Nervis, nervis, nervis

Les eleccions municipals s'acosten i en l'atmostera política torrenca s'està carregant de tensió i nerviosisme. Incertesa és la paraula clau i nervis la conseqüència. En poques setmanes han de quedar definides les candidatures i en algunes formacions hi ha batalles internes molt dures i en altres dubtes molt profunds per la composició exacta. A més, en aquestes eleccions ha sorgit un nou element, que tot i que la gran majoria de torrenques i torrencs n'estan al marge, és un bon indicador: els blocs. Torredembarra ja en té mitja dotzena i entrar-hi -n'hi ha d'anònims i n'hi ha que no ho són- és una manera de saber coses i veure com està l'ambient.

Hi ha partits que ja fa dies que tenen decidit el cap de llista. Altres, quan estic escrivint aquestes línies, encara no ho tenen clar. El PSC és qui ho ha tingut més fàcil per triar l'alcaldable. Qui millor que l'actual alcalde? La resta de la llista també és molt continuïsta, amb els actuals regidors en els llocs preeminents. Com els socialistes aspiren a treure més de quatre representants estan convençuts que aportaran alguna cara nova al plenari. Però a Can Jiménez no hi ha tan optimisme com fa uns mesos. Està siguent un darrer tram de mandat molt dur. Sort de les inauguracions!

Convergència i Unió ha estat el primer en obrir la seva seu electoral, però la Nit de Caranaval van patir un atac vandàlic amb pintura en aquest local que s'ha de condemnar sense cap mirament. CiU espera remuntar després del descens del 2003. I hi vol fer amb Daniel Massagué, una cara nova -o no tan nova perquè ja la tenim molt vista als mitjans municipals- de cap de llista i un altra de número dos, Pere Font, que després de veure com l'assemblea local no el votava com alcaldable s'ha conformat amb ser l'escuder. Que ha passat? Per què les setmanes després de quedar descavalagat del número u estava molt emprenyat. Algú algun dia m'ho haurà d'explicar. Erò ja sabem que en la política passen aquestes coses.

Esquerra Republicana ha editat la seva primera revista d'una nova etapa donant a conèixer el seu cap de llista i la feina feta al govern. En el difícil joc d'equilibris que és aquest partit a Torredembarra sembla que ja tenen definida la llista, força renovada excepte Gerard Ciuró i Montse Gassull, que puja al segon lloc. ERC i CiU competiran pel segon lloc, ja que sembla complicat que puguin arrabassar la primera posició als socialistes. L'alcaldia ja és una altra història. Potser d'aquí venen els nervis socialistes.

Si seguim en els partits tradicionals, on hi ha cacau de veritat és el PP. Potser quan surti aquest article ja està definit el/la alcaldable. Tot indicava que el número dos de la llista popular del 2003, José Oviedo, rellevaria Anna Marín com alcaldable, però aquestes darreres setmanes ha quedat en entredit aquesta successió. S'ha parlat de Dalmau, un polític jove, o que Marín repeteixi. Facin el que facin un regidor el tenen assegurat però segon continua complicat. Alternativa Baix Gaià aspira a un segon escó. Serà complicat. Lluís Suñé, molt centrat ara en la seva faceta d'assessor el grup parlamentari d'ICV a Barcelona, repetirà de cap de llista. Ara ja no tindrà el factor sorpresa. Haurà de tornar a mobilitzar el vot antisistema i unir-lo a l'"inicativero" per poder aspirar a un compligat segon escó.

Entrem en l'espai polític independent. El VUT ja és història. El seu cap de llista, Octavi Solé, torna a CiU. Déu n'hi do els anars i venirs d'en Solé. Ja veurem com es comporten i on van a parar els més de 400 vots que aquesta formació va aconseguir el 2003. Altres membres de la candidatura del VUT del 2003 han anat a parar a l'Agrupació Democràtica Torrenca. Aquesta nova llista està jugant molt fort, amb un butlletí que apareix cada un o dos mesos i que reparteix estopa a tort i a dret. Ningú se'n salva, excepte ells. O recollint 2.000 signatures contra les zones blaves i penjant cartells irònics pels carrers de Torredembarra sobre el tema. Quan escric aquestes línies encara no tenen cap de llista. Tenen diversos candidats, entre ells Maria Dolors Toda, l'actual regidora del grup mixt, una figura molt controvertida. L'ADT vol aportar aire fresc a la política torrenca i no acaben de tenir clar com encaixar aquesta peça. Corren el risc de que l'aire fresc acabi viciat i la gent no el vulgui respirar.

I acabem amb el GIT, que ha viscut unes darreres setmanes mot mogudes, amb l'aparició a les seves reunions d'un vell conegut de la política torrenca, l'exalcalde convergents Santiago Segalà. Les últimes informacions apunten a què un altre Santiago, de cognom Ardèvol i un dels regidors revelació d'aquest mandat, serà el cap de llista. Però Celestí Salort encara no ha dit l'última paraula i jo no descartaria res. Continuo declarant-me admirador de Salort en el sentit de la seva supervivència política i de mantenir el protagonisme i el paper d'àrbitre de la política torrenca 16 anys després de perdre l'alcaldia. Ho tornarà a ser el 2007?

Paritat i dones en política

Començarem aquest manual de política per entregues amb un tema de rabiosa actualitat com és la paritat a les llistes de les eleccions municipals. Dic rabiosa pels atacs d'angoixa i ràbia en algun cas extrem dels caps de llista i membres de comissions electorals per confeccionar unes llistes que compleixin els requisits de paritat de sexes. Hi ha formacions que ho tenen regulat per llei i han de situar com sigui dues dones -gairebé mai homes- en els primers cinc llocs i després anar alternant home-dona. Quanta neurona cremada i quants nooos. Si costa que la gent es posi en política a les dones encara els és més difícil. I és que la societat està muntada com està muntada i els canvis són molts lents. I la política està terriblement desprestigiada.

En privat molts caps de llista "rajen" de mala manera d'aquesta paritat imposada "des de dalt" però en públic no ho poden dir. Una mostra més de la hipocresia que regna en la nostra societat i que ho veiem en altres aspectes de la vida. Però tornem al tema del qual parlem. Moltes de les polítiques et reconeixen que aquest sistema paritari no és positiu perquè no valora la seva vàlua per anar en un lloc avançat de les llistes sinó el fet de ser dones. En resum, gairebé ningú hi està d'acord, però s'ha d'acceptar. Els partits que no ho tenen regulat per llei busquen dones per anar a endavant a les candidatures per estètica.

A Torredembarra no hi va haver una regidora fins el 1999, la popular Ana Marín. El 2003 amb la pujada de 13 a 17 regidors a repartir va pujar fins a quatre les regidores. Dues dels vuit caps de llista eren dones. Veurem com va el 2007. Hi ha alguns partits que busquen desesperadament candidates. A Tarragona sembla que tindrem una alcaldable, la independent Maria Mercè Martorell. Només Dolors Comas, el flagrgell de Nadal, per ICV, ho havia estat abans. Les regidores tarragonines continuen tenint poc pes. Veurem si les eleccions del 27-M signifiquen un canvi. Valls és la gran excepció, dues dones -la convergent Dolors Batalla (en la foto) i la socialsta Núria Segú- es disputen l'alcaldia amb el republicà Pallàs com a àrbitre. Al Vendrell, una altra dona, Helena Arribas (PSC) buscarà revalidar l'alcaldia. A Reus, la primera tinent d'alcalde i cap de llista d'ERC, és una dona. La política, encara que menys, continua sent cosa d'homes i en la vida municipal tarragonina s'accentua aquesta tendència. I la culpa no és tota del gènere masculí.

Denuncien un cas com un cabàs a Torredembarra

Faré només de missatger. Entreu al bloc del Francesc Mercadé, el Cisco de la Muralla (http://francescmercade.blogspot.com/) i coneixereu episodi viscut per uns joves torrencs que penjaven cartells sobre Muntanyans II i per la llibertat de Marina Bernadó amb uns agents de la Guàrdia Civil. Si tot ha passat com diuen és força greu i ens deixa clar que aquest país nostre molt normal encara no és.

Per cert, afegiré aquest i el bloc de l'Alternativa Baix Gaià a la blocosfera torrenca, que continua creixent. Més d'un polític local té ganes d'obrir-ne un però els manca temps. O això diuen.

Martorell fa un pas més i altres històries tarragonines

Maria Mercè Martorell ja ha fet oficial aquest dijous amb una roda de premsa al Col·legi de Periodistes que es presenta a les eleccions municipals encapçalant una candidatura integrada dins la Federació d'Indepenents de Catalunya (FIC). Es tracta d'una clara operació win-win. Martorell no haurà de crear un partit nou i per tant anar a buscar les signatures necessàries i disposarà d'un cert suport logístic, mentre la FIC es podrà presentar per primer cop a la història en una capital de província. Amb possibilitats d'obtenir representació?

Parlant amb actors -principals i secundaris- de la política tarragonina trobes molt escepticisme sobre les possibilitats de l'actual portaveu del grup mixt i la seva candidatura. Diuen que és un bluff. Altres, més allunyats del pinyol polític tarragoní, t'avisen que donarà la sorpresa. Fins ara només sabem que ella serà l'alcaldable, Esteve Ortiz l'últim de la llista i que estaran dins de la FIC. Qui anirà als llocs capdavanters acompanyant Martorell? Aconseguirà l'actual tinent d'alcalde de Patrimoni algun fitxatge mediàtic o serà un equip amb només una gran estrella, ella? Aquests interrogants s'aniran resolent i es podran calibrar millor les possibilitats d'èxit d'aquesta candidatura.

L'entrada de la FIC a l'ecosistema polític tarragoní produirà alguns canvis. Recordem que Ciutadans vol presentar candidatura sigui com sigui i l'ADMC -que des de Calafell s'està expansionant- també prepara llista. El PP, l'expartit de Martorell i Ortiz, va portar aquest dimarts Mariano Rajoy a Tarragona per començar a preparar la part més intensa de la precampanya, sempre complicada amb un alcaldable nou, Alejandro Fernández, i fer trempar la militància. Es comenta que Fernández ja té lligat el número dos, l'exsubdelegat del Govern Raül Navarro. Al Palau de Congressos, l'encara líder del PP a Tarragona, Francesc Ricomà, va carregar amb molta duresa contra Martorell. Els militants estan molt rebotats contra l'exregidora popular, però els votants ja veurem com es comporten.

De l'altre espai polític on Martorell vol caçar vots, Convergència i Unió, hem notat que Joan Aregio ha premut l'accelerador i està repartint molta estopa dirigida cap a Josep Fèlix Ballesteros, el cap de llista del PSC i algun "recadet" a l'alcaldable republicà, Sergi de los Rios. Primer va ser el model de ciutat, acusant el seu rival de defensar una ciutat okupa com Barcelona, i després la seguretat, amb la proposta de les videocàmeres. Sembla que ara toca parlar d'Economia. El PSC ja ha llençat la primera pedra, parlant de la poca execució del pressupost del 2006 -un 34 per cent-, factures per valor de dos milions d'euros sense assignació pressupostària i l'alt endeutament de les arques públiques tarragonines. La batalla acaba de començar.

La foto és de Roser Sans

L'abstenció andalusa, lògica aclaparadora

Sembla que hi hagi gent que hagi tingut un trauma amb l'alta abstenció al referèndum sobre el nou Estatut d'Autonomia d'Andalusia, situada al voltant del 63 per cent. El PSOE i el PP han aprofitat per tirar-se els plats pel cap i donar-se les culpes de què la gent no hagi anat a votar. Però que volien convocant-lo el diumenge de Carnaval i defensant tots dos partits la mateixa opció, el sí? Encara trobo que hi ha hagut força participació. Estem al febrer i malgrat el canvi climàtic no hi va massa gent a la platja. Ens haurem d'acostumar cada cop més a aquestes participacions tant en referèndums sobre textos legislatius -ja veuríem que passaria amb temes que preocupen realment a la ciutadania- i en les eleccions.

A mi i molts catalans i catalanes el que si ens preocupa és la hipocresia del PP, que va defensar el vot en contra de l'Estatut català i en canvi el sí a l'andalús quan contenen molts articles iguals. Per a Catalunya són inconstitucionals i un atac contra la unitat d'Españñña i a Andalusia són acceptables? No anem bé. Està estentent-se cada vegada més la idea que seria positiu que el Tribunal Constitucional tombi l'Estatut de Catalunya. Potser d'aquesta manera reaccionarem d'una vegada a aquest retrocés imparable de Catalunya com a país.

Atac a la seu de CiU de la Torre

És un tòpic però no deixa de ser veritat: una imatge (i aquesta també) val més que mil paraules. Des d'aquest bloc només puc fer que condemnar una acció d'aquest tipus. I és que així es van trobar aquest diumenge per matí la seu de CiU a Torredembarra. No és la primera vegada que és atacada la seu d'un partit a la Torre, ja que ja fa uns anys la porta del local d'ERC -llavors a la Baixada de Sant Antoni- va aparèixer amb una mena de vaselina al pany. Ara li ha tocat a CiU. Esperem que la resta de partits manifestin el seu suport incondicional a la federació davant tan lamentable acció.

Aquest diumenge casualment m'he trobat el candidat a l'alcaldia de Torredembarra de CiU, Daniel Massagué. Hem parlat una estona. Més que emprenyat l'he vist sorprès i trist davant del fet. Fa pocs mesos que està en primera línia i poc s'esperava aquests "mals rotllos". M'ha comentat que havia estat a les tres de la matinada més o menys. No saben si els ha tocat el rebre per l'atzar malèvol d'uns desaprensius o realment anaven a per ells. La seu de CiU és nova, acabada d'inaugurar per Artur Mas, i molt cèntrica, i algú o alguns que no tenen clar el que és la democràcia han tinguta la idea de llençar-hi pintura. No hi ha cap justificació ni per una opció ni per altra. Es un acte vandàlic lamentable i que embruta la política torrenca. Queda molta precampanya i campanya, però esperem que sigui l'últim. I si agafen els culpables (cosa difícil), millor.

Nadal, el seu estil i la seva època

Aquest dijous pel matí he escoltat l'entrevista que Xavier Bosch li ha fet a l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, a Rac-1. Anunciada el dia abans en mitja pàgina al "Diari de Tarragona", intenta crear una certa espectació. M'ha decebut una mica. He trobat un Nadal molt tranquil, educat i molt en el paper de polític en un final d'etapa. Però n'ha deixat anar alguna com que està convençut que si es presentés tornaria a guanyar les eleccions, tal com se'n fa ressò elnotari.com, que ho magnífica i en fa un drama de dimensions shakesperianes que podria acabar amb Aregio traït pel seu teòric mentor. Anècdota o no? Com diu el tòpic, tot depèn del cristall per on es miri.

Nadal ha guanyat quatre eleccions municipals (19991, 1995, 1999 i 2003) i s'ha mantingut com alcalde disset anys i mig, des d'aquella moció de censura de l'agost de 1989. Ha governat amb majoria absoluta, pactant amb el PSC o pactant amb el PP. Ha interpretat a la perfecció el paper d'"enfant terrible" de CiU, posant Tarragona per davant de tot, enfrontant-se al seu partit quan aquest governava la Generalitat. La seva enemistat amb Xavier Sabaté és gairebé èpica. Són el ying i el yan, l'equilibri de poders de la galàxia tarragonina. Elices i Dolors Comas són altres protagonistes de batalles antològiques amb l'alcalde tarragoní.

Joan Miquel Nadal ha sabut trepitjar els barris, on hi ha uns vots necessaris per ser alcalde de Tarragona. Per la seva estructura social, Tarragona hauria de tenir un alcalde socialista com Reus, Girona o Lleida. Ja el va tenir, però el PSC no el va saber o poder mantenir. I menys recuperar-lo. Hi ha hagut un accident, que és Joan Miquel Nadal, que ha enarborat la bandera de l'independentisme o ha defensat els toros i ha confessat la seva debilitat per Rocío Jurado quan li ha convingut.

Nadal té un cantó fosc. Per exemple, la seva relació amb la premsa és molt millorable. Molts es queixen de la seva mala educació, fins i tot insolència. La sensació que està de tornada de tot s'accentua com més s'apropa el final del seu mandat, que s'ha endarrerit més d'un any per les picabaralles entre Unió i Convergència. Com tots els personatges que passen a la història -perquè Joan Miquel Nadal i Malé hi passarà- l'encara alcalde de Tarragona té llums i ombres. I al final les llums brillaran més que les ombres.

En aquest llarg final del seu mandat, el cas de Terres Cavades hi té un gran protagonisme. Nadal diu que n'ha après molt -ho ha repetit aquest dijous a Rac-1- i que encara no ha dit l'última paraula, però a ningú se li escapa que en aquest afer va perdre el seu gran escuder durant 15 anys, Àngel Fernández. Ningú s'ha fet càrrec d'aquest paper des del 2004, quan Fernández va dimitir. El Nàstic i tot el conflicte amb Josep Maria Andreu -el president de l'ascens a Primera- també deixa un mal regust en aquest final d'etapa. I Nadal també n'ha parlat a Rac-1, criticant la pretemporada i la poca professionalització del club. I ja dóna el descens per gairebé fet. Ha estat dels moments més interessants d'una entrevista que, almenys, a mí, per l'entrevistat i l'entrevistador, no ha complert les espectatives.

Eto'o, Oleguer i el Dia de Sant Valentí

Els dimarts i 13 poden ser bons, ni fu ni fa i dolents. Serà que els del Barça som molt superticiosos perquè el dimarts 13 de febrer de 2007 passarà a la història com un dia bastant negre en la història culé. El davanter camerunès Eto'o, que un santet ja sabíem que no era, va treure la seva pitjor cara i va crticar durament el seu entrenador, Frank Rijkaard, i un company d'equip seu, Ronaldinho. Al tècnic holandès li va dir "mala persona" -casi res!!!!- i del crack brasiler en va crticar que no entrena. Va aprofitar per lligar-ho amb la guerra Laporta-Rossell.

Diumenge guanyàvem la Copa del rei de bàsquet després de molts mesos de sequera a la segona secció blaugrana i la mateixa hora Eto'o es negava a jugar quan Rijkaard li ho va ordenar. Les raons encara no estan clares i el camerunès ha llençat pilotes fora i ha "rajat" de mala manera, mentre Laporta se situa massa a prop del crack africà. Que hem de fer ara? Avui serà un dia de reunions i de declaracions, filtracions i altres històries. Des de Madrid hi suquen pa en aqeusta absurda crisi culé. Si Eto'o marxa el Barça es debilita i si es queda l'autoritat del tècnic holandès queda en entredit. Costarà trobar el terme mig. I encara serà més difícil que tot torni a ser igual que abans de les declaracions explosives de l'africà.

Curiosament quan Eto'o es va negar a entrar jo va haver de fer Oleguer, un jugador que dóna a conèixer les seves idees a través d'escrits a la premsa però que com a futbolista és un gran professional. D'Eto'o no en sabem si es de dretes i esquerres. Sabem que és molt solidari i molt cristià. Sabrà que la ira i l'enveja són pecats mortals. Potser buscarà el perdó. La situació creada és molt complicada. Esperem que Sant Valentí -no hi crec massa perquè sóc nés de Sant Jordi, el verdader patró dels enamorats catalans- instal·li l'amor en l'entorn blaugrana durant el dia d'avui i les aigües tornin a correr tranquiles. Que som líders, estem a vuitens de la Champions i guanyant a la Romareda ens plantem a semis de la Copa!

L'article de l'Aregio i els comentaris sucosos

Divendres apareixia un article al confidencial www.e-noticies.com de l'alcaldable de CiU a Tarragona, Joan Aregio, que aquest dilluns encara es pot llegir (i més endavant es pot recórrer a l'hemeroteca d'aquest mitjà digital). Titulat "Política i justícia" és una reflexió sobre la situació creada al voltant del Tribunal Constitucional davant la decisió sobre la constitucionalitat de l'actual Estatut de Catalunya. Abans que polític, Aregio és jurista i aquí es nota. Demana que deixin tranquils els els jutges i recorda que el Tribunal Constitucional no és un tribunal de justícia sinó el garant de la Constitució. "Els polítics ens hem de dedicar a fer política", és la darrera frase de l'article que resumeix molt bé l'esperit de l'escrit. Llegiu-lo.

El web dóna l'oportunitat de fer comentaris sobre l'article. Dilluns el matí n'hi havia 23 i gairebé cap parlava de la reflexió del candidat convergent. Era un atac i gol entre militants i simpatitzants convergents i socialistes, treient els drapets al sol i a veure qui la diu més grossa. De jutges en parlen ben poc els comentaris. Surten Ballesteros, Elices, Burgasé, Bonet, Nadal, Terres Cavades, el pàrquing Jaume I... Si un és lleig, si l'altre està nerviós i li agafarà un infart... i comentaris sucosos (amb gust amarg sovint) de tota mena. La precampanya tarragonina s'escalfa. Hem entrat en una espiral que cada vegada és més perillosa. Aquesta cursa electoral pot ser molt lletja, fins i tot bruta. Els nervis estan a flor de pell. Potser alguns haurien de fer una profunda reflexió.

Un nou bloc torrenc

Aquest diumenge he trobat un comentari al meu bloc en què m'avisava/en d'un nou bloc sobre el que passa en la política torrenca. He entrat a http://torrencs.blogspot.com i m'ha sorprès gratament. És molt diferent de http://torredembarra.blogspot.com/. Parla del que està passant dins dels partits polítics torrencs, com per exemple les reticències de Salort a deixar de ser cap de llista del GIT i les interferències de l'exalcalde Santiago Segalà. O reeflexiona sobre les aspiracions i a situació de les diferents formacions polítiques torrenques.

Entreu-hi i comproveu. Ja em direu que us sembla. Hi toca/toquen bastant. Cobreix un buit que fins ara hi havia a Torredembarra. És un model que ja trobem en altres municipis catalans però que, per exemple, manca a Tarragona. Feu-hi una volta i veureu que la política torrenca està molt moguda. Pot ser un bon fòrum de debat. Esperem que continuï així i no es torci.

Ànims, confident. No em trencaré, però, les banyes per saber qui ets. Em conformo amb anar-te llegint.

Oleguer, el futbolista incòmode

La notícia d'aquest final de setmana és la rescissió del contracte de patrocini que la marca esportiva Kelme mantenia amb el defensa del Barça Oleguer Presas. La raó és l'article publicat al diari basc "Berria" i el setmanari "Directa" en què sota el títol "La bona fe" Presas no deixa en massa bon lloc el poder judicial i l'Estat de dret. L'he llegit i no el trobo tan fort com per provocar una acció unilateral com la de Kelme. Però en aquest món en què vivim de pensament únic entra en la lògica. I és clar que l'estat de dret de què "gaudim" actualment té zones fosques. No recordem el GAL, o el cas de l'Èric Bertran o les detencions d'independentistes el 1992 perpetrades per Garzón? Són els primers casos que em venen al cap. En podeu afegir més.

Oleguer Presas és un futbolista atípic. Acostumats a la frivolitat els galàctics o a la certa apatia de la majoria de jugadors blaugranes. El normal és l'ambigüitat de Puyol, Xavi o Valdés. No es mullen. I ho veiem bé. Però primer va ser Guardiola, que sorprenia a tothom perquè llegia Martí Pol i era amic de Lluís LLach. Ara tenim l'Oleguer, que escriu -llegiu "Camí d'Ítaca"-, opina, es mulla... Si a Guardiola el podíem situar entre Convergència i Esquerra, el defensa sabadellenc estaria més a l'esquerra, a l'òrbita de la CUP i els moviments antisistema i declaradament independentista. I què? Hi pots estar d'acord o no, però se l'ha de respectar. La llibertat d'expressió està per damunt de tot o de gairebé tot -i l'article d'Oleguer no està dins del gairebé-.

Ara començarem a parlar de boicots a Kelme i alguns faran pujar Oleguer als altars del catalanisme. Cal? Poser sí. Però a mi cada vegada em fa més mandra la situació actual del nostre país. Si és el boicot del cava és Madrid 2016. Sinó són les seleccions catalanes que només poden participar internacionalment en esports de segons o tercera fila és que volen retallar encara més l'Estatutet que vam aprovar el juny passat. Voleu dir que encaixem a l'Estat espanyol?

I havia començat parlant de l'Oleguer.

Sergi de los Rios ja té bloc i altres apunts blocaires

El candidat a l'alcaldia de Tarragona d’Esquerra Republicana de Catalunya, Sergi de los Rios (el de la foto), ja té bloc. Aquest dimecres l’ha presentat. A www.sergidelosrios.cat podreu veure-hi articles, enllaços i fins i tot una entrevista pel Més Tarragona que li vaig fer jo mateix fa unes setmanes. Aregio, Ballesteros i Balart ja tenen bloc des de fa uns mesos i ara li toca el torn a l’alcaldable del PP, Alejandro Fernández, que m'ha dit més d'un cop que el vol engegar aviat però no acaba de fer el pas. Ànim Alejandro. Segur que no ens decebràs.

Ja que parlem de blocs, parlem de les darreres incorporacions als meus enllaços. La regidora socialista de Torredembarra –per ara només n’hi ha una–, Susanna Navarro, també en té un des de fa temps, tot i que he tardat a descobrir-lo. El visito sovint i ella visita el meu i s’han obert debats interessants però també algun d’una mica kafkià. El del president de CDC a Tarragona, Quin Nin, també és interessant i un lloc per establir debats ideològics.

L’anonimat anima a fer blocs i al meu estimat municipi –no sé si és poble o ciutat, depèn de per a què- també. Feu una volta per http://torredembarra.blogspot.com/ i veureu molta mala llet. En els articles i sobretot els comentaris, però també trobem algunes veritats que fan pensar. Per cert, m’han posat com a web amiga. Gràcies! Amics del govern actual no són, de CiU, tampoc, i diuen que no tenen res a veure amb l’ADT i la Toda. Tot ho porta el Fantasma del Castillo. Curiós.

Tondo Rotondo s’ha convertit en un dels comentaristes fixes del meu bloc i jo també entro al seu. Gràcies per les aportacions. I Tarragona 2016 també es visita obligatòria de tant en tant. Són una referència, uns cracks. A http://deformacionprofesional.blogspot.com podeu trobar reflexions des d’Alacant d’un excompany de pis meu que també es passeja pels blocs amb què tinc enllaços. També és periodista. Són exemples del que es pot trobar a la blocosfera, però hi ha molt més. Investigueu.

D'on hem de treure l'energia?

Aquesta foto està feta per Marc Gavaldà a dalt d'un aerogenerador del Parc del Mas de la Potra i el Collet dels Feixos, al terme municipal de Duesaigües, aquesta setmana passada. A 60 metres d'alçada, amb vent, fred i boira. Per això faig aquesta cara. Una experiència, però, que us recomano. Convidat per l'empresa Eolicat, vam poder visitar un parc eòlic de vuit aerogeneradors (els malanomenats i temuts molinets) i conèixer amb més detall que és i com funciona l'energia eòlica. I en un moment en què el canvi climàtic està a l'ordre del dia després del demolidor informe presentat divendres per l'ONU, potser seria un bon moment per interessar-nos per aquesta energia neta i renovable.

Actualment l'energia eòlica representa entre el 8 i el 9 per cent del mix energètic espanyol però a Catalunya està molt menys desenvolupada. Els promotors de parcs èòlics es queixen de la lentitut exasperant de l'administració a l'hora de donar els permisos. Tràmits i més tràmits i una mitjana de vuit anys des de que els comences fins a que el pots construir. Els parcs eòlics tenen un grau de rebuig molt alt. Ningu els vol a casa seva. No es tracta de contaminació per CO2 ni perill de radiació nuclear. És l'impacte visual. De plataformes en surten gairebé a cada lloc on hi ha un projecte eòlic.

Jo ho tinc clar. Per davant de l'impacte visual -poso em dubte que l'impacte sigui tant terrible i fins i tot s'hi pot trobar una certa bellesa paisatgística- hi ha una energia neta i renovable. I del país. El vent no cal portar-lo de fora. En el nostre país cada any augmenta més d'un 3 per cent el consum d'electricitat. Però no volem centrals de cap mena per generar-la, ni que ens interconnectem amb França. És un gran contrasentit. Anem cap a un bloqueig energètic. Afrontem el debat energètic amb valentia. Decidim que volem. Jo ho tinc clar. Solar i eòlica són les meves preferides, però abans de cremar petroli, carbó i gas, construim noves centrals nuclears. El problema és que en fem d'uns residus que duren milers d'anys, un "motxilla" per desenes de generacions. Però si els molinets ens fan mal a la vista...

Treballar per l'enemic

Algunes situacions que viu Torredembarra els darrers mesos em recorden el títol d'aquesta cançó del mític grup Siniestro Total "Trabajar para el enemigo". Hi ha alguns projectes que està tirant endavant l'actual equip de govern i sobretot de la forma com ho està fent que sembla que hagin d'afavorir molt més l'oposició que el propi govern en les properes eleccions. Són situacions que surten els manuals bàsics de política. A vegades em sembla que ho fan expressament. Potser perquè hi ha socis de govern que en sortiran més malparats que altres. Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i plaça de la Font en són un exemple, però puc arribar a comprendre que es cregui que com només afecten una part molt concreta del municipi no tindran un efecte més que local. O sectorial.

Però el pla que preveu extendre les zones blaves per molts més carrers de la vila molt més enllà dels que actualment comprenen no l'acabo d'entendre. Des de la regidoria d'Urbanisme es parla d'afavorir el turisme i augmentar-ne la qualitat. Crec i moltrs dels que llegireu aquest article coincidireu amb mi que això és, com diuen els castellans, "mezclar churras con merinas". No té res a veure que facis pagar per aparcar amb que et vinguin més o menys visitants.

Darrerament tenim una obsessió amb el turisme i canviar el model turístic torrenc. No ens n'adonem que és molt compicat canviar un model basat en més de quaranta anys de remar cap a una direcció. Mentre altres poblacions catalanes a l'estil nostre potenciaven la construcció d'hotels aquí ens dedicàvem a llogar apartaments i construir segones residències. A aquest punt de sortida hem de sumar-hi el batibull que és el Patronat de Turisme. En el proper mandat s'hauran de replantejar moltes coses, però no només els polítics.

Falta imaginació. Em comentaven l'altra dia que amb les obres de construcció d'habitatges han destrossat l'entrada el refugi de la Guerra Civil de Cal Pastoret. Els que fa tres anys i mig el vam visitar podem ser conscients de l'animalada que ha permès l'Ajuntament. I també em comentaven la poca sensibilitat d'alguns regidors -no tots- amb el refugi subterrani de la plaça de la Font. Alguns pensen en acabar les obres com més avat millor i no pensen gaire el patrimoni cultural. I turístic. Una xarxa de refugis visitables de la Guerra Civil seria una iniciativa maca i positiva per a Torredembarra.

L'obsessió pel turisme i pels que venen de fora fa que els nostres governants perdin de vista que a Torredembarra hi viuen actualment 14.000 persones i mentre el visitant pagarà zona blava uns dies, els que resideixen permanentment al municipi hem de rascar-nos la butxaca i patir aquest model de mobilitat que cada cop s'assembla més al de Jordi Hereu a Barcelona. Podríem parlar també dels continus talls de l'aigua corent al centre de Torredembarra o de l'augment de la inseguretat ciutadana. Això és el que patim dia a dia les torrenques i torrencs.

L'oposició ho té fàcil per treure profit d'aquesta situació. El grup municipal de CIU va per una banda i l'alcaldable per les properes eleccions, amb l'altaveu que és una de les publicacions periòdiques locals, per un altre. Els votants i simpatitzants convergents estan una mica despistats. Però l'Agrupació Democràtica Municipal ha traçat una línia clara per recollir el descontentament de la gent i la polèmica de les zones blaves és un material ideal. Quests si que es llegeixen manuals de política. o Simplement apliquen la lògica.

El problema d'aquest nou grup polític és que no té clar qui ha de ser el cap de llista. Per una banda hi ha la possibilitats dels principals càrrecs de l'executiva, gent nova en política, que ha sofert poc desgast i amb una oratòria més que notable. Per l'altra hi ha la possibilitat de Maria Dolors Toda, excap de llista de l'ADMC i actual regidora, amb adhesions inquebrantables però que paral·lelament genera un rebuig molt important. És un debat intern interessant i que no es pot allargar gaire.

Finalment, no ens oblidem de Muntanyans II, exclòs de la Xarxa Natura 2000 i que tot indica que s'hi construiran 550 habitages i la lluita de la Plataforma quedarà com la de Pedra de Toc amb el Cap Gros i el Roquer. La manifestació de començaments de mes va ser molt més minoritària que la del setembre i la sensació d'estar al final del camí cada cop és assumida per més gent. L'Alternativa Baix Gaià ha convocat una nova manifestació el 24 de febrer i amenaça amb accions directes. Es refereixen a deixar l'equip de govern? No ho crec. Almenys amb l'inici de les obres a Muntanyans II s'acabarà amb una polítització que fa un ferum cada cop més insuportable. I a alguns ens queda l'esperança que la natura, sempre sàvia, torni les coses al seu lloc, perquè no oblidem que la zona és altament inundable i en aquest país, com deia aquell, la pluja no sap ploure.

Article publicat al número de gener del "Diari de la Torre"

Aregio, l'obrer

Aquesta fotografia de la campanya de CiU a les eleccions municipals l'han publicat diversos mitjans de comunicació i aviat la podrem veure molt sovint. A mi m'agrada. Trobo que crida l'atenció per l'originalitat i es diferencia de la campanya de l'altra candidat a l'alcaldia -hi haurà cinc, sis, set o més alcaldables però de candidats n'hi ha dos-. També ha rebut les primeres crítiques. Hi ha qui diu que dóna un mal exemple pel que fa a la prevenció de riscos laborals. I és veritat. Ni els obrers ni en Joan Aregio porten casc ni mesures de protecció. Anècdota per uns -la fotografia és del 1917-, políticament incorrecte per altres i inadmisible per una minoria.

Joan Aregio es troba davant d'un gran repte: ser l'alcalde de Tarragona després d'un personatge com Nadal -un animal polític de grans dimensions, en el bon sentit de la paraula- i enfront d'una marea socialista que gairebé ho domina tot... Tot? Tot no. Un llogarret poblat d'irreductibles gals resisteix a l'invasor... Ara m'he desviat una mica del tema. El missatge del cartell és que el candidat convergent s'enfronta al risc amb tranquilitat i valentia -puja a una biga a desenes de metres d'alçada- i que és la persona ideal per ser el proper alcalde de Tarragona. La pregunta és si arribarà a la gent, al tarragoní i la tarragonina que viu d'esquena a la política, aquest missatge. O l'únic que aconseguirà és cridar l'atenció i generar comentaris.

Els estrategs electorals de CiU estan venent un Aregio bon gestor, treballador (recordem que fa uns mesos ja es van repartir díptics amb el casc) enfront d'un Ballesteros que se'n va a buscar farigola els diumenges i organitza subhastes benèfiques. Les frases que llegim en el cartell reforcen aquest missatge. És el que busca l'electorat? Tots dos candidats estan apareixent molt riallers en aquesta precampanya i han deixat enrera l'americana i la corbata, sobretot Aregio, que l'hem vist fins i tot vestit de Santa Tecla. Proximitat. Aquesta és la paraula clau. I és que el que encara és alcalde si una cosa té és que sap com trepitjar els barris i que la gent -li agradi o no- el vegi com el seu alcalde. Des de les files socialistes es vol projectar una imatge d'un Aregio distant, incapaç de tractar amb la ciutadania enfront d'un Ballesteros que deixa que la gent se li apropi i els escolta.

Són algunes reflexions, reconec que una mica disperses, en uns dies que la precampanya s'ha accelerat molt.