Els candidats de la demarcació de Tarragona en el 2.0

Els caps de llista de la circumscripció de Tarragona a les eleccions del 25-N també utilitzen les xarxes socials per fer campanya i intentar fer arribar els seus missatges a la ciutadania. Uns més que altres. El candidat de CiU, Albert Batet, és qui ha fet una aposta més important pel 2.0, amb presència a un gran nombre de xarxes socials i amb un veritable pla de social media, articulat al voltant de la pàgina web www.albertbatet.cat.

Batet el trobem a Twitter, Facebook, Flickr, Youtube i, fins i tot, a Instagram. A Twitter promou l’etiqueta (hashtag) #fempinya, amb clares reminiscències vallenques, i a Facebook ha migrat cap a una pàgina de fans deixant enrere el perfil personal amb l’objectiu de poder tenir més de 5.000 seguidors. A www.albertbatet.cat trobem totes les novetats del candidat convergent a les xarxes socials i el dia a dia de la campanya.

El número u socialista, Xavier Sabaté, va ser, a finals dels noranta, el segon diputat al Congrés espanyol a disposar de pàgina web i també va ser un dels primers polítics tarragonins a entrar a les xarxes socials. Potser per això Sabaté supera amb més de 600 seguidors Batet a Twitter. Manté un perfil personal a Facebook amb més de 4.500 seguidors, a poca distància del seu homòleg convergent. Hi podem veure imatges de candidat en campanya combinades amb altres de personals. L’adreça del bloc que trobem a Twitter encara enllaça amb el bloc antic de Sabaté i has de clicar a l’enllaç per anar al nou, que l’actualitza setmanalment.

El cap de llista del Partit Popular, Rafael Luna, disposa de perfil a Facebook i Twitter, però amb uns números molt per darrere dels de Batet i Sabaté. Semblants els té la candidata d’ICV-EUiA, Hortènsia Grau, però, tot i que és molt activa a Twitter –815 piulades de Grau per 213 de Luna-–, la cap de llista ecosocialista només disposa d’unes desenes més de seguidors que el popular (657 per 629). Josep Andreu (ERC) encara té uns números més baixos, tot i una pujada destacada d’activitat 2.0 aquest darrer cap de setmana passat –ja té 300 seguidors a Twitter– i se li nota poca afició a les xarxes socials. A través dels seu comentaris i posts, molt impersonals però, van fent un seguiment de la campanya.

Entre les forces extraparlamentàries a Tarragona destaca el cap de llista de la CUP, Jordi Martí. Disposa des de ja fa anys d’un bloc, Prendre la paraula, i actualment el té molt actiu, amb més d’un post diari i on sovint penja vídeos. A Facebook, Martí acumula més de 2.700 amics, i a Twitter va entrar després de ser nomenat candidat –només ha piulat una trentena de vegades– i frega els 400 seguidors. El candidat de Solidaritat, Albert Pereira disposa de la meitat d’amics a Facebook –gairebé 1.400– i poc més de 200 seguidors a Twitter.

Albert Batet és qui cuida més la marca personal amb una fotografia unificada a totes les xarxes. Sabaté i Martí tenen la mateixa imatge a l’avatar de Facebook i de Twitter, però en els blocs varien la foto. Trobem altres candidats que el tenen diferent a cada xarxa social, com Rafael Luna, Hortènsia Grau, Josep Andreu i Albert Pereira, sovint amb imatges de mig cos o cos gairebé sencer, o sense somriure, poc recomanades pels experts en social media. En les imatges de la cronologia de Facebook trobem candidats corporatius com Batet, Luna i Pereira o d’altres que opten per fotografies de paisatges com Sabaté i Grau, una vinyeta de còmic –Martí– o per deixar-la en blanc –Andreu–. Podem concloure, doncs, que en aquests moments un hipotètic podi 2.0 dels candidats del 25-N a la demarcació el formen Albert Batet (CiU), Xavier Sabaté (PSC) i Jordi Martí (CUP).

Publicat al setmanari Notícies TGN

L’Huracà Sandy: la tormenta perfecta d’Obama

Encara no havia escrit res en el meu bloc de les eleccions americanes i això que sempre les segueixo amb interès, des que el 1996 vaig fer un treball de la carrera del desigual duel Clinton-Dole. Ens trobem a pocs dies d’una nova votació per la reelecció d’un president demòcrata i tot i que el resultat no està tan cantat com la derrota del vell senador republicà davant del carisma indiscutible de Bill Clinton, Barack Obama sembla haver agafat un avantatge definitiu davant de Mitt Romney gràcies a un fenòmen metereològic tan inesperat com devastador pel país i per les aspiracions republicanes de tornar a la Casa Blanca: l’Huracà Sandy.

No és el primer cop que passa. Fa deu anys Alemanya va patir unes dramàtiques inundacions i un canceller socialdemòcrata en caiguda lliure, Gerhard Schroeder, es va calçar les katiuskes i va trepitjar les zones inundades. Va acostar-se als ciutadans afectats i les enquestes van capgirar-se. La imatge del canceller amb les botes d'aigua va ser el cop de gràcia al demòcratacristià Stoiber. Una victòria mínima pel candidat socialdemòcrata, que va aguantar quatre anys més fins a l’arribada de Merkel. Obama sembla haver-se inspirat en Schroeder i ha aprofitat l’Huracà Sandy per noquejar Mitt Romney.

El candidat republicà s’havia cregut que podia guanyar Obama després de la victòria en el primer debat, però els altres dos s’han decantat pel bàndol demòcrata i ara només faltava un huracà que ha provocat la desaparició mediàtica de Romney i la multiplicació de les aparicions d’Obama, exercint de president. El president i candidat a la reeleccio ha après la lliçó de Bush i l'Huracà Katrina i qui sap si amb els seus spins doctors ha recordat la imatge d’Schroeder amb les katiuskes i el seu triomf del 2002. L’Huracà Sandy ha estat la tormenta perfecta d’Obama i possiblement enterrarà les esperances ja a la baixa de Romney. La resposta definitiva, com sempre, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre.

I ara es presenta la CUP!

En la meva darrera columna en aquest periòdic analitzava el fracàs de la cimera per aconseguir una candidatura independentista unitària a les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Els personalismes van fer naufragar la hipotètica coalició i es va generar una decepció important en aquest espai ideològic. Un dels possibles integrants d’aquesta coalició, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que fins ara només ha concorregut als comicis locals, ha decidit fer un pas endavant i presentar-se per primer cop a les eleccions al Parlament.

Diverses veus han criticat aquesta decisió al·legant que la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres encara divideix més el vot independentista. La millor decisió en el pitjor moment? La CUP porta fent una feina molt intensa des de fa anys i els ha donat uns resultats gens menyspreables a nivell local. Des de l’any passat tenen un regidor a Reus i m’atreveixo a dir que el 2015 en David Vidal ja no estarà sol al ple de la capital del Baix Camp. A Valls han passat d’un a tres regidors, els mateixos que el PSC. Són dos exemples que el treball assembleari es pot traduir en bons resultats electorals. Però hem de tenir en compte altres poblacions on han quedat lluny d’obtenir representació, com és el cas de la ciutat de Tarragona.

Unes eleccions nacionals són diferents i molts dubtes planen sobre les possibilitats que la CUP estigui el proper 25-N al Parlament de Catalunya. La recollida d’avals ha estat un cop de puny sobre la taula. Han superat amb escreix el nombre necessari de signatures per presentar-se als comicis. A la demarcació de Tarragona han triplicat el mínim exigit. La candidatura liderada per Jordi Martí ha ofert una magnífica carta de presentació. Però el camí encara és llarg i costerut.

Pot tenir la CUP un diputat per Tarragona? Tot indica que és molt difícil, però no impossible. Necessiten encara uns quants milers de vots més enllà del que van aconseguir en les darreres eleccions municipals. Cal tenir en compte que en molts municipis la CUP no es va presentar el 2011 i arreplegaran nous vots. La mobilització de sectors de població que fins ara no trobaven la seva opció en les eleccions al Parlament és un altre punt a favor. Però sobretot juga al seu favor aquesta il·lusió que han generat, amb una militància molt activa i una estratègia molt intensa en les xarxes socials, conscients de quin és el seu electorat i les dificultats de poder treure el cap en els mitjans de comunicació tradicionals. Sinó hi arriben, tota aquesta feina podria afavorir opcions polítiques que estan a les antípodes de l’esquerra independentista. I és que la Llei d’Hondt és diabòlicament capriciosa.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN 

Ana Marín: la primera regidora torrenca

Torredembarra va haver d’esperar fins l’any 1999 per veure una regidora asseguda al ple municipal. Dues dècades de democràcia amb una política local protagonitzada només per homes. Ana Marín, cap de llista del Partit Popular, en va ser la primera regidora. Va viure vuit anys molt intensos en el Dragon Khan de la política torrenca, passant per govern i oposició, veient caure dos alcaldes i alternant-ho tot amb la seva feina, la de comercial del Diari de la Torre, el degà de la premsa local del municipi.


Ana Marín Ceballos va néixer a Tarragona, on ara està el Corte Inglés. Llavors hi havien les Cases dels Mestres. El seu pare ho era, de mestre. L’Ana ha treballat sempre, des de ben jove, com a comercial, en diferents sectors, i ho ha combinat amb la vida familiar. Només va deixar de treballar quan els fills eren molt petits. Després hi va tornar, fins fa un any i escaig, quan es va jubilar.

Marín va conèixer Torredembarra recorrent els seus carrers i els seus comerços com a comercial del setmanari Claxon. Hi va haver un moment que es van adonar que passava més hores al municipi torrenc que a Tarragona, on hi vivia. Anava a la perruqueria a Torredembarra. Comprava al mercat a Torredembarra. Passejava per Torredembarra. I ella i el seu marit van decidir buscar un pis a la localitat. Quan el van trobar, al Passeig de la Sort, van venir-hi a viure. Van arribar a la nova llar el 1991, just la nit que s’acabava de signar el pacte pentapartit que desplaçava Celestí Salort de l’alcaldia de Torredembarra, tot i ser el candidat més votat en aquelles històriques eleccions. Ella, militant del PP de Tarragona, ja estava informada d’aquest canvi polític tan trascendental pel municipi.

L’Ana i el seu marit, l’Antoni Vilà, van engegar llavors el Torredembarra al Moment, una publicació mensual impulsada pel Grup Claxon i dedicada íntegrament a un poble que anava esdevenint ciutat. La primera pedra i la inauguració del port, el récord Guiness de la senyera o la contrucció de la depuradora municipal són algunes de les grans notícies d’aquella època. Després d’unes mesos a la cadena de publicacions Arreu, l’estiu de 1997 naixia el Diari de la Torre, una publicació impulsada pel tàndem Vila-Marín, aquest cop sense cap gran grup de comunicació darrera. D’històries i anècdotes en poden explicar moltes, incloent intents de segrest de la publicació des de l’alcaldia. O també aturar unes hores la impressió per incloure una esquela gratuïta d’un familiar d’un bon amic. Dues cares de la mateixa moneda. L’Ana enumera tres claus perquè una publicació gratuïta local tingui èxit: que es reparteixi bé, ser al carrer el dia que el lector l’espera i la veracitat de les notícies. Apuntat queda.

El 1999 és un any de canvi en la vida de l’Ana Marín. Vinculada des de feia molts anys al PP, de l’època de Manuel Fraga liderant Alianza Popular, quan va arribar a Torredembarra va començar a militar a l’agrupació torrenca i en les eleccions del 1995 ja va ocupar el tercer lloc de la llista popular. Quatre anys després va ser escollida candidata a l’alcaldia i es va convertir en la primera regidora de la història de Torredembarra i membre del govern al costat dels sis regidors de CiU. Va assumir la regidoria de Sanitat i assenyala que va ser una experiència dura en un govern on estava molt sola. El pacte va durar menys d’un any i poc després que Marín abandonés el govern, Santiago Segalà va presentar la dimissió com alcalde i el número dos convergent, Miquel Àngel Lecha, va ser escollit nou alcalde. Aquells van ser dies molt intensos, de fortes pressions i va decidir marxar uns dies al seu refugi pirinenc per allunyar-se de la voràgine política torrenca. Amb Lecha de batlle, ella va restar a l’oposició i van ser ERC i PSC els nous socis convergents.

Tres anys després va tornar a ser cap de llista popular i després d’unes intenses negociacions es va incorporar al govern en un pentapartit (CiU, PP, GIT, ADMC i VUT) que tampoc no va durar. Marín explica que l’ambient en aquell executiu es va tornar irrespirable per l’enfrontament de dos dels seus membres i va acabar explotant. Ella va tornar a l’oposició, fins que el 2007 va deixar la política activa tot i continuar com a militant de base. Continua creient en el PP i està convençuda que ens traurà de la greu crisi econòmica actual. D’aquell segon pas del govern en guarda bon record de quan va estar al capdavant del Patronat Municipal de Turisme i del bon equip que va formar amb els tècnics de l’àrea, impulsant activitats com la Diada del Bull.

Com es compagina la política i una feina com la de comercial d’un periòdic local? La recepta d’Ana Marín era repartir la jornada. Pel matí es dedicava a l’Ajuntament i a la tarda, al diari, excepte quan tenia un ple. Parlant amb l’Ana, queda clar que enyora més trepitjar el carrer i anar pels comerços de Torredembarra buscant i renovant la publicitat del Diari de la Torre que els plens municipals i la vida política. Afirma que pesen més els bons records que els dolents i que ha fet molts més amics que enemics. La cirereta del pastís ha estat aconseguir la continuïtat del Diari de la Torre després de la seva jubilació i la del seu marit. Reconeix que ara l’espera més que abans cada número de la publicació de la premsa local torrenca. I disfruta de la merescuda jubilació entre Torredembarra i el Pirineu, sense les obligacions del Diari de la Torre i la política local.

Publicat al número d'octubre del Diari de la Torre

Posant Altafulla en el mapa 2.0

El dijous 18 d’octubre l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla va acollir la I Jornada de Comunicació Local 2.0, organitzada per l'Ajuntament d'Altafulla i Altafulla Ràdio. Vaig estar molt implicat en l’organització, amb un treball de diversos mesos amb molta intensitat les darreres setmanes i en acabar la jornada no pots evitar una sensació de satisfacció i orgull per l’èxit aconseguit, compartit amb diverses persones que ja fa uns mesos van creure en un esdeveniment d’aquest tipus. No va ser un acte de masses, però si un petit fòrum de debat i ampliació de coneixements molt interessant per on hi van passar una cinquantena de persones, amb un gran impacte en les xarxes socials, com ho demostra que va ser Trending Topic a Twitter amb l'etiqueta #comlocAltafulla a la demarcació de Tarragona. Aquest post al bloc de Gecofor ens ofereix dades.

Les xarxes socials han entrat a la nostra vida sense que gairebé ho notéssim. Facebook, Twitter, Youtube, Instagram… ofereixen moltes oportunitats també a les administracions locals, però també perills, com va quedar molt reflectit en algunes intervencions. Les ponències d’en Saül Gordillo i en Pau Canaleta van dibuixar la situació actual i van oferir solucions als gestors de xarxes socials d’administracions i entitats. Tècnics municipals i polítics van parlar en primera persona de les seves experiències. Vam acabar a les sis de la tarda després de vuit hores molt intenses, inclòs un dinar de treball que va servir per fer networking.

Sembla que la jornada tindrà continuïtat. Altafulla és un municipi que ha apostat amb força per les xarxes socials, més que localitats properes més grans. Ha patit també aquests perills que poden provocar les xarxes i que fan qüestionar els límits de la llibertat d’expressió. Queda molt a debatre. El que està clar és que la I Jornada de Comunicació Local 2.0 ha posat Altafulla en el mapa de les xarxes socials.

Sobre el Bestiari i altres animals

Molta polèmica al voltant del darrer capítol del programa de Televisió de Catalunya Bestiari il·lustrat. Allau de crítiques i molt oportunisme de voltors que esperen pacientment per atacar a la més mínima que vegin el que ells ensumen com a carronya. Vaig veure el programa en directe i m’ho vaig passar molt bé. En Jair Domínguez el segueixo des de fa temps en altres programes i el seu humor es tan estripat com intel·ligent. Has de situar-te a la seva longitud d’ona i disfrutar del talent d’aquest guionista i escriptor. Però hi ha gent que és incapaç de realitzar aquest exercici i entendre perquè es passeja per Portbou amb un rifle a les mans es dispara amb salsa de tomàquet a una diana amb la cara del rei espanyol o en Fèlix Millet.

Servidor també es incapaç de situar-se en la longitud d’ona per comprendre com es poden emetre un espectacle tan salvatge com els toros o pornografia sentimental com la de Sálvame. Però aquesta puta merda –petit homenatge a en Jair- ho emeten en horari infantil. El Bestiari il·lustrat es veu a les onze i escaig de la nit en una cadena minoritària com és el 33. I a ningú l’obliguen a veure-ho. Així doncs, que no se l’agafin amb paper de fumar.

La sensació personal és que continuem igual com els noaranta, quan també el programa Persones Humanes va ser censurat. Bé...censurat? Aquí podeu recuperar un dels grans moments de Quim Monzó parlant de la monarquia. Com també podeu disfrutar del Bestiari dedicat a Jair Domínguez. Qui ha pagat tota aquesta història ha estat la directora del programa, Mai Balaguer, que ha presentat la dimissió. Estem al segle XXI i amb l’eclosió de les noves tecnologies de la comunicació cada cop és més complicat aplicar la censura, tot i que certs ministres i dirigents els encantaria tornar a ser servir les tisores de la censura prèvia.

L’eterna divisió de l’independentisme

Hi havia moltes esperances dipositades en la cimera independentista de dijous passat a Barcelona perquè en sortís una candidatura unitària. No hi va haver acord i la decepció va ser molt gran. Els personalismes i les aspiracions de cadirot al Parlament van passar per davant de la creació d’un pol independentista amb aspiracions serioses d’esdevenir la segona força a la cambra catalana el proper 25 de novembre.

Més vergonyós encara va ser l’espectacle posterior d’alguns dels dirigents dels partits de la cimera, fent anar el ventilador i escampant merda per tot arreu cinc minuts després del final de la fallida trobada. Tot aquest procés fallit només genera decepció en desenes de milers de votants que havien vist amb il·lusió una gran coalició independentista que hauria pogut fer de contrapès i complement d’una Convergència i Unió cada cop més hegemònica en el mapa polític català.

Esquerra Republicana i Solidaritat Catalana aniran cada una per la seva banda a les eleccions del 25-N i la Llei d’Hondt, que sempre castiga sense pietat les divisions, farà la resta. Ja veurem si Reagrupament o Democràcia Catalana acaben pujant a algun dels dos barcos. No queda massa temps. La manca de temps ha estat precisament una de les raons exhibides per justificar el fracàs d’aquest procés de confluència. He sentit argumentacions de les dues bandes per justificar la desunió. Ho sento, però no em valen. Porten posades les llums curtes quan haurien de portar les llargues, les adequades en un moment històric com el que estem vivint.

En l’independetisme català hi ha un caïnisme que sempre m’ha preocupat. Les escissions d’Esquerra Republicana ja formen part de l’imaginari col·lectiu català i hi ha unes animadversions que freguen la mesquinesa. Un exemple proper. Per què a Tarragona Esquerra no té representació actualment al ple municipal? On van anar a parar les dècimes de vots que li falten? Doncs a una candidatura liderada per un antic cap de llista que va sortir malament de la formació republicana. La venjança és un plat que es menja fred, però una estona de satisfacció personal fa mal a les il·lusions de milers de persones. Apaguem les llums curtes i engeguem les llargues per intentar adonar-nos de la magnitud del moment històric actual.

Publicat al setmanari Notícies TGN

Josep Maria Sòria: deu anys a l’àgora torrenca

Tenir un bar a la plaça de la Font és disposar d’una talaia privilegiada per prendre el pols a Torredembarra. Aquest és el cas d’en Josep Maria Sòria, que ja fa una dècada que regenta el bar El Sabó, un establiment hereu del que va ser el centre neuràlgic de les esquerres al municipi torrenc, i que està situat just al damunt d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Com a bon propietari de bar, en Josep Maria és notari de l’actualitat que transcorre per la principal àgora de Torredembarra i també un acumulador de petits secrets.
En Josep Maria Sòria Jané és un els nous torrencs, els que no van néixer a la Torre, aquells que ja són majoria en un municipi que en vint anys ha doblat la seva població. Aquests són els anys que aquest barceloní nascut el 1949 a Barcelona fa que viu a Torredembarra. Va descobrir aquest poble que s’estava convertint en ciutat venint cap de setmana si cap de setmana també a casa d’uns amics. A principis dels noranta va decidir venir a viure amb la seva família a Torredembarra. Ara, quan arriba la nit, comença a pensar en plegar, però en els seus primers anys al municipi, a aquesta hora just li començava la feina.

Sòria va ser dels qui va veure néixer el Port de Torredembarra des de dins, treballant a un dels establiments de referència: el Roquer del Port, després El Divino. Formava part de la societat que va crear aquest establiment on molts joves del poble i del Baix Gaià vivien la nit aquells anys noranta. De forma molt més saludable que actualment, assenyala. Baralles n’hi havia, producte de la barreja d’alcohol, festa i hormones disparades. Però en aquella època el nivell de delinqüència no era l’actual.

La societat que explotava El Divino es va desfer i en Josep Maria va decidir un canvi radical, passar de la nit al dia i agafar El Sabó, el bar que no feia massa anys que havia obert a la plaça de la Font. En una dècada ha viscut moments bons i difícils en aquest establiment emblemàtic del municipi. Les obres de peatonalització dels anys 2007 i 2008 van ser un moment molt complicat, amb una baixada mot sensible de l’activitat. Tot i que les considera absolutament necessàries i que han fet progressar l’eix comercial municipi, Sòria considera que les obres s’haurien pogut planificar d’una altra manera i fer menys mal a uns establiments comercials que gairebé van encadenar-ho amb la crisi econòmica global. El moment actual també és dramàtic i darrera la barra d’un bar li permet conèixer de ben aprop tota mena de situacions, que més d’un dia et poden deixar una mica tocat.

En Josep Maria també s’ha implicat en el teixit associatiu del municipi. Ha estat vicepresident de l’Associació d’Empresaris del Port, membre dos cops de la junta de la UCEP i del Patronat Municipal de Turisme. També va ser delegat de la secció d’aeròbic de la UDT, quan la seva filla practicava aquest esport. Recorda com van augmentar molt l’activitat d’aquest esport a les instal•lacions de l’antiga fàbrica de la Laik. També va conèixer les interioritats de la principal activitat esportiva del municipi.

Sòria considera que a Torredembarra hi ha una qualitat de vida molt bona i és un lloc ideal per viure-hi però afirma que el municipi no ha evolucionat els darrers anys, tal com si ho han fet altres localitats. Amb l’objectiu de posar el seu gra de sorra en aquest progrés ha entrat en política, en la política de base, militant primer a Esquerra Republicana i després a Convergència i Unió. No ha aspirat a ocupar cap càrrec públic i menys a cobrar de la política sinó a col·laborar amb aquestes formacions en la definició d’actuacions i propostes en els sectors que ell coneix.

En Josep Maria Sòria continuarà al capdavant del Sabó, prenent el pols al dia a dia de Torredembarra, un municipi que estima perquè l’ha acollit i hi ha trobat una gran qualitat de vida. Encara estima més moltes de les persones que dia si dia també passen pel Sabó i amb qui ha teixit uns vincles molt forts. I sempre quedarà a disposició de si els que regeixen els destins del municipi volen conèixer de primera mà l’opinió de persones com ell, que estan en contacte cada dia amb desenes de torrencs i torrenques i que són acumuladors de saviesa popular.

Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

Catalans: jueus i alemanys

Reconec que tinc el vici de llegir a la xarxa social Twitter les piulades més anticatalanes que s’hi escriuen. Fins i tot miro la biografia dels responsables d’aquests comentaris. Hi ha de tot. Alguns evidencien un nivell intel·lectual molt baix a l’hora de presentar-se a ells mateixos en dues o tres línies, però altres sembla que estiguin més preparats o amb una visió suposadament més oberta del món la vida. El denominador comú és, però, un odi visceral, primari, sovint assassí i, cada cop més, genocida als catalans i a Catalunya. Si en lloc de catalans hi posem negres, dones o jueus potser la Fiscalia espanyola hauria actuat, però com que hi posa catalans, impunitat total.

No ens trobem davant de pensaments anecdòtics i residuals. Més enllà de l’Ebre està quallant aquest odi irracional contra els catalans. És l’odi a la diferència. Com deia aquest cap de setmana l’escriptor Albert Sánchez Piñol en un article, els castellans necessiten un enemic interior des que el 1492 van ser expulsats els jueus de la Península. Els catalans som des de llavors els jueus de l’Estat espanyol. Rellegiu Quevedo, per exemple I ho continuem sent. Els Quevedos ara estan als púlpits de diaris, ràdios i televisions. S’inventen un imaginari fals al voltant del poble català i cada cop més centenars de milers de ciutadans espanyols s’ho creuen. Potser les calúmnies flagrants sobre la marginació de la llengua castellana a Catalunya en són l’exemple més paradigmàtic. I llavors vénen els comentaris criminals a les xarxes socials.

Sí, llegint aquestes piulades a Twitter em sento com es devia sentir un jueu a l’Alemanya nazi durant els anys trenta. Em direu exagerat. Potser sí, però com que veig que les instàncies judicials no actuen quan algú m’amenaça a mi i els meus compatriotes amb tortures vàries, una mort lenta i dolorosa o l’explosió d’una bomba nuclear, tinc aquesta sensació. Però altres cops em sento alemany, com un alemany a la Unió Europea. Amb els nostres diners, aportats (espoliats) des de fa dècades en nom d’una mal entesa solidaritat, ciutadans de territoris de la península com Extremadura tenen més serveis i inversions que nosaltres. I, a més, treuen pit i es fan els fatxendes, a l’estil Monago, com ho feia Zapatero dient que l’Estat espanyol estava a punt de jugar la Champions europea quan uns anys després està a un pas de Segona Divisió.

“La ignorància és molt atrevida”, diu la saviesa popular. És molt fàcil que les mentides quallin i acabin sent veritat quan es repeteixen centenars de vegades. Ho va inventar el ministre de la propaganda de l’Alemanya nazi Joseph Goebbels. Sentirem moltes mentides els propers temps al voltant de la independència de Catalunya. Poc menys que les set plagues d’Egipte, d’una apocalipsi total que caurà al damunt d’una Catalunya lliure, deslligada de l’Estat espanyol. Tenen molts mitjans de comunicació i molts altaveus per expandir aquest missatge. És l’estratègia de la por, basada en falsedats. I jo continuaré sentint-me alguns dies jueu i altres, alemany. L’esquizofrènia diària de ser català.

Publicat al setmanari Notícies TGN

De l’Incerta glòria a la Invasió subtil, passant per Tísner

Aquest any se celebra el centenari del naixement de tres grans escriptors catalans: Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener 'Tísner'. Tenen molts punts en comú, com és que els va marcar una guerra  on hi van participar lluitant-hi a les trinxeres. També ho són l’exili o el seu compromís insubornable amb Catalunya. Aquesta triple efemèride és una excusa ideal per descobrir o revisitar aquests genials escriptors catalans.

Aquest estiu he llegit l’Incerta glòria de Joan Sales. Me m’havien regalat fa uns quants Sant Jordi i el tenia pendent. He disfrutat molt aquest estiu amb la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. Set-centes pàgines que et donen una visió molt clara del que va ser la Guerra Civil per a Catalunya i que desenmascara molts impostors. Estic esperant amb impaciència el documental que el bon amic Francesc Canosa, l’explicador d’històries de #Lleidapower, està preparant. I seguiré els seus consells per aprofundir en aquest gran de les lletres catalanes.

De Pere Calders en recordo haver llegir Invasió subtil i altres contes ja a EGB i quedar meravellat per aquell xinès tan especial protagonista del conte que dóna nom al llibre. A segon de BUP vam representar fragments d’Antaviana en una obra de teatre que va omplir fins a dalt de tot ‘La Caixeta’ de Torredembarra, ara Cal Maiam. Servidor va fer del nen que badava amb aquesta paraula tan estranya o del lampista que buscava la caixa d’eines per aquell jardí surrealista. M’han vingut ganes d’aprofundir en l’obra del contista de referència del nostre país.

De Tísner no he llegit res. Haurem de solucionar-ho oi? Si que recordo ha deu fer més de dues dècades la col·laboració que feina al concurs presentat per en Salvador Alsius que es deia La caxa sàvia. L’ull tapat, aquella veu rogallosa combinada amb una afabilitat sincera. Avui llegia una beu biografia seva i n’impressiona el seu polifacetisme. Escriptor, escenògraf, autor de mots encreuats… i molt més.

La independència passa per Brusel·les, Berlín, Washington…

Tornant de la històrica manifestació a favor de la independència de Catalunya d’aquest 11 de setembre de 2012 a Barcelona vaig escoltar una estona un parell de tertúlies d’emissores de ràdio espanyoles. La conclusió és que els saberuts tertulians de les Espanyes no han entès res. Continuen enarborant la Constitució espanyola com si fos un text sagrat i, per l’altra banda, situen el sentiment independentisme català a una simple aspiració de més poder econòmic. Repeteixo: no han entès res.

Per tant, me n’alegro encara més d’una de les fites aconseguides amb aquesta mobilització massiva: la internacionalització del conflicte existent entre Catalunya i l’Estat espanyol. Les imatges del centre de Barcelona col·lapsat per centenars de milers de manifestants han arribat a través dels mitjans de comunicació internacional a les principals cancelleries europees i també a Washington. És aquí on el govern català i tots i totes els qui aspirem que Catalunya en pocs anys pugui ser un nou estat d’Europa i del món hem de centrar una part important dels nostres esforços.

Amb Madrid no hi ha res a fer. Tenen aquest singular concepte de la democràcia basat en una Constitució que converteixen l’Estat espanyol en una mena de mandat diví inamovible. Des del govern espanyol segueixen dient que de pacte fiscal res de res i que hem de sortir junts de la crisi. Passat per la traductora, vol dir que l’espoli fiscal ha de durar pels segles els segles. Bàsicament perquè aquest és un dels pilars en què se sustenta l’Estat espanyol: exprimir la mamella catalana. El simple plantejament de la independència és tant pel PP com el PSOE és invocar el dimoni.

La independència de Catalunya passa per Brusel·les, per Berlín, per Londres, per Wahington. En aquests països n’entenen més de democràcia i per damunt de la Constitució espanyola hi ha el dret internacional. La independència l’haurem d’aconseguir mirant cap Europa i els Estats Units, proclamant la independència al nostre Parlament, convocant i guanyant un referèndum i negociant amb l’Estat espanyol quan ja siguem independents. Però abans tenim molt feina a fer i aquesta feina tan discreta com constant s’ha de fer fora de les fronteres de l’Estat Espanyol.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Sociovergència a la tarragonina

Aquests dies sonen fort els tambors de la sociovergència a la plaça de la Font. Allò que era un tam-tam llunyà s’està convertint en un so semblant al dels timbals de Calanda, que podria aturar-se amb un desenllaç passada Santa Tecla. A la cuina dels dos partits fa mesos que s’està coent un pacte entre el PSC i CiU, que pot ser difícilment digerible per alguns sectors de les formacions i que més d’un no veu clar perquè les seves conseqüències aniran més enllà de l’actual mandat i afectaran sensiblement el futur dels dos partits així com el mapa polític de la ciutat durant la propera dècada.

Tarragona ja ha viscut una sociovergència. Bé, més aviat a l’inrevés, amb Convergència i Unió com a partit majoritari i el Partit Socialista com a soci minoritari del pacte. Va ser durant una part del mandat 1995-1999. Després d’aquest govern conjunt, CiU, amb Joan Miquel Nadal al capdavant, encara va guanyar dues eleccions municipals més i fins al 2007 el PSC no va aconseguir l’alcaldia, després de canviar dos cops de candidat. És potser aquesta la principal por dels convergents. Sense un lideratge consolidat, poden quedar diluïts entre un alcalde socialista reforçat i un cap de l’oposició, el popular Alejandro Fernández, més crescut i combatiu que mai. CiU es pot trobar el 2015 sense capacitat de visualitzar una alternativa clara de govern, amb algun regidor menys i amb la possibilitat de pactar un altre cop amb el PP, però no amb l’empat a regidors actual sinó com a força minoritària. O encara en un escenari pitjor: a l’oposició davant d’un pacte de les esquerres.

Exemples propers de sociovergència han tingut uns resultats demolidors pel soci minoritari. Valls n’és un exemple a tenir en compte. El 2008, CiU, amb deu regidors, i el PSC, amb set, van signar un pacte de govern. Tres anys i mig després, CiU disposa tres edils més, una majoria absoluta folgada i un alcalde consolidat a la ciutat i com un dels barons del territori, mentre que el PSC ha quedat amb només tres representants al ple vallenc, els mateixos que la CUP, i han hagut de buscar una nova candidata amb la perspectiva d’una llarga travessa del desert.

Cada cas és diferent, però a l’hora de signar un pacte com un acord de govern entre PSC i CiU a Tarragona s’han d’avaluar molt les conseqüències. Un pacte com el que es planteja a Tarragona pot ser pa per avui i gana per demà. Tocar poder durant tres anys i quedar condemnat a ser una força secundària en el consistori durant una dècada. Bé que ho sap l’actual president local del PSC, un dels principals actors del pacte sociovergent dels noranta. Potser el que veu Burgasé és el tancament del cercle començat a traçar ja fa més d’una dècada i mitja. Falta que CiU vulgui jugar a aquest joc tan perillós. Però com que les estadístiques estan per trencar-les…

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Tornen els toros a la televisió pública: anem enrera!

Aquest dimecres 5 de setembre tornen els toros a la Televisió Espanyola. Els telespectadors que connectin la televisió pública espanyola a partir de les sis de la tarda podran “disfrutar” de la Feria de Valladolid. Feia sis anys que Televisió Espanyola no oferia toros en directe i es conformava amb programar a La 2 l’incombustible programa Tendido Cero. Però tornem enerera. Que és noti que el PP torna a manar! Els seus ministres mai falten a les places a contemplar aquest acte evident de barbarie. Ells en diuen fiesta nacional. Ja està tot dit!

Els toros sempre m’han semblat un els exemples més paradigmàtics de la distància abismal que hi ha encara entre l’Estat Espanyol amb el món civilitzat. Ja és greu que milers de persones gaudeixin veient patir un animal en una lluita desigual contra l’home, que sempre juga amb avantatge, però resulta inconcebible que també s’emeti per televisió i els nens i nens ho puguin veure des de casa.

Els toros em recorden aquelles tardes dels anys vuitanta, quan només hi havia dos canals o com a molt tres i un emetia aquest espectacle que ja llavors em creava molta repulsió. Tres dècades després estem igual. Una altra raó per desenganxar-se d’aquest tren sense rumb que és l’Estat Espanyol. Tenim pressa, cada cop més pressa!

No és una serp d’estiu

Obrim el meló de la zona verda enmig de l’estiu i per Santa Tecla el tema ja estarà mort. Això és el que devien pensar des del govern de Tarragona quan van anunciar el juliol passat que volen pintar tota la ciutat de colors i que abans de final d’any tothom pagarà si vol aparcar al carrer al centre –i no tan centre- de la ciutat. Calculaven que la gent es queixaria perquè quan els toquen la butxaca sempre ho fan, però la tempesta escamparia aviat i podrien comptar amb uns quants centenars més de milers d’euros a les arques municipals.

Han errat en els càlculs. Del tot. Han tocat el moll de l’òs i el que pensaven que seria una serp d’estiu s’ha convertit en el principal problema de Ballesteros i un conflicte que pot allargar-se tot el mandat i li està fent perdre popularitat a passes gegantines. La lluna de mel entre l’alcalde i la ciutadania s’ha acabat. La regidora de Mobilitat, Begoña Floria, ha intentat acaparar tota l’atenció sobre el tema, exercint d’escudera fidel, que para els cops amb l’escut i contraataca amb fermesa merkeliana. Però l’alcalde és l’alcalde i Ballesteros ja no és el del 2007, el que eliminava 500 zones blaves complint una promesa electoral, sinó el que es treu del barret un nou maldecap pels soferts tarragonins i tarragonines. I, de retruc, per a molts habitants dels municipis del voltant que hi venen a treballar també.

La ciutadania pot arribar a tolerar als seus polítics errors i decisions complicades, fins i tot traumàtiques, però l’engany és difícil d’empassar. El que ha fet el govern municipal ha estat inventar-se un problema on no existia -l’aparcament a la ciutat- amb l’objectiu de recaptar més diners em una mena de nou impost indirecte. Diuen que altres ciutats ja ho fan i parlen, per exemple, de Sant Sebastià. Comparar en aquests moments Tarragona amb la capital guipuscoana és, si més no, una gosadia. Si ens volem comparar amb Sant Sebastià no comencem per l’aparcament. Hi ha moltes coses abans.

L’únic que han aconseguit Ballesteros, Floria i companyia ha estat fer aflorar el tarragoní emprenyat. El que li han augmentat l’IBI i la taxa d’escombraries, veu la ciutat bruta i estancada i ara el volen enredar fent-lo pagar per aparcar en certs carrers allunyats de les artèries comercials on fins ara ho feia gratis. Les zones verdes desertes i la resposta contundent de la ciutadania aplegant-se en plataformes i fent accions reivindicatives haurien de fer reflexionar a més d’un. Recomano als regidors tarragonins dosis importants d’empatia, cosa difícil quan estan tancats en una bombolla per damunt de la ciutadania. I que recordin que rectificar és de savis.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Rafel Hernández: el polític que no volia ser polític

Viure la Guerra Civil sent un nen ha de marcar-te profundament. Veure com la teva vida normal s’interromp de cop i els bombardejos, la gana i, en definitiva, la por, passen a ser la teva rutina diària ha de deixar per força seqüeles durant tota la teva existència, per llarga que sigui. És el cas d’en Rafel Hernández Sagarra, que aquest passat mes d’abril va complir 87 anys. Fill d’un funcionari d’Hisenda, militant socialista, que en temps de la Dictadura de Primo de Rivera ja va viure un trasllat laboral forçós i després de la victòria franquista va haver d’exiliar-se a França, en Rafel és un exemple del que ha patit el nostre país durant el segle XX.

Nascut a Barcelona el 1925, per motius laborals del seu pare, en Rafel va arribar a Tarragona el 1931, després que el seu pare fos rehabilitat i la família es pogués reagrupar. La família era castellanoparlant i, a la capital tarragonina, el petit Rafel va aprendre el català i va seguir els estudis, interromputs per la guerra quan havia de cursar primer de Batxillerat. La seva relació amb Torredembarra comença els anys trenta, quan la seva germana gran, la Maria Antònia –que dóna nom a la biblioteca pública torrenca-, va guanyar la plaça de mestra al municipi. Però va arribar la guerra i també nous trasllats laborals del pare. En Rafel va viure bombardeig de Lleida, del qual en guarda un record intens, de l’horror viscut. En acabar la guerra, amb el pare a l’exili i els germans mitjans guanyant-se la vida com podien, en Rafel i la seva mare es van traslladar a viure amb la germana gran a Torredembarra. Allí va començar a treballar d’aprenent de fuster a Cal Gual.

El servei militar el va fer a Barcelona i els contactes que hi va fer li van permetre entrar a treballar com a auxiliar administratiu en unes oficines dependents del Ministeri de l’Aire. Allí va conèixer la corrupció generalitzada a les estructures del règim franquista. El sou el complementava amb feines com a comptable a les tardes. El 1949 va prendre una decisió que li va canviar la vida: presentar-se a unes oposicions per treballar a la Caixa, llavors Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares. Setanta places per 700 aspirants. No hi confiava molt, però les proves li van anar bé i amb el lloc 23 va entrar a treballar a la central de l’entitat a la capital catalana.

La feina era poc motivant, molt rutinària i va demanar un lloc de treball més “interessant”. Després d’un temps com a suplent de sucursal, que li va permetre viatjar pel país, el 1953 li van encarregar muntar l’oficina de Torredembarra, on va estar com a interventor a les ordres del senyor Duran, fins que amb la seva jubilació va assumir la direcció. La primera ubicació de l’oficina va ser al carrer Muralla, inaugurada el 1955, i al cap d’uns anys, el 1961, es va traslladar al Passeig de la Sort després d’unes negociacions que van incloure l’obertura d’un nou carrer –que va agafar el nom del fundador de la Caixa, Francesc Moragas- i la construcció d’una biblioteca. Una difícil negociació que ell va pilotar amb èxit.

A Torredembarra es va integrar a la vida associativa. Primer fent teatre i després com a membre actiu de diverses associacions. Va participar en la fundació d’entitats com el Centre d’Iniciatives i Turisme i el Club Marítim. Els lligams amb la vila encara els va estrènyer més en casar-se amb la Pepita Páez el 1951, amb qui ha tingut quatre fills.

Es va jubilar el 1985 i dos anys després ja el van temptar diversos partits per anar a les llistes de les eleccions municipals, però recordava molt bé la promesa al seu pare de no posar-se en política. Quatre anys després van tornar els cants de sirena polítics i va acceptar encapçalar la candidatura d’Esquerra Republicana, que lligava amb els seus ideals, però sempre deixant clar que no es trauria el carnet de militant i d’aquesta manera encaixar d’alguna manera la decisió amb la promesa al seu pare. Va obtenir l’acta de regidor i es va incorporar al nou govern encapçalat pel convergent Santiago Segalà com a primer tinent d’alcalde i responsable de Cultura, Festes i Joventut. Està orgullós de la feina feta aquells anys i en destaca sobretot l’empenta als joves per recuperar el Seguici Festiu, que llavors vivia hores molt baixes, o la dignificació de la celebració de la Diada Nacional. També la construcció del Casal Municipal i la creació del Cartell de Premis i la revista La Sínia.

Les divergències amb la direcció local republicana no van tardar a sorgir i el 1995 no va repetir com a candidat, però va trobar la manera de seguir tota aquesta tasca com a director del Patronat Municipal de Cultura. El 1999 va tornar a estar en una candidatura, aquest cop la de Convergència i Unió, acceptant l’oferta de Segalà d’ocupar-hi el cinquè lloc. Es va fer càrrec d’una regidoria de nova creació, Relacions Ciutadanes, una finestra oberta a les entitats i a tothom del municipi.

La seva retirada de la política va arribar el 2003 i des de llavors s’ha dedicat a llegir molt -una de les seves passions- i a escriure els editorials de la publicació local El Mònic, que ell va contribuir a crear fa onze anys. Segueix molt d’aprop l’actualitat política i està convençut que la independència de Catalunya arribarà, tot i que confia poc en veure-la per un tema bàsicament biològic.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre  

El meu primer pregó: la Diada dels Munts

Aquest divendres 17 d’agost vaig tenir l’honor de ser pregoner de la Diada dels Munts, una proposta que em va fer el president de l’Associació de Propietaris dels Munts, en Josep Maria Espina, i vaig acceptar sense pensar-ho massa. Que podia explicar jo dels Munts, un torrenc com sóc de dalt del poble? Doncs al final, després d’enfrontar-me al temut full en blanc, van sortir moltes coses. Experiències personals, història del barri, canvis que ha viscut, una mica de canya als polítics i també... ciència ficció.




Aquí dalt us deixo un arxiu sonor amb dos parts diferents: el pregó pròpiament dit i una mena de “Així es va fer” en forma d’entrevista de la Sònia Ferrer, d’Ona la Torre. És el testimoni d’una experiència interessant i d’un exercici d’introspecció que em va portar a aquelles tardes i nits dels vuitanta i els noranta. Ai nostàlgia, nostàlgia… Però també una mirada al futur, amb optimisme, somiant una mica. Bé, l’alcalde va dir que havia estat una mica premonitori. Tan de bo!

Manen les teles!

Aquesta setmana hem sabut que no podrem veure jugar el Barça ni el Madrid en obert a la televisió. En resum, que per veure els dos millors equips de la Lliga Espanyola de futbol haurem de passar per caixa o anar a veure els partits en un local públic. Els temps canvien. El futbol cada cop té menys d’esport i més de negoci i els operadors televisius han vist en l’esport rei la manera de fer diners.

Que podrem veure en obert? La morralla i a una hora ben intempestiva. S’ha acabat el futbol per TV3 i la resta de televisions autonòmiques el dissabte al vespre i ara serà a La Sexta el dilluns… a les 23 hores! Un horari que demostra quin és el nivell de productivitat del país. Anar a dormir passada la una un dia feiner si ets aficionat al futbol. O molt aficionat. Jo mateix no crec que en vegi cap d’aquests partits.

La temporada passada ja vam tenir els primers símptomes d’aquest canvi de model del futbol la televisió, amb partits a les dotze del migdia i les quatre de la tarda o la possibilitat en un futur proper que es jugui la Supercopa d’Espanya a la Xina. Cada vegada hi ha menys afluència als terrenys de joc i tinc els meus dubtes que més enllà dels partits de Lliga dels grans equips i de la Lliga de Campions hi hagi molt de negoci en el futbol televisat.

Manen les televisions. Ho hem vist aquest cap de setmana a Torredembarra amb l’Euro Beach Soccer League. Els partits són en hores tan intempestives com les dues de la tarda, quan el sol cau a plom. Esport? Espectacle? Negoci!

La nostra Berta Castells triomfa a Londres 2012

Torredembarra viu una manera diferent els Jocs Olímpics des de l’any 2000 des que conciutadans seus participen en la cita esportiva més important del món. Fa dotze anys, a Sydney 2000 va ser el corredor de migfons Yousef El Nasri qui va participar als 5.000 metres i va obtenir el 18è lloc. Des d’Atenes 2004 Berta Castells és la “representant torrenca” i ho fa a la prova de llançament de martell. Plusmarquista espanyola des de fa ja una colla d’anys, Castells no ha pogut passar en cap de les seves tres participacions olímpiques a la final però ha portat el nom de Torredembarra pel món i ha fet vibrar els seus conciutadans i conciutadanes i als aficionals a l'atletisme.

I això la ciutadania de Torredembarra i ho valora i exhibeix amb orgull tenir una atleta del municipi a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. En aquesta darrera edició, les xarxes socials han multiplicat el ressò de la participació de la Berta Castells a la fase de qualificació de la prova olímpica de llançament de martell. El Facebook i el Twitter van bullir dimecres i els hashtags #animsBerta i #BertaCastells. El segon va ser trending topic a l’Estat Espanyol, sent la quarta etiqueta més usada en alguns moments de dimecres passat pel matí.

Baix Gaià Diari ha fet un seguiment molt intens de l’aventura londinenca de la Berta Castells, sobretot gràcies a ella, que ens ha escrit el Diari dels Jocs. Hem conegut en primera persona com vivia la cita olímpica la llançadora torrenca i els lectors i lectores del mitjà de referència del Baix Gaià han respost amb un gran nombre de visites a les notícies que parlaven de la Berta Castells. Esperem que aquests no siguin els últims jocs olímpics en què participa la Berta i que la poguem veure a Río de Janeiro 2016. Ella mateixa no ho ha descartat en aquesta entrevista. #animsBerta

Parlant de xarxes socials a Ona la Torre

Aquest estiu estic col·laborant amb Ona la Torre, com he fet des de la seva creació el maig de 2007. Dirigeixo una secció dedicada a les xarxes socials inclosa en el magazine de tarda de l'emissora torrenca, l'Ona d'Estiu. L'espai es diu Enxarxa't i cada dimeces a les 18:30 hores analitzem una xarxa social diferent. Vam començar pel Facebook i vam continuar amb el Twitter, Youtube, Linkedin i la setmana passada Instagram. Aquest dimecres toca Foursquare.

Cada programa comptem amb un convidat. Per l'Enxarxa't han passat Joel Navas, Gerard Recasens, Guillem Bargalló, Ivet Boltà i Francesc Mercadé. En aquest post us deixo els podcasts dels cinc programes que hem fet fins ara (només cal que clickeu a sobre de cada programa i el podreu escoltar directament). També podeu passar per la pàgina de Facebook de l'Enxarxa't. Per cert, molt còmoda aquesta aplicació-xarxa social que és Ivoox.com si voleu penjar audios i compartur-los per les xarxes socials.

L’estiu a Valls comença amb la Firagost

La Firagost és una de les dates marcades en vermell en el calendari vallenc. Els Tres Tombs, la Gran Festa de la Calçotada, La Candela, Sant Joan, Firagost, Santa Úrsula són les festes que marquen el pas del temps a la capital de l’Alt Camp. Sant Joan, la Festa Major de Valls, assenyala el final de la primavera, però fins que no arriba la Firagost, la ciutat no entra de veritat a l’estiu. Les cinc o sis setmanes que transcorren entre les dues festivitats són una mena de terra de ningú temporal, d’espera d’un dels moments que la ciutat exhibeix múscul com una de les grans capitals de la Catalunya rural, tot i tenir un dels polígons industrials més extensos del país i anar explotant poc a poc el sector serveis. Les arrels agrícoles agafen força a Valls enmig de la canícula estiuenca.

He viscut tres Firagosts treballant a la capital de l’Alt Camp i he pogut submergir-me en aquesta festa que enorgulleix les vallenques i els vallencs, que ha viscut alts i baixos des de la seva creació, però que en ple segle XXI disposa una salut de ferro quan arriba ja a la 58a edició. La Firagost converteix Valls en la capital del camp català. Exhibició i venda de productes -vins, caves, cerveses, oli, pa artesà, dolços fruits secs...- i maquinària agrícola, curses de portadors de saques d’avellanes, d’arrossegament de trineu, mercat de tracte equí, mostra d’arts o oficis, conferències i xerrades, castells de les dues colles vallenques, concerts, festa... i tradicions tan arrelades com anar a comprar sabates a Cal Mallorquí. Cada públic troba la seva Firagost, sigui pel matí, a la tarda o la nit.

Després de l’explosió de la Firagost, Valls es buida. La ciutat s’amanseix, entra en una letargia que durarà tot el mes d’agost. Els comerços tanquen per vacances, les famílies deixen la ciutat i se’n van cap a les masies… tot queda pel setembre. Llavors toca pensar en Santa Úrsula, una altra d’aquelles fites en el calendari que tot vallenc i tota vallenca té marcada en vermell. Però la abans cal viure la Firagost, la Fira del Camp Català. T’hi animes?

Rosalia Rovira: de quan a l’Ajuntament hi treballaven sis persones

La Rosalia Rovira Martí va començar a treballar a l’Ajuntament de Torredembarra l’any 1973, quan li quedaven dos dies per complir els disset anys. Fa quaranta anys, entrar a treballar a una administració pública no era l’aspiració de tants joves com ho és ara. La majoria preferien l’empresa privada, on es guanyaven més diners. La Rosalia venia de família treballadora i tot i que li agradava a estudiar va haver de començar a treballar aviat. Va acabar l’escola als quinze anys i va estudiar un any de secretariat intensiu a Tarragona. De ben petita ja es veia treballant en una oficina i jugava simulant que escrivia a màquina.  Li agradava molt també el tracte amb la gent.

Per això, no va dubtar a presentar-se a una plaça d’ajudant d’auxiliar administratiu de l’Ajuntament de Torredembarra deixada vacant en Joan Porta, que havia accedit al món de la banca. Es van presentar quatre persones, es van fer unes proves i la Rosalia va ser l’escollida. La plantilla d’administració i tresoreria del consistori torrenc la formaven sis persones, inclosos el secretari i l’interventor. La mitjana d’edat era força elevada i en Josep Canals, que ja portava sis anys a l’administració local, i la Rosalia la rebaixaven sensiblement. La plantilla de l’Ajuntament es completava amb la brigada, la policia municipal, un cap d’obres i personal de neteja. Una vintena escassa de persones.

El primer sou de la Rosalia van ser de 5.000 pessetes al mes, amb un horari de vuit del matí a dues del migdia. La seva primera tasca va ser al Servei de l’Aigua. En una tauleta, de cara a la paret, s’encarregava de transcriure a mà les lectures dels consums d’aigua i fer els contractes dels nous usuaris. Aquestes dades s’enviaven al Centre de Càlcul de la Caixa Tarragona,  on elaboraven els rebuts. Les tardes les aprofitava per aprendre anglès i francès.

Al cap de tres anys la Rosalia va passar al departament de tresoreria. El 1977 van realitzar-se les primeres proves internes restringides a l’Ajuntament de Torredembarra i la Rosalia va aprovar-les i va passar a formar part del Cos de Funcionariat com a auxiliar administrativa. Dos anys després, amb l’arribada del primer ajuntament democràtic, va incorporar-se a l’àrea de secretaria. S’encarregava de tasques de suport al secretari, del padró d’habitants, registre d’entrades i sortides i les lleves del servei militar. Paral·lelament continuava estudiant i va aprovar el Graduat escolar, el Batxillerat nocturn, COU i la Selectivitat. Tot i que s’havia plantejat començar una carrera, va optar per formar una família i el dia té les hores que té. A principis dels vuitanta la Rosalia havia promocionat a administrativa i cap d’Unitat de Serveis Generals. Després van arribar els fills: en Xavier i la Marina.

Els vuitanta van ser anys de canvis importants a l’administració local. El català va substituir el castellà com a llengua principal i ella i la resta de personal, educats durant el franquisme, van haver d’aprendre una llengua que la majoria parlaven i llegien però no sabien escriure. La Rosalia va assistir a les classes de la Junta Permanent de Català i va obtenir el nivell C. Els canvis tecnològics també es precipitaven. Primer van arribar les màquines d’escriure elèctriques i, a mitjan de la dècada dels vuitanta, els primers ordinadors, tot i que fins a  principis dels noranta a l’ajuntament torrenc no van disposar d’un terminal per cada treballador. Fins llavors havien de compartir les computadores, però almenys les còpies de paper carbó i els problemes que comportaven ja havia quedat enrera.

La plantilla municipal havia anat augmentant d’una forma gradual durant els vuitanta i els noaranta, però va ser l’any 2000, amb el trasllat de l’Ajuntament al Castell, quan va experimentar un salt més important. Hi van haver oposicions i va entrar més personal. D’aquells sis treballadors del 1973 s’ha passat a fregar el centenar actualment. Sumant tots els departaments ja se superen els 300. De la polivalència s’ha passat a l’especialització.

L’any 2000 la Rosalia va quedar adscrita a l’àrea d’Ensenyament i Esports, on eren dues persones. Actualment coordina l’àrea d’Esports -Ensenyament és un altre departament a banda- amb dues auxiliars a les seves ordres. Des de l’any passat també té una nova ubicació, a l’antic Col·legi Antoni Roig. Trenta-nou anys després d’entrar a treballar a l’Ajuntament de Torredembarra, la Rosalia afirma intenta gaudir tant com el primer dia, sobretot del tracte amb la gent, i fer-ho cada cop millor. Segons ella, sempre hi ha alguna cosa per aprendre.

La sala on ara treballa és la mateixa que quan tenia entre deu i dotze anys va rebre els ensenyaments de la Mestra Maria Antònia, que dóna nom a la Biblioteca Municipal de Torredembarra. Parlant de noms, la Rosalia Rovira va guanyar l’any 2007 el concurs per escollir un nom pel Pavelló Poliesportiu torrenc. La seva proposta va ser “Sant Jordi”. No està aquest equipament en el barri que porta aquest nom? No és Sant Jordi el Patró de Catalunya? Senzill, oi? I és que la Rosalia li agrada fer les coses fàcils, una filosofia que alguns cops sembla poc estesa a l’administració.

Publicat al número de juliol del periòdic mensual Diari de la Torre

Saben governar?

Divendres passat vaig voler estrenar-me pagant zona verda a Tarragona -no per gust és clar- però no vaig poder. El parquímetre estava sabotejat i pintat amb un eloqüent “Ladrones”. La decisió del govern municipal de convertir en places de pagament la totalitat dels carrers i places del centre de Tarragona –concepte curiós aquest de centre- ha generat un rebuig molt gran entre la ciutadania, mentre els polítics locals s’afanyen a justificar la mesura a causa dels problemes de mobilitat de la ciutat. Queda en evidència que els polítics parlen un altre idioma, que no és del poble. La gent es queixa d’haver de pagar per aparcar i la resposta de l’Ajuntament és suprimir les poques places gratuïtes que quedaven. Quan hi havia bonança econòmica es van eliminar zones blaves i en situació de crisi s’augmenten les places de pagament. Saben governar?

Anem cap a Madrid. El govern espanyol ha aprovat un paquet de mesures per afrontar la difícil situació econòmica actual. Una d’aquestes mesures és pujar l’IVA al 21% en sectors que fins ara pagaven un 18 o fins i tot un 8%. També els autònoms reben un cop de pala governamental i veuen com els puja la retenció de l’IRPF del 15 al 21%. Aquestes són mesures per reactivar l’economia? Més aviat és una invitació a tancar empreses, a més atur o passar-se a l’economia submergida i a la frase aquella tan típica d’aquest país de “ho farem sense IVA”. Saben governar?

Llegeixo que l’Ajuntament de Calafell sancionarà amb multes de fins a 20.000 euros les persones que comprin al “Top manta”. Saben al consistori penedesenc quan són 20.000 euros? Aquesta sanció per comprar unes ulleres de sol per estalviar un grapat d’euros a més dels problemes de salut que poden produir? M’estimo més pensar que l’Ajuntament de Calafell està desesperat, amb uns comerciants que legítimament es queixen d’un competència deslleial dels manteros i unes eines legals insuficients per combatre aquest tipus de delinqüència. Anem a parar al Codi Penal, que depèn dels legisladors que triem cada quatre anys. Saben legislar?

L’escletxa entre la casta política i la ciutadania es va enxamplant. La desconfiança està més disparada que la prima de risc. I el més greu és que només un dels dos grups se n’adona.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

Baix Gaià Diari compleix un mes

El dimarts 19 de juny vam posar en marxa el Baix Gaia Diari. Després del primer mes d’existència el balanç que en fem és positiu. Les xifres d’audiència ens fan sentir optimistes: més de 6.100 visites i més 3.300 usuaris únics. La presència a les xarxes socials també està ajudant a la consolidació d’aquest nou mitjà de comunicació. Facebook, Twitter i els vídeos que pengem a Youtube. I també els comentaris que hem rebut en persona, perquè Internet està molt bé i ha vingut per quedar-se, però el contacte personal -i més en el món local- és i ha de ser imprescindible.

L’objectiu del Baix Gaià Diari és convertir-se en la referència d’aquest territori que coneixem precisament com a Baix Gaià i hem intentat informar sobre els principals fets noticioses d’aquestes quatre setmanes i escaig i parlar de cada un dels deu municipis. Evidentment les localitats més poblades són les que generen més impactes informatius. I hem de recordar una cosa que ens fa sentir molt orgullosos: som un mitjà fet per periodistes, no ens mou cap ànim partidista. Si ens mou alguna cosa és cercar l’excel·lència des dels recursos de què disposem.

Moltes gràcies als qui ens seguiu dia a dia!

Tarragona, zona de pagament

Aquest cap de setmana hem sabut que d’aquí a un curt període de temps serà impossible estacionar el cotxe de manera gratuïta al centre de la ciutat de Tarragona, ampliant al màxim el concepte centre de la ciutat. Lluny queda aquella promesa electoral –per cert complerta amb una celeritat insospitada– de Ballesteros en les eleccions de 2007 d’eliminar centenars de places de zona blava a Tarragona. En cinc anys han canviat tant les coses que ara es pintaran els carrers de diversos colors amb l’objectiu que ningú aparqui gratis.

Actualment era ja una tasca molt difícil però no impossible estacionar de franc el vehicle a una distància relativament propera al centre de Tarragona. Però era possible en certs carrers invertint grans dosis de paciència. El conductor era lliure de destinar uns minuts a buscar una plaça de zona blanca. Això aviat s’acabarà. Tarragona es convertirà en una ciutat encara més incòmoda per desplaçar-s’hi i més cara. Aparcar en un pàrquing subterrani és actualment un atracament a mà armada. Cada cop que ho faig em sento estafat. I més si ho comparem amb la veïna ciutat de Reus, amb unes tarifes més raonables. La voracitat recaptatòria a les zones blaves és brutal. Et passes deu minuts i ja tens la denúncia al parabrises. Quina gran efectivitat! La grua no para de treballar, prioritzant els casos de més fàcil execució i cobrament. El trànsit i l’aparcament s’han convertit en el gran impost indirecte dels ajuntaments.

Està clar que en certes zones és beneficiós que hi hagi places de pagament en superfície per dinamitzar el comerç, però tal com defensava el PSC fa només cinc anys, en altres espais de la ciutat no té massa lògica. Però aquesta lògica ha canviat. És prioritzaran els residents. I els que vénen a treballar a Tarragona? Perquè ser capital representa entre altres qüestions atraure cada dia centenars de treballadors i treballadores de municipis veïns i molts ho tenen molt complicat per usar el transport públic. Doncs a pagar! No n’hi ha prou amb la congelació o descens dels sous i la pujada contínua de diferents serveis bàsics. També l’aparcament a Tarragona serà obligatoriament de pagament. Estarem a atents a aquestes mesures que s’anuncien de pàrquings a l’extraradi i millora de les línies d’autobusos. Però abans que res, paga.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Lliçó de periodisme ciutadà a càrrec d'un bon periodista

En els darrers anys hem sentit a parlar molt de periodisme ciutadà, sovint com si fos la panacea del futur de la comunicació. A mi no m’ha quedat massa clar que és això del periodisme ciutadà. No crec que tothom que tingui un bloc o pengi un tweet es pugui considerar periodista. Només cal mirar la quantitat de notícies falses que cada dos per tres s’escampen per la xarxa. Hi ha fakes a Twitter antològics i alguns cíclics, com la mort de Fidel Castro. La tasca dels periodistes és evitar aquest tipus de situacions, verificant les fonts i contrastant les notícies.

Un periodista pot fer un bon periodisme ciutadà. L’exemple l’hem trobat aquesta darrera setmana al Baix Gaià Diari en un gran treball del bon amic Carles Cortés. Ell cada dia agafa el tren per desplaçar-se a treballar a Barcelona i ens ha ofert una crònica diària de les seves "aventures" amb la RENFE i ho ha fet amb una combinació de realisme i sentit de l’humor. Us recomano repassar les seves cròniques del tren. Per la seva banda, Baix Gaià Diari seguirà apostant per aquest tipus de continguts, de verdader periodisme ciutadà: és periodisme i interessa a la ciutadania.

Baix Gaià Diari examina aquesta setmana la RENFE:
DIA 1
DIA 2
DIA 3
DIA 4
DIA 5

Entre el sabre i la bomba: molt més que un llibre sobre Unió

El dijous 21 de juny vaig anar acostar-me a la Llibreria La Capona de Tarragona a la presentació del llibre Entre el sabre i la bomba, escrit per un bon amic i canallesc, en Francesc Canosa. La presentació va ser molt distesa i enriquidora i pràcticament només arribar a casa vaig llegir-me la introducció. I li vaig anar donant continuïtat. D’una forma gairebé natural he anat avançant i l’he acabat.

En Canosa s’autodefineix com un explicador d’històries i alguns podran pensar que ara l’escriptor i periodista lleidatà ens explicarà la història d’Unió Democràtica. Sí i no. En el llibre trobem testimonis que ens dibuixen la trajectòria del partit des de la seva fundació el 1931 fins el 1980, però és també la història d’un país castigat des d’una banda i un altra: el sabre i la bomba; el negre i el roig; l’anarquisme i el feixisme. I Unió està al mig. Catalanista i cristiana rep per totes bandes i el punt culminant és l’assassinat d’en Manuel Carrasco i Formiguera.

La resposta d'en Pau Romeva a un militant anarquista és molt gràfica:

-Per què vós que sou roig o blanc? Perquè per algunes coses sembla que sigueu blanc i per a d'altres sembla que tireu cap a l'esquerra.

-Voleu que us ho digui? Sóc a quadrets.

Magnífica resposta! I us haig de confessar que m'hi sento bastant identificat. Tampoc no m'agrada el maniqueísme, ni el dogmatisme ni els clixés, que també han arribat als nostres dies.

El llibre ens permet conèixer la fundació d’Unió, la lluita durant el franquisme i el difícil ressituament durant la Transició. Homes i dones compromesos amb uns ideals: el catalanisme, la democràcia, la lluita contra un règim dictatorial, el cristianisme, l’europeisme… En les darreres pàgines podem veure un jove Duran Lleida fent de teloner als mítings i penjant cartells. Unió sobreviu a les circumstàncies i se senten les bases d’aquest partit que arriba amb una salut de ferro als nostres dies. Ja ho diu la llegenda: un professor de la Universitat Autònoma de Ciències Polítiques els anys noaranta “encoratjava” els seus alumnes a “apuntar-se” a Unió perquè tenies càrrec gairebé segur a la Generalitat. Tot això és possible gràcies a personatges com els que coneixerem al llibre, que travessen el desert del franquisme i piloten l'aterratge en la Transició.

No és la meva selecció, però ha estat la millor

Ho he intentat durant les tres setmanes que ha durat l’Eurocopa, però no ho he aconseguit. La selecció espanyola no la sento com a pròpia i no m’he alegrat de la seva victòria a la final. Els clàxons de cotxe, els petards i l’eufòria narcotitzant dels mitjans de comunicació els he viscut, més que res, com una molèstia. Veure vestits amb una samarreta vermella jugadors del Barça se m’ha fet estrany. Menys estrany ha estat veure’ls aixecar títols. Hi estem acostumats.

I és que la clau dels títols històrics de la selecció espanyola els darrers quatre anys és que han aprofitat l’estructura de la plantilla i el model de joc d’un Barça triomfant, també històric. No oblidem que les competicions de seleccions són més que res una exhibició de nacionalisme que sovint ens recorda imatges feixistes -himnes, esquadres en formació, mans al pit…- que futbol. Els combinats estatals són jugadors d’equips diferents que s’ajunten durant curts periodes de temps sota una bandera i un escut. I la gràcia de la selecció espanyola és aquesta: aprofitar la columna vertebral blaugrana i uns jugadors superdotats com Xavi i Iniesta, que fan rutllar l’equip, per donar pa i circ a una població maltractada per una crisi econòmica cada cop més profunda.

Cal felicitar la selecció espanyola perquè, sens dubte, ha estat la millor selecció de l’Eurocopa 2012, però que no ens demanin que sentim la victòria com a nostra als que volem participar en aquesta festa del nacionalisme amb una altra selecció: la catalana. I encara menys que no ens obliguin a participar en aquest aquelarre de l’espanyolisme més ranci, en què importen més els títols futbolístics i les exhibicions de testosterona i d’aixella suada que els premis Nobel o un foc que està devastant una part del país.

Publicat a www.campdesports.cat