Suárez, el centre i Tarragona

Cada cop que mor un dels personatges que van protagonitzar la Transició espanyola ho aprofiten els defensors d’aquell procés per cantar-ne les virtuts i la seva exemplaritat a partir de la figura que desapareix. Si calen aquests exercicis periòdics potser no n’estan convençuts que tot es va fer tan bé i cal animar-se uns als altres amb aquesta particular modalitat de copets a l’esquena. Els últims anys s’ha fet amb Fraga, Carrillo i ara toca amb Adolfo Suárez, amb una lleugera variació i és que s’ha aprofitat una agonia de 48 hores per allargar-ho més en el temps.

Potser és perquè és tracta del qui va ostentar el màxim poder a l’Estat espanyol durant gairebé cinc anys, que va ser designat president de govern d’un estat dictatorial i en va sortir quan ja era un estat formalment democràtic, tot i que la Constitució s’havia redactat amb un exèrcit franquista amenaçant la tendre democràcia, cosa que va confirmar el cop d’estat del 23-F. O potser ha estat la seva família, que amb l’anunci d’una fi segura però amb uns dues de marge volia donar una darrera oportunitat a tots aquells que el van atacar sense pietat en la seva darrera època a la Moncloa i el van acabar fent plegar. Els seus i els adversaris. Un nou exercici d’hipocresia política en forma de panegírics, molts sincers, però alguns d’una impostura fastigosa, i una apropiació obscena de la seva figura per part dels qui el van repudiar fa tres dècades i actuen de forma diametralment diferent a com ho feia Suárez.

Per motius biològics, el Suárez que jo recordo és el del CDS, que durant la dècada dels vuitanta va voler lluitar sense massa èxit contra allò del “segones parts mai van ser bones”. El Suárez president del govern l’he conegut llegint i escoltant testimonis. Del maldestre polític que va afirmar que el català no servia per ensenyar física nuclear i que va legalitzat el Partit Comunista però no Esquerra Republicana el 1977 va evolucionar cap a un líder capaç d’aglutinar una majoria que li va permetre guanyar dos eleccions i hàbil en restaurar la Generalitat en la figura de Tarradellas i neutralitzar una majoria d’esquerres a Catalunya. Tot això ho va fer amb un partit de dretes que tenia el centre al seu nom i on hi cabia de tot. Però aquest artefacte polític va acabar girant-li l’esquena i va implosionar just abans de l’escombrada socialista dels 202 escons.

He aprofitat aquestes dies per repassar la seva biografia, especialment la seva trajectòria del Centro Democrático y Social, quan ja havia dimitit com a president del govern, i recordar el pes que va tenir la formació en aquella Espanya bipartita del PSOE y AP, fregant els dos milions de vots en algunes convocatòries electorals -les locals i les europees del 1987-. Però també reflexionar sobre el centre, una espai polític al qual gairebé tots els partits hi volen tendir, però on no hi ha gairebé res i només el carisma d’un expresident de govern que també va ser ministre franquista pot arribar a transformar-lo en una vintena de diputats, set eurodiputats i uns milers de regidors. Suárez va fer el primer viatge al centre, que més tard altres han volgut emular.

Aquests regidors del CDS van poden conformar majories de govern. Amb l’esquerra o la dreta? I aquí ve el gran problema, el que crea lluites intestines que acaben fent volar pels aires un partit com el CDS, que abans, però va aconseguir l’alcaldia de Madrid en la figura de Rodríguez Sahagún fent fora els socialistes. I també a Tarragona els dos regidors del CDS van tenir un paper transcendental en la història recent de la ciutat, pactant amb CiU i PP per desallotjar el PSC de Josep Maria Recasens del poder en la històrica moció de censura de la qual aquest any se’n compleix un quart de segle, provocant divuit anys d’alcaldia convergent. És el Suárez crepuscular i la seva herència en la política tarragonina.

Article publicat al setmanari Notícies TGN