Frau electoral a Euskadi (i III)

Aquest dimarts vivim el darrer acte d’un dels fraus a la democràcia més flagrants de la història. Però és que al mateix temps vivim una de les operacions potencialment més contraproduents de la política espanyola de les darreres dècades. Patxi López s’ha recolzat en els vots del PP basc per accedir a la lehendekaritza, però no ha incorporat cosellers populars al seu govern. Un executiu , per cert, que li ha costat Déu i ajut completar-lo, recorrent als famosos independents. López ha enarborat la bandera del diàleg, d’acabar amb ETA i allò que queda tan maco de “ser el president de tots” deixant a l’oposició el partit més votat, el PNV, i provocant una divisió profunda de la societat basca més que mai en dos blocs.

No oblidem però que els resultats electorals que han permès l’ajustada majoria PSE-PP estan adulterats per una Llei de Partits que margina un tant per cent molt important de la població basca. L’elecció de Patxi López està deslegitimada d’arrel. Els socialistes s’han lliurat als braços del PP, del qual depenen ara per mantenir-se en el govern i amb el qual només els uneix l’objectiu de dessallotjar el nacionalisme basc de la lehendekaritza. Potser algún il•lús pot pensar que el PP li ha lliurat un xec en blanc al PSOE, però del que es tracta realment és d’un caramel molt verinós. Tinguem clar que només una tercera part dels parlamentaris bascos -25 de 75- són socialistes i els 13 escons populars són vitals enfront els 35 que sumen els nacionalistas bascos.

Però és que el verí d’aquest pacte pot arribar a Madrid, a la Carrera de San Jerónimo. Zapatero ha fet emprenyar CiU i ERC, amb el BNG ja no hi ha l’objectiu comú de la Xunta i amb el PNV també s’obre un periode d’hostilitat absoluta. El president espanyol cada cop està més aïllat al Congrés i el “talante” potser li va servir en la primera legislatura però en aquest segon “round” tots ja saben de quin peu calça el president espanyol. Zapatero té la sort que el PP és incapaç de tirar endavant una moció de censura i el que ha d’aconseguir és quadrar el joc d’equilibris que fins ara li ha funcionat. Però potser arribarà un moment que quadrar el sudoku en què s’ha convertit la política espanyola no li serà possible.

I, per acabar, el pacte entre el PSOE i el PP a Euskadi enterra totalment aquell eslògan de “Si no vas, ellos vuelven”. Si tan malvat és el PP, com és que els socialistes hi pacten al País Basc? I el PSC també rep. Ara dimonitzaran tan els passats i futurs pactes entre CiU i PP? En dies com avui és quan me’n recordo del gran Ramon Barnils, quan deia que entre els dos grans partits espanyols no hi ha diferències. Almenys en el cas de lluitar contra els que ells anomenen “nacionalismes perifèrics” es posen d’acord ben ràpid.