I ja ha passat un any

S’ha complert ja un any des de la constitució dels darrers Ajuntaments. La ciutat de Tarragona és dels llocs on va costar més de parir el nou govern i fins gairebé el darrer moment es van mantenir obertes totes les possibilitats que permetien uns capritxosos resultats electorals. L’executiu CiU-PP va estar a punt de convertir-se en una realitat, però la direcció nacional de la formació nacionalista va avortar l’operació i el candidat socialista, Josep Fèlix Ballesteros, va se reelegit com alcalde de Tarragona en minoria. Dotze mesos després, Ballesteros segueix com a batlle tarragoní amb un govern format només per regidors socialistes.
Convergència i Unió s’ha erigit com a oposició total, sense matisos. Els seus resultats electorals van ser molt decebedors i els convergents van retrocedir un regidor, quedant amb la mateixa representació que el PP. Han assumit que entrar en el govern municipal al costat dels socialistes seria una mena de suïcidi i servir en safata el paper de líder de l’oposició al portaveu del PP, Alejandro Fernández. Un rol que molts ja li adjudiquen ara. El liderat de Victòria Forns continua en entredit i, un cop escollit el nou comitè local de Convergència Democràtica, el proper curs polític serà clau per definir l’oferta electoral de CiU el 2015.

El Partit Popular ha encarnat en aquest primer any de mandat el paper d’oposició constructiva. Tan constructiva que ha permès amb la seva abstenció l’aprovació dels pressupostos del govern socialista. Rumors d’entrada a l’executiu a canvi d’un any d’alcaldia del PP han circulat més d’un cop durant aquests dotze mesos. Però Alejandro Fernández continua a l’oposició, tendint la mà a Ballesteros en certs temes i donant-li algun clatellot de tant en tant. El paper d’Iniciativa per Catalunya, que va recuperar presència al ple municipal després de quatre anys fora, és testimonial a causa de l’aritmètica sorgida dels comicis de 2011.

Com serà la resta de mandat? Ballesteros està còmode en la incomoditat de la minoria de govern. La moció de censura és una espasa que sempre estarà penjant del sostre de la sala de plens, però és una arma de doble fil. Una aliança entre les dues forces de dreta li pot reportar rèdits electorals el 2015 al líder del PSC. Un hipotètic pacte de govern del PSC amb CiU o PP sempre afavoreix al partit gran del pacte -el cas de Valls és paradigmàtic- sinó hi ha algun any d’alcaldia pel mig. Un peatge que Ballesteros no sembla voler assumir. Altres governs en minoria a la resta de Catalunya també segueixen funcionant un any després, com és el cas de Barcelona i Girona. El lema socialista a Tarragona és en aquest moment “qui dia passa, any empeny”. Queden tres anys per empènyer. Massa temps?

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

L’escala del dolor: més novel·la negra andorrana

Fa dies que m’he acabat el darrer llibre de l’Albert Villaró i tenia pendent penjar-ne un petit post perquè m’ho he tornat a passar bé llegint una nova obra de l’escriptor de la Seu d’Urgell. Després de La primera pràctica, Villaró ha recuperat el policia andorrà Andreu Boix, un antiheroi que vam descobrir amb Blau de Prusia. Boix, vidu i amb una existència força atormentada, desperta tendresa entre els lectors i lectores per les seves desventures, que continuen en el segon lliurament: L’escala del dolor. El títol no promet massa alegries oi?

Pels que sentim una certa fascinació pel petit país dels Pirineus, llegir les novel·les protagonitzades per en Boix és un plaer. Descobrir com s’organitza una visita del president francès, Nicolas Sarkozy, que ostenta el títol de copríncep d’Andorra és molt interessant i instructiva. Aquest és el teló de fons de la novel·la, que ens permet endinsar-nos tradicions andorrades ancestrals com la Setmana de l’Isard i altres costums dels seus habitants, que ja ens introduïa a Blau de Prússia.

I un últim descobriment que he fet a L’escala del dolor i que trenca un dels meus mites d’infantesa, quan anava amb els meus pares a Andorra a comprar formatge, sucre, aspirines franceses i CD a Tonet de la Música. Hi pujavem de bon matí i dinàvem ja de tornada, en un acollidor restaurant prop de la Seu, Cal Maties. Doncs ja fa uns anys que Cal Maties va tancar. Però ha tornat a obrir, tot i que ara el local es dedica a un altre sector: el dels clubs nocturns. Els mites cauen!

Josep Maria Espina: Tot torna a començar

En Josep Maria Espina és un exemple d’emprenedor, de persona que renuncia a una feina amb uns horaris ben marcats i un sou fix a final de mes per apostar pel seu projecte, aconseguint aquell estat ideal de treballar en el que a un li agrada. Quan va acabar l’EGB, en Josep Maria havia d’estudiar automoció. El seu pare era taxista i això pesava. Però a la Universitat Laboral no hi havia places per aquests estudis i va acabar matriculant-se a Arts Gràfiques.

La mort del seu pare amb només 54 anys el va marcar profundament. A nivell personal i laboral. Quan va acabar el servei militar que havia fet com a voluntari a l’aeroport de Reus es va incorporar a l’empresa familiar, del sector del taxi. Ben aviat va veure que aquesta no era la feina que li agradava i va acabar deixant-ho. Va començar a treballar uns mesos en una oficina de Caixa Tarragona de Segur de Calafell fins que li va arribar una oferta de l’empresa Sugrañes, que, entre diverses activitats, s’encarregava de la gestió cadastral. S’hi va incorporar, controlant el cadastre dels municipis d’Altafulla, Roda de Berà, Creixell i la Pobla de Montornès.

En Josep Maria era molt prim i per augmentar pes i musculatura li van aconsellar anar al gimnàs. A Torredembarra, els anys vuitanta, no n’hi havia cap i es va matricular al Gimnàs Nirvana, de Tarragona. Aquest món va començar a agradar-li cada cop més. Tenia un pis al carrer Baix de Sant Pere i el va condicionar com a gimnàs, amb una banca i una màquina de peses. Poc a poc, van començar a freqüentar el pis diversos amics i ben aviat es va trobar que eren set o vuit persones entrenant-hi. Va decidir llavors transformar l’espai en un gimnàs, ampliant les instal•lacions a un segon pis. El va obrir l’octubre de 1988 i en un mes hi assistien gairebé un centenar de persones.

Ell continuava treballant a Sugrañes i amb el temps va veure que havia de triar una cosa o l’altre. El 1992 va deixar la seguretat de la nòmina a final de mes i es va centrar a trobar un local per ampliar el gimnàs. Un any després obria el Silver Gym al carrer Indians. Tres anys abans havia fet uns cursos de quiromassatge i de reflexologia podal. Des de llavors ha anat ampliant coneixements en diferents teràpies, com el drenatge limfàtic, la kinesiologia, el tractament de diverses patologies, el shiatsu, serveis que ha anat oferint com a professional.

El nou gimnàs funcionava molt bé durant la temporada d’hivern però a l’estiu l’assistència baixava en picat per el calor, les vacances, els canvis d’horari.... i en Josep Maria va veure que calia potenciar les activitats a l’aire lliure. Va ser quan la seva empresa, Futuresport, va començar a organitzar les quinzenes d’estiu de l’UDT i va convertir la platja de la Paella de Torredembarra en un centre neuràlgic de combinació d’esport i salut, tant per a nens i nenes com per adults. El volei platja, la gimnàstica per la gent gran o l’aeròbic es podien practicar a tocar de la platja. Altafulla i Roda de Berà i el Col•legi Molí de Vent també van comptar amb activitats esportives organitzades per Futuresport. Reconeix que no guanyava molts diners, però projectava la seva marca. Una altra iniciativa va ser crear un departament específic de salut, veient que la demanda de tractaments i massatges creixia. A mitjan dels noranta va néixer Salut Center, que oferia serveis de fisioteràpia, massatges, natació terapèutica, dietista i atenció psicològica.

Silver Gym, Futuresport i Salut Centre. En Josep Maria havia obert molts fronts i tot això li generava molt estrès, treballant fins a quinze hores diàries. No desconnectava. A més, havia tingut un fill el 1995 i un altre el 1997 i no els disfrutava prou. La Sònia, la psicòloga del mateix Salut Center, el va avisar que de l’estrès a la depressió hi un pas. Tot això i l’experiència traumàtica d’una persona professionalment propera el va portar a un punt d’inflexió i a un plantejament de vida diferent, centrant-se en els massatges i altres teràpies naturals. Va traspassar el gimnàs del carrer Indians i va tornar a l’edifici antic, amb uns horaris menys exigents. També va ajudar a muntar un gimnàs a Roda de Berà i gestionava activitats esportives en un càmping del municipi.

En Josep Maria està molt satisfet amb la feina que ha estat fins ara, amb massatges i classes de gimnàstica, més enfocades a la vessant terapèutica i d’higiene postural, amb sortides i, en definitiva, molt bon ambient entre els alumnes. Pot estar dotze hores fent massatges perquè nota que és la seva vocació. Recarrega piles assentat al roquer, mirant com les onades topen contra les roques. És la seva teràpia. També es relaxa cuinant el cap de setmana. L’allibera.

Ara té en marxa un nou projecte: l’obertura d’un nou centre en què, a més de massatges i classes de gimnàstica, s’hi oferiran xerrades, sessions de ioga, taichi i altres disciplines orientals i tractaments naturals. I és que, com diu la cançó de Mishima, Tot torna a començar.

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Per les vinyes de Bonastre

Cada cop m'agrada més el vi i tot el món que l'envolta. I m'interessa molt saber que hi ha darrera de cada ampolla, quina història personal, quina filosofi... Aquesta setmana vaig poder conèixer a fons el projecte de l'Eduard Pie, Sicus Terrers Mediterranis, un vi que crec que en els propers anys donarà molt que parlar. Amb només 26 anys, l'Eduard ja està cultivant cinc hectàrees de vinya a Bonastre i produeix milers d’ampolles. I el més important, té moltes ideees i projectes en marxa o en ment.

Vam poder tastar el seu vi passejant per les vinyes, al costat de la carretera que va cap a Albinyana, a l'estil En clau de vi, mentre l'Eduard m'explicava com està empeltant alguns dels seus ceps per produir varietats autóctones com el monastrell o la malvasia de Sitges. O com la marinada i la proximitat al mar (cinc quilòmetres) li confereix una personalitat especial als seus vins. M'explicava també com deixa creixer l'herba entre els ceps i com s'hi mouen els insectes. Els seus són vins ecològics. Tota aquesta vida influeix en el vi que elabora.

Em va sorpendre molt el xarel·lo vermell que produeix. El negre, merlot, que ja havia provat per Nadal és un valor segur. El blanc, fet amb xarel·lo més molt aromàtic. També vam provar el dolç i el rosat. A l'etiqueta del revers de les ampolles ressumeix la seva filosofia, en català i anglès: viticultura sostenible, pura biodiversitat, expressió del terrer, fermentació en bota.

El celler el té ubicat a la casa pairal, del segle XVIII, al bell mig de Bonastre. Tines d'acer, botes de roure, àmfores on hi fermenta el seu xarel·lo, cups reconvertits en espais per acumular ampolles que van envellint, com el seu cava reserva... S’hi respira el pas del temps però també la modernitat. I és que té molts projectes en marxa. La seva empresa és jove i d'il·lusió i ganes no li’n falten. La seva aposta és per la qualitat i no la quantitat. Busca un client entès, que sàpiga valorar la complexitat del seu vi. Està preparant la infraestructura per potenciar l'enoturisme, conèixer el vi visitant les vinyes. Apunteu aquest nom: Sicus. Terrers mediterranis.

Els sous dels polítics

Quan es parla dels sous que reben els càrrecs polítics s'entra en un terreny adobat per a la demagògia més fàcil. Jo ho tinc ben clar des de fa anys: hi ha polítics que cobren massa i altres que cobren poc. També considero imprescindible en una democràcia avançada que el que perceben cada mes els polítics siguin dades públiques i fàcilment accessibles per a tothom. En les darreres setmanes una formació política amb representació en algunes ciutats del Camp de Tarragona, la CUP, ha iniciat una croada sobre els sous dels membres del govern dels seus municipis. És el moment ideal per a fer-ho i no desaprofitaran l'ocasió oi? El que passa és que algun d’aquests regidors ha caigut de quatre potes a la trampa i encara ha afegit més benzina al foc.

Les xifres que perceben els càrrecs públics són en un moment com l'actual considerablement altes. Ho són 80.000 euros i ho són 130.000 euros a l'any. Siguin bruts o nets. Són uns emoluments que estan molt per sobre de la mitjana dels mortals. És una manca de visió política preocupant presentar declaracions de renda i entrar en una batalla de xifres. En política, a més, el que cal és cuidar tots els detalls, exhibir austeritat, ser exemple i no intentar maquillar números i sous. La realitat és la que és.

Com deia abans, hi ha polítics que cobren poc. Dediquen moltes hores a gestionar i representar el seu municipi, el seu govern i la seva institució. Han d'assistir a actes de tota mena perquè l'associació de veïns o l’entitat de torn està convençuda que és la més important del país o del municipi. Els costa conciliar la vida familar amb la política. Reunions a hores intempestives, agendes sobrecarregades i molts maldecaps. Alguns guanyarien molt més a l'empresa privada, però senten una vocació política i de servei públic.

Però també hi ha persones que es guanyen molt bé la vida en política des de fa molts anys i defensen el seu càrrec amb ungles i dents perquè fora de la política ho passarien molt malament i els seus ingressos a finals de mes baixarien en picat. Aquests són els que fan de la política el seu modus vivendi, la seva professió. De vocació política i de servei públic, ben poca. Capacitat de donar cops de colze i estar en totes les conspiracions possibles per mantenir el cadirot o guanyar-ne un de millor, molta. Són els que denigren la política i la converteixen els polítics i les polítics en un els grups més menys valorats de la societat actual. Sí, cobren massa.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Rajoy, el reactiu

Cap de setmana de rescat. Aquestes operacions es fan en cap de setmana. Ja siguin intervencions de bancs, rescats de països o retorns a antigues monedes. El que creia és que quan es produeix un fet d'aquest tipus, tan excepcional com inquietant, ha de ser el màxim responsable del govern qui aparegui davant dels mitjans de comunicació per donar explicacions i no delegui en el seu ministre d'Economia. És el que va passar dissabte a la tarda i les crítiques van ploure a milers sobre Mariano Rajoy, que estava preparant el viatge a Polònia per veure el debut d’Espanya a l'Eurocopa mentre Luis de Guindos atenia la premsa.

Diumenge al matí, de forma imprevista, s'anunciava la compareixença de Rajoy el migdia a la Moncloa just abans d'agafar l'avió cap a terres poloneses. Tornava a demostrar que és un president reactiu. Rajoy va vendre el rescat com una línia de crèdit en inmillorables condicions per als bancs que necessiten líquid. Rajoy treu pit i presenta el rescat com un triomf del seu govern i que sinó hagués estat per la seva magnífica gestió ara l'Estat espanyol estaria intervingut del tot. En resum, que només ens intervenen d'una apendicitis i no a cor obert, com Grècia, Portugal o Irlanda. Veure com acaba l’entrada al quiròfan de l'Estat espanyol. La premsa estrangera deixa ben clar que ens trobem davant d’un rescat perquè Europa haurà de deixar diners a l’Estat espanyol per reflotar el sistema bancari. I quan es deixen diners hi ha unes condicions i sinó et tanquen l'aixeta.

Hem tornat a trobar-nos amb un Rajoy que dissabte s'amaga, com aquella imatge al Senat de fa un parell de mesos, fugint dels mitjans de comunicació. I diumenge pel matí el president reacciona davant l'evidència i compareix amb un discurs triomfalista. La jornada no va poder ser rodona ja que Espanya no ha pogut passar de l'empat davant Itàlia a l'Eurocopa. La imatge del president espanyol celebrant efusivament el gol de Cesc és l'estampa que ens deixa el cap de setmana del rescat. Anem bé?

Jordi de Manuel juga a futbol

Fa un parell de mesos entrevistàvem en Jordi de Manuel a L'Aperitiu d'Ona la Torre. Vam parlar de la darrera aventura de l'inspector Marc Sergiot, La mort del corredor de fons, una nova novel·la negra bastant sanguinària però que també et despertava les ganes de pensar, de fer-te preguntes sobre l'existència humana. Per sorpresa ens va anunciar que en poques setmanes sortiria al mercat un recull de relats amb el futbol com a teló de fons. I ja tenim aquí: Orsai, biografia d'un felí, editat per Meteora. Futbol i Jordi de Manuel, una combinació interessant.

De Manuel ens ofereix una altra manera de veure el món de futbol, a través de personatges amb molts punts en contacte amb el món real. Ell no és un apassionat d’aquest esport. Se li nota. I aquest fer contribueix a donar-li un to especial als dinou relats que conformen el llibre. Els relats entren molt bé, amb finals que et deixen amb una rialla a la boca. Els arguments et fan reflexionar sobre el circ mediàtic en què s’ha convertit el futbol, on el menys important és l’esport.

L’autor barceloní no pot evitar amanir diversos dels relats amb tocs de ciencia-ficció en un esport tan refractari a les innovacions tecnològiques. És un contrast interessant. A Orsai podem trobar androides i clons darrera la pilota o una Copa del Món on i participa la selecció catalana. Un parèntesi en el Món Sergiot que es pot consumir en còmodes comprimits.

Per terra de Dips

El Baix Camp és una comarca molt gran, on s'hi poden trobar concentracions urbanes molt importants com Reus i Cambrils i territoris on la mà de l'home gairebé no es nota. La Serra de Llaberia, compartida amb les comarques del Priorat i la Ribera d'Ebre és un d'aquests espais inhòspits i poc coneguts, però amb un encant molt especial. Pujar a la Mola de Colldejou és una excursió molt recomanable que ja fa un parell d'anys que la vaig fer, envoltat d'una boira d’aquelles de pel·lícula de por. I aquest dissabte, amb un sol de començaments de juny que apretava força, vam fer una bona caminada des de Pratdip.

Pratdip és un municipi de poc més de 600 habitants presidit per un castell que és punt d'inici de diverses excursions. El nucli antic té força encant i podeu visitar el Centre d'Interpretació de la Serra de Llaberia, inaugurat aquest any. Però si teniu ganes de caminar us recomano un itinerari que es pot cobrir amb tranquil·litat en quatre hores i mitja o cinc. Des de Pratdip es pot anar fins a l'Ermita de Santa Marina i després pujar al mirador impressionant que porta el mateix nom. Allí podeu tornar al punt de partida o seguir fins a Vandellòs pel GR-192.

La baixada fins a Vandellòs té un bon desnivell. No cal entrar al poble i us dirigiu fins a Masboquera pel sender paral·lel a la carretera. Allí podeu agafar forces per pujar el Coll de Pressó, situat a més de 500 metres l'açada i amb unes grans vistes que arriben fins a Tarragona. Trobareu punts d'ombra per anar agafant forces i a dalt un bosquet que sorprèn força. Ja podeu anar descendint de retorn cap a Pratdip, passant per la Serra de Güena i fregant l'urbanització de Santa Marina. Hi trobareu trams molt descoberts i senders amb punts molt ombívols i pintorescs. L'entrada a Pratdip la fareu pel cementiri. Potser trobareu algun dip, com ens va massar a nosaltres. O no ho era?