dimecres, de setembre 22, 2010

Adéu Iaia Peia!

Sabia que se n’aniria més aviat del que em pensava i volia. Però tan de sobte! Sense poder acomiadar-te! Ella era qui durant una colla d’anys em donava pà amb xocolata quan tornava de cole. M’ho menjava mentre mirava Barrio Sésamo o els dibuixos animats que començaven a fer a TV3. Havia passat moltes hores a casa seva bastint estranyes construccions amb fustes de colors o amb una mena de Tente que no era un Tente. Era millor! Algunes nits també m’hi havia quedat a dormir i encara sento les campanes de l’esglesia com si estessin al costat quan em costava dormir. Recordo també la nit de dissabte de Pasqua que va haver d’anar a correcuita a dormir la Núria i jo en aquella habitació on de petites ho feien la meva mare i la meva germana. I és que la Marta, la seva tercera néta, havia decidit néixer abans d’hora.

Quina feinada que li donàvem quan arribava Carnaval! Vinga a fer-nos disfresses. De Dartacan, de barrufet, de follet, de pirata… I quantes vores de pantalons m’ha degut escurçar? Vint? Trenta? Les últimes no fa gaire. Era una gran modista. Era discreta, però quan convenia treia el geni. També era la millor cuinera que he conegut. Fins i tot les amanides o la verdura tenien un gust especial. Diferent. Si parlem de plats més elaborats, el resultat ja era sublim. Encara durant la darrera Quaresma vam poder gaudir del menjar blanc cada un dels divendres. I de la crema catalana que per Sant Josep mai faltava. Només per Sant Josep. Així encara la disfrutaves més.

Es deia Pompeia, un nom singular, que la feia única. Però per nosaltres era la Iaia Peia. Se n’ha anat amb 83 anys, però ha estat molt poc temps vella. Només uns mesos. Diuen que escriure és una bona teràpia en moments complicats i tristos com els que estic vivint les darrers hores. Mentre prems les tecles et van venint records i et cauen les llàgrimes. Ja no la veuré més però encara em queda aquesta planta que fa només unes setmanes ens va regalar i el que sempre romandran seran els records, el gust del pà amb xocolata o del rostit de Nadal. O les fotografies disfressats. O el seu comentari sobre el Barça. Perquè també en sabia una mica de futbol. Els seus crits quan tocaves el que no havies de tocar, la seva rialla. I era la seguidora número u dels meus escrits al Diari de la Torre, encara que parlés de "polticota", que deia ella. Avui la seva germana petita, la tieta Trini, m'explicava que fa un parell de setmanes encara li va fer llegir el meu darrer escrit sobre el concert del David Bisbal a Torredembarra. Adéu Iaia Peia!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquestes paraules d'estima i devoció són el millor comiat per una avia. Ho sento molt.

Antoni Ramos ha dit...

Un escrit molt emotiu Jordi... Ànims i una forta abraçada!

Marta ha dit...

Jordi, quina raó tens amb tot el què dius...Són moments molt difícils per tots nosaltres i potser plasmant els records per escrit és una manera més de demostrar que tots ens l'estimàvem.

Avui hem estat a cala iaia i tot eren moments viscuts al seu costat.
El que més em recomfortava és que ella seguia present en totes i cadascuna de les imatges que ens venien al cap...com si ella mai no hagués marxat.

Tete, no oblidis que jo a tu també t'estimo molt. Un petó.

Vivian Segurana ha dit...

Segur que des d’algun lloc a la iaia Peia també li a arribat aquest escrit i de segur que d’alguna manera t’està somrient. Em sap greu Jordi, jo tinc devoció per la meva àvia i ser conscient que és una dona gran i que un dia, potser no massa llunyà, em deixarà, m’esmicola el cor. No crec que hi hagin paraules per consolar el teu dolor, però sàpigues per cadascuna que t’escric t’envio un raig de llum i serenor.
Vivian