El llegat de Zapatero

José Luis Rodríguez Zapatero ha anunciat que no repetirà com a candidat a la presidència del Govern espanyol. Era una mort política anunciada, però coneixent el personatge, un verdader equilibrista de la política, res es podia descartar. Ni la seva continuïtat a base de guanyar temps, a l'estil Montilla. Va accedir al poder el 2004 acumulant un gran capital d'il·lusió col·lectiva després d’uns darrers anys ominosos d’Aznar a la Moncloa i set anys després és un llast pesadíssim pel seu partit i destil·la una tristor profunda de fracàs personal i polític.

Zapatero ha anat de més a menys. Del capdamunt a sota zero. Va arribar amb les polítiques socials com la seva gran bandera i ha acabat com un titella a mans de Merkel i els famosos mercats internacionals, aplicant unes polítiques netament liberals. L’engany i les mitges veritats han estat una de les grans senyes d’identitat de Zapatero. Va prometre primer que respectaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i després va permetre que les Corts espanyoles passessin sense pietat el ribot de l'incansable Alfonso Guerra, esperant que la tercera cambra, el Tribunal Constitucional, l’acabés de mutilar. Es va omplir la boca amb l’estat plurinacional i ha estat tan jacobí com González i Aznar. Molts catalans i catalanes que van confiar en ell se senten estafats.

Va mentir amagant la crisi econòmica perquè li interessava electoralment, treient-se del barret la promesa dels 400 euros. Un cop va ser imposible amagar-la, Zapatero ha afrontat la crisi amb una improvisació tan inquietant com fatal. Ara impulso un pla d’obra pública que serà pa per avui gana per demà, ara redueixo el sou dels funcionaris, ara reformo el mercat laboral i el sistema de pensions i ara em carrego el sistema de caixes. Un prestigitador polític que ha deixat l’Estat espanyol a la cua dels paísos que sortiran de la crisi.

I aquest art de l'il·lusionisme l’ha mantingut fins el final, afirmant aquest dissabte davant del Comitè Federal del PSOE que amb vuit anys de president ja en té prou, quan tothom sap que ell volia estar bastants més anys en el poder i només ha renunciat per evitar una revolta interna i assegurar-se una sortida digna, qui sap si cap a Europa o arreu del món, anununciant la bona nova de l’Aliança de Civilitzacions. Ara toca eleccions primàries al PSOE i ja se sap que aquest no és un país de primàries. L’espectacle pot ser divertit. Agafin seient per assistir al postzapaterisme.