La nostra Berta Castells triomfa a Londres 2012

Torredembarra viu una manera diferent els Jocs Olímpics des de l’any 2000 des que conciutadans seus participen en la cita esportiva més important del món. Fa dotze anys, a Sydney 2000 va ser el corredor de migfons Yousef El Nasri qui va participar als 5.000 metres i va obtenir el 18è lloc. Des d’Atenes 2004 Berta Castells és la “representant torrenca” i ho fa a la prova de llançament de martell. Plusmarquista espanyola des de fa ja una colla d’anys, Castells no ha pogut passar en cap de les seves tres participacions olímpiques a la final però ha portat el nom de Torredembarra pel món i ha fet vibrar els seus conciutadans i conciutadanes i als aficionals a l'atletisme.

I això la ciutadania de Torredembarra i ho valora i exhibeix amb orgull tenir una atleta del municipi a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. En aquesta darrera edició, les xarxes socials han multiplicat el ressò de la participació de la Berta Castells a la fase de qualificació de la prova olímpica de llançament de martell. El Facebook i el Twitter van bullir dimecres i els hashtags #animsBerta i #BertaCastells. El segon va ser trending topic a l’Estat Espanyol, sent la quarta etiqueta més usada en alguns moments de dimecres passat pel matí.

Baix Gaià Diari ha fet un seguiment molt intens de l’aventura londinenca de la Berta Castells, sobretot gràcies a ella, que ens ha escrit el Diari dels Jocs. Hem conegut en primera persona com vivia la cita olímpica la llançadora torrenca i els lectors i lectores del mitjà de referència del Baix Gaià han respost amb un gran nombre de visites a les notícies que parlaven de la Berta Castells. Esperem que aquests no siguin els últims jocs olímpics en què participa la Berta i que la poguem veure a Río de Janeiro 2016. Ella mateixa no ho ha descartat en aquesta entrevista. #animsBerta

Parlant de xarxes socials a Ona la Torre

Aquest estiu estic col·laborant amb Ona la Torre, com he fet des de la seva creació el maig de 2007. Dirigeixo una secció dedicada a les xarxes socials inclosa en el magazine de tarda de l'emissora torrenca, l'Ona d'Estiu. L'espai es diu Enxarxa't i cada dimeces a les 18:30 hores analitzem una xarxa social diferent. Vam començar pel Facebook i vam continuar amb el Twitter, Youtube, Linkedin i la setmana passada Instagram. Aquest dimecres toca Foursquare.

Cada programa comptem amb un convidat. Per l'Enxarxa't han passat Joel Navas, Gerard Recasens, Guillem Bargalló, Ivet Boltà i Francesc Mercadé. En aquest post us deixo els podcasts dels cinc programes que hem fet fins ara (només cal que clickeu a sobre de cada programa i el podreu escoltar directament). També podeu passar per la pàgina de Facebook de l'Enxarxa't. Per cert, molt còmoda aquesta aplicació-xarxa social que és Ivoox.com si voleu penjar audios i compartur-los per les xarxes socials.

L’estiu a Valls comença amb la Firagost

La Firagost és una de les dates marcades en vermell en el calendari vallenc. Els Tres Tombs, la Gran Festa de la Calçotada, La Candela, Sant Joan, Firagost, Santa Úrsula són les festes que marquen el pas del temps a la capital de l’Alt Camp. Sant Joan, la Festa Major de Valls, assenyala el final de la primavera, però fins que no arriba la Firagost, la ciutat no entra de veritat a l’estiu. Les cinc o sis setmanes que transcorren entre les dues festivitats són una mena de terra de ningú temporal, d’espera d’un dels moments que la ciutat exhibeix múscul com una de les grans capitals de la Catalunya rural, tot i tenir un dels polígons industrials més extensos del país i anar explotant poc a poc el sector serveis. Les arrels agrícoles agafen força a Valls enmig de la canícula estiuenca.

He viscut tres Firagosts treballant a la capital de l’Alt Camp i he pogut submergir-me en aquesta festa que enorgulleix les vallenques i els vallencs, que ha viscut alts i baixos des de la seva creació, però que en ple segle XXI disposa una salut de ferro quan arriba ja a la 58a edició. La Firagost converteix Valls en la capital del camp català. Exhibició i venda de productes -vins, caves, cerveses, oli, pa artesà, dolços fruits secs...- i maquinària agrícola, curses de portadors de saques d’avellanes, d’arrossegament de trineu, mercat de tracte equí, mostra d’arts o oficis, conferències i xerrades, castells de les dues colles vallenques, concerts, festa... i tradicions tan arrelades com anar a comprar sabates a Cal Mallorquí. Cada públic troba la seva Firagost, sigui pel matí, a la tarda o la nit.

Després de l’explosió de la Firagost, Valls es buida. La ciutat s’amanseix, entra en una letargia que durarà tot el mes d’agost. Els comerços tanquen per vacances, les famílies deixen la ciutat i se’n van cap a les masies… tot queda pel setembre. Llavors toca pensar en Santa Úrsula, una altra d’aquelles fites en el calendari que tot vallenc i tota vallenca té marcada en vermell. Però la abans cal viure la Firagost, la Fira del Camp Català. T’hi animes?

Rosalia Rovira: de quan a l’Ajuntament hi treballaven sis persones

La Rosalia Rovira Martí va començar a treballar a l’Ajuntament de Torredembarra l’any 1973, quan li quedaven dos dies per complir els disset anys. Fa quaranta anys, entrar a treballar a una administració pública no era l’aspiració de tants joves com ho és ara. La majoria preferien l’empresa privada, on es guanyaven més diners. La Rosalia venia de família treballadora i tot i que li agradava a estudiar va haver de començar a treballar aviat. Va acabar l’escola als quinze anys i va estudiar un any de secretariat intensiu a Tarragona. De ben petita ja es veia treballant en una oficina i jugava simulant que escrivia a màquina.  Li agradava molt també el tracte amb la gent.

Per això, no va dubtar a presentar-se a una plaça d’ajudant d’auxiliar administratiu de l’Ajuntament de Torredembarra deixada vacant en Joan Porta, que havia accedit al món de la banca. Es van presentar quatre persones, es van fer unes proves i la Rosalia va ser l’escollida. La plantilla d’administració i tresoreria del consistori torrenc la formaven sis persones, inclosos el secretari i l’interventor. La mitjana d’edat era força elevada i en Josep Canals, que ja portava sis anys a l’administració local, i la Rosalia la rebaixaven sensiblement. La plantilla de l’Ajuntament es completava amb la brigada, la policia municipal, un cap d’obres i personal de neteja. Una vintena escassa de persones.

El primer sou de la Rosalia van ser de 5.000 pessetes al mes, amb un horari de vuit del matí a dues del migdia. La seva primera tasca va ser al Servei de l’Aigua. En una tauleta, de cara a la paret, s’encarregava de transcriure a mà les lectures dels consums d’aigua i fer els contractes dels nous usuaris. Aquestes dades s’enviaven al Centre de Càlcul de la Caixa Tarragona,  on elaboraven els rebuts. Les tardes les aprofitava per aprendre anglès i francès.

Al cap de tres anys la Rosalia va passar al departament de tresoreria. El 1977 van realitzar-se les primeres proves internes restringides a l’Ajuntament de Torredembarra i la Rosalia va aprovar-les i va passar a formar part del Cos de Funcionariat com a auxiliar administrativa. Dos anys després, amb l’arribada del primer ajuntament democràtic, va incorporar-se a l’àrea de secretaria. S’encarregava de tasques de suport al secretari, del padró d’habitants, registre d’entrades i sortides i les lleves del servei militar. Paral·lelament continuava estudiant i va aprovar el Graduat escolar, el Batxillerat nocturn, COU i la Selectivitat. Tot i que s’havia plantejat començar una carrera, va optar per formar una família i el dia té les hores que té. A principis dels vuitanta la Rosalia havia promocionat a administrativa i cap d’Unitat de Serveis Generals. Després van arribar els fills: en Xavier i la Marina.

Els vuitanta van ser anys de canvis importants a l’administració local. El català va substituir el castellà com a llengua principal i ella i la resta de personal, educats durant el franquisme, van haver d’aprendre una llengua que la majoria parlaven i llegien però no sabien escriure. La Rosalia va assistir a les classes de la Junta Permanent de Català i va obtenir el nivell C. Els canvis tecnològics també es precipitaven. Primer van arribar les màquines d’escriure elèctriques i, a mitjan de la dècada dels vuitanta, els primers ordinadors, tot i que fins a  principis dels noranta a l’ajuntament torrenc no van disposar d’un terminal per cada treballador. Fins llavors havien de compartir les computadores, però almenys les còpies de paper carbó i els problemes que comportaven ja havia quedat enrera.

La plantilla municipal havia anat augmentant d’una forma gradual durant els vuitanta i els noaranta, però va ser l’any 2000, amb el trasllat de l’Ajuntament al Castell, quan va experimentar un salt més important. Hi van haver oposicions i va entrar més personal. D’aquells sis treballadors del 1973 s’ha passat a fregar el centenar actualment. Sumant tots els departaments ja se superen els 300. De la polivalència s’ha passat a l’especialització.

L’any 2000 la Rosalia va quedar adscrita a l’àrea d’Ensenyament i Esports, on eren dues persones. Actualment coordina l’àrea d’Esports -Ensenyament és un altre departament a banda- amb dues auxiliars a les seves ordres. Des de l’any passat també té una nova ubicació, a l’antic Col·legi Antoni Roig. Trenta-nou anys després d’entrar a treballar a l’Ajuntament de Torredembarra, la Rosalia afirma intenta gaudir tant com el primer dia, sobretot del tracte amb la gent, i fer-ho cada cop millor. Segons ella, sempre hi ha alguna cosa per aprendre.

La sala on ara treballa és la mateixa que quan tenia entre deu i dotze anys va rebre els ensenyaments de la Mestra Maria Antònia, que dóna nom a la Biblioteca Municipal de Torredembarra. Parlant de noms, la Rosalia Rovira va guanyar l’any 2007 el concurs per escollir un nom pel Pavelló Poliesportiu torrenc. La seva proposta va ser “Sant Jordi”. No està aquest equipament en el barri que porta aquest nom? No és Sant Jordi el Patró de Catalunya? Senzill, oi? I és que la Rosalia li agrada fer les coses fàcils, una filosofia que alguns cops sembla poc estesa a l’administració.

Publicat al número de juliol del periòdic mensual Diari de la Torre

Saben governar?

Divendres passat vaig voler estrenar-me pagant zona verda a Tarragona -no per gust és clar- però no vaig poder. El parquímetre estava sabotejat i pintat amb un eloqüent “Ladrones”. La decisió del govern municipal de convertir en places de pagament la totalitat dels carrers i places del centre de Tarragona –concepte curiós aquest de centre- ha generat un rebuig molt gran entre la ciutadania, mentre els polítics locals s’afanyen a justificar la mesura a causa dels problemes de mobilitat de la ciutat. Queda en evidència que els polítics parlen un altre idioma, que no és del poble. La gent es queixa d’haver de pagar per aparcar i la resposta de l’Ajuntament és suprimir les poques places gratuïtes que quedaven. Quan hi havia bonança econòmica es van eliminar zones blaves i en situació de crisi s’augmenten les places de pagament. Saben governar?

Anem cap a Madrid. El govern espanyol ha aprovat un paquet de mesures per afrontar la difícil situació econòmica actual. Una d’aquestes mesures és pujar l’IVA al 21% en sectors que fins ara pagaven un 18 o fins i tot un 8%. També els autònoms reben un cop de pala governamental i veuen com els puja la retenció de l’IRPF del 15 al 21%. Aquestes són mesures per reactivar l’economia? Més aviat és una invitació a tancar empreses, a més atur o passar-se a l’economia submergida i a la frase aquella tan típica d’aquest país de “ho farem sense IVA”. Saben governar?

Llegeixo que l’Ajuntament de Calafell sancionarà amb multes de fins a 20.000 euros les persones que comprin al “Top manta”. Saben al consistori penedesenc quan són 20.000 euros? Aquesta sanció per comprar unes ulleres de sol per estalviar un grapat d’euros a més dels problemes de salut que poden produir? M’estimo més pensar que l’Ajuntament de Calafell està desesperat, amb uns comerciants que legítimament es queixen d’un competència deslleial dels manteros i unes eines legals insuficients per combatre aquest tipus de delinqüència. Anem a parar al Codi Penal, que depèn dels legisladors que triem cada quatre anys. Saben legislar?

L’escletxa entre la casta política i la ciutadania es va enxamplant. La desconfiança està més disparada que la prima de risc. I el més greu és que només un dels dos grups se n’adona.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

Baix Gaià Diari compleix un mes

El dimarts 19 de juny vam posar en marxa el Baix Gaia Diari. Després del primer mes d’existència el balanç que en fem és positiu. Les xifres d’audiència ens fan sentir optimistes: més de 6.100 visites i més 3.300 usuaris únics. La presència a les xarxes socials també està ajudant a la consolidació d’aquest nou mitjà de comunicació. Facebook, Twitter i els vídeos que pengem a Youtube. I també els comentaris que hem rebut en persona, perquè Internet està molt bé i ha vingut per quedar-se, però el contacte personal -i més en el món local- és i ha de ser imprescindible.

L’objectiu del Baix Gaià Diari és convertir-se en la referència d’aquest territori que coneixem precisament com a Baix Gaià i hem intentat informar sobre els principals fets noticioses d’aquestes quatre setmanes i escaig i parlar de cada un dels deu municipis. Evidentment les localitats més poblades són les que generen més impactes informatius. I hem de recordar una cosa que ens fa sentir molt orgullosos: som un mitjà fet per periodistes, no ens mou cap ànim partidista. Si ens mou alguna cosa és cercar l’excel·lència des dels recursos de què disposem.

Moltes gràcies als qui ens seguiu dia a dia!

Tarragona, zona de pagament

Aquest cap de setmana hem sabut que d’aquí a un curt període de temps serà impossible estacionar el cotxe de manera gratuïta al centre de la ciutat de Tarragona, ampliant al màxim el concepte centre de la ciutat. Lluny queda aquella promesa electoral –per cert complerta amb una celeritat insospitada– de Ballesteros en les eleccions de 2007 d’eliminar centenars de places de zona blava a Tarragona. En cinc anys han canviat tant les coses que ara es pintaran els carrers de diversos colors amb l’objectiu que ningú aparqui gratis.

Actualment era ja una tasca molt difícil però no impossible estacionar de franc el vehicle a una distància relativament propera al centre de Tarragona. Però era possible en certs carrers invertint grans dosis de paciència. El conductor era lliure de destinar uns minuts a buscar una plaça de zona blanca. Això aviat s’acabarà. Tarragona es convertirà en una ciutat encara més incòmoda per desplaçar-s’hi i més cara. Aparcar en un pàrquing subterrani és actualment un atracament a mà armada. Cada cop que ho faig em sento estafat. I més si ho comparem amb la veïna ciutat de Reus, amb unes tarifes més raonables. La voracitat recaptatòria a les zones blaves és brutal. Et passes deu minuts i ja tens la denúncia al parabrises. Quina gran efectivitat! La grua no para de treballar, prioritzant els casos de més fàcil execució i cobrament. El trànsit i l’aparcament s’han convertit en el gran impost indirecte dels ajuntaments.

Està clar que en certes zones és beneficiós que hi hagi places de pagament en superfície per dinamitzar el comerç, però tal com defensava el PSC fa només cinc anys, en altres espais de la ciutat no té massa lògica. Però aquesta lògica ha canviat. És prioritzaran els residents. I els que vénen a treballar a Tarragona? Perquè ser capital representa entre altres qüestions atraure cada dia centenars de treballadors i treballadores de municipis veïns i molts ho tenen molt complicat per usar el transport públic. Doncs a pagar! No n’hi ha prou amb la congelació o descens dels sous i la pujada contínua de diferents serveis bàsics. També l’aparcament a Tarragona serà obligatoriament de pagament. Estarem a atents a aquestes mesures que s’anuncien de pàrquings a l’extraradi i millora de les línies d’autobusos. Però abans que res, paga.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Lliçó de periodisme ciutadà a càrrec d'un bon periodista

En els darrers anys hem sentit a parlar molt de periodisme ciutadà, sovint com si fos la panacea del futur de la comunicació. A mi no m’ha quedat massa clar que és això del periodisme ciutadà. No crec que tothom que tingui un bloc o pengi un tweet es pugui considerar periodista. Només cal mirar la quantitat de notícies falses que cada dos per tres s’escampen per la xarxa. Hi ha fakes a Twitter antològics i alguns cíclics, com la mort de Fidel Castro. La tasca dels periodistes és evitar aquest tipus de situacions, verificant les fonts i contrastant les notícies.

Un periodista pot fer un bon periodisme ciutadà. L’exemple l’hem trobat aquesta darrera setmana al Baix Gaià Diari en un gran treball del bon amic Carles Cortés. Ell cada dia agafa el tren per desplaçar-se a treballar a Barcelona i ens ha ofert una crònica diària de les seves "aventures" amb la RENFE i ho ha fet amb una combinació de realisme i sentit de l’humor. Us recomano repassar les seves cròniques del tren. Per la seva banda, Baix Gaià Diari seguirà apostant per aquest tipus de continguts, de verdader periodisme ciutadà: és periodisme i interessa a la ciutadania.

Baix Gaià Diari examina aquesta setmana la RENFE:
DIA 1
DIA 2
DIA 3
DIA 4
DIA 5

Entre el sabre i la bomba: molt més que un llibre sobre Unió

El dijous 21 de juny vaig anar acostar-me a la Llibreria La Capona de Tarragona a la presentació del llibre Entre el sabre i la bomba, escrit per un bon amic i canallesc, en Francesc Canosa. La presentació va ser molt distesa i enriquidora i pràcticament només arribar a casa vaig llegir-me la introducció. I li vaig anar donant continuïtat. D’una forma gairebé natural he anat avançant i l’he acabat.

En Canosa s’autodefineix com un explicador d’històries i alguns podran pensar que ara l’escriptor i periodista lleidatà ens explicarà la història d’Unió Democràtica. Sí i no. En el llibre trobem testimonis que ens dibuixen la trajectòria del partit des de la seva fundació el 1931 fins el 1980, però és també la història d’un país castigat des d’una banda i un altra: el sabre i la bomba; el negre i el roig; l’anarquisme i el feixisme. I Unió està al mig. Catalanista i cristiana rep per totes bandes i el punt culminant és l’assassinat d’en Manuel Carrasco i Formiguera.

La resposta d'en Pau Romeva a un militant anarquista és molt gràfica:

-Per què vós que sou roig o blanc? Perquè per algunes coses sembla que sigueu blanc i per a d'altres sembla que tireu cap a l'esquerra.

-Voleu que us ho digui? Sóc a quadrets.

Magnífica resposta! I us haig de confessar que m'hi sento bastant identificat. Tampoc no m'agrada el maniqueísme, ni el dogmatisme ni els clixés, que també han arribat als nostres dies.

El llibre ens permet conèixer la fundació d’Unió, la lluita durant el franquisme i el difícil ressituament durant la Transició. Homes i dones compromesos amb uns ideals: el catalanisme, la democràcia, la lluita contra un règim dictatorial, el cristianisme, l’europeisme… En les darreres pàgines podem veure un jove Duran Lleida fent de teloner als mítings i penjant cartells. Unió sobreviu a les circumstàncies i se senten les bases d’aquest partit que arriba amb una salut de ferro als nostres dies. Ja ho diu la llegenda: un professor de la Universitat Autònoma de Ciències Polítiques els anys noaranta “encoratjava” els seus alumnes a “apuntar-se” a Unió perquè tenies càrrec gairebé segur a la Generalitat. Tot això és possible gràcies a personatges com els que coneixerem al llibre, que travessen el desert del franquisme i piloten l'aterratge en la Transició.

No és la meva selecció, però ha estat la millor

Ho he intentat durant les tres setmanes que ha durat l’Eurocopa, però no ho he aconseguit. La selecció espanyola no la sento com a pròpia i no m’he alegrat de la seva victòria a la final. Els clàxons de cotxe, els petards i l’eufòria narcotitzant dels mitjans de comunicació els he viscut, més que res, com una molèstia. Veure vestits amb una samarreta vermella jugadors del Barça se m’ha fet estrany. Menys estrany ha estat veure’ls aixecar títols. Hi estem acostumats.

I és que la clau dels títols històrics de la selecció espanyola els darrers quatre anys és que han aprofitat l’estructura de la plantilla i el model de joc d’un Barça triomfant, també històric. No oblidem que les competicions de seleccions són més que res una exhibició de nacionalisme que sovint ens recorda imatges feixistes -himnes, esquadres en formació, mans al pit…- que futbol. Els combinats estatals són jugadors d’equips diferents que s’ajunten durant curts periodes de temps sota una bandera i un escut. I la gràcia de la selecció espanyola és aquesta: aprofitar la columna vertebral blaugrana i uns jugadors superdotats com Xavi i Iniesta, que fan rutllar l’equip, per donar pa i circ a una població maltractada per una crisi econòmica cada cop més profunda.

Cal felicitar la selecció espanyola perquè, sens dubte, ha estat la millor selecció de l’Eurocopa 2012, però que no ens demanin que sentim la victòria com a nostra als que volem participar en aquesta festa del nacionalisme amb una altra selecció: la catalana. I encara menys que no ens obliguin a participar en aquest aquelarre de l’espanyolisme més ranci, en què importen més els títols futbolístics i les exhibicions de testosterona i d’aixella suada que els premis Nobel o un foc que està devastant una part del país.

Publicat a www.campdesports.cat

I ja ha passat un any

S’ha complert ja un any des de la constitució dels darrers Ajuntaments. La ciutat de Tarragona és dels llocs on va costar més de parir el nou govern i fins gairebé el darrer moment es van mantenir obertes totes les possibilitats que permetien uns capritxosos resultats electorals. L’executiu CiU-PP va estar a punt de convertir-se en una realitat, però la direcció nacional de la formació nacionalista va avortar l’operació i el candidat socialista, Josep Fèlix Ballesteros, va se reelegit com alcalde de Tarragona en minoria. Dotze mesos després, Ballesteros segueix com a batlle tarragoní amb un govern format només per regidors socialistes.
Convergència i Unió s’ha erigit com a oposició total, sense matisos. Els seus resultats electorals van ser molt decebedors i els convergents van retrocedir un regidor, quedant amb la mateixa representació que el PP. Han assumit que entrar en el govern municipal al costat dels socialistes seria una mena de suïcidi i servir en safata el paper de líder de l’oposició al portaveu del PP, Alejandro Fernández. Un rol que molts ja li adjudiquen ara. El liderat de Victòria Forns continua en entredit i, un cop escollit el nou comitè local de Convergència Democràtica, el proper curs polític serà clau per definir l’oferta electoral de CiU el 2015.

El Partit Popular ha encarnat en aquest primer any de mandat el paper d’oposició constructiva. Tan constructiva que ha permès amb la seva abstenció l’aprovació dels pressupostos del govern socialista. Rumors d’entrada a l’executiu a canvi d’un any d’alcaldia del PP han circulat més d’un cop durant aquests dotze mesos. Però Alejandro Fernández continua a l’oposició, tendint la mà a Ballesteros en certs temes i donant-li algun clatellot de tant en tant. El paper d’Iniciativa per Catalunya, que va recuperar presència al ple municipal després de quatre anys fora, és testimonial a causa de l’aritmètica sorgida dels comicis de 2011.

Com serà la resta de mandat? Ballesteros està còmode en la incomoditat de la minoria de govern. La moció de censura és una espasa que sempre estarà penjant del sostre de la sala de plens, però és una arma de doble fil. Una aliança entre les dues forces de dreta li pot reportar rèdits electorals el 2015 al líder del PSC. Un hipotètic pacte de govern del PSC amb CiU o PP sempre afavoreix al partit gran del pacte -el cas de Valls és paradigmàtic- sinó hi ha algun any d’alcaldia pel mig. Un peatge que Ballesteros no sembla voler assumir. Altres governs en minoria a la resta de Catalunya també segueixen funcionant un any després, com és el cas de Barcelona i Girona. El lema socialista a Tarragona és en aquest moment “qui dia passa, any empeny”. Queden tres anys per empènyer. Massa temps?

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

L’escala del dolor: més novel·la negra andorrana

Fa dies que m’he acabat el darrer llibre de l’Albert Villaró i tenia pendent penjar-ne un petit post perquè m’ho he tornat a passar bé llegint una nova obra de l’escriptor de la Seu d’Urgell. Després de La primera pràctica, Villaró ha recuperat el policia andorrà Andreu Boix, un antiheroi que vam descobrir amb Blau de Prusia. Boix, vidu i amb una existència força atormentada, desperta tendresa entre els lectors i lectores per les seves desventures, que continuen en el segon lliurament: L’escala del dolor. El títol no promet massa alegries oi?

Pels que sentim una certa fascinació pel petit país dels Pirineus, llegir les novel·les protagonitzades per en Boix és un plaer. Descobrir com s’organitza una visita del president francès, Nicolas Sarkozy, que ostenta el títol de copríncep d’Andorra és molt interessant i instructiva. Aquest és el teló de fons de la novel·la, que ens permet endinsar-nos tradicions andorrades ancestrals com la Setmana de l’Isard i altres costums dels seus habitants, que ja ens introduïa a Blau de Prússia.

I un últim descobriment que he fet a L’escala del dolor i que trenca un dels meus mites d’infantesa, quan anava amb els meus pares a Andorra a comprar formatge, sucre, aspirines franceses i CD a Tonet de la Música. Hi pujavem de bon matí i dinàvem ja de tornada, en un acollidor restaurant prop de la Seu, Cal Maties. Doncs ja fa uns anys que Cal Maties va tancar. Però ha tornat a obrir, tot i que ara el local es dedica a un altre sector: el dels clubs nocturns. Els mites cauen!

Josep Maria Espina: Tot torna a començar

En Josep Maria Espina és un exemple d’emprenedor, de persona que renuncia a una feina amb uns horaris ben marcats i un sou fix a final de mes per apostar pel seu projecte, aconseguint aquell estat ideal de treballar en el que a un li agrada. Quan va acabar l’EGB, en Josep Maria havia d’estudiar automoció. El seu pare era taxista i això pesava. Però a la Universitat Laboral no hi havia places per aquests estudis i va acabar matriculant-se a Arts Gràfiques.

La mort del seu pare amb només 54 anys el va marcar profundament. A nivell personal i laboral. Quan va acabar el servei militar que havia fet com a voluntari a l’aeroport de Reus es va incorporar a l’empresa familiar, del sector del taxi. Ben aviat va veure que aquesta no era la feina que li agradava i va acabar deixant-ho. Va començar a treballar uns mesos en una oficina de Caixa Tarragona de Segur de Calafell fins que li va arribar una oferta de l’empresa Sugrañes, que, entre diverses activitats, s’encarregava de la gestió cadastral. S’hi va incorporar, controlant el cadastre dels municipis d’Altafulla, Roda de Berà, Creixell i la Pobla de Montornès.

En Josep Maria era molt prim i per augmentar pes i musculatura li van aconsellar anar al gimnàs. A Torredembarra, els anys vuitanta, no n’hi havia cap i es va matricular al Gimnàs Nirvana, de Tarragona. Aquest món va començar a agradar-li cada cop més. Tenia un pis al carrer Baix de Sant Pere i el va condicionar com a gimnàs, amb una banca i una màquina de peses. Poc a poc, van començar a freqüentar el pis diversos amics i ben aviat es va trobar que eren set o vuit persones entrenant-hi. Va decidir llavors transformar l’espai en un gimnàs, ampliant les instal•lacions a un segon pis. El va obrir l’octubre de 1988 i en un mes hi assistien gairebé un centenar de persones.

Ell continuava treballant a Sugrañes i amb el temps va veure que havia de triar una cosa o l’altre. El 1992 va deixar la seguretat de la nòmina a final de mes i es va centrar a trobar un local per ampliar el gimnàs. Un any després obria el Silver Gym al carrer Indians. Tres anys abans havia fet uns cursos de quiromassatge i de reflexologia podal. Des de llavors ha anat ampliant coneixements en diferents teràpies, com el drenatge limfàtic, la kinesiologia, el tractament de diverses patologies, el shiatsu, serveis que ha anat oferint com a professional.

El nou gimnàs funcionava molt bé durant la temporada d’hivern però a l’estiu l’assistència baixava en picat per el calor, les vacances, els canvis d’horari.... i en Josep Maria va veure que calia potenciar les activitats a l’aire lliure. Va ser quan la seva empresa, Futuresport, va començar a organitzar les quinzenes d’estiu de l’UDT i va convertir la platja de la Paella de Torredembarra en un centre neuràlgic de combinació d’esport i salut, tant per a nens i nenes com per adults. El volei platja, la gimnàstica per la gent gran o l’aeròbic es podien practicar a tocar de la platja. Altafulla i Roda de Berà i el Col•legi Molí de Vent també van comptar amb activitats esportives organitzades per Futuresport. Reconeix que no guanyava molts diners, però projectava la seva marca. Una altra iniciativa va ser crear un departament específic de salut, veient que la demanda de tractaments i massatges creixia. A mitjan dels noranta va néixer Salut Center, que oferia serveis de fisioteràpia, massatges, natació terapèutica, dietista i atenció psicològica.

Silver Gym, Futuresport i Salut Centre. En Josep Maria havia obert molts fronts i tot això li generava molt estrès, treballant fins a quinze hores diàries. No desconnectava. A més, havia tingut un fill el 1995 i un altre el 1997 i no els disfrutava prou. La Sònia, la psicòloga del mateix Salut Center, el va avisar que de l’estrès a la depressió hi un pas. Tot això i l’experiència traumàtica d’una persona professionalment propera el va portar a un punt d’inflexió i a un plantejament de vida diferent, centrant-se en els massatges i altres teràpies naturals. Va traspassar el gimnàs del carrer Indians i va tornar a l’edifici antic, amb uns horaris menys exigents. També va ajudar a muntar un gimnàs a Roda de Berà i gestionava activitats esportives en un càmping del municipi.

En Josep Maria està molt satisfet amb la feina que ha estat fins ara, amb massatges i classes de gimnàstica, més enfocades a la vessant terapèutica i d’higiene postural, amb sortides i, en definitiva, molt bon ambient entre els alumnes. Pot estar dotze hores fent massatges perquè nota que és la seva vocació. Recarrega piles assentat al roquer, mirant com les onades topen contra les roques. És la seva teràpia. També es relaxa cuinant el cap de setmana. L’allibera.

Ara té en marxa un nou projecte: l’obertura d’un nou centre en què, a més de massatges i classes de gimnàstica, s’hi oferiran xerrades, sessions de ioga, taichi i altres disciplines orientals i tractaments naturals. I és que, com diu la cançó de Mishima, Tot torna a començar.

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Per les vinyes de Bonastre

Cada cop m'agrada més el vi i tot el món que l'envolta. I m'interessa molt saber que hi ha darrera de cada ampolla, quina història personal, quina filosofi... Aquesta setmana vaig poder conèixer a fons el projecte de l'Eduard Pie, Sicus Terrers Mediterranis, un vi que crec que en els propers anys donarà molt que parlar. Amb només 26 anys, l'Eduard ja està cultivant cinc hectàrees de vinya a Bonastre i produeix milers d’ampolles. I el més important, té moltes ideees i projectes en marxa o en ment.

Vam poder tastar el seu vi passejant per les vinyes, al costat de la carretera que va cap a Albinyana, a l'estil En clau de vi, mentre l'Eduard m'explicava com està empeltant alguns dels seus ceps per produir varietats autóctones com el monastrell o la malvasia de Sitges. O com la marinada i la proximitat al mar (cinc quilòmetres) li confereix una personalitat especial als seus vins. M'explicava també com deixa creixer l'herba entre els ceps i com s'hi mouen els insectes. Els seus són vins ecològics. Tota aquesta vida influeix en el vi que elabora.

Em va sorpendre molt el xarel·lo vermell que produeix. El negre, merlot, que ja havia provat per Nadal és un valor segur. El blanc, fet amb xarel·lo més molt aromàtic. També vam provar el dolç i el rosat. A l'etiqueta del revers de les ampolles ressumeix la seva filosofia, en català i anglès: viticultura sostenible, pura biodiversitat, expressió del terrer, fermentació en bota.

El celler el té ubicat a la casa pairal, del segle XVIII, al bell mig de Bonastre. Tines d'acer, botes de roure, àmfores on hi fermenta el seu xarel·lo, cups reconvertits en espais per acumular ampolles que van envellint, com el seu cava reserva... S’hi respira el pas del temps però també la modernitat. I és que té molts projectes en marxa. La seva empresa és jove i d'il·lusió i ganes no li’n falten. La seva aposta és per la qualitat i no la quantitat. Busca un client entès, que sàpiga valorar la complexitat del seu vi. Està preparant la infraestructura per potenciar l'enoturisme, conèixer el vi visitant les vinyes. Apunteu aquest nom: Sicus. Terrers mediterranis.

Els sous dels polítics

Quan es parla dels sous que reben els càrrecs polítics s'entra en un terreny adobat per a la demagògia més fàcil. Jo ho tinc ben clar des de fa anys: hi ha polítics que cobren massa i altres que cobren poc. També considero imprescindible en una democràcia avançada que el que perceben cada mes els polítics siguin dades públiques i fàcilment accessibles per a tothom. En les darreres setmanes una formació política amb representació en algunes ciutats del Camp de Tarragona, la CUP, ha iniciat una croada sobre els sous dels membres del govern dels seus municipis. És el moment ideal per a fer-ho i no desaprofitaran l'ocasió oi? El que passa és que algun d’aquests regidors ha caigut de quatre potes a la trampa i encara ha afegit més benzina al foc.

Les xifres que perceben els càrrecs públics són en un moment com l'actual considerablement altes. Ho són 80.000 euros i ho són 130.000 euros a l'any. Siguin bruts o nets. Són uns emoluments que estan molt per sobre de la mitjana dels mortals. És una manca de visió política preocupant presentar declaracions de renda i entrar en una batalla de xifres. En política, a més, el que cal és cuidar tots els detalls, exhibir austeritat, ser exemple i no intentar maquillar números i sous. La realitat és la que és.

Com deia abans, hi ha polítics que cobren poc. Dediquen moltes hores a gestionar i representar el seu municipi, el seu govern i la seva institució. Han d'assistir a actes de tota mena perquè l'associació de veïns o l’entitat de torn està convençuda que és la més important del país o del municipi. Els costa conciliar la vida familar amb la política. Reunions a hores intempestives, agendes sobrecarregades i molts maldecaps. Alguns guanyarien molt més a l'empresa privada, però senten una vocació política i de servei públic.

Però també hi ha persones que es guanyen molt bé la vida en política des de fa molts anys i defensen el seu càrrec amb ungles i dents perquè fora de la política ho passarien molt malament i els seus ingressos a finals de mes baixarien en picat. Aquests són els que fan de la política el seu modus vivendi, la seva professió. De vocació política i de servei públic, ben poca. Capacitat de donar cops de colze i estar en totes les conspiracions possibles per mantenir el cadirot o guanyar-ne un de millor, molta. Són els que denigren la política i la converteixen els polítics i les polítics en un els grups més menys valorats de la societat actual. Sí, cobren massa.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Rajoy, el reactiu

Cap de setmana de rescat. Aquestes operacions es fan en cap de setmana. Ja siguin intervencions de bancs, rescats de països o retorns a antigues monedes. El que creia és que quan es produeix un fet d'aquest tipus, tan excepcional com inquietant, ha de ser el màxim responsable del govern qui aparegui davant dels mitjans de comunicació per donar explicacions i no delegui en el seu ministre d'Economia. És el que va passar dissabte a la tarda i les crítiques van ploure a milers sobre Mariano Rajoy, que estava preparant el viatge a Polònia per veure el debut d’Espanya a l'Eurocopa mentre Luis de Guindos atenia la premsa.

Diumenge al matí, de forma imprevista, s'anunciava la compareixença de Rajoy el migdia a la Moncloa just abans d'agafar l'avió cap a terres poloneses. Tornava a demostrar que és un president reactiu. Rajoy va vendre el rescat com una línia de crèdit en inmillorables condicions per als bancs que necessiten líquid. Rajoy treu pit i presenta el rescat com un triomf del seu govern i que sinó hagués estat per la seva magnífica gestió ara l'Estat espanyol estaria intervingut del tot. En resum, que només ens intervenen d'una apendicitis i no a cor obert, com Grècia, Portugal o Irlanda. Veure com acaba l’entrada al quiròfan de l'Estat espanyol. La premsa estrangera deixa ben clar que ens trobem davant d’un rescat perquè Europa haurà de deixar diners a l’Estat espanyol per reflotar el sistema bancari. I quan es deixen diners hi ha unes condicions i sinó et tanquen l'aixeta.

Hem tornat a trobar-nos amb un Rajoy que dissabte s'amaga, com aquella imatge al Senat de fa un parell de mesos, fugint dels mitjans de comunicació. I diumenge pel matí el president reacciona davant l'evidència i compareix amb un discurs triomfalista. La jornada no va poder ser rodona ja que Espanya no ha pogut passar de l'empat davant Itàlia a l'Eurocopa. La imatge del president espanyol celebrant efusivament el gol de Cesc és l'estampa que ens deixa el cap de setmana del rescat. Anem bé?

Jordi de Manuel juga a futbol

Fa un parell de mesos entrevistàvem en Jordi de Manuel a L'Aperitiu d'Ona la Torre. Vam parlar de la darrera aventura de l'inspector Marc Sergiot, La mort del corredor de fons, una nova novel·la negra bastant sanguinària però que també et despertava les ganes de pensar, de fer-te preguntes sobre l'existència humana. Per sorpresa ens va anunciar que en poques setmanes sortiria al mercat un recull de relats amb el futbol com a teló de fons. I ja tenim aquí: Orsai, biografia d'un felí, editat per Meteora. Futbol i Jordi de Manuel, una combinació interessant.

De Manuel ens ofereix una altra manera de veure el món de futbol, a través de personatges amb molts punts en contacte amb el món real. Ell no és un apassionat d’aquest esport. Se li nota. I aquest fer contribueix a donar-li un to especial als dinou relats que conformen el llibre. Els relats entren molt bé, amb finals que et deixen amb una rialla a la boca. Els arguments et fan reflexionar sobre el circ mediàtic en què s’ha convertit el futbol, on el menys important és l’esport.

L’autor barceloní no pot evitar amanir diversos dels relats amb tocs de ciencia-ficció en un esport tan refractari a les innovacions tecnològiques. És un contrast interessant. A Orsai podem trobar androides i clons darrera la pilota o una Copa del Món on i participa la selecció catalana. Un parèntesi en el Món Sergiot que es pot consumir en còmodes comprimits.

Per terra de Dips

El Baix Camp és una comarca molt gran, on s'hi poden trobar concentracions urbanes molt importants com Reus i Cambrils i territoris on la mà de l'home gairebé no es nota. La Serra de Llaberia, compartida amb les comarques del Priorat i la Ribera d'Ebre és un d'aquests espais inhòspits i poc coneguts, però amb un encant molt especial. Pujar a la Mola de Colldejou és una excursió molt recomanable que ja fa un parell d'anys que la vaig fer, envoltat d'una boira d’aquelles de pel·lícula de por. I aquest dissabte, amb un sol de començaments de juny que apretava força, vam fer una bona caminada des de Pratdip.

Pratdip és un municipi de poc més de 600 habitants presidit per un castell que és punt d'inici de diverses excursions. El nucli antic té força encant i podeu visitar el Centre d'Interpretació de la Serra de Llaberia, inaugurat aquest any. Però si teniu ganes de caminar us recomano un itinerari que es pot cobrir amb tranquil·litat en quatre hores i mitja o cinc. Des de Pratdip es pot anar fins a l'Ermita de Santa Marina i després pujar al mirador impressionant que porta el mateix nom. Allí podeu tornar al punt de partida o seguir fins a Vandellòs pel GR-192.

La baixada fins a Vandellòs té un bon desnivell. No cal entrar al poble i us dirigiu fins a Masboquera pel sender paral·lel a la carretera. Allí podeu agafar forces per pujar el Coll de Pressó, situat a més de 500 metres l'açada i amb unes grans vistes que arriben fins a Tarragona. Trobareu punts d'ombra per anar agafant forces i a dalt un bosquet que sorprèn força. Ja podeu anar descendint de retorn cap a Pratdip, passant per la Serra de Güena i fregant l'urbanització de Santa Marina. Hi trobareu trams molt descoberts i senders amb punts molt ombívols i pintorescs. L'entrada a Pratdip la fareu pel cementiri. Potser trobareu algun dip, com ens va massar a nosaltres. O no ho era?

La refundació del Nàstic

Les crisis signifiquen oportunitats. És una frase que hem sentit molt darrerament però que no deixa de ser veritat en moltes ocasions. La temporada que ha fet el Nàstic i que afortunadament està a punt de finalitzar ha estat horrible. El començament va ser molt dolent i el relleu a la banqueta de Joan Carles Oliva per Jorge D'Alessandro no va tenir cap efecte positiu i ha quedat en evidència l'error de l'aposta el veterà tècnic argentí. Relleu a la direcció tècnica, crisi a la directiva… En resum, una campanya per oblidar.

I la temporada vinent, el desert de la Segona Divisió B. Toca tornar a aquells camps plens de ciment, amb ingressos televisius mínims i escassa atenció dels mitjans de comunicació d'àmbit nacional. El conegut com a pou de la Segona B. Ningú dubta que el conjunt grana ha fet molts mèrits per merèixer aquest descens a l'infern. Arriba l'hora de purgar les culpes per temptar la sort i passejar-se les últimes temporades per la línia tan fina que separa el descens de la permanència.

Com deia en l'inici d'aquest article, la directiva i la massa social del Nàstic ha de veure aquest descens com una oportunitat, un punt d'inflexió en la història del club després de les pàgines d'or vivides els darrers anys. I si mirem cap a la base? El Nàstic porta moltes temporades fitxant a cop de talonari. Arriben jugadors de tots els punts de l'Estat espanyol i de l'estranger. Futbolistes la majoria d'ells que estan a Tarragona de pas, aspirant a fites més ambicioses. Cada estiu es produeix un ball de comiats i incorporacions.

Dieu-me noms de jugadors fets a la pedrera grana que hagin format part del primer equip amb asiduïtat els darrers anys. Costa oi? Doncs crec que aquest és el camí: apostar pels de casa i pulir una plantilla competitiva amb peces forànies imprescindibles. S'ha acabat l’època de les vaques grasses i les injeccions milionàries de l'Ajuntament. A més, amb una plantilla més tarragonna l'afició s'identificarà més amb l'equip. És una aposta valenta i més complicada que treure el talonari -cada cop amb menys fulls- i anar a fixar per tota la geografia espanyola. És una aposta a mig i llarg termini, amb visió de futur.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Un mitjà de referència per el Baix Gaià

Un nou mitjà de comunicació està naixent: Baix Gaià Diari. Des de fa uns dies ja el podeu seguir a twitter al @BaixGaiaDiari, més recentment al Facebook i ben aviat el podreu anar tastant en altres xarxes socials, fins a la posada en marxa del web a principis d'aquest proper mes de juny. Baix Gaià Diari vol ser el mitjà de referència d'aquest territori, que té una població que supera la de divuit de les comarques catalanes. Des de la dècada dels noranta, les diverses poblacions que conformen aquest espai han anat agafant consciència col·lectiva i també entre els ajuntaments, que han impulsat sinèrgies de col·laboració.

Ens trobem, doncs, davant d'una àrea que pot esdevenir un sistema comunicatiu. En la segona meitat dels anys noaranta es va editar la publicació periòdica en paper Castell de Nou i darrerament s'han impulsat diferents col·laboracions entre les ràdios municipals (Ona la Torre, Altafulla Ràdio i Roda de Barà Ràdio). Fins avui, encara no existia un producte informatiu comú, que tracti les temàtiques d'interès, les notícies públiques i d'associacions i entitats. I aquest territori se'l mereix.

En aquest sentit neix Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), amb la intenció d'esdevenir la referència comunicativa i de qualitat a la xarxa i que complementi la tasca que ja fan les diverses ràdios locals d’Altafulla, Torredembarra i Roda de Barà.Un projecte de comunicació fet per comunicadors, sense cap grup empresarial o polític darrere. A Baix Gaià Diari hi ha haurà informació única i exclusiva d’aquests municipis i dels seus conciutadans. Informació que anirà més enllà de les notes de premsa, que entrevistarà, que comptarà amb opinadors de tot el Baix Gaià.

Serà un projecte adaptat als nous temps: un diari digital amb presència en les diferents xarxes socials (Facebook, Twitter, Youtube…). El portal també es vol convertir en referent turístic i vol introduir un espai dedicat a l'agenda i un altre a la gastronomia del Baix Gaià. Altres espais d’interès per al lector seran la previsió metereològica, un canal propi de Youtube amb entrevistes i declaracions, un espai per a les enquestes, les sortides…. Un mitjà que es podrà consultar des de l'ordinador, el mòvil o la tableta i que evolucionarà com evolucionen les tecnologies, però amb l'excel·lència sempre com a valor fonamental.