Els suburbis de Pretòria

Des de dimarts passat Catalunya viu en un estat de catarsi general. El cas Millet va ser una mena de pròleg, un aperitiu potent però res a veure amb la complexitat del primer plat, el de l’Operació Pretòria. L’impacte d’agents uniformats entrant a l’ajuntament de Santa Coloma de Gamenet i les imatges de l’acalde d’una de les principals ciutats catalanes i dos exalts càrrecs de Jordi Pujol sent traslladats enmanillats i furgó blindat cap a Madrid han sacsejat la societat. Hem passat de la Catalunya perplexa a la Catalunya indignada i desconfiada de la classe política.

Tinc la sensació que encara no hem arribat al segon plat i que els propers dies aniran sortint més ramificacions de la trama de corrupció política. Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu de Llavaneras, Badalona, Lleida, l’Hospitalet de Llobregat. La taca s’estén. I és millor així. Que surti tota la merda pequè com més podridura suri a la superficie menys en quedarà sota la catifa amb el perill que més endavant en pugui aparèixer sortir més. Extirpem tot el càncer i comencem de nou.

Perquè el més important és sempre el futur. D’aquí un any –si no s’avancen- toquen eleccions al Parlament i en l’horizó tenim el perill d’una abstenció estratosfèrica i la recol·lecta de vots per opcions radicals com Plataforma per Catalunya o de protesta com la CORI d’Ariel Santamaría. És a dir, el càstig al partits tradicionals, esquitxats per la corrupció, per molt que s’hagin afanyat a obrir expedients i expulsar els seus militants i càrrecs electes implicats en la trama, oblidant-se de la pressumpció d’inocència en pro d’una profilaxis que els demanden els seus rivals polítics.

Fèlix Millet, lladre confès, està a casa tan tranquil o potser gaudint d’una mariscada amb els diners del Palau de la Música, però Bartomeu Muñoz, Macià Alavedra i companyia els hem pogut veure enmanillats i recollint les seves pertinences en una bossa de brossa, traslladats a Madrid en un furgó blindat a l’anomalia jurídica que és l’Audiència Nacional i tancats a la madrilenya presó de Soto del Real. Sotmesos, en definitiva, a l’escarni públic per obra i gràcia del sempre mediàtic Baltasar Garzón. Recordem, però, que massa sovint els sumaris del gran jutge estrella finalitzen en sonors fracassos.

El desencant entre la ciutadania és general i calen accions valentes i decidides de la classe política. Que deixin el creuament de declaracions i endeguin una veritable regeneració política. El sistema polític català ha deixat enrera el famós oasi i viu una crisi d’un abast encara difícil de calcular. Però crisi vol dir oportunitats. Oportunitat de regeneració amb un gran acord entre partits. Més transparència, més austeritat, més mesures per evitar la corrupció política i reformes per fer la democràcia més participativa i no la partitocràcia actual, d’afrontar d’una vegada la necessitat de llistes obertes i d’un nou sistema electoral català. Ens calen polítics a l’alçada de la gravetat del moment.

Publicat al diari digital Delcamp.cat