La catarsi col·lectiva provocada pels casos Millet i Pretòria podria servir d’alguna cosa al nostre país. Després de gairebé tres dècades encallats en la redacció d’una llei electoral catalana pròpia, els partits polítics catalans semblen ara decidits a treballar seriosament per a la seva redacció. Dic sembla perquè no hem passat encara la fase de les bones paraules i les bones intencions. És una tasca complicada perquè els interessos de les grans formacions xoquen frontalment a causa del repartiment desigual dels seus vots pel territori i el desequilibri demogràfic de Catalunya.He sentit algunes declaracions d’intencions que m’agraden. El sistema alemany sembla que estigui agafant força com a referència i l’elecció d’un diputat per comarca o districte electoral –les comarques més poblades quedarien dividides en més d’un districte que escolliria el seu representant- combinada amb unes llistes tancades per circumscripció com fins ara pot ser un dels punts que generin consens. El sistema actual de llistes tandes i bloquejades provoca que la ciutadania d’una comarca no tingui un diputat de referència i aquesta nova llei electoral catalana podria acabar amb aquesta insuficiencia del sistema. Un altra història és explicar aquest nou sistema als votants.
Vivim en una partitocràcia amb aparells de partits potentíssims i el gran dubte que em sorgeix és si un hipotètic diputat escollit pels votants del Priorat seria capaç de trencar la disciplina de vot del seu partit posant per davant els interessos del seu territori en una votació al Parlament? O aquest diputat respondria a cop de xiulet a les directrius de a direcció nacional. Si és el segon cas, la nova llei electoral només seria un rentat d’imatge sense cap efecte real, però si és el primer cas milloraríem la qualitat del nostre sistema democràtic, apropant la política a la ciutadania amb veritables representants del territori, que negociarien a l’estil nord-americà per defensar els interessos dels seus representats.
Un tema apart i que fins ara no s’ha parlat gaire són les eleccions municipals. L’actual sistema aboca massa ajuntaments a mocions de censura, casos de transfuguisme, pactes inestables i situacions d’ingovernabiltat exagerades. L’exemple de Roda de Barà és paradigmàtica. Han fet una moció de censura, pateixen un cas de transfuguisme, pactes inestables i una ingovernabilitat actual, amanida amb presumptes irregularitats. Llistes obertes o almenys tancades però desbloquejades o elecció a doble volta de l’alcalde podrien ser solucions que cal estudiar sense presses. Però que no passin trenta anys! I les mesures per regenerar el nostre sistema democràtic han d’anar molt més enllà que una nova llei electoral catalana. Si fos així, ens quedaríem a la superfície i el que cal és arribar al fons del sistema.
Publicat a al diari digital Delcamp.cat
7 comentaris:
Jo crec que un cop passada la foguerada de la notícia i hàgim perdut la capacitat d'estorar-nos, això quedarà en res. Si més no canviaran alguna cosa perquè no canvii res. No veig els partits autoïmmolant-se pel bé de la democràcia. EL problema no és la desafecció dels ciutadans envers la política, si no la desafecció dels polítics envers la ciutadania.
Tothom hauria de tenir dret a vot? Plantejar aquesta pregunta sembla gairebé una blasfemia.
En una democràcia tots els ciutadans majors d'edat i que tinguin les seves facultats mentals prou madures per a ser reponsables dels seus actes haurien de tenir dret a votar. Ara bé, és el mateix el vot d'una persona amb un nivell cultural alt que el d'un analfabet o bé umn deficient mental?
Quantitativament sí, però qualitativament?
Mireu a Catalunya Informació tenen un programa anomenat "Hemicicle" que informa de l'activitat setmanal del Parlament, expliquen algun aspecte del seu funcionament, conten alguna que altre anècdota i entrevisten a un diputat.
Donat que les coses van com van tot això cap bé en uns vint minuts.
L'entrevista al diputat, anomenada "Te la paraula", consta d'un seguit de preguntes breus que, si fa no fa, sempre són les mateixes. A banda de les típiques ( Per què es dedica a la política?) o les que són de resposta obvia segons el partit en que militin (Quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?) hi ha algunes de cultura general, en concret demanen el resultat d'una arrel quadrada (No us penseu segons què!.
Demanen l'arrel quadrada de 25,o 49, o 81,..), i quin nivell tenen d'anglès i català (Del castellà no el demanen mai, suposo que donen per suposat que tothom el coneix a perfecció).
La pregunta d'arrel quadrada (nivell de primaria) hi ha poquíssims que la resolguin bé (ni tan sols líders de primera fila) Les excuses que posen són indignants (Ui, fa molt de temps d'això!, Jo era de lletres! , No em faci calcular ara!,....). També molts diuen que el seu anglès és molt baix o nul).
A la pregunta de nivell de català la majoria contesten que és bó). A més hi diuen amb una rialleta com si això fes molta gràcia.
Doncs a mi de gràcia em fa molt poca ¡ ¡. Gent d'aquest nivell és la que està encarregada de fer les lleis que han de regir el nostre País i han d'administrar o fiscalitzar el pressupost anual que surt dels nostres impostos. Si no saben fer una simple arrel quadrada sabran interpretar un balanç? Si no saben anglès, podrem donar-nos a conèixer al món? Jo no vaig estudiar català a l'escola. Durant anys he sentit aquesta afirmació com a justificació de la incapacitat de moltes persones –catalanes i catalanoparlants– d'expressar-se per escrit en la llengua del país. D'una banda, es fa palès que, exceptuant determinades professions molt lligades a l'àmbit públic, es pot viure perfectament en aquest País sense necessitat d'escriure correctament la llengua pròpia.
I convindria preguntar-se en quin altre País passaria això.
Les quatre regles i la regla de tres, amb això hom pot anar pel mon. Però....
Dos números negatius sumen igual que dues negacions afirmen. El càlcul és mecànica mentre la matemàtica es discurs, les equacions son raonament i el càlcul infinitesimal especulació, la trigonometria és mesura i l'àlgebra investigació.
Les ciències son tan exactes com inexacte és la seva aplicació, i arribada la publicació de xifres a mans d'homes de lletres de paper moll, l'operativa periodística és pura estupidesa.
O bé en forma matèmatica:
Sense la independència segur que mai no tindrem una llei electoral com cal. + Sense independència no hi pot haver autèntica regeneració. = Reagrupament.
Mentre no facin una llei electoral que prohibeixi la existéncia de partits polítics em sembla que las coses no cambiaran gaire. Ara, lo de la distribució territorial, mira que són torracollons!! I és molt fàcil.
Al Parlament hi ha 135 escons i a Catalunya uns 7 milions d'habitants, per tant toca grosso modo a diputat per cada 50000 habitants. A partir d'aquest mitja el que tenen que fer és repartir el territori en circumscripcions d'1 diputat, a l'entorn de 50 mil hab., i tenen que repartir-ho de tal manera que aplicant al nou model el vots de les últimes eleccions, el resultat en escons sigui el mateix, de manera que hi haurà a l'àrea metropolitana circumscripcions de 100mil i al Pirineu de 20mil.
Si volen, els en dissenyo l'algoritme.
Bon anàlisi!
El tema que em fa por d'un sistema semblant a l'americà és que allà si que l'aparell de partit és molt potent i els mecanismes perqué el seu congressman defensi els interessos de qui representa són només quants diners aporta a qui s'ha de defensar. En veritat el sistema no és dolent, peró sovint peca d'aixó, és polític de carrera qui més recapta, no qui de debó vol defensar els interessos del seu lloc, i només faltaria que aquí, amb el poc rodatge que tenim, s'adoptés un sistema semblant.
El que està clar és que la llei actual funciona a mitges, i que la pedra del toc pel consens seria veure com fem que Catalunya no acabi Diagonal enllà, com vol massa gent..Salut!
Per cert, ja pedales per Tarragona?
http://antonivera.blogspot.com
Això del Diputat de la Comarca també té components negatius, com que es carrega la proporcionalitat, per cada districe 1 representat, serà sempre el més votat, les minories no sortiran mai representades i en aquest trist pais la gent vota les sigles hagi qui hagi (veure Camps a València).
No estic gens d'acord amb carregar-se les minories, ni l'elecció de l'Alcalde a segona volta, perque torna a premiar únicament als partits majoritaris
Una nova llei electoral per a Catalunya és tema que genera un debat interessant, com veiem en els comentaris. Esperem que mo sigui una foguerada i que després d'un debat serè i mb participació d'experts Cataluya tingui una Llei electoral pròpia.
El diputat comarcal no deixaria fora les minories, ja que en la segona llista, la de circumscripcions més grans o una única -Catalunya- donaria opcions als partits minoritaris. Tot i que tamé poden aspirar al diputat comarcal si s'ho curra el candidat.
Publica un comentari a l'entrada