dilluns, de juny 14, 2010

Apunts sobre el triomf de Rosell

L'aclaparadora victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del Barça em va sorprendre en el primer moment: quan va sortir a la llum l'enquesta de TV3. Però a mesura que passaven les hores i reflexionava sobre els resultats dels comicis, acompanyat de tertulians televisius i radiofònics, comprenia que després del que hem vist els darrers mesos el triomf rotund de Rosell era una evidència difícilment refutable i un exemple a seguir per altres candidats a presidir entitats i també pels polítics del nostre país.

Sandro Rosell portava cinc anys treballant per ser president del Barça. M'atreviria dir que alguns més, ja que la vicepresidència amb Laporta era un pas més cap a la presidència blaugrana. Rosell ha sabut durant aquests darrers cinc anys mantenir-se en un primer pla, gràcies al suport de diferents mitjans de comunicació, la publicació d'un llibre i un carisma molt ben treballat. El president electe del Barça ha evitat el cos a cos amb els altres candidats, mantenint-se en un pedestal envoltat per la resta de candidats. Els atacs dirigits per la resta d'aspirants i l'encara president Laporta no han fet res més que reforçar-lo.

Que malament que ha gestionat la seva successió Joan Laporta! Va tardar a ungir el seu delfí definitiu, marejant la perdiu -i els socis- amb altres noms. Laporta va triar la seva antítesi, Jaume Ferrer, que transmet bonhomia i no la mala llet del seu mentor. Un perfil baix amb una herència enverinada. Ferrer ha estat el gran derrotat, perquè partia amb una base deficient, mancat de carisma, i una campanya encara més fluixa, amb lemes infantiloides com a allò del 'Bon Jan', l'han acabat d'enfonsar.

Marc Ingla també va arribar tard, com un segon plat després que Ferran Soriano hagués de renunciar a ser el número ú per les reticències d'Spanair. Ell mateix ho ha reconegut. A més, ha combinat una imatge de "bon noi molt preparat" amb uns atacs molt durs contra Rosell que l'han deixat en tercer lloc, fins i tot darrera d'Agustí Benedito, que va arrribar al tall de les signatures com el quart home però ha acabat com el segon. A Benedito se li ha fet curta la campanya, però n'ha sortit com el gran vencedor, amb permís de Rosell, és clar. La mà de Xavier Roig s'ha notat en aquest outsider que ha sortit reforçat del procés, qui sap si com alternativa el 2016.

A qui li toca dirigir el FC Barcelona a partir d'ara és Sandro Rosell, que ja ha passat a la història com el president més votat. Rosell ha obtingut la confiança de gairebé dos de cada tres socis que va anar a votar aquest diumenge. En la seva base electoral hi ha rosellistes, laportistes i nuñistes i tenen un punt de trobada que és Pep Guardiola. L'entrenador del primer equip blaugrana és qui ara per ara qui desperta unanimitat entre els socis seguidors culés, com es va veure quan el de Santpedor va anar a votar. Els èxits dels darrers anys tenen la seva cara. I si el volgués ser president ho seria. La qüestió és si ell algun dia ho voldrà ser. Ara és el torn de Rosell.

3 comentaris:

Enric Grangel Llop ha dit...

El lema de campaña deberia de haber sido "No tocare nada", y aun hubiese sacado más votos.
Aunque me temo que tocara demasiado, y desearia equivocarme.

Anònim ha dit...

Danys Col·laterals:

La contundent derrota dels candidats laportistes en les eleccions d'aquest diumenge a la presidència del FC Barcelona, plantegen algunes "dubtes" sobre el futur polític de l'encara president del club, Joan Laporta, segons s'opina en alguns ambients independentistes.

Les aspiracions polítiques de Laporta també es poden veure qüestionades pel fet que l'indiscutible triomfador de les eleccions, Sandro Rosell, és un home clarament enfrontat al president, el que indica un ampli rebuig cap a aquest d'una majoria important dels socis del club.

Fonts relacionades amb les candidatures laportistes consideren que el problema per Laporta és que no s'ha qüestionat en cap moment la seva gestió esportiva, sinó la seva actitud personal, és a dir, la seva actuació com a "representant institucional" del club.

De fet, en aquest qüestionament de l'actuació institucional de Laporta podria estar inclòs un cert rebuig a la seva freqüent utilització del club per defensar les seves aspiracions polítiques individuals, de caràcter independentista.

També destaquen que, amb els èxits esportius del Barça, el més lògic hauria estat que els candidats que es presentaven com els hereus de Laporta haguessin obtingut uns bons resultats. Però no només no ha estat així, sinó que ha guanyat, "per golejada", el seu major adversari.

En referència a aquest fet, fonts de sectors favorables a Sandro Rosell han descrit la situació de Laporta afirmant que "no ha estat el millor president de la història del Barça, sinó el president del millor Barça de la història".

En aquestes condicions, tot indica que aquests resultats són un punt negatiu a l'hora de que sectors polítics i l'electorat català estiguin disposats a considerar Laporta com un líder amb futur polític a Catalunya.

És a dir, a partir d'ara, segons alguns mitjans independentistes, ja no està tan clar que la figura de Joan Laporta, en termes polítics, suposi un actiu important a l'hora de sumar forces en una eventual candidatura de tipus independentista.
(e-noticies)

Herois ha dit...

No m'agrada Rossell, sóc un minoritari... però m'ho marca el cor.