Cròniques de l'altra banda (LVII): Dos hores amb el Francesc Mauri

Aquest dijous hem acabat el I Cicle 'Les xerrades del Consell' amb un tercer èxit d'assistència gràcies a la conferència del Francesc Mauri (a la foto amb un servidor). Estic molt satisfet de la gran afluència de públic a les tres xerrades. Els conferenciants eren d'un gran nivell -Magda Oranich, el màgic Andreu i en Francesc Mauri- però sempre pateixes per si la gent vindrà. El públic, però, ha respost. Els tres dies s'han omplert la sala d'actes del Consell Comarcal de l'Alt Camp i ha destacat la gran interacció entre públic i convidat. En Francesc Mauri no va ser una excepció i es va posar ràpidament el públic a la butxaca parlant del canvi climàtic sense tecnicismes innecessaris i cercant exemples de la vida diària. Després va venir un torn de preguntes en què es van tractar diferents temes relacionats amb el clima i la metereologia.

Els qui han vingut a 'Les xerrades del Consell' han pogut gaudir de tres "monstres" de la comunicació -dit amb tot el carinyo-. La Magda Oranich em va sorprendre per la seva proximitat i el seu domini de molts temes legislatius. Anècdotes tampoc mai li falten, El màgic Andreu ens va descobrir una faceta força desconeguda -la ONG Som-riures sense fronteres i la magiateràpia- tot i que en la segona part de la conferència va acabar meravellant-nos amb els seus trucs. I en Francesc Mauri ens va parlar del canvi climàtic durant una hora i mitja i no es va fer gens llarga. Ja estem pensant en un segon cicle de xerrades aquesta tardor després de l'èxit del primer. I és que el Consell Comarcal ha de seguir amb aquesta obertura a la ciutadania de l'Alt Camp.

La millor generació blaugrana

Aquest matí em sento molt afortunat. Ahir vaig veure com el Barça guanyava la seva tercera Copa d'Europa de la història. En només 17 anys l'equip blaugrana ha aixecat tres cops el màxim títol continental. Recordo el 1992 quan vam guanyar la primera a Wembley. Tenia 14 anys i vam embogir pitant amb la moto per Torredembarra. El 2006 em tocava treballar però amb l'Octavo i vam tornar a embogir amb els gols d'Eto'o i Belletti. I ahir vam viure el tercer títol amb una pantalla gegant en un jardí de Creixell, la final en què el Barça va ser més superior i va culminar un triplet històric. Després vam celebrar-ho a la plaça Catalunya amb una alegria inmensa.

Em sento afortunat perquè formo part de la millor generació de seguidors del Barça. No recordo la desfeta de Sevilla però si la Liga de Venables i fins i tot les victòries contra la Juve i el Goteborg. Ho trobo inaudit però genial. He vist guanyar ja deu lligues blaugranes. Em considero cruyffista perquè amb ell vaig enganxar-me de veritat al Barça i vam viure experiències inoblidables, com Tenerife, Wembley i el penal de Djukic. L'època de Van Gal la recordo com una etapa fosca, tot i les dues lligues. No cal dir res de Gaspart. Però va arribar Laporta i em sento laportista. No és la primera vegada que ho dic. Laporta l'ha cagat més d'un cop però ens ha fet guanyar dos 'Champions' i tres lligues. Ell també és el gran responsable d'haver triat Guardiola.

Sóc afortunat perquè he vist jugar i entrenar Guardiola, un geni grandiós. I estic convençut que el veuré presidir el Barça. He vist jugar Stoitxkov, Koeman i Laudrup; Ronaldinho, Eto'o i Deco; Henry, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol... i continuaria. Ara ja tenim tres Copes d'Europa i comencem a equilibrar la gloriosa història del Barça amb els títols que té a la vitrina. Però encara queda camí per fer. El triplet és ara per ara inassumible mentalment. Ho aconseguirem d'aquí a unes setmanes. Ara seguiem flotant en un núvol i gaudint de la millor temporada blaugrana de la història i exhibint amb orgull el nostre barcelonisme. I seré conscient que formo part de la millor generació blaugrana. Em sento afortunat.

Hores històriques blaugranes

Dimecres el Barça juga la final de la Lliga de Campions, el partit decisiu que li pot donar la seva tercera Copa d'Europa. El conjunt blaugrana mereix guanyar aquest títol perquè aquesta temporada ha practicat un futbol de somni però la grandesa de les finals és aquesta: no sabem que passarà i pot guanyar qualsevol dels dos equips. El Barça ja ha guanyat dos títols -la Lliga i la Copa del rei- i la temporada 2008-2009 és històrica passi el que passi a Roma. El que ens juguem aquest dimecres és un triplet que convertiria aquesta en la millor campanya del club català.

El Manchester United és un dels millors equips d'Europa. Potser el segon millor. Un rival temible: és l'actual campió de la competició. La victòria blaugrana encara serà més brillant davant de l'equip anglès. L'eufòria està desfermada entre l'afició culé, però és una eufòria molt diferent que la d'altres temporades que ha acabat amb derrotes dolorosíssimes -Sevilla 1986 i Atenes 1994-. La culerada estem disfrutant del moment, orgullosos del joc del nostre equip però amb un respecte cap al rival.

L'argument més important per defensar la canddatura blaugrana al màxim títol europeu és la quadratura del cercle d'aquesta temporada, en què ha estat el millor equip europeu pel que fa al joc deplegar. El gran argument és la intel·ligència d'un entrenador jove però savi, Pep Guardiola, i d'uns jugadors excepcionals. Aquest dimecres podem confiar en la màgia de Messi, la capacitat golejadora d'Eto'o, l'exquisitesa d'Iniesta, l'elegància d'Henry, el xut de Xavi o el sentiment de Puyol... I també a la inspiració de Valdés -recordem la final de París de fa tres anys-.

Sobretot gaudim del moment (ecara queden unes quantes hores), sentim-nos orgullosos de ser del Barça i si guanyem a Roma... ufff serà molt gran.

Cròniques de l'altra banda (LVI): Una mica d'espeologia a Figuerola

Una cosa que sempre repeteixo sobre l'Alt Camp és que és una comarca amb moltes sorpreses i divendres en vaig experimentar una altra. Aquest dia vam organitzar una visita amb la premsa a la Cova del Gat, a Figuerola del Camp, on els darrers anys s'han trobat restes humanes d'enterraments de fa 4.500 anys en una petita galeria a l'entrada mateix. La cova fa molts anys que es coneix i va ser refugi durant la Guerra Civil pels dos bàndols. L'agutzil de Figuerola ens va fer de guia -i per cert, molt bé- i vam poder endinsar-nos en les diferents sales d'aquesta cova. Mai havia fet espeologia tot i que és una activitat que sempre m'havia atret una mica.

I aquest divendres en vam poder fer una mica d'espeologia i la veritat és que és una petita aventura pujar i baixar per enmig de cavitats per on sembla que no hi passes. Però hi acabes passant. O t'arrossegues com si fossis una serp. És una petita aventura molt recomanable. La foscor, el silenci, la humitat, les inscripcions deixades per altres visitants... és un ambient especial. La Cova del Gat, situada a uns quants quilòmetres del nucli de Figuerola del Camp, direcció a Fontscaldes, està protegida per una valla, camuflada enmig d'un bosquet. Podeu demanar la clau a l'Ajuntament si teniu ganes d'entrar-hi.

La setmana ha estat molt més completa. Dimecres vam presentar al Consell Comarcal Cultura i paisatge a la Ruta del Cister, una revista anual de molta qualitat de la qual ja us n'he parlat anteriorment. La presentació que en va fer l'historiador Joan Papell va ser molt entrayable. Dilluns, junt amb la DO Tarragona, vam organitzar una presentació dels vins de l'Alt Camp a regidors i consellers comarcals. En aquest acte es van donar a conèixer les principals dades de la DO i també es va parlar del present i el futur dels seus vins.

Acabo destacant dues iniciatives que hem presentat aquesta setmana. Una és Eines per la crisi, un projecte trasversal, eminentment pràctic, amb la participació de quatre àrees del Consell per ajudar els ciutadans a afrontar l'actual crisi econòmica. L'he trobat molt interessant. També és una proposta molt recomanable la sisena Jornada de reflexió ambiental, que se celebrarà el 5 de juny al Consell Comarcal de l'Alt Camp, amb la influència en el medi i en el paisatge de la producció i consum de productes locals, ecològics i lliures de transgènics com a tema de debat. Podria continuar però em sembla que ja n'hi ha prou per avui.

Controlant en Montilla

Aquest dimecres he estat de visita al Parlament de Catalunya. Ja hi havia estat un cop anteriorment però amb l'hemicicle buit. Aquest cop no he pogut seure en cap escó ni a la butaca del Benach i m'he quedat en una de les cadires reservades al públic assistent a la sessió de control al president de la Generalitat. Hi he anat acompanyat de l'Emili Llauradó, gerent del Consell Comarcal de l'Alt Camp, i convidat per la diputada vallenca Dolors Batalla. Se'ns ha afegit l'Amu (ho escric bé?), un noi saharaui parella lingüística del diputat de CiU Carles Sala.

Ha estat una sessió força moguda, segons m'han comentat asidus d'aquestes sessions quinzenals. Hi ha hagut massatges però també moments de tensió, quan ha preguntat a Montilla el popular Daniel Sirera i sobretot el cap de l'oposició, Artur Mas. Qui s'ha emportat més flaixos ha estat el president de Ciutadans, Albert Rivera, enfrontat amb els seus dos companys de grup, també barallats entre ells però aliats contra el seu cap de files. Ara si que queda clar que Ciutadans és un partit com cal! M'ha fet la impressió que Montilla no tenia el seu millor dia. No estava massa inspirat i tampoc de no massa bon humor. Ha respòs amb molta desconsideració Artur Mas, gairebé menyspreant-lo. Hi ha hagut moments de tensió amb crits i aplaudiments desde les bancades dels dos grans grups de la cambra catalana.

Però l'episodi més tens del dia ha estat quan el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, responia una pregunta de la diputada convergent Marta Alòs sobre la instal·lació de tres centrals tèrmiques en territori aragonès però a escasos quilòmetres de Cataluya. Dos persones del públic que estaven darrer meu (en podeu veure una a la foto) s'han aixecat d'una revolada i ha cridat "mentider" i llençant octavetes -n'he pogut agafar una- mentre un parell d'uixers, amb celeritat, els dessallotjaven. Podeu trobar més informació sobre aquest conflicte en aquest blog o a e-noticies.

D'aquesta visita a la cambra catalana em queda el retrobament amb amics i amigues com el Joan Maria, la Berta, el Miquel, l'Helena... i Andreu, que m'ha passat aquesa foto. També em quedo amb la sensació d'estar a tocar dels diputats i diputades que normalment veus a la televisió. El Parlament és molt petit en comparació a la sensació que dóna vist per la pantalla televisiva. Serà un signe del poc poder (espero que no sigui així) que té en realitat? Ara ja entrem en un altre post... però hem de pensar en el pes real de les institucions catalanes i més després d'algunes coses que he vist i sentit avui i sobretot després del "Debate del Estado de la Nación".

L'independentisme s'atomitza (quan cal just el contrari)

La història d’Esquerra Republicana de Catalunya sembla que sigui cíclica, una mena de Dragon Khan amb ascensos i descensos, desercions, escissions, expedients, estripades de carnet… Aquestes darreres setmanes ERC torna a viure una nova època convulsa. Mentre Puigcercós i Carod-Rovira han pactat la pau, alguns militants s’estan donant de baixa seguint l’exemple de Joan Carretero i Jaume Renyer. La crida de Carretero a una candidatura unitària de l’independentisme català ha estat interpretada perla direcció d’Esquerra com alta traïció amb obertura d’expedient inclosa. Davant d’aquest panorama Carretero ha tirat pel dret i s’ha donat de baixa.

Un altre personatge important de l’independentisme català, Jaume Renyer, també ha deixat Esquerra. El president del partit al Camp de Tarragona, Albert Pereira, ha plegat del càrrec i està reflexionant sobre la seva continuïtat a la formació. Està clar que alguna cosa està passant en el partit fundat per Macià el 1931. Cinc anys al govern català estan passant factura a Esquerra i és que el pacte amb el PSC de Montilla desgasta unes bases molt més radicals que els seus líders.

Crec que estem en l’inici d’un procés. Al gest de Carretero s’hi afegeix l’aparició de plataformes sobiranistes, l’aflorament d’independentistes a Convergència i fins i tot Unió i les CUP continuen pensant-se si es presenten a les properes eleccions al Parlament. L’independentisme s’atomitza quan el que hauríem de fer és anar cap a una candidatura unitària, allunyada lluny del pur resultadisme electoral, mirant les generacions futures, com fan els estadistes. En els propers mesos coneixerem la sentència del Constitucional sobre l’Estatut i la gestió de la humiliació serà complicada. Abans sembla que arribarà l’acord de finançament i tot indica que serà molt difícil de vendre a les bases d’Esquerra. Carod ha defensat que ERC s’ha de mantenir al govern per mantenir la seva cedibilitat mentre que Puigercós s’ha mostrat partidari d’abandonar l’executiu Montilla si l’acord del finançament és insuficient.

Personalment la proposta de Carretero no em sembla malament, però cada cop hi veig més dosis d’un messianisme que no m’agrada. Davant una situació excepcional com la que es pot produir amb un acord de finançament insuficient per a Catalunya i una sentència del Constitucional que retalli de forma humiliant un Estatut aprovat pel 80% del Parlament català caldrà una resposta contundent del catalanisme polític que haurà d’assumir que no hi ha més solució que la independència davant un Estat que ni ens entén ni ens vol entendre i a més ens maltracta. I serà aquest un moment en què els partits polítics han de sumar enlloc de restar i una candidatura unitària amb la independència de Catalunya com a principal punt seria una resposta adequada. Després ja veurem si governen dretes, esquerres; liberals o socialistes; conservadors o progressistes. Però primer cal un país normal.

Cròniques de l'altra banda (LV): El primer parc eòlic de l'Alt Camp i el millor camp de tir de Catalunya

Aquesta setmana hem donat detalls de dos grans projectes que s'ubiquen a l'Alt Camp. Dimarts vam fer una visita al Parc Eòlic de la Serra de Voltorera, a Cabra del Camp, que s'està acabant de construir i entrarà en servei després de l'estiu. Serà el primer parc eòlic de l'Alt Camp: deu aerogeneradors capaços de cobrir la demanda de 7.000 habitants. Una inversió de 30 milions d'euros. Vam conèixer un parell de directius de l'empresa promotora del parc, la portuguesa EDP, que ens van donar detalls de la central. D'aquest parc eòlic destaca que hi ha hagut menys soroll que en altres indrets. El tema és sempre el mateix: volem cada cop més energia però generar-la ben lluny. Una gran contradicció. Espatllen els paisatge els aerogeneradors? Menys que una tèrmica o una nuclear.

I dimecres li va tocar el torn a un projecte que s'ubicarà a Bràfim: un camp de tir. Setze milions d'inversió en un equipament de nivell internacional -el més complet de Catalunya- que podria estar en servei a fnals del 2011 i fins i tot acollir les proves de tir olímpic dels Jocs del Mediterrani 2017 si finalment es fan a Tarragona. L'empresa que ha realitzat el projecte, la manresana DS, preveu que es creïn 70 llocs de treball i que Bràfim i l'Alt Camp hi surtin guanyant amb publicitat i es del punt de vista turístic. L'aposta per la integració paisatgística i el mínim impacte ambiental és també destacable i sobtretot l'aposta per l'interior. La Costa Daurada no només és la primera línia de mar.

Durant aquesta setmana hi ha hagut molts més impactes informatius al voltant del Consell Comarcal de l'Alt Camp i una visita al web us ho demostrarà. Acabaré parlant de premis que senpre és gratificant. Un és el VII Premi a la Millor Idea Jove a la Comarca de l’Alt Camp, atorgat a l’Agrupament Escolta i Guia Verge de la Candela de Valls – 50 anys d’escoltisme a Valls. Per altr banda, el jurat de l'XI Premi a la Normalització Lingüística en l’Àmbit Socioeconòmic de l’Alt Camp ha decidit atorgar l’esmentat Premi al Celler Mas Vicenç, de Cabra del Camp, dirigit pel jove Vicenç Ferré, que aquest any està acumulant premis. S'ho mereix. Proveu els seus vins i ho veureu.

El Barça guanya la primera: la Copa de la 'xiulada'

L'Athletic de Bilbao feia setmanes que només pensava en la final de la Copa el rei. Vint-i-cinc anys sense guanyar una final és molt de temps. L'afició bilbaina es va bolcar en aquesta final i havia pogut semblar que per aquesta raó es mereixia més el títol que el Barça. Des de les Espanyes ens havien venut aquesta història. Una gran falàcia. El conjunt blaugrana està fent una temporada de somni i l'anhelat triplet passava per guanyar la Copa del rei, un trofeu que feia onze anys que no aixecava. L'afició del Barça volia aquesta copa tant com la de l'Athetic, tot i que al camp, extranyament, els "Leones" eren aclaparadora majoria absoluta.

El Barça és infinitament millor equip que l'Athletic. Els homes de Guardiola van sortir ahir una mica dormits mentre que els de Caparrós anaven "exufadíssims". El resultat va ser el gol de Toquero als deu minuts. El joc de l'equip basc està basat en la forç i en poc futbol i el 0-1 era el seu millor escenari. Però el gran Toure -que ahir tornava a acuar de central- va fer una jugada meravellosa i va posar els blaugranes en el partit amb un gran gol. A la segona part el Barça va tornar a ser el Barça -tot i que faltaven peces bàsiques com Iniesta, Henry i Abidal- van destrossar l'Athletic amb tres gols més. Però és que si que hi eren Messi, Bojan i Xavi. Un 4-1 que feia justícia.

De la final de la Copa del rei del 2009 ens quedarà la xiulada monumental al monarca i l'himne espanyol. A la grada hi havien seguidors del Barça i l'Athletic de Bilbao. Que esperaven a la Meseta? Televisió Espanyola va recuperar la censura i va emetre l'himne a la mitja part i eliminant xiulada. Vergonyós i lamentable. No es pot amagar la realitat. Bé, ho fan els règims totalitaris. Però tornem al futbol per lloar l'afició de l'Athletic, que tot i la duresa de la derrota va continuar animant els seus jugadors fins i tot després del xiulet final. Un exemple. Però com deia aquell, qui ha guanyat la Copa? Felicitats Barça! I que vagin passant!

Foto: Una Quilmes a la salut del gran Messi

Estem en un bucle?

Ja feia dies que tenia aquesta sensació però aquest dilluns se m'ha agreujat aquesta percepció: la política catalana està en un bucle, encallada en temes que ja fa anys que s'arrosseguen i sense afrontar i encara menys solucionar els veritables reptes. La tercera ofensiva del Govern català perquè a les matrícules dels cotxes hi trobem un distintiu autonòmic a més de la inevitable "E" d'España serà la vençuda? El 2000 i el 2004 ja es va intentar i es va topar amb el mur messetari. La sensació és de cortina de fum. Ens toregen amb el finançament, el nostre país s'ofega econòmicament i nosaltres pensant en les matrícules dels cotxes.

El PP torna a la càrrega amb els atacs furibunds i demagògics al català. Ara amb la Llei Catalana d'Educació a la diana i l'etern Vidal Cuadras treient el cap de nou com a candidat europeu. Fa fàstic. Aneu als patis de les escoles i insitituts catalans i veureu la veritat, demagogs! El provincianisme també forma part del bucle. L'últim exemple, la visita del flamant conseller Blanco. Benvingut Mister Marshall! Ens porta les rodalies per al 2010. Quan em parlen de dates ja tremolo i quan comences a saber la lletra petita del pacte notes com et cauen unes coses rodones al terra i comencen a rodolar.

Esquerra Republicana ja fa temps que torna en el seu cíclic caïnisme, ara encarnat per Joan Carretero, que des de les muntanyes va llençant ofensives de paper amb un alt grau de messianisme. Però el degoteig d'adeptes a la seva causa és continu al mateix temps que Puigcercós i Carod pacten tot i que ja fa anys que no es poden veure. A Mestalla tornarem a posar el debat de les seleccions catalanes sobre la taula. I? Continuarem fem costellades per Nadal i fins i tot hi ha qui donarà suport a Madrid 2016. Esperem que la xiulada almenys sigui de campionat. I veurem si el Debat de l'Estat de a Nació serveix d'alguna cosa. Potser sóc massa optimista.

Cròniques de l'altra banda (LIV): Al voltant d'una taula / El Màgic Andreu, en plena forma

Setmana molt intensa al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Vam começar dilluns amb una jornada de formació per a periodistes que vam organitzar junt amb la Cambra de Comerç i Indústria de Valls. Al volant d'una taula vam parlar i debatre d'infraestructures, indústria, logística i comerç. Una experiència força enriquidora. Dimarts vam desplaçar-nos al Pla de Manlleu, nucli depenent d'Aiguamúrcia i que limita amb el Baix i l'Alt Penedès. Una verdadera subcomarca que engloba també part dels termes municipals de Querol i la Juncosa de Montmell, aquesta darrera població del Baix Penedès.

En un post anterior ja us havia parlat de l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu, que a més de fer un vi excel·lent, el Nou de +500, tenen ganes de potenciar turísticament la zona i des dels Consells de l'Alt Camp i el Baix Penedès hi col·laborarem. Al voltant d'una taula vam començar a cercar idees i projectes. Queda molta feina per fer, però les ganes i el compromís hi són. Us recomano una visita a aquesta racó desconegut de l'Alt Camp i el Baix Penedès. Costa una mica arribar-hi a través de carreteres comarcals, però val la pena pel seu paisatge i els productes que s'hi poden comprar (pa de llenya, embotits, vi...). En seguirem parlant.

Dimecres vam presentar en roda de premsa l'Oficina Comarcal d'Habitatge i la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica. I dijous va arribar el torn de la segona conferència del I Cicle de Xerrades del Consell, amb el Màgic Andreu parlant de Magiateràpia i fent alguns trucs amb el seu estil inconfusible. El Màgic Andreu, descendent de la localitat de Bràfim, a l'Alt Camp, és un d'aquells personatges polifacètics i que formen part de l'imaginari de la meva generació. La sala d'actes del Consell es va omplir i ens ho vam passar molt bé, encara que també ens va commoure la feina de Somriures sense fronteres.

Dos anys del Saló dels Penjats

El 8 de maig de 2007 va aparèixer un nou blog en la incipent tarracosfera. Amb un post que portava per títol ‘Ballesteros cobra més que Aregio’ debutava El Saló dels Penjats i començava una aventura que va durar amb prou feines un any. L’ascens va ser molt ràpid, arribant fàcilment a una mitjana de 400 visites diàries i puntes de 800. Del Saló dels Penjats se’n va parlar molt en els ambients periodístics i polítics tarragonins. Tenia la gràcia de ser un blog anònim i amb autors coneguts al mateix temps, amb un grup d’una trentena de periodistes que signaven (o no signaven, depèn com es miri) cada un dels posts que apareixien.

Ara no descobriré res si us dic que vaig ser un dels membres més actius del Saló dels Penjats. Tampoc inventaré la sopa d’all si us parlo de pressions molt fortes, de nervis, trucades i “tocs d’atenció”. El Saló era un espai de llibertat que va incomodar a molta gent i més en un moment preelectoral com aquell. Els comentaris van ser sempre molt més polèmics que els posts. Es va abocar molta bilis a través dels comentaris i possiblement no vam saber regular aquesta mala llet, que era fòrania al col·lectiu impulsors, sempre molt anàrquic. La moderació dels comentaris va ser un dels grans debats tan dins del col·lectiu d’autors del Saló com des de fora. Recordo una interessantísima jornada al Col·legi de Periodistes, però no vam arribar a unes conclusions clares. No hi hem arribat tampoc ara. És l’etern debat.

La decadència del Saló va ser molt ràpida, amb un descens agut de posts (també de la qualitat, perquè negar-ho), visites i comentaris. Alguns dels autors vam plegar perquè vam passar al sector dels gabinets de comunicació, una norma no escrita que impedia seguir formant del col·lectiu. El Saló dels Penjats va ampliar el seu radi d’acció amb la incorporació de periodistes reusencs, amb l’anomenada Galeria dels Monstrus. Però aquesta “ampliació” no va fer resorgir un blog que es va anar apagant. Si entreu al blog, trobareu aquest darrer post, com si el temps s’hagués aturat.

El Saló va durar un any i quatre dies. Però quins dotze mesos!!! Suposo que com més temps passi més idealitzarem aquella aventura. Pot sorgir un altre Saló dels Penjats? Potser en aquest segon aniversari de la seva aparició és un bon moment. L’herència d’aquest blog ja històric va ser l’aparició de nous blogs i que va fer aficionar a moltes tarragonines i tarragonins a navegar en aquesta tarracosfera que continua evolucionant amb propostes molt interessants. Però jo continuo trobant a faltar el Saló.

Frau electoral a Euskadi (i III)

Aquest dimarts vivim el darrer acte d’un dels fraus a la democràcia més flagrants de la història. Però és que al mateix temps vivim una de les operacions potencialment més contraproduents de la política espanyola de les darreres dècades. Patxi López s’ha recolzat en els vots del PP basc per accedir a la lehendekaritza, però no ha incorporat cosellers populars al seu govern. Un executiu , per cert, que li ha costat Déu i ajut completar-lo, recorrent als famosos independents. López ha enarborat la bandera del diàleg, d’acabar amb ETA i allò que queda tan maco de “ser el president de tots” deixant a l’oposició el partit més votat, el PNV, i provocant una divisió profunda de la societat basca més que mai en dos blocs.

No oblidem però que els resultats electorals que han permès l’ajustada majoria PSE-PP estan adulterats per una Llei de Partits que margina un tant per cent molt important de la població basca. L’elecció de Patxi López està deslegitimada d’arrel. Els socialistes s’han lliurat als braços del PP, del qual depenen ara per mantenir-se en el govern i amb el qual només els uneix l’objectiu de dessallotjar el nacionalisme basc de la lehendekaritza. Potser algún il•lús pot pensar que el PP li ha lliurat un xec en blanc al PSOE, però del que es tracta realment és d’un caramel molt verinós. Tinguem clar que només una tercera part dels parlamentaris bascos -25 de 75- són socialistes i els 13 escons populars són vitals enfront els 35 que sumen els nacionalistas bascos.

Però és que el verí d’aquest pacte pot arribar a Madrid, a la Carrera de San Jerónimo. Zapatero ha fet emprenyar CiU i ERC, amb el BNG ja no hi ha l’objectiu comú de la Xunta i amb el PNV també s’obre un periode d’hostilitat absoluta. El president espanyol cada cop està més aïllat al Congrés i el “talante” potser li va servir en la primera legislatura però en aquest segon “round” tots ja saben de quin peu calça el president espanyol. Zapatero té la sort que el PP és incapaç de tirar endavant una moció de censura i el que ha d’aconseguir és quadrar el joc d’equilibris que fins ara li ha funcionat. Però potser arribarà un moment que quadrar el sudoku en què s’ha convertit la política espanyola no li serà possible.

I, per acabar, el pacte entre el PSOE i el PP a Euskadi enterra totalment aquell eslògan de “Si no vas, ellos vuelven”. Si tan malvat és el PP, com és que els socialistes hi pacten al País Basc? I el PSC també rep. Ara dimonitzaran tan els passats i futurs pactes entre CiU i PP? En dies com avui és quan me’n recordo del gran Ramon Barnils, quan deia que entre els dos grans partits espanyols no hi ha diferències. Almenys en el cas de lluitar contra els que ells anomenen “nacionalismes perifèrics” es posen d’acord ben ràpid.

El 2-6, entre la història i la justícia

El que hem vist aquest dissabte al Santiago Bernabeu ha estat molt gran. Com diu el tòpic que no deixa de ser veritat, fins que no hagin passat uns dies no prendrem consciència de veritat de la dimensió històrica d'aquest partit. Ens hem de remuntar al 0-5 del 1974 -35 anys!!!- per trobar una golejada tan gran dels blaugrana a Chamartín. Hem disfrutat molt aquestes darreres hores, amb celebracions al carrer incloses. No hem celebrat encara el títol de lliga -hem d'esperar que les matemàtiques facin el fet- sinó que hem celebrat que s'ha fet justícia. Una proposta basada en la vulgaritat futbolística i l'èpica de l'anomenat 'Espíritu de Juanito' ha estat derrotada sense miraments per un futbol-total que es recolza en el talent i la humilitat.

La maquinària mediàtica blanca havia creat durant mesos una història fictícia, d'una remuntada èpica, que ha estat desenmascarada en el moment just i de la forma més radical i dolorosa. Es veien a un punt i ara n'estan a set quan només resten dotze punts en joc. Però és que a nivell futbolístic el Real Madrid està a una divisió diferent que el Barça. El que aquest cap de setmana estem celebrant els barcelonistes és que s'ha fet justícia en un món del futbol en què no sempre és així. Recordem que la Holanda dels anys 70, la mítica 'Taronja mecànica' no va guanyar cap títol.

Ena queda encara molt camí per recórrer en aquest mes de maig frenètic. Cal rematar la lliga, superar la muralla defensiva del Chelsea i jugar una final de la Copa del Rei contra un rival que hi posarà el coll. I si triomfem a Stamford Bridge encara ens restarà la final de la Lliga de Campions a Roma. Passi el que passi, siguin un, dos o tres els títols blaugranes, aquesta temporada haurà estat històrica, amb molts partits per recordar gràcies a una aposta sincera d'un tècnic novell per a un futbol d'equip i d'atac. Molts ens hem reconciliat amb el Barça i el futbol gràcies a Pep Guardiola, una gran plantilla i també a en Joan Laporta.

Cròniques de l'altra banda (LIII): El turisme com a prioritat

El turisme ha estat la temàtica de la roda de premsa d'aquest dimecres a Consell Comarcal de l'Alt Camp. Vam fer la compareixença a l'acabada de decorar oficina del Servei Comarcal de Turisme, que per cert ha quedat molt bé amb una colla d'imatges de la comarca. Vam parlar de la primera edició del Curs d'informadors de l'Alt Camp i de la VI Jornada de Turisme Rural. De la primera activitat n'han de sortir els encarregats fer visites guiades i explicar els monuments -per exemple el Castell de Saburella, en la imatge- i espais destacats de la comarca i la segona ha de servir perquè els empresaris i treballadors dels allotjaments rurals de la comarca siguin els primers informadors dels visitants que arriben a l'Alt Camp.

Tenim potencialitats turístiques molt importants a la comarca. Ja us ho he dit altres cops. Potser l'Alt Camp queda eclipsat per pols amb tanta atracció com la Tàrraco Romana o PortAventura però s'han de saber vendre els atractius: la Calçotada, els cellers modernistes, els castells de la Marca Hispànica, les Muntanyes de Prades, el senderisme, les vinyes, l'escalada... Hi ha de tot. Potser ara ens falta vendre-ho una mica millor.

El vi és un dels grans atractius de la comarca i l'enoturisme ha de ser un dels eixos per atraure turistes. Dimecres hi havia Consell d'alcaldes a Nulles i abans d'abordar els diferents punts de l'ordre del dia vam poder fer una visita guiada pel magnífic celler modernista dissenyat per Cèsar Martinell i provar tres vins el·laborats per la Vinícola de Nulles. Jo continuo quedant-me amb el blanc, però el rosat i el negre també són interessants. Ja teniu una raó per visitar la comarca.