Els sous dels polítics

El meu tiet va ser vuit anys regidor amb responsabilitats de govern a Torredembarra i no va cobrar ni una sola pesseta. Actualment, són diversos els edils del govern torrenc amb dedicació exclusiva o parcial i amb uns sous d’unes quantes desenes de milers d’euros al cap de l’any. En un parell de dècades han canviat molt les coses. Però ara sembla que el govern espanyol s’ha marcat l’objectiu de tornar al panorama dels anys vuitanta, quan els qui es posaven a la política local de municipis petits i mitjans sabien que no podien aspirar a tenir una suculenta nòmina a final de mes. Ni s’ho podien imaginar. Bé, sempre quedaran les dietes, sovint bastant suculentes.

Ha de cobrar una nòmina un alcalde o un regidor d’un municipi d’uns quants milers d’habitants? És una d’aquelles preguntes que provoca respostes molt vehements cap una banda o una altra. Sóc dels que pensa que el pas per la política hauria de ser una etapa a la vida, un servei a la societat limitat en el temps i no, com ens trobem sovint, amb alcaldes i regidors que porten mitja vida en càrrecs públics i gairebé no han treballat a enlloc més. És llavors quan es crea una classe política, formada per persones que lluiten amb ungles i dents per mantenir el seu modus vivendi. Fora de l’escalf de la vida pública fa molt de fred. És el polític professional, allunyat de la realitat del carrer que gairebé ni trepitja, més preocupat de fer mèrits a la seu del partit per seguir pujant esglaons dins l’estructura terriblement jeràrquica dels partits.

Actualment hi ha un desgavell pel que fa als sous dels polítics locals. A cada municipi hi ha una escala diferent i es troben situacions escandaloses. Hem de tenir en compte que molts polítics locals acumulen càrrecs en altres administracions i, en canvi, altres volen mantenir la seva vida professional perquè són conscients que el seu pas per la política és temporal. Altres s’adjudiquen sous a final de mes molt elevats si tenim en compte el tamany del municipi. Però precisament són ells mateixos qui s’autoimposen el sou. I com els polítics són humans, ens trobem alguns que no foten ni brot i cobren un dineral i altres que fan més hores que un rellotge i no cobren gairebé res. També trobem alts graus d’ineptitud però també dosis importants d’eficiencia. I, això sí, un terreny adobat per la demagògia.

El Partit Popular sembla que vulgui posar ordre en aquest guirigall. Però ho fa de forma radical i sense tenir en compte l’autonomia local i la catalana. Unificació, recentralització són les paraules preferides del govern Rajoy. Les diputacions provincials sortiran reforçades si tiren endavant els plans del PP i les decisions que afecten el dia a dia de la ciutadania es prendran d’un centre de poder més allunyat. Arribats a aquest punt, és bo recordar que els diputats provincials, amb remuneracions gens despreciables a final de mes, no els escull directament la ciutadania sinó els partits polítics. Ja estem al cap del carrer.

Publicat en el darrer número del setmanari NotíciesTGN