28 dies

28 dies. Aquesta és la distància temporal entre les eleccions espanyoles del 28 d’abril i les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha acabat escollint el darrer cap de setmana d’abril gairebé per eliminació, fruit d’un càlcul demoscòpic, el fracàs “provocat” de les converses amb ERC i PDECat i avançar-se al desgast a què el sotmetria el tripartit de dreta si endarrerís els comicis a la tardor. En aquestes línies em volia centrar en els efectes que poden tenir la proximitat de les eleccions generals en les municipals.

Mai havia passat que entre aquests dos tipus de comicis hi hagués només 28 dies de separació i és una evidència que no es poden deslligar uns dels altres. Cada municipi té unes dinàmiques concretes i no és el mateix un alcalde que es presenta a la reelecció que un candidat que aspira per primer cop a l’alcaldia. Ni una ciutat de més de 100.000 habitants que un municipi amb uns pocs milers. O uns centenars. Però hi ha partits i espais polítics que poden patir molt en la majoria d’Ajuntaments si els resultats el 28-A no els són positius. O directament catastròfics. El PP pot quedar fora de molts plens municipals si Casado punxa, que voldrà dir que Ciutadans i VOX han tret un bon resultat. Un mal resultat de JuntsxCAT pot deixar en molt mala situació els candidats municipals neoconvergents i les perspectives electoral de Podemos i les seves confluències, guanyadors a la circumscripció de Tarragona en les dues darreres convocatòries a les Corts espanyoles, tampoc no són massa optimistes, sumits en lluites intestines.

Qui té més a guanyar? Doncs Ciutadans, VOX i Esquerra Republicana. Forces clarament a l’alça i que seran percebuts pel votant com a carro guanyador i un vot útil. Els socialistes són una incògnita. Poden aprofitar l’efecte d’una triomf ampli de Pedro Sánchez o experimentar una perillosa desmobilització si la victòria és pírrica i insuficient per formar govern. El 28-A serà la verdadera enquesta del 26-M. No caldrà cuina i, com totes les enquestes, influirà en un nombre important de votants. Un maldecap més pels caps de campanya d’eleccions municipals.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

El conflicte català irromp en la ficció política nord-americana

En el capítol 9 de la cinquena temporada de la sèrie nord-americana Madam Secretary ha aparegut el conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol. Madam Secretary és una sèrie actualment en antena -es pot veure per Movistar Fusion- i tracta sobre el dia a dia del Departament d’Estat -el ministeri d’Exteriors- del Govern dels Estats Units a partir de l’arribada al càrrec de secretària d’estat d’Elisabeth McCord -intepretada per Tea Leoni-, una ex-agent de la CIA, que havia estat a les ordres del president dels Estats Units quan era el director de l’agència espionatge. La sèrie es desenvolupa al voltant de l’equip i la família de MacCord amb trames que s’alimenten de conflictes internacionals reals o creats pels guionistes. Podríem dir que Madam Secretary és una sèrie enllaça amb l’esperit de The West Wing, amb grans dosis d’idealisme, però amb republicans de protagonistes, molt allunyada de la foscor i la corrupció de House of Cards o Scandal.

En el capítol en qüestió, la trama aborda la negociació d’una hipotètica entrada de Sèrbia i Kosovo a l’OTAN, un treball d’orfebreria diplomàtica liderada per Elisabeth McCord i els seus col·laboradors, que es veu amenaçada per l’oposició frontal de l’Estat espanyol a causa del conflicte amb Catalunya. És antològica la “bronca” de la secretària d’Estat a la número dos del ministeri espanyols d’Afers Estrangers, quan li retreu el bloqueig a l’entrada de Kosovo tot i el difícil acord aconseguit entre els dos països, que van patir una sagnant guerra el 1999. Realitat i ficció molt ben lligades. No seguirem per no fer un spoiler del capítol.

És simptomàtic que una de les principals sèries de ficció política dels Estats Units inclogui en les seves trames el conflicte que vivim entre Catalunya i l’Estat espanyol. Sembla que els esforços d’internacionalització del “cas català” obtenen alguns fruits. En aquest capítol, l’Estat espanyol no queda massa ben parat, guanyant-se un bon “clatellot” de la màxima responsable de la diplomàcia nord-americana.

Fa poques setmanes vam viure un conflicte entre l’Estat Espanyol i el Comitè Olímpic Espanyol al voltant del reconeixement dels esportistes kosovars. Finalment l’Estat espanyol va haver de baixar el cap i reconèixer aquest petit estat balcànic, que es va independitzar unilateralment de Sèrbia. Un altre ridícul internacional de l’Estat espanyol, però aquest ben real. 

I una recomanació: si us va agradar The West Wing, seguiu Madam Secretary. No arriba al nivell de la genial creació d’Aaron Sorkin, però la sèrie de la factoria Barbara Hall manté un alt nivell i té moments molt interessants. No és casualitat que hagi arribat ja al capítol 100. En aquesta ciquena temporada hem pogut veure un “cameo” conjunt de tres exsecretaris d’Estat: Madeleine Albright, Colin Powell i Hillary Clinton.  Poca broma.

No diràs el nom dels autònoms en va

Aquestes darreres setmanes, a partir de l’acord entre el PSOE i Podemos en els pressupostos de l’Estat de 2019, tots els partits estan parlant molt dels treballadors autònoms i les millores (o empitjorament) de les seves condicions. Uns diuen que els autònoms pagaran menys impostos per exercir la seva activitat i els altres, que hauran de pagar més. La nebulosa habitual, que fa ans que dura i només s’aclareix quan l’autònom comprova el que ha de pagar cada mes per la seva condició. I aquesta quantitat sempre puja. També quan l’economia no va bé i entre el paquet de mesures del govern de torn hi ha la pujada als autònoms. Ho va fer el PP el 2012, quan va augmentar del 15% al 21% l’IRPF de les factures i només ho va baixar uns mesos abans de les eleccions. Lagarto, lagarto!

De mesures a favor dels autònoms n’he vist ben poques des de fa sis anys que en sóc i només han anat encaminades als que comencen la seva activitat, la majoria dels quals, segons indiquen els estudis, deixen la seva activitat al cap de poc temps. Pels que portem anys i fins i tot dècades com a autònoms, i que en som la gran part dels inscrits a aquest règim, cap millora real en el dia a dia. A l’inrevés. I sempre queda pendent abordar la xacra que són els falsos autònoms. En podem parlar un altre dia.

I ara, quan sents cants de sirena des del Govern Sánchez, la malfiança és absoluta i ja ens veiem amb la quota augmentada el 2019. El 2020 qui sap que passarà i més amb la crisi -o alentiment econòmic que prefereixen dir alguns- que sembla que s’acosta inexorablement. Per tant, deixeu d’omplir-vos la boca uns i altres amb els autònoms, mireu a Europa quin és el tracte fiscal que donen i, com deia aquell que ara és senador, fets no paraules. I això és fa amb un gran pacte d’estat i no la baralla política contínua amb els autònoms com a munició. Per cert, quants polítics que exerceixen altes responsabilitats han estat autònoms en algun moment de la seva vida laboral?

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

L’hora d’Alejandro Fernández

Fa deu anys, un jove Alejandro Fernández va sortir en les travesses per convertir-se el secretari general -numero dos- del Partit Popular de Catalunya en aquell tumultuós congres per escollir el successor de Daniel Sirera “el breu” al capdavant del partit. Al conclave van entrar Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera com a candidats i, després de la intervenció de la direcció estatal, van acabar sortint Alícia Sánchez-Camacho com a presidenta i Jordi Cornet com a secretari general. Els congressos del PP català són imprevisibles.

Deu anys després, el PPC prepara un altre congrés per escollir un nou líder. I aquest dilluns, tres dies després de la renúncia de Xavier Garcia Albiol, Fernández ha anunciat que optarà a la presidència. Feia mesos que preparava aquest pas endavant. Almenys des de la desfeta popular de les darreres eleccions al Parlament, que gairebé va deixar sense escó el polític tarragoní. Només el vot exterior el va salvar.

Aquest congrés sembla que té el guió escrit i Fernández no tindrà rival. Almenys d’entitat. No és el moment de batalles intestines. El seu suport inequívoc  i matiner a Pablo Casado durant la batalla per la successió de Rajoy va ser molt calculat. Ha jugat també al seu favor que en els darrers anys el polític tarragoní, un cop amortitzada la seva etapa en la política municipal, s’hagi convertit en un dels millors oradors del Parlament i un dels principals fustigadors de l’independentisme gràcies al seu verb esmolat. Això sí, alguns cops fregant l’histrionisme.

Però la feina li vindrà quan arribi a la presidència d’un partit que travessa el seu pitjor moment, amb una competència ferotge de Ciutadans i ara també VOX.  Fernández és un professional de la política i, amb 42 anys, acumula una experiència més que notable. El repte és majúscul però potser el projecte que afirma tenir és l’única esperança per treure el partit d’un paper marginal els darrers anys a la política catalana. Fernández juga fort, perquè Barcelona no és el seu sostre final. Ho és Madrid, però no com un diputat més de la bancada popular. Aquesta és una etapa superada.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Com està la graella per les eleccions municipals a Torredembarra?

Aquest cap de setmana m’he trobat per Torredembarra en Jaume Renyer. Durant la conversa, m’ha preguntat si continuava fent el blog. Li he reconegut que el tenia una mica abandonat. Unes hores després he comprovat la magnitud de la tragèdia: gairebé quatre mesos de silenci. L’amic Renyer, en canvi, actualitza el seu blog gairebé cada dia. Un exemple de constància que mereix tota la meva admiració. Doncs intentem arreglar-ho i comencem aquest darrer trimestre de l’any amb un clàssic: com es presenten les eleccions municipals a Torredembarra.

A menys de vuit mesos dels comicis, la fragmentació és espectacular. Es mantenen totes les candidatures que el 2015 van aconseguir representació al ple municipal -vuit- i apunten noves llistes que poden dispersar encara més el vot i convertir en una mica més difícil de governar el consistori torrenc. Ens podem apropar a les tretze llistes de les darreres eleccions.

Esquerra Republicana defensarà l’alcaldia obtinguda per primer cop durant l’actual etapa democràtica amb una llista bàsicament continuista. S’apunta com a màxim una novetat en els primer llocs. El penúltim alcalde que ha tingut la vila, Enric Grangel, al capdavant de l’escissió socialista Moviment d’Esquerres (MES) ha intentat confluir en una llista conjunta amb ERC, però els republicans s’hi ha oposat  i Grangel ha anunciat que MES es presentarà en solitari. Enlloc de bastir una candidatura més forta i plural, ERC confia únicament en el partit i l’efecte alcaldia.

Si que estan intentant construir una llista conjunta l’Alternativa Baix Gaià i la CUP. Mentre l’ABG ja ha escollit els dos primers de la seva candidatura,  Toni Sacristan no està confirmat com a número u dels cupaires. Fa quatre anys ja vab intentar una candidatura conjunta i no es va aconseguir. Veurem si aquest nou intent arriba a bon port. Sembla que no tardarem gaire a esbrinar-ho. Tampoc hi ha res clar encara a l’espai dels Comuns. El 2015 Iniciativa es va presentar per primer cop en solitari a Torredembarra i també ho va fer una escissió de Podem. Ni uns ni altres van obtenir cap regidor. És una incògnita encara que passarà en aquesta part de l’espectre ideològic i si hi haurà una unitat gairebé obligada per poder situar algun regidor al ple.

El PSC torna a canviar de cap de llista per tercer cop consecutiu. El número dos es torna a convertir-se en alcaldable. Vale Pino relleva Jordi Solé, que en els darrers mesos s’ha allunyat de l’equidistància marcada per l’aparell socialista, i tindrà un repte important: aturar la sagnia se vots socialista de les darreres  convocatòries i almenys mantenir els tres regidors que tenen actualment. Pino ha bastit una bona imatge en els quatre anys de regidor amb responsabilitats de govern. En tindrà prou?

El PDECat es presentarà amb una nova marca electoral , JuntsxTorredembarra, repetint Anna Magrinyà com a cap de llista, però sembla que sense Joel Navas, la quota de l’extinta Unió. Després de pagar el mal fet per Masagué al centredreta nacionalista torrenc cal veure si ha arribat l’hora de la remuntada i sumar edils als dos actuals. Atents a algun fitxatge independent que ens té acostumats aquesta formació.

A l’altra banda de l’espectre polític torrenc, Ciutadans vol convertir-se en la força més votada en unes eleccions municipals a Torredembarra, després d’aconseguir-ho en els comicis al Parlament. Toni Cruz repeteix com a cap de cartell després de quatre anys com a cap del principal partit de l’oposició apuntant-se a la generació de conflicte que impulsen els seus caps a Madrid i Barcelona. Però en els darrers mesos els ha sortit competència. Una altra formació d’extrema-dreta, VOX, vol presentar-se a les eleccions locals torrenques, amb Jordi Fernández, número del PP el 2015. Ho tenen molt complicat per entrar al ple, però poden obtenir uns vots que pot deixar la formació taronja en segon lloc i sense algun regidor més al qual aspiren. El PP suarà per mantenir l’únic regidor actual i s’encomanarà a una cara ja coneguda com Núria Gómez per aconseguir-ho. Tot i que encara no està confirmat oficialment, Gómez és l’única possibilitat per evitar que el PP acabi fora del ple torrenc.

Avui Democràcia també repeteix número u. La incombustible Rosa Maria Guasch –amb la retirada de Lluís Suñé com a cap de cartell d’ABG serà la regidora més veterana- vol mantenir el regidor obtingut el 2015. Un repte important i que dependrà de la participació als comicis, un fet que encariria el primer regidor. L’altra formació independent, el GIT, sembla que no es presentarà, després de quedar fora del ple fa tres anys i la retirada del seu cap de llista, Ignasi Duran. Hi ha més de 200 vots a repartir.

Queden més de set mesos per l’inici de la campanya electoral a Torredembarra i aquesta és la situació actual de la graella. Molts canvis no hi hauran, però algun si que se’n pot produir i pot tenir efectes en una carrera que promet ser molt intensa. Estarem atents doncs!

Quan la política centrifuga

Les dues darreres setmanes hem viscut una acceleració política vertiginosa a l’Estat espanyol, que portat a un inesperat canvi en l’inquilí de la Moncloa. La primera sentència relacionada amb la trama Gurtel -en vindran moltes més els propers anys- ha estat gestionada de forma lamentable per Mariano Rajoy i Pedro Sánchez ha aprofitat l’oportunitat per aconseguir el que fa uns mesos semblava més que impossible: convertir-se en president del govern espanyol.

El PP ha comès errors estratègics i tàctics molt importants davant aquesta moció que Sánchez va presentar obligat pel guió post-gurtelià  i gairebé sense cap esperança que pogués prosperar. Rajoy ha volgut seguir aplicant la seva recepta de deixar passar el temps i que els afers es podreixin amb la sentència del Cas Gurtel i des del Congrés s’ha volgut portar la moció de Sánchez a una votació ràpida. En què quedem? Alentir o accelerar? Al PSOE només li calia convèncer al PNV després del sí de Podemos i del sí implícit dels partits independentistes catalans que no podien fer res més amb l’executor del 155, encara que això signifiqués donar suport a un dels seus còmplices. I el PNV si que en sap d’estratègia i tàctica política. Més per vells que per diables.

I es va entrar en una centrifugació política que ha portat a un líder socialista que fa poc més d’un any va ser defenestrat pels seus propis companys de direcció a assolir la presidència del govern, complir diferidament amb aquella promesa del “no es no”a Rajoy i deixar descol·locat i rabiós un Albert Rivera boig per anar a eleccions i que ara haurà de compartir bancada de l’oposició amb el PP. Però aquesta centrifugació de la política no s’atura. Amb un govern socialista dèbil i una oposició que no li perdonarà ni una -sobretot algun pas mínimament agosarat en el problema polític amb Catalunya- i l’horitzó electoral municipal i autonòmic a un any vista, estem condemnats a què la política messetària segueixi rodant de forma endimoniada i esquitxant guspires a la catalana. Mantingueu els cinturons ben cordats!

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Posem-hi coneixement

Des de l’any 2007 que sentim parlar de la Regió del Coneixement Catalunya Sud. A la majoria dels mortals ens semblava alguna cosa una mica difusa, un “invent” de la Diputació de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili, que recorda iniciatives semblants que ho han tingut massa bona fi en un passat recent, com el Consorci del Camp de Tarragona o la Mesa Socioeconòmica del Camp de Tarragona.  Fins ara s’ha fet una treball molt cap endins, tot i que hi ha programes al voltat del projecte dels quals ja se n’estan beneficiant universitaris i empreses.  Ara la Regió del Coneixement Catalunya Sud entra en una nova fase amb un final de primavera farcit de trobades amb actors socials i acadèmics del territori per sumar visions amb l’objectiu de definir millor el projecte. I a principis de l’any vinent tindrem els resultats de tot aquest treball i tenir clar el futur, cap a on anem.

La teoria de la Regió del Coneixement Catalunya Sud és bona: acostar la presa de decisions estratègiques al territori, seguint les directrius de la Unió Europea, que aposta per regions més petites. Catalunya és massa gran. El grup impulsor del projecte ha visitat dues regions que els han servit d’inspiració: Tampere (Finlàdia) i el Trentino (Itàlia). Però ara cal la pràctica. I és aquí on en aquest racó de món sempre ens acabem perdent. Un traspàs de competències de la Generalitat  cap a la Catalunya Sud ho haurà de decidir el Parlament de Catalunya i un pas imprescindible és el consens de la Regió.

Vinga, siguem optimistes!  Potser ja n’hem après i ens arriba el moment de canviar la història d’aquestes comarques. A més del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre podríem fer pujar el Penedès i tot al carro. Els impulsors de la Regió del Coneixement tenen bones sensacions en aquest sentit. Venen doncs mesos de molta feina perquè la Catalunya Sud se situï en les millors condicions per fer-se un món que els experts avisen que serà terriblement competitiu. Cal atraure i retenir talent, implicar tot el teixit productiu per generar valor.  Cal sumar i aprendre dels errors del passat. En resum: posar-hi Coneixement (en majúscules).  

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Un gran premi per un petit programa

Que un programa petit d’una ràdio petita, com és el Tastetsd’història d’Ona la Torre, sigui reconegut amb una Menció de qualitat pels premis radiofònics de referència de Catalunya, els Premis Ràdio Associació, és un motiu per estar molt contents i satisfets. I per això el proper 3 de maig anirem amb molta il·lusió a recollir el guardó a Barcelona, envoltats de veritables mites de la ràdio catalana com la Mònica Terribas o el Toni Clapés i altres companys del món de la ràdio local.

Hi ha un cert punt d’ironia en aquest premi a nivell personal. En les dues darreres dècades m’he guanyat la vida en la premsa escrita, la digital, la comunicació corporativa i l’assessoria de comunicació. La ràdio, en canvi, ha estat una mena de divertimento, ja fos participant en tertúlies o seccions en programes o dirigint i conduint programes com el Tastetsd’història o el Gerros Xinesos. He intentat aportar, però, el màxim de professionalitat en les meves intervencions a Ona la Torre i per això estic molt content amb aquest premi.

Quan el Quim Nolla em va proposar la idea del Tastets d’història ja fa més de dos anys, no vaig dubtar de tirar-m’hi de cap. Vam polir el projecte i vam arrencar l’abril de 2016. Hem fet dues temporades i estem a punt de començar una tercera, amb els mateixos objectius que el primer dia: apropar el coneixement de la historia (en general i fets en particular) del passat de la vila a la ciutadania, revaloritzar els elements patrimonials més rellevants del municipi i parlar dels treballs publicats a Torredembarra. Tenim la sort de tenir moltes publicacions amb molts bons treballs que parlen de la nostra vila.

Només em queda compartir aquest èxit amb el Quim Nolla, el Jordi Pellicer i la resta de gent d’Ona la Torre. I sobretot als oients, molt fidels i entusiastes. Sense vosaltres, res de tot això tindria sentit.

Aquella flaire preelectoral

Fa uns dies es va fer oficial que Anna Magrinyà serà la cap de llista del PDECat a Torredembarra. És una notícia poc sorprenent que Magrinyà repeteixi com a candidata de la formació neoconvergent. És un premi  de la travessa del desert a l’oposició durant aquests tres anys després del solar en què Daniel Masagué va deixar convertit el partit. El dubte és si Magrinyà serà l’alcaldable perquè el PDECat podria cedir el lloc en favor d’una marca més inclusiva a l’estil de Junts per Catalunya i obrir-se a independents.

Ningú dubta que Eduard Rovira serà el cap de llista d’Esquerra Republicana. El primer alcalde republicà torrenc des de la II República és un capital a priori que no es pot desaprofitar, tot i que està a veure el valor d’aquest capital en forma de més regidors d’ERC. Rovira ha anunciat que concorrerà a unes primàries que tot i indica que comptarà amb ell com a únic candidat. Només una decisió judicial -recordem que Rovira està imputat pel referèndum de l’1 d’octubre- el pot apartar de la nominació i crear un greu maldecap als republicans, que haurien de buscar un nou cap de cartell.

L’altra  formació independentista del ple torrenc, la CUP, si que presentarà un nou alcaldable, obligada pels seus estatuts. Però el nom que substitueixi Toni Sacristan no afectarà massa les aspiracions cupaires de repetir regidor perquè els noms pesen molt poc en l’electorat cupaire. Si que pot ser més determinant el que succeeixi els propers mesos en la política nacional per determinar si la CUP continua al ple torrenc.

Entre els partits unionistes tenim de tot. Seria una sorpresa que Toni Cruz no repetís com a candidat de Ciutadans després de ser la segona força més votada en les darreres eleccions municipals i aconseguir superar Esquerra en els últims comicis al Parlament de Catalunya. Creuen que poden guanyar el 2019, però han de recordar que unes municipals són molt diferents, i més a Torredembarra, amb la irrupció de les llistes independents. Seria una sorpresa menor que Núria Gómez no repetís com a cap de llista del PP, un partit cada cop més eclipsat per Ciutadans, però l’hermetisme sobre la seva continuïtat anima algunes especulacions. No tardarem gaire a aclarir-ho.

Qui no repetirà cap de cartell serà el PSC, que no acaba de trobar continuïtat després de la marxa de Manuel Jiménez ja fa deu anys. Jordi Solé tenia des de finals de 2016 pocs números per tornar a ser l’alcaldable socialista i fa unes setmanes va anunciar que definitivament no optaria a les primàries. El camí per al seu número dos i actual primer tinent d’alcalde, Valeriano Pino, a la nominació socialista sembla que fa baixada.

Una altra formació que canviarà el cap de llista serà l’Alternativa Baix Gaià. Ho farà per primer cop a la història després que Lluís Suñé ho hagi estat quatre cops. El repte de repetir dos regidors serà majúscul pel successor d’un desgastat Suñé a causa de la seva llarga trajectòria i l'ombra del cas del suposat i poc aclarit cas del fluïd elèctric. I més en un espai en contacte amb la CUP i els Comuns. Els segons es podrien presentar amb una candidatura que vagi més enllà de la Iniciativa que va liderar Albert Bonet el 2015.

Ens queden les formacions independents. Avui Democràcia -l’escissió convergent- tornarà a presentar-se amb l’objectiu de mantenir el regidor en mans de la incombustible Rosa Maria Guasch, mentre que no hi ha encara notícies de si el Grup d’Independents, que fa tres anys que va quedar fora del ple per un grapat de vots, estarà entre les paperetes del juny de 2019. Ignasi Duran no repetirà com a cap de llista i cal veure si entre unes files molt debilitades trobaran un cap de cartell amb garanties. I no es pot descartar cap altra candidatura independent o algun altre partit a nivell nacional, com Moviment d’Esquerres, que compta entre els seus militants un exalcalde i podria presentar-se coaligada amb Esquerra. I no descartem alguna altra coalició fruit del moment excepcional que vivim al nostre país. Aquests catorze mesos que resten fins els comicis municipals seran molt intensos i albergar algun gir de guió inesperat.

Alguns apunts sobre els Salvat durant el segle XIX

Cocó és una de les pel·lícules d’animació més interessants que s’han fet darrerament. És original, és entretinguda i amb una vessant filosòfica. Ens parla de la mort i del record a través de les tradicions mexicanes al voltant del Dia dels Morts, que aquí celebrem com la Castanyada i Tots Sants d’una manera molt diderent. I hi ha una reflexió molt profunda: els morts no moren del tot mentre algú els recorda. Una frase que et fa pensar.

En alguns moments de la meva vida he buscat i he escrit sobre els meus avantpassats, mirant de reconstruir el meu arbre genealògic i conèixer més sobre aquests familiars llunyans, situant-los en la seva època. Gràcies a Facebook, una cosina llunyana meva, l’Antònia Claver Salvat, es va posar en contacte amb mi i vam intercanviar informació sobre avantpassats comuns altafullencs.

Vaig descobrir el nom complet del pare del meu rebesavi. Fins llavors només sabia que es deia Salvat de cognom -evidentment- i que havia estat casada amb la Francesca Torrell , nascuda el 1800 i morta el 1896, i havien tingut un fill, Joan Salvat Torrell, mort el 1895 als 64 anys. Doncs ara ja sé que el pare del meu rebesavi es deia Joan Salvat Elias i tenia un germà, nascut el 1817 a Altafulla. Dos germans que es portaven bastants. Potser eren fills de diferents mares. També vaig poder saber que Joan Salvat Torrell es va casar amb Magdalena Ramon Plana el  27 de gener de 1855. 

Altres coses que ja sabia abans era que d’aquest matrimoni van néixer un fill i una filla. L’Anton Salvat Ramon (1867-1950), que podeu veure en la fotografia de 1932 a la finca La Xacona, va heretar les terres del pare i les va comprar a Joaquim Casas Carbó el 1929. Va tenir cinc filles i un únic fill, el petit, l’Anton Salvat Fortuny (1909-2003), el meu avi, que ja vaig conèixer, igual que les germanes petites: Francisca i Rosalia.

Tornem a la Francesca Torrell, un personatge que sempre m’ha impressionat pels pocs apunts biogràfics que m’han arribat a través de la memòria de la família. Nascuda el 1800 -data rodona-, va vure la Guerra del Francès, explicant als seus descendents algunes coses que havien patit amb les tropes napoleòniques, com que els van portar fins a Bonastre a un grup d’altafullencs, però no els van acabar fent res i els van deixar allí. Hi deu haver uns  deu quilòmetres de distància entre aquestes dues poblacions.

La Francesca Torrell regentava una taverna a Altafulla. Dedueixo que devia quedar-se viuda aviat perquè a casa mai han parlat del seu marit. Aquesta taverna tenia una reixa i li deien la Taverna de la Reixeta (Ratxeta) i ella era la Ratxeta, el seu fill el Ratxet i el renom arriba als nostres dies. Nosaltres encara som de Cal Ratxet. La Francesca Torrell va venir cap a Torredembarra quan el seu fill va començar a portar en arrendament unes terres propietat de la Família Casas-del pintor Ramon Casas-, entre les quals l’Hort de Pinyol, l’actual Hort de Ratxet, situat just davant de l’entrada al nucli de Torredembarra per l’Avinguda Catalunya.

La Francesca va anar a viure a l’Hort de Pinyol amb el seu fill, però continuava molt arrelada a Altafulla. Ho demostra que cada diumenge, fins que va ser molt gran, anava a missa a Altafulla. M’imagino una dona amb vuitanta anys complerts anant per camins cap a l’església de la vila veïns. La Francesca va morir amb 96 anys, un any després que el seu fill. El seu fill petit Pere va  emigrar a Barcelona, on trobem, doncs, una altra branca dels Salvat, que van sortir d’Altafullai que arriba fins avui amb l’Antònia Claver Salvat i la seva família. En un terreny que ara és bosc pujant cap a l’ermita de Sant Antoni d’Altafulla, encara hi ha una pedra on hi trobareu la inscripció FT, les inicials de Francesca Torrell. La Francesca Torrell, d’alguna manera, encara està viva.  

Va d’almogàvers: el tercer llibre de l’Enric Grangel

Tenia pendent parlar una mica del darrer llibre que ha publicat l’Enric Grangel. Des que va deixar la política activa culminada amb nou mesos com alcalde de Torredembarra, l’Enric s’ha centrat en la seva faceta d’escriptor de novel·la històrica. Va debutar amb El mapa de Calípolis el 2014, va continuar l’any passat amb El caballero de la espuela dorada i ara ens sorprèn amb Miklagard.

En aquesta nova novel·la, l’Enric ens trasllada a inicis del segle XIV per fer-nos viure l’epopeia dels almogàvers a l’Àsia Menor i Grècia, primer contra els turcs i després contra grecs i francs, en l’anomenada Venjança Catalana. Les aventures de les tropes mercenàries amb Roger de Flor al capdavant és un tema que sempre m’ha fascinat. De ben petit vaig descobrir aquest episodi de la mà d’en Víctor Mora i el seu heroi de còmic Tallaferro i des de llavors he anat llegint sempre que he pogut sobre el tema. L’Enric Grangel ens ofereix una nova perspectiva del pas dels catalans per l’Imperi bizantí amb una novel·la que portar per títol Miklagard, que és com els nòrdics d’aquella època anomenaven Contantinobla. Alguns dels seus guerrers formaven part de la guàrdia de l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient.

Grangel aborda la seva novel·la des de tres perspectives diferents: un jove almogàver pirinenc, un guerrer viking i un orfebre musulmà. Més de 400 pàgines on no hi falten les acurades descripcions d’aspectes de la història que van més enllà de les batalles i les intrigues de palau, producte d’una imponent documentació. L’autor ens submergeix en un moment històric molt peculiar i potser desconegut per molts: uns milers de catalans canviant el curs de la història. Perquè si Roger de Flor i els seus almogàvers no haguessin parat els peus a uns turcs molt envalentonats potser Constantinobla hauria caigut un segle i mig abans. Qui sap...   

Una veritat incòmoda

Prefereixo Carles Puigdemont en llibertat vigilada a Bèlgica que tancat a la presó espanyola de Soto del Real. La darrera jugada del president català ha estat mestra i una atac molt important a l’enroc del Govern i la Justícia espanyola. La decisió del jutge belga desmunta l’estratègia de l’Estat espanyola i dona a la causa catalana una matèria prima molt valuosa mentre no s’executa l’eurordre per extradir el president català i els quatre consellers fa el seu recorregut jurídic: temps.

Temps que permetrà a Puigdemont fer campanya a les eleccions del 21 de desembre però també veure com cada cop més polítics europeus criticaran l’actitud espanyola en el procés català. I és que és inassumible per l’espai de llibertat que vol ser la Unió Europea que politics escollits democràticament i líders socials pacífics estiguin tancats a presó. I més després de les mínimes garanties jurídiques que han tingut i els lamentables abusos policials que han patit.

Mentre les veus a Europa, que amb una diferent gradació, demanen una solució política o arriben a comparar l’actual govern Rajoy amb el franquisme, alguns dirigents polítics espanyols comencen a perdre els nervis, perquè s’està evidenciant que darrera d’una façana d’un estat de dret hi ha un règim que tendeix perillosament cap a l’autoritarisme sinó hi està instal·lat ja. No hi ha separació de poders, els mitjans de comunicació estan controlats de forma descarada pel govern, la policia està polititzada i grups feixistes cometen agressions campant pel carrer sense control.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

‘Joc de Trons’ a Altafulla (II)

Altafulla està vivint un mandat municipal molt accidentat, digne de la premiada sèrie televisiva Joc de Trons, amb aliances, traïcions i reconciliacions que se succeeixen a un ritme trepidant. Poc després de creuar l’equador ja s’han trencat dos governs diferents. L’Alternativa Altafulla (AA), que va guanyar amb claredat les eleccions de 2015, ha provat de governar amb l’EINA -marca liderada per ERC- i posteriorment amb el PDECat i ara només li quedaria una tercera opció: l’únic regidor de Ciutadans. L’alcalde, Fèlix Alonso, ja ha descartat aquesta possibilitat. Des de l’oposició no és contempla tampoc una moció de censura. Ja es va negociar després del trencament AA-EINA, sense arribar a bon port. Un any i mig després és poc menys que impensable, tot i que la política municipal ens depara sovint girs de guió inesperats. Tot apunta, doncs,  a una recta final de mandat amb un executiu en minoria dels cinc regidors de l’Alternativa.

Si la primavera de 2016 la rivalitat entre Fèlix Alonso i Jordi Molinera -líder de l’EINA-, amb l’horitzó de les eleccions de 2019, va provocar el naufragi d’un pacte de govern que estava a punt de complir cinc anys, aquest cop ha estat la negativa de l’alcalde ecosocialista de cedir els locals municipals per al referèndum d’autodeterminació de Catalunya  el motiu del trencament amb el PDECat. El govern altafullenc, víctima col·lateral del procés. Alonso haurà de compaginar el seu escó al Congrés amb una alcaldia menys plàcida que fins ara, sense majoria al ple.  Tot i els amplis poders que el sistema polític dona als alcaldes, si l’oposició treballa en bloc pot recuperar competències per al plenari i provocar molts maldecaps a un batlle en minoria. I la primera prova de foc seran els pressupostos de2018. Si Alonso no vol veure’s obligat  de prorrogar-los haurà de pactar amb alguna de les tres forces de l’oposició. La geometria variable a l’altafullenca ha començat. O el que és el mateix: un nou capítol d’aquest particular Joc de Trons.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Podeu llegir l'article ‘Joc de Trons’ a Altafulla (I)

De l’11-M a l’1-O: dos grans enganys

Després de l’atemptat de l’11 de maig de 2004 a Madrid, el llavors president del govern espanyol, José Maria Aznar, va trucar als directors dels principals diaris estatals per convèncer-los que ETA estava darrera de la massacre. L’objectiu era mantenir una mentida tres dies per guanyar les eleccions generals. En l’època dels SMS i amb Rubalcaba com a cervell pensant socialista els plans del PP van fracassar. Per cert, el candidat del PP era Mariano Rajoy. 

Tretze anys després no han calgut trucades de Rajoy a directors i diaris. Són més papistes que Papa a l’hora de defensar la sagrada unitat d’Espanya i, si la veritat mor pel camí, tal dia farà un any. La brutalitat de les agressions de la policia espanyola als catalans que només volíem votar, amb més de 800 ferits, estan fent la volta al món, però a la resta de l’Estat espanyol arriben manipulades i són els policies -protegits per cert fins a les celles- els ferits, que en un dia han passat de 12 a més de 431. De la mentida ara se’n diu post-verita t i el govern espanyol aspira a ser-ne campiona mundial. Volen imposar el relat de la “kale borroka” de l’independentisme i l’únic que han aconseguit amb l’actuació criminal de la policia és que Catalunya ja hagi desconnectat sentimentalment d’Espanya del tot. I ara només cal la desconnexió política. És qüestió de temps.

Article publicat al setmanari NoticíesTGN

Un nou projecte radiofònic a la vista : “Gerros xinesos”

M’agrada fer ràdio. No m’hi he guanyat mai la vida, però pràcticament cada setmana en una emissora o un altre em conviden a tertúlies polítiques. Enguany en podreu escoltar a Onda Cero, Calafell Ràdio i Ona laTorre. Però des d’aquest dilluns 2 d’octubre inicio un nou projecte en aquesta darrera emissora: un programa d’entrevistes que li he posat com a títol Gerros xinesosos. Serà a Ona la Torre, la ràdio del meu poble, ara que compleix deu anys.

Un nom una mica estrany pel programa no? M’he inspirat en una frase de qui va ser president del Govern espanyol de 1982 a 1996, Felipe González, que deia sobre els expresidents: “Som con grans gerros xinesos en apartaments petits. Ens retiren del mobiliari perquè se suposa que són valuosos, però estan tota l’estona fent nosa”.

A Torredembarra acumulem en 38 anys de democràcia local diversos exalcaldes i desenes d’exregidors, que poden esdevenir petits gerros xinesos. En aquest espai volem mantenir converses en profunditat amb alguns d’ells amb l’objectiu d’aprofundir en  la història política recent de Torredembarra -molt intensa per altra part- i conèixer millor aquests polítics locals, tan de la seva obra de govern o la seva tasca d’oposició com de la seva trajectòria anterior i posterior al seu pas per l’Ajuntament.

Us espero doncs cada dilluns a partir de les 21:05 hores al 107.0 FM a Ona la Torre i els que no pogueu, disposareu del podcast de cada espai a la pàgina de Facebook del programa. Engeguem el dia 2 d’octubre amb Enric Bonan, que va ser regidor del 1979 al 1983 per l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal.

Torna a escoltar tots els “Tastets d’història”

Les dues darreres primaveres ha participat en un projecte comunicatiu que, vist en perspectiva, el considero molt interessant: Tastets d’història. Es tracta d’un programa radiofònic emès per Ona la Torre codirigit i copresentat peri en Quim Nolla, historiador i arxiver, i jo mateix. L’objectiu de l’espai era parlar d’història local d’una manera amena.

Entre l’abril i el juny de 2016 es van emetre tretze programes i de l’abril al juliol de 2017, deu més. Hem  parlat de personatges com Antoni Roig, Pere Badia, Pere Romeu i Miquel Mestre Avinyó, però també de les pedreres romanes, els bombardejos de la Guerra Civil, la Batalla de Torredembarra de 1713 o els assalts de pirates i corsaris a la costa torrenca.

Des de fa uns dies podeu escoltar tots els podcasts del programa:

Temporada 1

Temporada 2

I estem treballant en una tercera temporada per seguir parlant d’història d’una manera distesa, però igualment enriquidora, creant un espai amè, de difusió i debat al voltant de la historia i el patrimoni de Torredembarra.

Un petit miracle, un gran torneig: l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra

L’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra arriba aquest estiu a la seva 19a edició. A partir de l’1 de juliol, més de cent jugadors competeixen en aquest torneig que es disputa al Pavelló Sant Jordi de la capital del Baix Gaià. És en tercer cop en la història del campionat que se supera el centenar d’inscrits, una fita important, que demostra la vitalitat del torneig torrenc. En total, 103 jugadors, amb edats compreses entre els 10 i els 91 anys. En pocs esports ho podreu veure això.

Estic a l’organització del campionat des de gairebé la primera edició i des de fa tres anys he assumit la direcció de l’Open Internacional, al costat d’un equip de persones que comencen a treballar en els diferents detalls de l’organització gairebé l’endemà de la darrera ronda del torneig. Porta molta feina muntar un torneig d’aquestes característiques i ho demostra que a la demarcació de Tarragona només es disputa un torneig  d’escacs clàssics inclòs en el Circuit Internacional de Catalunya, després que ja fa uns quants anys s’hagin deixat de disputar tornejos com el de Salou i Tarragona.

La llarga trajectòria de l’Open Internacional d’Escacs de Torredembarra només s’explica perquè darrera de l’organització hi ha un gran equip de persones, que hi dediquen moltes hores, i el suport de l’Ajuntament de Torredembarra malgrat els continus canvis de govern a la vila torrenca. També cal reconèixer noms importants en la història del torneig, com Silvestre Morros, que va cedir el seu bar musical NO SE per a les dues primeres edicions i Francesc Aroca, director de l’open durant les setze primeres edicions i mecenes del campionat.

L’Open de Torredembarra és un petit miracle en un municipi que sovint veu arrencar moltes iniciatives amb força que acaben esllanguint-se i desapareixent. Torredembarra compta després de dues dècades de la seva creació amb un gran torneig d’escacs que l’ha situat en el mapa d’aquest esport-joc-ciència i l’ha de fer sentir orgullosa. L’any vinent se celebrarà el vintè aniversari i serà un bon moment per reivindicar-ho.

Us convido a venir a veure el torneig cada tarda a partir de les 16:30 hores al Pavelló Sant Jordi de Torredembarra o a seguir la retransmissió en directe a www.escacstorre.com.

Els meus records de Wembley avui que fa 25 anys

Portem dies que els mitjans de comunicació ens avisen que s’acosta el 20 de maig i ja hi hem arribat. Es compleixen 25 anys de la final de Wembley, que va significar la primera Copa d’Europa guanyada pel Barça, una nit màgica que va canviar el barcelonisme i va transformar en pocs anys un club de segona línia en un dels principals clubs europeus tan per títols com influència del  seu estil de joc. Des de llavors les vitrines del museu blaugrana s’han omplert de cinc Copes d’Europa –ara Lliga deCampions-, supercopes europees i Campionats del món de clubs i lligues i copes del rei a dojo.

Tots els culers que tenim almenys trenta i escaig anys tenim una relació amb Wembley molt estreta, de sentiments a flor de pell. Recordem com vam viure aquells dies i l’alegria majúscula d’aquella nit. A mi em va agafar en el moment ideal: els 14 anys, cursant primer de BUP. Era l’època que li feia comprar cada dia el Mundo Deportivo cada dia a ma mare i me’l llegia amb avidesa al tornar de l’institut, a la tarda  o a la nit. El camí cap a Wembley va ser tortuós, amb el gol salvador de Bakero a Kaiserlautern -èpica blaugrana- i una fase de grups a quarts en què no va faltar l’ensopegada marca de la casa a Praga contra l’Sparta quan ens pensàvem que tot estava fet i que ens va obligar a guanyar el Benfica en la darrera jornada pe classificar-nos per a la somiada final.

Recordo que el 20 de maig es va fer molt llarg. Era un dimecres de classes interminables a l’institut. El partit el vam viure a casa d’un amic, amb molta tensió per la manca de gols gràcies a un encertadíssim Pagliuca i les perilloses incursions d’aquell calb de cognom Lombardo. I va arribar la pròrroga. Feia molta mandra-por afrontar una tanda de penals. El fantasma de Sevilla planava per Londres. Però a la segona part de la pròrroga Eusebio -contigo empezó todo- va provocar una falta a la frontal de l’àrea que va acabar transformant Koeman amb l’1-0. L’alegria va ser immensa i la imatge de Johan Cruyff entrabancant-se amb una tanca de publicitat la tinc gravada a la memòria.

Després va venir la celebració amb els amics en forma de voltes pel poble amb la Derbi Variant embolicat amb la bufanda del Barça. Vam acabar a la platja amb la temptació de fer el mateix que Gaspart al Tàmesi, però que va quedar només en un aterratge a la sorra de la platja de la Paella. La tarda de l’endemà la recordo a casa amb uns amics veient per la televisió com l’expedició blaugrana arribava al Prat amb la desitjada “orelluda” i el ritual posterior de visita a la Mercè i la plaça de Sant Jaume.

I la temporada gloriosa no va acabar aquí. Encara faltava l’extàsi de Tenerife i el primer de molts doblets Lliga-Copa d’Europa que han vingut després.     

Parlant d'Indians a 'La tarda' de la Xarxa

El passat divendres 5 de maig vaig intervenir al programa La tarda de La Xarxa i que es va poder escoltar també a Ona la Torre. Vaig parlar dels indians de Torredembara al costat de dos representants de Canet de Mar i Arenys de Mar, dues localitats del Maresme amb una forta empremta dels indians o "americanos", que en diuen allí. Vam trobar punts de contacte entre la relació entre aquestes poblacions i els vilatans que es van fer rics (o no) a l'altra banda de l'Atlàntic.

A Torredembarra podem reivindicar una herència indiana molt potent, començant pel Patronat Antoni Roig, i seguint per Pere Badia, Joan Güell i els germans Joaquim i Ramon Casas Gatell. Són aquests diners fets pels indians que permeten als seus descendents impulsar el corrent artístic del modernisme, una tesi que defensa Josep Bargalló en el seu llibre Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen, i que cada cop es va imposant més, gràcies també al protagonisme de Torredembarra en la recent celebració de l'Any Ramon Casas.

Si voleu escoltar el programa us deixo l'enllaç aquí.

Unió ha mort d’inanició

L’inici del procés de liquidació que vam conèixer la setmana passada significa el punt i final d’Unió Democràtica de Catalunya com a partit després de més de 86 anys d’història. Unió havia  sobreviscut a la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició, però s’ha mostrat incapaç de trobar el seu espai en el nou paradigma polític català. El procés l’ha devorat, igual que està posant en una difícil situació altres formacions.

Els democratacristians han estat víctimes del context polític, però també dels seus errors. Sota el lideratge implacable de Duran, no van saber calibrar els efectes del divorci de Convergència i la dimensió de l’escissió protagonitzada per Demòcrates de Catalunya, amb un degoteig costant de baixes de militants a partir de juny de 2015. La marca, sempre a l’ombra del soci majoritari de la coalició, tampoc no s’havia pogut consolidar per afrontar el 27-S. De poc va servir l’aposta decidida d’alguns mitjans i grups mediàtics per Unió. Per l’altra banda, altres mitjans es van acarnissar amb la formació democratacristiana fent lluir les seves misèries. Fins i tot va fitxar l’efiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol i un economista mediàtic -Carles Torrecillas-. 

Unió s’ha quedat sense electorat. Va bastir molt bé el seu missatge, paradigma de la tercera via i el seny, però l’electorat ha fugit del centre. O més aviat la centralitat s’ha desplaçat. L’augment espectacular de la participació en les eleccions del 27-S va contribuir a la tempesta perfecta , que va deixar sense representació al Parlament el partit socialcristià. Quedava la figura de Duran, que havia de ser el revulsiu en la convocatòria espanyola el 20-D. Els resultats encara van ser pitjors. Cap diputat a Madrid. S’evidenciava que Duran estava electoralment sobrevalorat.

Des de la doble desfeta electoral, la fuga de militants i càrrecs ha continuat, Duran ha marxar i la pressió del deute -22,5 milions d’euros- ha estat inaguantable, sense ingressos més que d’una militància en caiguda lliure. Unió ha mort per inanició. Desapareix perquè ha quedat esgotada, no només econòmicament sinó també la militància, incapaç d’afrontar una travessa del desert amb l’esperança de la Terra Promesa de la tercera via si el Procés descarrila. Però passi el que passi amb el Procés, llavors Unió ja no hi serà.