dimecres, de juny 27, 2007

S'acaba l'era Blair


De tant en tan va bé treure el cap a l'exterior i parlar de política internacional. Aquest dimecres s'ha produït el relleu pel que fa al primer ministre britànic. Tony Blair ha posat fi a una dècada en el càrrec i ha cedit el testimoni a Gordon Brown, el seu ministre de Finances i que fins fa uns mesos no el podia ni veure i intentava que no el pogués succeir. Brown es conveteix en el 52è primer ministre de la Gran Bretanya, i viurà al mític número 10 de Downing Street, igual que Tatcher, Churchill o Atlee. Diuen que no és tan carismàtic com el seu antecessor i que marcarà distàncies en alguns aspecte. Per exemple és més euroescèptic que Blair, una cosa que entre els britànics ven bastant.

Blair va arribar al poder el 1997 després de renovar el laborisme i arrassar en les eleccions legislatives a aquell sempre tristot John Major. Era el menys laborista dels primers ministres laboristes i apostava per l'anomenada Tercera Via, que tenia com a gran ideòleg el sociòleg Anthony Giddens. Després del tatcherisme, continuat per Major, tampoc no calia fer polítiques molt d'esquerres per semblar d'esquerres. Blair estava de moda. Ees va buscar uns amics ben estranys! Primer, Aznar, que deia allò de "Mi amigo Blair". I després Bush, amb la quadratura del cercle amb el Trio de les Azores. Realment, Blair ha anat de més a menys i a molt menys. La Guerra de l'Iraq, on hi va intervenir de la maneta dels americans ha acabat sent la seva tomba política.

A que es dedicarà ara amb cinquanta i pocs anys? Ja li han trobat una nova ocupació: al Pròxim Orient. I és que ha de ser fotut això de plegar de president tan (relativament) jove. Ja li va passar a Clinton, que s'ho ha acabat passant molt bé fent conferències, o a Felipe González, que deu seguir cultivant bonsais. Per contra, Chirac ja es pot dedicar als néts. Schroeder, en canvi, si que s'ho ha muntat bé, cobrant una morterada al capdavant de la construcció del gasoducte entre Rússia i la seva pàtria alemanya. Un crack.

Per acabar, sempre m'ha sorprès aquests relleus a l'anglesa. Primers ministres que han estat molt populars i pleguen a mitja legislatura pressionats pel seu partit, tot i haver guanyat les eleccions . Li va passar a Tatcher el 1990 amb John Major. I ara li toca a Blair per Brown. Veurem si el nou primer ministre laborista és capaç de guanyar les eleccions d'aquí a dos anys, com Major va fer el 1993. El seu contricant tory, David Cameron, es veu que no és cap crack. Més mediocritat a la política?

7 comentaris:

catalunya.ffw ha dit...

En Blair és un exemple clar de falta de traça a l'hora d'enretirar-se. Els primers sis/vuit anys van ser encertats i trencadors, fins que es va creure Déu i va començar una llarga cadena d'errors.

Fins aviat,
Marc Arza (Reus)
www.catalunyafastforward.blogspot.com

ALEJANDRO FERNÁNDEZ ha dit...

Hola Jordi,

Jo no és que sigui massa fan del Cameron (no m'agrada la seva obsessió postmoderna amb els gestos, com anar en bicicleta i fer-se el "modernillo") però d'aquí a dir que és mediocre...no puc estar d'acord amb tu.
És tan senzill com que a Catalunya no hi ha CAP POLÍTIC des de la retirada de Pujol que tingui la formació i la capacitat política de Cameron. I ja no diguem el Blair, amb el que es pot estar d'acord o no, però ens dóna mil voltes a tota la classe política catalana i espanyola.

jordi salvat ha dit...

Alejandro,

La veritat és que no conec massa Cameron i per això he posat un interrogant. A més, pensava més en Gordon Brown. El successor de Blair pot ser més gris, però potser ens dóna alguna sorpresa. Li donarem cent dies oi?

Per cert, l'altre dia vaig veure l'últim capítol d'un reportatge sobre Truman al Segle XX. El vaig trobar molt interessant. Ho va passar molt malament amb la Guerra de Corea i l'enfrontament amb McArthur. Truman sempre ha tingut fama de gris, de persona massa "normal". encaixonat entremig de Roosvelt i Eisenhower. Em va semblar que el càrrec de president dels EUA li venia gran. Em va recordar algú...

ALEJANDRO FERNÁNDEZ ha dit...

És curiós però jo també vaig veure el programa (excel·lent) sobre Truman.
Truman va ser un d'aquells polítics que, com el Ronald Reagan, no tenien un gran bagatge intel·lectual, però sí una qualitat que només pots comprovar si la tens quan t'enfrontes a una situació realment difícil: la determinació...i les pilotes dit sigui de pas. Truman tenia pilotes

Tondo Rotondo ha dit...

El que no acabo d'entendre és el paper internacional que ara li toca jugar a Blair... Algún dels estats àrabs més radicals el prendrà seriosament després de lo de l'Irak??

ALEJANDRO FERNÁNDEZ ha dit...

Hola Tondo, precisament se'l prendran seriosament per això! Saben que amb ell no podran jugar com amb el Moratinos o el Solana. La realitat ens ha tornat a demostrar que la mà dura de Sharon no era tan dura sinó la postura més intel·ligent: gairebé se la carreguen després amb els errors al Líban (que Sharon mai no hauria comès)La tàctica del Sharon va ser senzilla: la pilota a la teulada palestina i ara que es posin d'acord. Ja s'ha comprovat que la culpa no era tota d'Israel.

Anònim ha dit...

DIJOUS DIA 5 DE JULIOL A LA SALA DEL CASAL A LES 21:00H: FRONT COMÚ PER
ATURAR MUNTANYANS 2.

Ja vam dir fa unes setmanes que Muntanyans II es pot aturar. Ara hi ha una
moció de CiU que es presenta al Parlament, la qual interessa molt que
s'aprovi. Evidentment, molts som de la opinió que si CiU estigués governant
aquesta moció l'estaría promovent algú altre en contra d'ells, però per
salvar Muntanyans interessa clarificar la situació estratègica: no està clar
que ICV i ERC votin a favor d'aquesta moció, de manera, que és més important
que mai que movilitzem a les persones, siguin de les idees que siguin, per
fer pinya en un front "despolititzat" o, on en tot cas, la única
politització que hi haurà serà un interés comú per salvar Muntanyans II. És
molt important que els polítics Barcelonins vegin que la ens movem per
salvar Muntanyans. Així doncs, la situació estratègica requereix de
movilització urgent per part de tots aquells qui ens hem interessat per
salvar muntanyans dos, pot ser una victòria parcialment definitiva, tot i
que l'assumpte és més complicat. Proposem fer un front comú per prendre
mesures immediates de protesta al carrer: en la reunió hi haurà solament dos
punts, 1r, posada en comú d'informació, espai que no permetrem que es
converteixi en un lloc de retrets, si no de tenir clar quina situació
encarem i 2n, propostes d'actes inmediats de protesta.

TOTES I TOTS A LA REUNIÓ I ALS ACTES QUE ES CONVOCARÀN: PASSA-HO.