Enric Grangel, ha estat investit alcalde de Torredembarra tot i que tres formacions –CiU, PP i GIT- havien presentat ja feia uns dies un pacte de govern amb les carteres repartides i tot després d’arribar a un acord i tenir majoria absoluta.

Davant d'una sala de plens de Torredembarra plena de gom a gom, amb el secretari municipal actuant de mestre de cerimònies, un cop constituïda la mesa d’edat, integrada per Núria Goméz i Ignasi Duran, i amb tots els nous regidors i regidores havent pres possessió, es va procedir a la votació del nou alcalde. Tots set caps de llista van expressar que presentaven candidatura a l'alcaldia. Els sis representants de CiU van obrir foc donant el seu vot Daniel Masagué. Però nomé ells.

Quan el secretari va dir el nom del cap de llista socialista, Enric Grangel, els tres regidors socialistes van alçar la mà, mentre els dos representants d'Esquerra Republicana, després d’una conversa llampec a cau d’orella entre els seus dos regidors, el debutant Eduard Rovira i la més rodada Montse Gassull, feien el mateix. Simultàniament Lluís Suñé i Jordi Roig, de l’Alternativa Baix Gaià, també alçaven les mans i Maria Dolors Toda es va apuntar també al carro mentre el xiuxigeig augmentava de volum a la sala de plens torrenca, mentre el secretari comptava els vots aconseguits per Grangel. Concretament vuit.

Els disset regidors i regidores es miraven entre ells. Cares d’evident preocupació es barrejaven amb somriures, rialles, i una frase molt repetida: “Encara queda la segona”. I una frase menys repetida, però inquietant: “No hi ha segona”. El secretari seguia fent la feina i demanava els vots pel cap de llista del Partit Popular, José Oviedo. En recollia dos, el seu i el de la seva companya de grup i presideta de la mesa d’edat, Núria Gómez. Enmig el xiuxigeig ascendent del públic, el secretari enumerava els diferents candidats, que no treien cap vot, fins al darrer, Ignasi Duran, del GIT, que es votava a si mateix.

“Enric Grangel, vuit vots; Daniel Masagué, sis; José Oviedo, dos i Ignasi Duran, un. Queda proclamat alcalde de Torredembarra Enric Grangel”, proclama el secretari municipal. Els regidors i regidores es miren entre ells, el públic fa el mateix. Diversos regidors i regidores s’aixequen i s’aboquen davant del secretari, que repeteix ostensiblement un gest negatiu amb el cap. Les cares de preocupació i de dramatisme augmenten sobretot a les files convergents. Núria Gómez agafa el microfon i afirma que cedeix el seu lloc a Enric Grangel, que amb un somriure murri s’assenta al tro presidencial enmig dels aplaudiments d’un sector del públic i d'alguns regidors. Altres continuen perplexos.

Les explicacions de vot es reparteixen entre els laments dels qui pensaven que hi havia una segona votació en no aconseguir-se la majoria absoluta a la primera i, per l’altra, la justificació de la necessitat d'una majoria sòlida. És un d’aquells moments en què hi ha ben poca relació entre el que es pensa i el que es diu. Se sent parlar ja de moció de censura i d'elecció poc democràtica. Però el reglment és el reglament i la vara vitual d’alcalde de Torredembarra és pel candidat socialista.

Durant la tarda, Torredembarra obre algun informatius a nivell nacional i també en parlen les televisions estatals. L’endemà també acapara portades de diaris i cròniques interiors. Alguns periodistes ja parlen de la moció de censura més ràpida de la història i altres apunten que un novè regidor s'ha sumat al nou govern. Altra vegada Torredembarra ha tornat a protagonitzar un altre dels episodis més kafkians de la política catalana.

Com us imagineu la majoria dels qui heu llegit aquest post, esteu davant d'un exercici de política-ficció, un petit homenatge al programa El nas de Cleòpatra, que fa uns pocs anys dirigia l’Enric Calpena a Catalunya Ràdio i s’atrevia a relatar com hauria anat la història si alguns episodis haguessin anat d’una altra manera. Això que he escrit hauria pogut passar aquest dissabte a Torredembarra si alguns polítics torrencs haguessin tingut “ganes de liar-la” aprofitant el desconeixement del reglament municipal d’alguns dels regidors i regidores torrencs. Però tots els grups van votar el seu cap de llista i el convergent Daniel Masagué va ser escollit alcalde. Tan lluny no hi vam estar d’un altre escenari i se m’ha ocorregut aquest humil divertimento. Un divertimento que ens pot fer pensar una mica, oi?

'Berni Álvarez. Una vida rere els 6,25', més que bàsquet

Feia temps que volia escriure aquest post, però no acabava de trobar el moment. Fa ja una colla de dies que vaig acabar de llegir el primer llibre de l’Octavi Saumell. El bàsquet no és el meu esport favorit i he de confessar que em feia una mica de mandra llegir aques llibre, però per un altra banda tenia ganes de veure que havia escrit un bon amic. La dedicatòria que l’Octavi em va fer el dia de la presentació m’empenyia a arrencar la lectura i no vaig tardar gaire a començar-lo i, a mesura que m’anava endinsant en la biografia del millor jugador de bàsquet tarragona de la història, el llibre m’anava atrapant més i més. M’enganxava i el vaig acabar més ràpid del que em pensava.

Berni Álvarez. Una vida rere els 6,25 és un bon llibre i encara té més mèrit per ser l’opera prima de l’Octavi. Ha sabut captar molt bé el costat més humà del personatge i anar més enllà de la fredor dels números de l’esport de l’estadística. Ens descobreix algunes petites misèries i moltes petites grandeses de l’esport semi-professional i professional. Està molt ben estructurat. Ens permet conèixer un esportista exemplar però també una gran persona. I ho a través de l’opinió de fins a 29 persones. Per tant, us convido a llegir aquest llibre. No us decebrà.

Ja tenim pacte a Torredembarra

En el proper número del Diari de la Torre faré un article més llarg analitzant el pacte de govern que surt de les eleccions municipals del 22-M a Torredembarra, però m'agradaria fer un primer i breu anàlisi. L'acord entre CiU, el PP i el GIT és el pacte més previsible i lògic després dels resultats dels darrers comicis locals. Estava clara la predisposició de CiU i PP de tornar a compartir govern i que fos el GIT la tercera peça, evitant com fos tenir Maria Dolors Toda altre cop a l'executiu. Calia negociar i posar-se d'acord amb l'incombustible formació independent, que tot i estrenar candidat ha tornat a ser decisiva.

Han circulat molts rumors i diferents possibles pactes les darreres des setmanes, des de la sociovergència a un acord entre totes les forces ara a l'opsició més el GIT passant per un executiu amb CiU, ERC i ABG, però el pacte natural era el que finalment estrenarà aquest mandat. És un govern fort? Almenys només s'han d'entendre tres forces diferents, cosa que des de feia vuit anys no passava. Però el perill de la inestabilitat continua latent. Quatre anys és un periode molt llarg en política a Torredembarra.