Lost, una sèrie de culte (amb raó)

M'havien parlat molt de Lost mentre estava veient The West Wing. Amics i coneguts em recomanaven apassionadament aquesta sèrie que té com a protagonistes els supervivents d'un vol transoceànic estavellat en una misteriosa illa perduda enmig del Pacífic, traduïda com a Perdidos, mentre jo disfrutava amb les aventures i desventures del fictici president dels Estats Units Jet Bartlet i el seu equip més proper de col·laboradors. Un cop acabada la setena i darrera temporada de la sèrie situada en aquesta hipotètica Casa Blanca demòcrata en els primers anys del segle XXI m'he submergit en Lost i, la veritat, haig de donar la raó als qui me l'havien aconsellat.

En el que portem d'estiu ja he devorat les dues primeres temporades i ja vaig per la tercera. És una sèrie amb una capacitat adictiva extraordinària. Et pots empassar tres o quatre capítols seguits sense adonar-te. L'arrencaa ja és espectacular, amb l'avió estavellat en una platja paradisiaca i els primers capítols ja situen el llistó molt amun, Combina molt bé l'acció amb el misteri i té uns girs en l'argument brutals. Els personatges estan molt ben definits però al mateix temps contenen clarobscurs que donen lloc a trames molt ben trobades.

Lost està a punt d'afrontar la seva sisena i darrera temporada, en què s'han de resoldre les inquietants intrigues plantejades, que impulsen els seus seguidors i seguidores a plantejar múltiples i descabellades hipòtesis per explicar l'inexplicable. Lost és un fenomen mundial i es pot trobar molt de merxandasing i fins i tot existeix un bar a Barcelona decorat amb motius de la sèrie. Una sèrie de culte (i amb raó).

Dues Torredembarres (II)

En l’article del mes passat parlava d’un moment polític actual marcat per dues Torredembarres, dos blocs polítics molt definits i amb equilibris molt inestables a causa de trànsfugues i canvis d’aliances dels grups minoritaris. Aquest “status quo” actual és fruit d’un llarg procés que arrenca el 1979 amb la recuperació democràtica. Si fem un repàs als trenta anys de la darrera etapa democràtica podem comprovar que el “leitmotiv” de la política torrenca ha estat aquesta divisió per blocs excepte en moments polítics concrets i excepcionals que han escapat dels antagonismes i de la lluita d’egos que massa efectes beneficiosos no han aportat al progrés del nostre municipi.

Retrocedim trenta anys. Les eleccions municipals del 1979 van deixar un guanyador que va ser CIU, amb cinc regidors, seguida de l’Entesa –una colició d’esquerres que incloïa el PSUC, ERC, altres partits, sindicats i associacions de veïns- amb quatre representants. UCD (2), PSC (1) i una candidaura independent (1) –que no tenien res a veure amb el GIT actual- van completar un mapa polític inicial que va donar lloc a un dels típics governs d’unitat d’aquell moment polític excepcional, amb el cap de llista de CiU, Celeste Salort com alcalde. En els següents comicis, el 1983, CiU va rendibilitzar l’alcaldia i va obtenir un regidor més, mentre que la candidatura de le esquerres quedava amb tres representants, els mateixos que PSC. Aliança Popular completava el panorama amb un dos regidor. CiU i l’Unió Progrés Municipal –la nova denominació de la coalició d’esquerres- van pactar i el PSC i AP restaven a l’oposició.

El 1987 es produeix el primer gran trencament, quan Celestí Salort no repeteix com a cap de llista de CiU i lidera la candidatura independent GIT-FIC, que arreplega tot el vot dels partits d’esquerra que inexplicablement no es van presentar. Davant dels vuit regidors independents n’hi ha quatre de CiU i un del PDP. El 1991 queda pal•lès aquesta forta divisió de la política torrenca quan cinc forces polítiques diferents pacten per deixar el GIT, la força més votada amb cinc regidors, fora del govern. Santiago Segalà es converteix en alcalde al capdavant d’una amalgama de forces polítiques que van des del PP a ERC i el PSC amb el denominador comú d’apartar el GIT de l’alcaldia com a comú denominador. És el segon gran moment excepcional de la política torrenca amb un govern d’ampli espectro idelògic.

El 1995 CiU treu un gran rendiment de l’alcaldia ostentada al costat de grups polítics amb només un regidor -i que en alguns casos van acabar trencant amb el partit que representaven- i supera el GIT (sis a quatre regidors) i pacta amb el PP, deixant a l’oposició els socis d’esquerra (ERC i PSC). L’antagonisme Segalà-Salort arriba al seu moment màxim amb forts enfrontaments, però el treball de les forces d’esquerra conjuntament amb moviments veïnals resta protagonisme als independents del GIT.

En les eleccions del 1999 CiU manté per un vot els sis regidors i reedita el pacte amb l’unic representant del PP. El GIT perd força perd dos regidors, quedant equilibrada amb ERC –ara segona força política- i el PSC. El pacte conservadr només dura un any, fins que Santiago Segalà dimiteix i després de sis mesos de negociació es crea un ampli govern format per CiU, ERC i PSC. Ens trobem davant un tercer i darrer moment excepcional de la història política recent de Torredembarra en què es crea un gran govern de deu regidors. Però aquesta etapa dura només un any i mig fins que l’agost de 2002 el PSC abandona i passa a l’oposició.

Les eleccions del 2003 marquen l’inici d’una etapa molt convulsa a l’Ajuntament de Torredembarra, amb una atomització política a causa de l’aparició de dos nous grups independents. En aquest periode de sis anys hi ha hagut tres alcaldes i quatre governs diferents i sempre amb una mínima diferència respecte a l’oposició. Els grups d’esquerra no han pactat mai amb les forces de la dreta i el GIT ha passat a ser l’àrbitre de la situació –des del 2007 amb un únic regidor i compartint aquest rol des del 2008 amb la trànsfuga socialista Laura Pradeda-.

Després de trenta anys hem vist com cada cop els governs s’han convertit en més compactes ideològicament i més minoritaris. Els periodes d’executius amplis i de concentració cada cop han estat més curts i l’últim es va desfer fa set anys. Aquesta situació política provoca que regidors independents o, com hem vist darrerament, clarament trànsfugues, fan caure governs i es crea una sensació d’inestabilitat política amb dos blocs –per una banda CiU, PP i ADT i per l’altra PSC, ERC i Alternativa Baix Gaià- que no pacten entre ells tot i que hi ha hagut força temptatives. És la configuració d’aquest sistema de dues Torredembarres, igual que a finals dels vuitanta amb la gran batalla Salort-Segala, amb forts personalismes i partits dèbils que pateixen escissions i regidors que van per lliure. Aquesta és la cultura política torrenca forjada durant trenta anys de governs democràtics.

Publicat en el número d'agost del Diari de la Torre

TV Mítica (XV): Musculman

"Sóc molt fort i el meu nom és Musculator. Menjo molta carn perquè m'agrada molt"

Aquesta cançoneta la repetíem molt l'estiu del 1991, quan TV3 emetia aquesta sèrie japonesa sobre uns lluitadors que s'enfrontaven en diferents campionats i que es veien involucrats en aventures cada cop més complicades. El protagonista era Musculator, un freacky de grans dimensions, i els seus amics -com el Terriman- enemics. Si de l'estiu de 1990 en recordo molt les aventures de Songoku lluitant contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella -amb les aturades pels flaixos informatius sobre la invasió de Kuwait per part de l'Iraq-, el del 1991 empalmàvem Musculman i Bola de Drac. La televisió de tarda, ja fos després de la platja o la piscina, era sinònim de dibuixos animats japonesos.

Musculman tenia una careta d'entrada molt enganxosa -comproveu-ho- i una barreja d'èpica i comicitat molt ben lligada. No crec que arribés al nivell de Bola de Drac, però ens va fer passar un bon estiu i inici de primer de BUP. Divuit anys després, pel Facebook encara corren grups inspirats en Musculman. És uns de les sèries d'animació mítiques emeses per TV3 i que gairebé dues dècades després, enmig de les vacances estiuenques ve molt de gust recordar per aquesta generació que ja hem arribat o estem arribant a la trentena.

Samuel Eto'o: dos gols, dos 'Champions'

Amb la idealització que caracteritza el pas del temps crec que és d'aquesta manera com hauríem de recordar el pas de Samuel Eto'o pel Barça. En les cinc temporades que va vestir la samarreta blaugrana, el davanter camerunès va guanyar dues Copes d'Europa i va ser capaç de marcar un gol en cada una de les finals, convertint-se en el primer jugador de la història barcelonista a aconseguir-ho. És una simplificació del davanter africà vestit de blaugrana, perquè ha significat molt més. Minuts abans de l'inici del Barça-Manchester City, del Gamper 2009, em ve de gust reflexionar sobre el pas d'Eto'o pel Barça i us convido també a fer-ho.

Samuel Eto'o va ser, és i serà un jugador polèmic, egoïsta com tots els grans golejadors mundials. Però també carismàtic, magnètic per a molts. La seva relació amb amb els companys de vestidor ha estat complicada i tampoc no ha estat molt fluïda la seva connexió amb l'afició, que li ha reconegut la seva qualitat golejadora però li ha trobat a faltar l'aura dels grans mites del barcelonisme. Ha estat protagonista de declaracions incendiàries i en la celebració del Triplet històric del 2009 hem pogut veure gestos que denotaven que la seva etapa al Barça se li acabava.

Eto'o ha marxat en el moment ideal del Barça, després d'una temporada en què ha renascut després d'un estiu en que ja el donaven per mort com actiu blaugrana. Ronaldinho no va aconseguir-ho. Ha donat els seus millors anys al Barça i el club barcelonista li ha permès convertir-se en una estrella mundial. Ha marcat gols, molts gols, tot i que la seva obsessió amb el gol no li ha permès assolir títols inividuals -pitxixi, Bota d'Or-. Però el futbol són títols col·lectius i Eto'o ha estat protagonista d'anys darats pel Barça. El punta africà ha aconseguit també un contracte multimilionari amb l'Inter de Milà, on amb Mourinho a la banqueta, intentarà situar-lo en l'elit europea, on fa dècades que n'està apartat. El trobarem a faltar a Can Barça? Com sempre, si la pilota no entra alguns s'enrecordaran d'Eto'o. Sort Samuel! Excepte quan juguis amb el Barça, és clar.

Descobriment suec

Ningú no ho ha vist és el llibre d'una jove escriptora sueca Mari Jungstend que mig per casualitat em va caure a les mans. L'he llegit amb el regust encara dels dos primers volums de la trilogia Millenium i abans d'afrontar el darrer lliurament d'Stieg Larsson. El llibre de Jungstend m'ha agradat força. L'he trobat una novel·la negra molt cinematogràfica i que crea una atmòsfera molt atraient a l'illa sueca de Gotland, amb uns personatges molt ben definits. Manté un ritme narratiu que t'enganxa fins el final de les 300 pàgines. Us la recomano.

Des de l'any passat hem estat molts els que hem descobert la novel·la policiaca nòrdica que alguns ja han tingut la sort d'assaborir de de fa anys. La trilogia de Larsson ha estat un èxit de vendes i de crítica de forma merescuda. M'hi vaig resistir força, fins i tot arribant a fer-ne una mica de bandera, però he acabat donant la raó als qui m'ho havien recomanat. A partir d'aquí estic estirant la corda i estic descobrint grans autors i bones novel·les. Tinc pendent llegir alguna cosa de Mankell i alguna altra història que ja us aniré explicant. I, és clar, disfrutar de La reina en el palau dels corrents d'aire. Deu n'hi do quin títol però!

Cròniques de l'altra banda (LXV): Vins, caves, castells i Mossos

Valls es va convertir durant dos dies -4 i 5 d'agost- en la capital del camp català amb l'organització de la Firagost 2009, que ha combinat negoci, festa i reivindicació en un moment complicat pels pagesos i pageses, pels ramaderes i ramaderes a casa d'una urbanitis que oblida el sector primari. Des del Consell Comarcal hem col·laborat en la Firagost amb la XII Setmana de Promoció dels Vins i Caves de l'Alt Camp amb DO. El showroom del dilluns passat, a carrec d'Elisa Ribé, va ser un èxit, amb molta participació d'aficionats del món del vi. Hem començat a pensar ja en quines millores introduïem l'any vinent. Cal un espai més gran, però també introduirem altres novetats. Hem de començar a treballar després de les vacances.

Dimarts, just enmig de la Firagost, vaig tornar pujar al Castell de Selmella, al Pont d'Armentera, un dels grans descobriments que he fet a l'Alt Camp. Ho vaig fer doncs d'un Patrol dels Mossos d'Esquadra, però no anava enmanillat, sinó acompanyat per la cap del cos policial a l'Alt Camp i la Conca de Barberà, Maria Antònia Bardina, i el cap de seguretat ciutadana a la zona, en Xavier Baeza. A més de Selmella vam visitar el Castell de Saburella (en la imatge), en el terme de Querol, envoltats sempre per una fresqueta revitalitzadora. L'objectiu era que els Mossos coneguessin els castells i els robatoris i expoliacions que pateixen aquests monuments de gran valor patrimonial.

Vins i castells: dos grans potencials per a l'Alt Camp, complements ideals per als calçots i els altres castells. Des del Consell hi estem donant impuls i de cara al nou curs polític n'intentarem donant una mica més, coordinant-nos amb els ajuntaments, entitats i altres administracions. En seguirem parlant, doncs.

TV mítica (XIV): La família Robinson

La família Robinson és una sèrie indisociable dels estius de finals dels anys vuitanta, en aquelles tardes de la segona cadena de TVE plena de continguts infantils. La reemetien any rera any i mentre berenàvem pa amb xocolata, amb el sorollós vetilador posat, gaudíem les aventures d'aquesta família suïssa perduda en una illa del Pacífic sur. Mentre devoro capítols de Perdidos, la sèrie d'aquest estiu per a un servidor, recordo aquesta sèrie japonesa que guarda alguns -només alguns, és clar- punts en contacte amb aquest fenomen de la televisió de principis de segle XXI.

En aquells estius de fa dues dècades en què el DVD no existia i els canals de TV els comptàvem amb els dits d'una mà ens ho passàvem bé amb una sèrie hereva de Heidi. El pare de la família Robinson recordava l'avi de la Heidi amb uns anys menys, amb aquelles veus potent i una bonhomia a vegades pesada. Els seus tres fills eren tot un univers propi. El fill gran, que volia ser pianista i estava bastant frustrat a l'illa. La filla mitjana, la Flor, era la gamberra i mantenia una certa ensió sexual amb un noi negre també perdut a l'illa, que acompanyava un vell capità. Després hi havia el fill petit, que es feia un fart de córre, i la mare, una mica bleda. Cinquanta capítols on passava de tot, amb l'illa deserta -o no tant- de teló de fons.

El sistema polític municipal, en crisi

Una de les reformes polítiques que urgeix més en el nostre país és el sistema que regeix les eleccions municipals. Crec que hauria de ser prioritari dins d'una Llei electoral catalana que ara sembla que se'n vol acelerar l'aprovació. Fa la impressió que aquesta llei només es fixa en les eleccions al Parlament. Fent un repàs només als dos anys i escaig que portem de l’actual mandat veurem moltes situacions d’incongruència greus en política amanida amb dosis de transfuguisme certament preocupants.

Un cas destacat és el de Roda de Barà, on el PSC governa actualment en minoria amb només cinc dels tretze regidors del ple municipal. El mandat va començar amb un govern CiU-PP, però en només tres mesos els populars van canviar de preferències i van pactar amb els socialistes. El PP va tenir un any l’alcaldia i, quan va haver-hi el relleu amb els seus nous socis, el pacte es va trencar. Però els socialistes continuen governant, aferrant-se a l’alcaldia, tot i que l’acció de govern està més que bloquejada per la força que té l’oposició.

De colors polítics no n’entén aquest guirigall polític municipal i Salou ha viscut un dels episodis polítics més kafkians, amb els socialistes aquest cop com a víctímes, junt amb el cap de llista de CiU, que va veure fa uns mesos com una moció de censura impulsada per la direcció convergent nacional l'apartava de l'alcaldia que en poques setmanes havia d'assumir de mans del seu homòleg del PSC. Fer alcalde el cap de FUPS va ser el preu a pagar per Convergència -no Unió, que resta a l’oposició- per aquesta OPA amistosa que té per objectiu absorbir aquest grup independent i presentar-se junts el 2011.

Trànsfugues que han canviat governs n’hem vist a Constantí, Torredembarra o la Pobla de Montornès. I trobarem més exemples. Nouvinguts i veterans de la política, que no els ha calgut liderar cap llista sinó ocupar-ne un lloc sovint discret, de vegades amb el cartell de 'gran fitxatge independent', han estat capaços de fer caure alcaldes i governs. Els partits s'han queixat quan eren les víctimes o han callat i han arribat a justificar l'injustificable quan eren ells qui passaven del govern a l’oposició. Hem viscut plens on es votaven mocions de censura molt tensos i la frustració s'ha imposat entre molts militants i simpatitzants de les formacions apartades del govern. La majoria dels votants s'ho ha mirat amb indiferència, com si acceptessin que aquests dobles salts mortals són els tripijocs inherents de la política.

Cal estudiar a fons el sistema polític que regeix les corporacions municipals per trobar mesures correctores que evitin aquests espectacles força lamentables que només fan que augmentar el descrèdit de la classe política. Ha de ser un debat obert, sense tabús de cap tipus. Llistes tancades desbloquejades o obertes, comicis a doble volta, elecció de l'alcalde i els regidor en paperetes diferents… Aquests canvis constants i bloquejos de l'acció de govern que provoca el sistema actual el que fan és afectar el desenvolupament i el progrés dels municipis que els pateixen.

Publicat a Tarragona 21 el 3 d'agost de 2009

Cròniques de l'altra banda (LXIV): Descobrint l'Esglesia de Sant Joan

La presentació d'un conveni entre el Consell Comarcal de l'Alt Camp i la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls permetrà que aquesta església rebi 18.000 euros en trees anys per a les seves obres de restauració i conservació, que ja fa una dècada que duren. També m'ha permès descobrir la bellesa arquitectònica d'aquesta esglesia, que té un punt en comú amb el Consell, ja que és la que centralitza els serveis de la resta de parròquies de la comarca. Divendres vam anar amb un company del Canal 45 a gravar imatges de l'església i vaig poder conèixer els racons del temple de la mà d'un improvisat guia, alguns amb un encant especial. Una grata sorpresa. Si podeu, visiteu-la.

Estem al mig de l'estiu però en el Consell Comarcal continuem treballant en diversos fronts. Aquesta setmana també hem presentat el Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, que s’afegeix als ja existents de qualitat d’ambient laboral al Consell. Ens convertim d'aquesta manera en un dels primers consells comarcals a tenir un document d'aquest tipus.

El Consell Comarcal rep contínues visites de persones i entitats i la majoria de vegades aprofitem per fer-los un recorregut per la sau. Són instal·lacions noves i molt funcionals. És la nostra millor targeta de presentació. Dimecres ens van visitar l'associació Porta Oberta, que aplega persones amb malalties mentals i familiars. Li van fer una entrevista a la presidenta comarcal per a la seva revista, No som diferents, i vam buscar, maneres de col·laborar. Tenen ganes de fer coses i, a més, en un terreny on cal actuar-hi.

També dimecres es va portar a terme el ple comarcal ordinari, amb diversos temes sobe la taula que van arribar preparats per a la seva aprovació després de la tasca de les comissions informatives. Va ser el dia que va presentar la seva renúncia com a conseller Ramon Banach. Era conseller des del 2003 i a finals del mes de juny va assumir l'alcaldia dAiguamúrcia, tasca en la qual es centrarà a partir d'ara i podrà comptar amb totel suport del Departament de Premsa i Comunicació del Consell. A partir de setembre tindrem una cara nova al ple comarcal.