Va d’almogàvers: el tercer llibre de l’Enric Grangel

Tenia pendent parlar una mica del darrer llibre que ha publicat l’Enric Grangel. Des que va deixar la política activa culminada amb nou mesos com alcalde de Torredembarra, l’Enric s’ha centrat en la seva faceta d’escriptor de novel·la històrica. Va debutar amb El mapa de Calípolis el 2014, va continuar l’any passat amb El caballero de la espuela dorada i ara ens sorprèn amb Miklagard.

En aquesta nova novel·la, l’Enric ens trasllada a inicis del segle XIV per fer-nos viure l’epopeia dels almogàvers a l’Àsia Menor i Grècia, primer contra els turcs i després contra grecs i francs, en l’anomenada Venjança Catalana. Les aventures de les tropes mercenàries amb Roger de Flor al capdavant és un tema que sempre m’ha fascinat. De ben petit vaig descobrir aquest episodi de la mà d’en Víctor Mora i el seu heroi de còmic Tallaferro i des de llavors he anat llegint sempre que he pogut sobre el tema. L’Enric Grangel ens ofereix una nova perspectiva del pas dels catalans per l’Imperi bizantí amb una novel·la que portar per títol Miklagard, que és com els nòrdics d’aquella època anomenaven Contantinobla. Alguns dels seus guerrers formaven part de la guàrdia de l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient.

Grangel aborda la seva novel·la des de tres perspectives diferents: un jove almogàver pirinenc, un guerrer viking i un orfebre musulmà. Més de 400 pàgines on no hi falten les acurades descripcions d’aspectes de la història que van més enllà de les batalles i les intrigues de palau, producte d’una imponent documentació. L’autor ens submergeix en un moment històric molt peculiar i potser desconegut per molts: uns milers de catalans canviant el curs de la història. Perquè si Roger de Flor i els seus almogàvers no haguessin parat els peus a uns turcs molt envalentonats potser Constantinobla hauria caigut un segle i mig abans. Qui sap...   

Una veritat incòmoda

Prefereixo Carles Puigdemont en llibertat vigilada a Bèlgica que tancat a la presó espanyola de Soto del Real. La darrera jugada del president català ha estat mestra i una atac molt important a l’enroc del Govern i la Justícia espanyola. La decisió del jutge belga desmunta l’estratègia de l’Estat espanyola i dona a la causa catalana una matèria prima molt valuosa mentre no s’executa l’eurordre per extradir el president català i els quatre consellers fa el seu recorregut jurídic: temps.

Temps que permetrà a Puigdemont fer campanya a les eleccions del 21 de desembre però també veure com cada cop més polítics europeus criticaran l’actitud espanyola en el procés català. I és que és inassumible per l’espai de llibertat que vol ser la Unió Europea que politics escollits democràticament i líders socials pacífics estiguin tancats a presó. I més després de les mínimes garanties jurídiques que han tingut i els lamentables abusos policials que han patit.

Mentre les veus a Europa, que amb una diferent gradació, demanen una solució política o arriben a comparar l’actual govern Rajoy amb el franquisme, alguns dirigents polítics espanyols comencen a perdre els nervis, perquè s’està evidenciant que darrera d’una façana d’un estat de dret hi ha un règim que tendeix perillosament cap a l’autoritarisme sinó hi està instal·lat ja. No hi ha separació de poders, els mitjans de comunicació estan controlats de forma descarada pel govern, la policia està polititzada i grups feixistes cometen agressions campant pel carrer sense control.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

‘Joc de Trons’ a Altafulla (II)

Altafulla està vivint un mandat municipal molt accidentat, digne de la premiada sèrie televisiva Joc de Trons, amb aliances, traïcions i reconciliacions que se succeeixen a un ritme trepidant. Poc després de creuar l’equador ja s’han trencat dos governs diferents. L’Alternativa Altafulla (AA), que va guanyar amb claredat les eleccions de 2015, ha provat de governar amb l’EINA -marca liderada per ERC- i posteriorment amb el PDECat i ara només li quedaria una tercera opció: l’únic regidor de Ciutadans. L’alcalde, Fèlix Alonso, ja ha descartat aquesta possibilitat. Des de l’oposició no és contempla tampoc una moció de censura. Ja es va negociar després del trencament AA-EINA, sense arribar a bon port. Un any i mig després és poc menys que impensable, tot i que la política municipal ens depara sovint girs de guió inesperats. Tot apunta, doncs,  a una recta final de mandat amb un executiu en minoria dels cinc regidors de l’Alternativa.

Si la primavera de 2016 la rivalitat entre Fèlix Alonso i Jordi Molinera -líder de l’EINA-, amb l’horitzó de les eleccions de 2019, va provocar el naufragi d’un pacte de govern que estava a punt de complir cinc anys, aquest cop ha estat la negativa de l’alcalde ecosocialista de cedir els locals municipals per al referèndum d’autodeterminació de Catalunya  el motiu del trencament amb el PDECat. El govern altafullenc, víctima col·lateral del procés. Alonso haurà de compaginar el seu escó al Congrés amb una alcaldia menys plàcida que fins ara, sense majoria al ple.  Tot i els amplis poders que el sistema polític dona als alcaldes, si l’oposició treballa en bloc pot recuperar competències per al plenari i provocar molts maldecaps a un batlle en minoria. I la primera prova de foc seran els pressupostos de2018. Si Alonso no vol veure’s obligat  de prorrogar-los haurà de pactar amb alguna de les tres forces de l’oposició. La geometria variable a l’altafullenca ha començat. O el que és el mateix: un nou capítol d’aquest particular Joc de Trons.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Podeu llegir l'article ‘Joc de Trons’ a Altafulla (I)

De l’11-M a l’1-O: dos grans enganys

Després de l’atemptat de l’11 de maig de 2004 a Madrid, el llavors president del govern espanyol, José Maria Aznar, va trucar als directors dels principals diaris estatals per convèncer-los que ETA estava darrera de la massacre. L’objectiu era mantenir una mentida tres dies per guanyar les eleccions generals. En l’època dels SMS i amb Rubalcaba com a cervell pensant socialista els plans del PP van fracassar. Per cert, el candidat del PP era Mariano Rajoy. 

Tretze anys després no han calgut trucades de Rajoy a directors i diaris. Són més papistes que Papa a l’hora de defensar la sagrada unitat d’Espanya i, si la veritat mor pel camí, tal dia farà un any. La brutalitat de les agressions de la policia espanyola als catalans que només volíem votar, amb més de 800 ferits, estan fent la volta al món, però a la resta de l’Estat espanyol arriben manipulades i són els policies -protegits per cert fins a les celles- els ferits, que en un dia han passat de 12 a més de 431. De la mentida ara se’n diu post-verita t i el govern espanyol aspira a ser-ne campiona mundial. Volen imposar el relat de la “kale borroka” de l’independentisme i l’únic que han aconseguit amb l’actuació criminal de la policia és que Catalunya ja hagi desconnectat sentimentalment d’Espanya del tot. I ara només cal la desconnexió política. És qüestió de temps.

Article publicat al setmanari NoticíesTGN

Un nou projecte radiofònic a la vista : “Gerros xinesos”

M’agrada fer ràdio. No m’hi he guanyat mai la vida, però pràcticament cada setmana en una emissora o un altre em conviden a tertúlies polítiques. Enguany en podreu escoltar a Onda Cero, Calafell Ràdio i Ona laTorre. Però des d’aquest dilluns 2 d’octubre inicio un nou projecte en aquesta darrera emissora: un programa d’entrevistes que li he posat com a títol Gerros xinesosos. Serà a Ona la Torre, la ràdio del meu poble, ara que compleix deu anys.

Un nom una mica estrany pel programa no? M’he inspirat en una frase de qui va ser president del Govern espanyol de 1982 a 1996, Felipe González, que deia sobre els expresidents: “Som con grans gerros xinesos en apartaments petits. Ens retiren del mobiliari perquè se suposa que són valuosos, però estan tota l’estona fent nosa”.

A Torredembarra acumulem en 38 anys de democràcia local diversos exalcaldes i desenes d’exregidors, que poden esdevenir petits gerros xinesos. En aquest espai volem mantenir converses en profunditat amb alguns d’ells amb l’objectiu d’aprofundir en  la història política recent de Torredembarra -molt intensa per altra part- i conèixer millor aquests polítics locals, tan de la seva obra de govern o la seva tasca d’oposició com de la seva trajectòria anterior i posterior al seu pas per l’Ajuntament.

Us espero doncs cada dilluns a partir de les 21:05 hores al 107.0 FM a Ona la Torre i els que no pogueu, disposareu del podcast de cada espai a la pàgina de Facebook del programa. Engeguem el dia 2 d’octubre amb Enric Bonan, que va ser regidor del 1979 al 1983 per l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal.

Torna a escoltar tots els “Tastets d’història”

Les dues darreres primaveres ha participat en un projecte comunicatiu que, vist en perspectiva, el considero molt interessant: Tastets d’història. Es tracta d’un programa radiofònic emès per Ona la Torre codirigit i copresentat peri en Quim Nolla, historiador i arxiver, i jo mateix. L’objectiu de l’espai era parlar d’història local d’una manera amena.

Entre l’abril i el juny de 2016 es van emetre tretze programes i de l’abril al juliol de 2017, deu més. Hem  parlat de personatges com Antoni Roig, Pere Badia, Pere Romeu i Miquel Mestre Avinyó, però també de les pedreres romanes, els bombardejos de la Guerra Civil, la Batalla de Torredembarra de 1713 o els assalts de pirates i corsaris a la costa torrenca.

Des de fa uns dies podeu escoltar tots els podcasts del programa:

Temporada 1

Temporada 2

I estem treballant en una tercera temporada per seguir parlant d’història d’una manera distesa, però igualment enriquidora, creant un espai amè, de difusió i debat al voltant de la historia i el patrimoni de Torredembarra.

Un petit miracle, un gran torneig: l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra

L’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra arriba aquest estiu a la seva 19a edició. A partir de l’1 de juliol, més de cent jugadors competeixen en aquest torneig que es disputa al Pavelló Sant Jordi de la capital del Baix Gaià. És en tercer cop en la història del campionat que se supera el centenar d’inscrits, una fita important, que demostra la vitalitat del torneig torrenc. En total, 103 jugadors, amb edats compreses entre els 10 i els 91 anys. En pocs esports ho podreu veure això.

Estic a l’organització del campionat des de gairebé la primera edició i des de fa tres anys he assumit la direcció de l’Open Internacional, al costat d’un equip de persones que comencen a treballar en els diferents detalls de l’organització gairebé l’endemà de la darrera ronda del torneig. Porta molta feina muntar un torneig d’aquestes característiques i ho demostra que a la demarcació de Tarragona només es disputa un torneig  d’escacs clàssics inclòs en el Circuit Internacional de Catalunya, després que ja fa uns quants anys s’hagin deixat de disputar tornejos com el de Salou i Tarragona.

La llarga trajectòria de l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra només s’explica perquè darrera de l’organització hi ha un gran equip de persones, que hi dediquen moltes hores, i el suport de l’Ajuntament de Torredembarra malgrat els continus canvis de govern a la vila torrenca. També cal reconèixer noms importants en la història del torneig, com Silvestre Morros, que va cedir el seu bar musical NO SE per a les dues primeres edicions i Francesc Aroca, director de l’open durant les setze primeres edicions i mecenes del campionat.

L’Open de Torredembarra és un petit miracle en un municipi que sovint veu arrencar moltes iniciatives amb força que acaben esllanguint-se i desapareixent. Torredembarra compta després de dues dècades de la seva creació amb un gran torneig d’escacs que l’ha situat en el mapa d’aquest esport-joc-ciència i l’ha de fer sentir orgullosa. L’any vinent se celebrarà el vintè aniversari i serà un bon moment per reivindicar-ho.

Us convido a venir a veure el torneig cada tarda a partir de les 16:30 hores al Pavelló Sant Jordi de Torredembarra o a seguir la retransmissió en directe a www.escacstorre.com.

Els meus records de Wembley avui que fa 25 anys

Portem dies que els mitjans de comunicació ens avisen que s’acosta el 20 de maig i ja hi hem arribat. Es compleixen 25 anys de la final de Wembley, que va significar la primera Copa d’Europa guanyada pel Barça, una nit màgica que va canviar el barcelonisme i va transformar en pocs anys un club de segona línia en un dels principals clubs europeus tan per títols com influència del  seu estil de joc. Des de llavors les vitrines del museu blaugrana s’han omplert de cinc Copes d’Europa –ara Lliga deCampions-, supercopes europees i Campionats del món de clubs i lligues i copes del rei a dojo.

Tots els culers que tenim almenys trenta i escaig anys tenim una relació amb Wembley molt estreta, de sentiments a flor de pell. Recordem com vam viure aquells dies i l’alegria majúscula d’aquella nit. A mi em va agafar en el moment ideal: els 14 anys, cursant primer de BUP. Era l’època que li feia comprar cada dia el Mundo Deportivo cada dia a ma mare i me’l llegia amb avidesa al tornar de l’institut, a la tarda  o a la nit. El camí cap a Wembley va ser tortuós, amb el gol salvador de Bakero a Kaiserlautern -èpica blaugrana- i una fase de grups a quarts en què no va faltar l’ensopegada marca de la casa a Praga contra l’Sparta quan ens pensàvem que tot estava fet i que ens va obligar a guanyar el Benfica en la darrera jornada pe classificar-nos per a la somiada final.

Recordo que el 20 de maig es va fer molt llarg. Era un dimecres de classes interminables a l’institut. El partit el vam viure a casa d’un amic, amb molta tensió per la manca de gols gràcies a un encertadíssim Pagliuca i les perilloses incursions d’aquell calb de cognom Lombardo. I va arribar la pròrroga. Feia molta mandra-por afrontar una tanda de penals. El fantasma de Sevilla planava per Londres. Però a la segona part de la pròrroga Eusebio -contigo empezó todo- va provocar una falta a la frontal de l’àrea que va acabar transformant Koeman amb l’1-0. L’alegria va ser immensa i la imatge de Johan Cruyff entrabancant-se amb una tanca de publicitat la tinc gravada a la memòria.

Després va venir la celebració amb els amics en forma de voltes pel poble amb la Derbi Variant embolicat amb la bufanda del Barça. Vam acabar a la platja amb la temptació de fer el mateix que Gaspart al Tàmesi, però que va quedar només en un aterratge a la sorra de la platja de la Paella. La tarda de l’endemà la recordo a casa amb uns amics veient per la televisió com l’expedició blaugrana arribava al Prat amb la desitjada “orelluda” i el ritual posterior de visita a la Mercè i la plaça de Sant Jaume.

I la temporada gloriosa no va acabar aquí. Encara faltava l’extàsi de Tenerife i el primer de molts doblets Lliga-Copa d’Europa que han vingut després.     

Parlant d'Indians a 'La tarda' de la Xarxa

El passat divendres 5 de maig vaig intervenir al programa La tarda de La Xarxa i que es va poder escoltar també a Ona la Torre. Vaig parlar dels indians de Torredembara al costat de dos representants de Canet de Mar i Arenys de Mar, dues localitats del Maresme amb una forta empremta dels indians o "americanos", que en diuen allí. Vam trobar punts de contacte entre la relació entre aquestes poblacions i els vilatans que es van fer rics (o no) a l'altra banda de l'Atlàntic.

A Torredembarra podem reivindicar una herència indiana molt potent, començant pel Patronat Antoni Roig, i seguint per Pere Badia, Joan Güell i els germans Joaquim i Ramon Casas Gatell. Són aquests diners fets pels indians que permeten als seus descendents impulsar el corrent artístic del modernisme, una tesi que defensa Josep Bargalló en el seu llibre Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen, i que cada cop es va imposant més, gràcies també al protagonisme de Torredembarra en la recent celebració de l'Any Ramon Casas.

Si voleu escoltar el programa us deixo l'enllaç aquí.

Unió ha mort d’inanició

L’inici del procés de liquidació que vam conèixer la setmana passada significa el punt i final d’Unió Democràtica de Catalunya com a partit després de més de 86 anys d’història. Unió havia  sobreviscut a la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició, però s’ha mostrat incapaç de trobar el seu espai en el nou paradigma polític català. El procés l’ha devorat, igual que està posant en una difícil situació altres formacions.

Els democratacristians han estat víctimes del context polític, però també dels seus errors. Sota el lideratge implacable de Duran, no van saber calibrar els efectes del divorci de Convergència i la dimensió de l’escissió protagonitzada per Demòcrates de Catalunya, amb un degoteig costant de baixes de militants a partir de juny de 2015. La marca, sempre a l’ombra del soci majoritari de la coalició, tampoc no s’havia pogut consolidar per afrontar el 27-S. De poc va servir l’aposta decidida d’alguns mitjans i grups mediàtics per Unió. Per l’altra banda, altres mitjans es van acarnissar amb la formació democratacristiana fent lluir les seves misèries. Fins i tot va fitxar l’efiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol i un economista mediàtic -Carles Torrecillas-. 

Unió s’ha quedat sense electorat. Va bastir molt bé el seu missatge, paradigma de la tercera via i el seny, però l’electorat ha fugit del centre. O més aviat la centralitat s’ha desplaçat. L’augment espectacular de la participació en les eleccions del 27-S va contribuir a la tempesta perfecta , que va deixar sense representació al Parlament el partit socialcristià. Quedava la figura de Duran, que havia de ser el revulsiu en la convocatòria espanyola el 20-D. Els resultats encara van ser pitjors. Cap diputat a Madrid. S’evidenciava que Duran estava electoralment sobrevalorat.

Des de la doble desfeta electoral, la fuga de militants i càrrecs ha continuat, Duran ha marxar i la pressió del deute -22,5 milions d’euros- ha estat inaguantable, sense ingressos més que d’una militància en caiguda lliure. Unió ha mort per inanició. Desapareix perquè ha quedat esgotada, no només econòmicament sinó també la militància, incapaç d’afrontar una travessa del desert amb l’esperança de la Terra Promesa de la tercera via si el Procés descarrila. Però passi el que passi amb el Procés, llavors Unió ja no hi serà. 

L’altre Casas

Aquest diumenge s’ha clausurat l’Any Casas a Torredembarra. Han estat molts mesos d’activitats per commemorar el 150è aniversari del naixement d’un dels principals artistes catalans de tot el temps, el pintor Ramon Casas, autor d’una de les icones del modernisme a tot el món: El tàndem. Aquesta commemoració ha servit per exhibir orgull torrenc i reivindicar les arrels del pintor al nostre municipi, on va començar a pintar i va mantenir-hi un lligam durant tota la vida.

El voltant de Casas, orbiten una sèrie de satèl·lits que ens permeten aprofundir en el moviment modernista des de diferents vessants. Un és un altre torrenc, Pere Romeu, el seu gran amic i coprotagonista de El tàndem. La biografia publicada l’any passat per Josep Bargalló, Les set vides de Pere Romeu, ens ha permès en les seves més de 400 pàgines recuperar una figura polièdrica que havia estat sovint a l’amistat amb Casas i la seva etapa d’hostaler a l’emblemàtic local barceloní Els quatre gats, epicentre del moviment modernista.

En el meu cas, he pogut redescobrir un altre d’aquests satèl·lits que giren al voltant de Ramon Casas, eclipsats per la seva potència artística. Es tracta del seu cosí germà Joaquim Casas Carbó, amb qui comparteix els cognoms perquè els seus pares eren germans i les seves mares, germanes. Els dos cosins van mantenir una molt bona relació i el 1881 va acompanyar el jove Ramon Casas en el seu primer viatge a París. Igual que el seu cosí Ramon va néixer a Barcelona, però va estar molt lligat a la vila del Baix Gaià, on era propietari d’una casa i de moltes terres, arrendades primer al meu rebesavi i després al meu besavi, que el 1929 li va acabar comprant.

El 1998 ja vaig escriure un article a la revista La Sínia sobre aquest advocat, escriptor, editor i traductor nascut el 1858 i mort el 1943. Una llarga vida que va donar molt de sí. Fa una setmana es va presentar el Recull de Treballs 17 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, on he publicat un article molt més llarg per a repassar la seva trajectòria i el seu lligam amb Torredembarra. És la meva contribució a l’Any Casas i una manera de recuperar una d’aquelles figures que han quedat una mica oblidades, però que tenen una dimensió que els situa entre els il·lustres catalans descendents de Torredembarra.  

Joaquim Casas Carbó té un paper definitiu en la normativització de la llengua catalana com a mà dreta de Pompeu Fabra. Ell és un dels grans activistes de la Campanya de L’Avenç, invertint-hi capital i dirigint la Biblioteca Popular de l’Avenç, on tradueix clàssics europeus com Ibsen o Toltoj.  Un dels seus “invents” encara afecta el nostre dia a dia: la “ç”. Si voleu conèixer més sobre Joaquim Casas Carbó us convido a llegir l’article La figura de Joaquim Casas Carbó i la seva relació amb Torredembarra, que trobareu  al Recull de Treballs 17 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas.

Nova política? Vella, molt vella

En els darrers anys ha fet fortuna entre analistes polítics i tertulians el terme nova política. Podemos i Ciutadans encarnaven aquesta nova política, que havia de plantar cara als partits polítics sorgits de la Transició amb noves maneres de fer política. En alguns moments demoscòpics, fins i tot Podemos sobrepassava el PSOE -l’anomenat sorpasso- i Ciutadans es projectava cap als 70 o 80 escons. Dues eleccions estatals després, l’onada ha baixat i PP i PSOE continuen sent les formacions més votades i el més trist: aquestes noves formacions exhibeixen els pitjors tics de la vella política que tant aferrissadament atacaven.

L’espectacle de les últimes setmanes entre Iglesias i Errejón pel lideratge ideològic de la formació morada, amb alguns moments dignes d’una cançó de Pimpinela, no ha estat tan diferent del protagonizat per Pedro Sánchez i Susana Díaz. Han anat més de cara, això sí. Iglesias ha guanyat la batalla per golejada, reforçant el seu lideratge de tints messiànics amb una crida a la unitat. Veurem si ho poden recosir tot plegat per ser una alternativa de veritat a un PSOE, que des del cop d’estat a Pedro Sánchez també fa ferum de molt antic, baronil dels anys vuitanta.

Fa poc també hem viscut el Congrés de Ciutadans, que s’ha refermat com una mena de culte a la personalitat del gran líder Albert  Rivera amb l’acte final de la mutació d’un partit socialdemòcrata nascuts a mitjan de la dècada passada en una formació estatal de caire liberal, sota el mantell protector d’un Ibex-35, que veu la formació taronja com la manera d’apuntalar el govern del PP. Manté el seu gen anticatalanista, que volen camuflar en un constitucionalisme radical. Culte al llibre sagrat. També molt vell, molt antic, naftalinós, com el PP que surt del congrés d’aquest cap setmana.  Passeig militar. Canvis mínims i tot segueix igual. Gran triomf de Rajoy, a la búlgara. La vella política continua regnant.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Peter Brill: una història formidable de la II Guerra Mundial

Hi ha vegades que investigant un tema et cau a les mans una altra història formidable, d’aquelles que tenen entitat pròpia. És el que li va passar al cineasta i fotògraf calafellenc d’origen argenti, Laureano Clavero. Fa uns anys investigava sobre els avions que van caure al Pirineu català durant la II Guerra Mundial i va topar amb Peter Brill, un expilot de la Luftwaffe que va ser un dels sis escollits per a ser entrenats per a una missió desesperada de l’Alemanya que perdia la guerra per donar un cop d’efecte al conflicte: bombardejar Nova York.

Aquest és un esquer ideal per a captar lectors per aquest llibre-documental, però El diario de Peter Brill és molt més que això: és la història d’un jove que té un somni -volar-  en l’Alemanya de Hitler i com ho fa per aconseguir-ho. És un llibre de contradiccions. De com un noi que no simpatitza amb el règim s’hi ha de submergir perquè és l’únic camí per arribar al seu somni. M’ha interessat molt aquesta part de llibre i Laureano Clavero i Pere Cardona aconsegueixen fer-te preguntes, qüestionar-te coses... en resum: que faries tu en la pell de Peter Brill? En les primeres pàgines del llibre saben recrear l’atmosfera de l’Alemanya dels anys trenta, de com el Partit Nazi arriba a tots els racons de la societat i un jove que està sortint de l’adolescència ho té molt difícil per escapar-se. En Peter no és un nazi i ho deixa clar en molts moments del relat amb afirmacions vehements sobre Hitler.

Brill assoleix el seu somni i després d’un entrenament tan dur com accelerat ja està llest per prendre part en primera persona en el conflicte bèl·lic més gran de la història. És el 1944 i el Tercer Reich va perdent terreny enfront dels aliats però encara té molta capacitat de resistència. El jove Peter ha de fer caure avions enemics per salvar la pell. I té una cita amb aquesta història: l’escullen junt amb cinc pilots més per ser entrenat per a una missió tan políticament ambiciosa com difícil tècnicament: bombardejar Nova York. És en aquesta part del llibre que Brill desplega els seus coneixements enciclopèdics sobre la mecànica dels avions de l’època, ja siguin alemanys com nord-americans, anglesos o russos. Té veritable passió per l’aviació. També és la història que li ha reportat més ressò mediàtic.

Explica també les vivències com a presoner dels russos durant tres anys al Caucàs. Una part molt dura també del llibre. El retorn a l’Alemanya ocupada és molt complicat, tan que decideix presentar-se a una oferta de feina a València, on hi marxa amb la seva dona. És a l’Aeroclub de València l’any 1964 on torna a volar. I torna a ser feliç. Peter Brill va volar fins poc abans de morir des de l’Aeroclub de Sabadell, ja que es va traslladar a Barcelona, on va residir fins a la seva mort el 2013.

La troballa del diari que havia escrit l’expilot alemany va ser l’impuls defintiu per a la realització del llibre. Pel documental havia estat clau gravar l’octogenari Peter Brill, perquè la mort li va arribar abans que en Laureano -sempre amb massa fronts oberts- i el seu equip se centressin en el projecte, que aquest any passat va veure la llum com un llibre a quatre mans -Cardona i Clavero- i un DVD amb un documental de 31 minuts que ha recollit alguns premis. Mesrescuts.

Les banderes de Torredembarra

Torredembarra ha tornat a ser protagonista de les portades de la premsa nacional i estatal aquests primers dies de l’any 2017. Aquest cop per un afer relacionat amb els símbols. El municipi del Tarragonès ha estat objectiu de la macro-ofensiva judicial contra la presència d’estelades i l’abscència de banderes espanyoles en ajuntaments catalans. L’alcalde, el republicà Eduard Rovira, ha estat, si més no original, a l’hora d’acatar la sentència judicial que l’obliga a posar l’estanquera i amagar l’estelada. Rovira ha recuperat les metàfores marineres que trobàvem a faltar en la política catalana des del pas al costat d’Artur Mas i ha situat la bandera espanyola per sobre de la catalana en els pals que hi ha a l’esquerra de l’entrada de la casa gran torrenca. La intenció era bona. El batlle, bon coneixedor del món mariner per motius professionals, s’ha inspirat en la simbologia naval i en la posició de les banderes quan un vaixell derrotava un altre en una batalla.

Aquesta originalitat ha generat un allau de crítiques. Per motius diferents, entre els seus socis de govern: PSC i Alternativa Baix Gaià. Els segons fins i tot demanen una consulta popular sobre la presència de l’estelada al consistori. La resta de formacions del ple també ho critiquen, inclosa una petició de dimissió de la CUP. L’alcalde va hissar personalment la bandera espanyola en una cerimònia que tampoc no va ser plàsticament massa reeixida, però Rovira està molt convençut que amb el seu gest ha girat la truita enlloc de trencar els ous. No està per micro-desobediències. Amb la seva metàfora marinera no ha convençut a gairebé ningú. Amb prou feines els del seu partit. Uns diuen que s’ha humiliat i els altres que se’n riu de la sentència. Potser serà perquè la imatge de la situació de les banderes a l’ajuntament torrenc és un bany de realisme de la situació actual entre Catalunya i l’Estat espanyol, que no interessa ni a uns ni altres.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Després del Baztán

He acabat l’any enllestint Todo esto té daré, la darrera novel·la de Dolores Redondo o el que és el mateix: la primera després de l’exitosa Trilogia del Baztán. Després de gaudir amb els tres llibres ambientats a la vall navarresa del Baztáan, la nova proposta de Redondo se situa al cor de Galícia, a la Ribeira Sacra. Altre cop el paisatge, i en aquest cas la vinya i el riu Sil, torna a tenir un pes determinant en una novel·la d’aquesta autora i ens aconsegueix submergir en un món que aquest cop no és màgic, però si marcat per la tradició i les velles costums.

Todo esto té daré va guanyar el Premio Planeta 2016, una potent targeta de presentació però que no és una garantia infal·lible. El pes dels centenars de milers d’exemplars venuts de la Trilogia del Baztán és una llosa important i la nova novel·la tenia un repte important. I en el meu cas l’ha superat. He gaudit amb la lectura. Els personatges de la nova obra poc tenien a veure amb els de la trilogia i la trama estava molt ben travada. I les pàgines finals són una bona traca que rematen la novel·la.

Tal com explica l’autora, aquesta història fa molts anys que la porta a dins i es nota. Redondo és d’origen gallec i les més de 600 pàgines del llibre evidencien que coneix l’àmbit geogràfic on es desenvolupa la trama, i en què ens torna a evocar els sentiments humans més atàvics, aquelles escletxes del nostre caràcter que ens porten a cometre les pitjors accions. Els amants de la novel·la negra tenim una altra autora de referència. Esperem ara l’estrena de l’adaptació cinematogràfica de la Trilogia del Baztán de cara al proper mes de març. I més endavant, el proper llibre d’Aurora Redondo. Ja en tinc ganes.

El moment de canviar Tarragona per Barcelona

El gran moment d’Alejandro Fernández va ser el juny de 2011. Llavors va acaronar el seu somni: ser alcalde de la seva ciutat després de fer història amb 7 regidors. Però des de Barcelona, CiU va tallar les ales al pacte que tenia lligat convergents i populars a Tarragona i va deixar que Ballesteros seguís governant. En les darreres municipals, el PP va quedar per darrera de Ciutadans i gairebé perd el quart regidor. I el febrer passat, Fernández es va convertir en primer tinent d’alcalde amb l’”original” pacte amb socialistes i Unió, que li ha permès ser alcalde, però només en funcions.

L’ascens d’Enric Millo a delegat del Govern ha situat Fernández com a portaveu del PP al Parlament, on ben segur podrà fer lluir la seva esmolada oratòria i la seva projecció pública augmentarà exponencialment. La seva candidatura a liderar el PP de Catalunya és només qüestió de temps. El panorama al grup municipal de Tarragona és més complicat. El seu successor natural, Jordi Roca, ara Madrid, ja no en forma part, i el nou primer tinent d’alcalde, José Luis Martín, de tarannà discret, té qualitats, però el lideratge no n’és un. No oblidem però que estan al govern. És l’herència que els deixa Alejandro, que ha pogut trobar el moment ideal per canviar Tarragona per Barcelona.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Tarragona 2018: la culpa, de Madrid

Els Jocs Mediterranis de Tarragona s’endarrereixen un any per culpa de Madrid. Aquest argument tan explotat pel nacionalisme i l’independentisme català durant dècades i criticat durament pels unionistes, li ha servit a l’alcalde socialista de la capital tarragonina per a justificar la suspensió dels Jocs, un fet sense precedents en aquest tipus d’esdeveniment esportiu. El govern en funcions que ha regit els destins de l’Estat espanyol durant deu mesos és l’únic responsable del ridícul internacional que ha fet Tarragona.

Pocs dies després que finalment hi hagi un president i un govern espanyol que ja no està en funcions, l’alcalde Ballesteros confirma, amb el millor dels seus somriures, que els Jocs seran el 2018. I ho seran encara que no hi ha cap compromís signat per part del govern espanyol que els dotze milions que falten per completar el pressupost arribaran. Recordem que el primer dia de la darrera campanya electoral espanyola, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaria, va anunciar amb bombo i plateret l’aportació de 3 milions als Jocs aprovada pel Consell de ministres (en funcions). Cinc mesos després encara no han estat ingressats.

Però Ballesteros té molta confiança, tota la que li falta a la ciutadania. Tanta que no hi ha cap dimissió ni cap canvi en l’equip dels Jocs. En cap moment tampoc ha fet servir la paraula fracàs, quan el comitè organitzador ha estat incapaç de complir a temps l’encàrrec del Comitè Internacional, que s’ha vist obligat a prendre una decisió excepcional: donar una any de pròrroga. Una pregunta: si a principis de la setmana passada la Fundació dels Jocs del Mediterrani s’hagués trobat ingressats 12 milions d’euros al banc es podria organitzar l’esdeveniment esportiu amb garanties d’èxit?

Al batlle tarragoní li sobra autoestima, il·lusió i confiança, quan la gran majoria de ciutadania tarragonina fa dies que en va molt faltada de totes tres. D’autocrítica, ni un gram. I dubtes? Molts. Més que mai.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Política espanyola: dels escacs al pòquer

A molts ens agrada veure el que ha passat aquests darrers dies al PSOE com una partida d’escacs. Els dos bàndols estaven força ben definits i al rei d’un li han fet escac mat. Pedro Sánchez s’havia enrocat en la secretaria general, però algunes de les seves peces no eren tan fidels com es pensava. L’altre bàndol té una reina que s’amaga, que ha mogut els seus peons per aconseguir el seu objectiu, iniciant l’atac final posant sobre el tauler una torre amb forma de gerra xinesa i amb molta influència encara en part de la tropa: Felipe González. I acabant l’ofensiva en un maratonià Comitè federal que va ser una lluita sense quarter. La batalla, però, ha deixat moltes ferides obertes entre la militància. I la guerra no ha acabat.

Anem a una altra partida. Hi ha moments en els escacs en què cap jugada de les que pots fer és bona. La conseqüència d’un moviment serà pitjor que el d’un altre i potser podràs resistir unes jugades més, però la partida la tens perduda. És el cas del PSOE els darrers mesos. El que hem vist al Comitè federal ha estat un espectacle lamentable i un gran despropòsit, però l’alternativa no augurava grans èxits. La situació actual dels socialistes és fruit de la seva trajectòria més que discutible dels darrers anys i uns moviments tàctics els darrers mesos poc encertats. El futur que se’ls obre pel davant és d’una llarga travessia del desert, amb dubtes seriosos de si en sortiran mai.

En canvi, l’estratègia del PP, molt més posicional i poc espectacular, està donant els resultats esperats. Movent-se el més mínim ha situat el PSOE enmig d’una batalla interna que l’acaba afavorint a ell. Ara comença una altra partida i el rival és temible: un PP reforçat i unit al voltant del seu líder, Mariano Rajoy. Els populars han comprat crispetes i han esperat com acabaven els mastegots a Ferraz. I ara les regles les posaran des del carrer Génova. I canviaran els escacs pel pòquer. Pujaran l’aposta. No en tindran prou amb l’abstenció del PSOE. Exigiran que els socialistes garanteixin l’aprovació dels pressupostos del 2017 i una legislatura tranquil·la. Sinó, anem a unes terceres eleccions, que es traduiria, amb gairebé tota seguretat, amb un PP més a prop de la majoria absoluta i un enfonsament del PSOE a les urnes, perquè si una cosa castiga l’electorat és la divisió. I els socialistes n’han fet una exhibició aquests dies.  

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Els indians que no van tenir sort

Torredembarra ha celebrat aquest cap de setmana la setena edició de la Fira d'Indians, un esdeveniment que poc a poc es va consolidant. Aquest any ha tingut un pes molt gran la figura de Ramon Casas, genial pintor català fill i nét d'indians. També ha destacat l'exposició sobre un altre indià torrenc, Francesc Gatell Soler. Però no tots els torrencs que van creuar l'Atlàntic per anar a fer les Amèriques van tornar rics. Altres van tornar igual o més pobres de quan hi van anar. És el cas de Francesc Borrut i Virgili, conegut també com a Panxo.

Torredembarra no és Dinamarca

Si la regidora torrenca Clara Solivellas fos danesa, l’endemà de donar positiu en un control d’alcoholèmia hauria presentat la seva dimissió irrevocable a l’alcalde de Torredembarra. I s’hauria convertit en el segon regidor que plega per motius relacionats amb el codi de circulació, ja que el seu company de govern, el socialista Jordi Solé, va ser multat fa uns mesos per la Policia Local del seu municipi per no tenir l’ITV passada ni assegurança en vigor, a més d’estacionar en un lloc on no estava permès. I si fos danès, Solé també hauria marxat cap a casa.

Però ni Solivellas ni Solé són danesos, suecs o britànics. Ni tampoc ho és Jorge Fernández Díaz, un ministre d’Interior enxampat conspirant contra rivals polítics seus amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Ni els polítics de diversos partits que inflen els seus currículums amb dades falses. En aquest país ens costa molt conjugar el verb dimitir. El llistó està molt amunt. L’has de fer molt grossa o estar sotmès a una pressió mediàtica molt potent per prendre la decisió de plegar d’un càrrec públic o que el teu partit o cap de govern t’hi obligui.

Les reaccions després de fer-se públic el cas Solivellas han estat molt previsibles (i discutibles). El seu grup polític, Alternativa Baix Gaià, ha tancat files al voltant d’ella, i ha reaccionat igual que Fernández Díaz -els extrems sovint es toquen- disparant contra el missatger: la culpa és de la filtració que ha permès saber el cas. La responsabilitat no és de qui amb un mètode que pot ser discutible posa al descobert el “pollastre” sinó de qui decideix agafar el cotxe amb algunes copes de més o reunir-se amb un altre càrrec públic per a conspirar contra els seus adversaris en nom de la sagrada unidad de España.

L’alcalde de Torredembarra, Eduard Rovira, diu que l’error de la seva regidora és part de la seva vida privada. Igual que en el cas Solé. Almenys és coherent. Dos casos, igual reacció. Però no té en compte que un càrrec públic és càrrec públic les 24 hores del dia. A veure si farem com l’expresident del Barça Joan Gaspart, que quan li convenia deia que era president i  quan no que només era soci. Sempre ets regidor o sempre ets president del Barça. I, per l’altra banda, part de l’oposició -Ciutadans i PP- ha tornat a sentir olor de sang fresca i s’ha llençat a la jugular de la regidora i de l’alcalde. A veure qui dóna més!  El PP fins i tot ha demanat la dimissió dels dos regidors de l’ABG: una per conduir beguda i l’altre per qüestionar la policia per la filtració (el mateix que feia el ministre Fernández Díaz). Coherència low cost.

Un altre sainet torrenc. Si Jordi Solé no va plegar i només va ser rellevat com a portaveu del grup municipal del PSC -és a dir res-, el cas Solivellas quedarà en el que decideixi ella i la seva formació. Estem parlant de política i el seu vot és vital per a l’equilibri del govern de Torredembarra. Aquest cap de setmana hem vist un cas semblant, però amb algunes diferències. La vicepresidenta del Govern autonòmic de Castella-Lleó, Rosa Valdeón, ha dimitit del seu càrrec  després de provocar un accident i donar positiu en un control d’alcoholèmia. Tinguem en compte, però, que Valdeón no va dimitir en la roda de premsa posterior als fets, sinó unes hores més tard, després de “parlar” amb el seu president, que la va nomenar i és del seu partit, el PP. De casos com el de Solivellas i Valdeón n’hem viscut diversos els darrers anys i amb desenllaços diferents. Sovint als seus protagonistes els ha costat dimitir. O no ho han fet.

Tenim una cultura política molt consolidada que fuig massa sovint de l’exemplaritat absoluta que els polítics han de demostrar en altres països. Quina exemplaritat han d’exhibir uns regidors d’un municipi de 15.000 habitants quan els màxims dirigents dels partits estatals s’enroquen en les seves posicions i són incapaços de desencallar un atzucac polític que dura gairebé nou mesos? O l’exemplaritat d’un expresident del govern espanyol animant a tothom a veure el vi que a un li doni la gana? O l’exemplaritat d’un ministre de l’Interior convertit en el protagonista d’un Watergate d’opereta que continua en el seu càrrec? Ni l’Estat Espanyol és Dinamarca, ni Torredembarra Copenhagen.

Article publicat al setmanari Notícies TGN