dimarts, d’abril 24, 2007

Una figura històrica imprescindible


Fa uns dies vaig anar a veure "El coronel Macià", una pel·lícula de Josep Maria Forn que aquesta setmana s'exhibeix en deu sales de cinema catalanes, inclosa una a les Gavarres. És una pel·lícula molt recomanable. El pressupost del film és el que és i no es poden esperar grans artificis tècnics. Recordem com està el cinema català. En alguns moments em va recordar la mítica "La ciutat cremada", que veiem a vuitè d'EGB. Però si teniu ganes de saber una mica més de la història del nostre país i de la figura del primer president de la Generalitat moderna, aneu a veure la pel·lícula.

Jo ja coneixia la biografia de Francesc Macià, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1859,a través del llibre d'Alfred Bosch "L'avi". La seva trajectòria vital la trobo impressionant i la pel·lícula de Forn ho retrata molt bé. Macià, encarnat en aquest film per Abel Folk, és tinent coronel de l'exèrcit espanyol quan uns oficials companys seus assalten les redaccions de "El cucut" i "La Veu de Catalunya" el 1905. A partir d'aquí Macià es nega a donar suport a l'acció i rebutja l'oferiment de ser diputat pel Partit Conservador, per les Borges Blanques, on està casat amb la filla d'un dels grans terratinents. Acceptar l'oferiment l'hauria convertit en general en un parell d'anys. Macià escull acudir a les urnes per Solidaritat Catalana.

I obté l'acte de diputat, tot i que no pot participar en la campanya electoral perquè l'exèrcit li fa "mobbing" i l'envia a Cantàbria a prendre mides -ell és del cos d'enginyers- per a construir una presó fictícia. Macià es veu obligat a deixar l'exèrcit als 47 anys i engega una nova vida. El seu pensament polític evoluciona fins a posicions independentistes, creant Estat Català, i protagonitzant el complot de Prats de Motlló,una invasió de Catalunya des de França en plena dictadura de Primo de Rivera, amb l'objectiu de proclamar la independència del país. El traeixen i acaba a la presó. Però la seva figura política, gràcies al procés judicial, no para de créixer.

El 1931 Francesc Macià funda Esquerra Republicana, guanya de forma aclaparadora les eleccions locals i proclama la República Catalana des del balcó de la Generalitat i es converteix en el president d'aquests institució recuperada. Mor el dia de Nadal de 1933 i el seu funeral és una mostra col·lectiva de dolor per la desaparació d'un polític que connecta amb la gent, el poble. Tenia "ganxo" i era molt mediàtic per l'època que li va tocar viure. Catalunya el troba a faltar a partir de llavors. Companys no és Macià i els fets d'octubre de 1934 i l'inici de la Guerra Civil haurien estat molt diferents amb l'Avi de president. Però la política-ficció la deixarem a l'Enric Calpena i l'Oriol Junqueras els diumenges al migdia amb "El nas de Cleopatra". Malgrat tot, aneu a veure la pel·lícula.

7 comentaris:

Joan ha dit...

Està força bé que el cinema català parli de la nostra història, ja que de fet mitjnçant les pel.lícules s'arriba més al gran públic.

Tondo Rotondo ha dit...

No he vist la pel.lícula però en tinc ganes.

De vegades penso que tenim molt a envejar a Escòcia, doncs ells si que han estat capaços de divulgar la seva història al cinema, amb elevades cotes d'audiència i de beneficis a nivell mundial... però és clar: Catalunya no és Escòcia.

Gràcies x la visita Jordi, i sí: no vaig veure el reportatge per la tele i la meva curiositat ha quedat satisfeta poden adquirir el DVD...

jordi salvat ha dit...

Tondo,

Ara el que caldria és començar a treballar per fer la gran pel·licula del 1714. L'argument és brutal. Mediapro i també el Govern s'hi hauria d'abocar.

I una història que em té el cor robat de ben petit i que crec que també és molt adaptable al cinema i per ser exportada mundialment és la dels Almogàvers de Roger de Flor, que a principis del segle XIII eren imparables a l'Àsia Menor.

Com ho veus?

francesc Mercadé ha dit...

Per molt mobbing que li fes l'exèrcit, durant més de trenta anys Francisco Mació va ser un militar monàrquic espanyol, el seu nacionalisme va ser producte d'un tardà despit...

La polèmica està servida.

Espero anar a veure aviat El Colonel Macià. en el meu bloc comento també la película, i hi participa en comentaris un figurant que va intervenir-hi.

Tondo Rotondo ha dit...

Jordi,

Doncs si... una bona pel.lícula sobre la desfeta de 1714 podría ser equiparable a Braveheart. I sobre lo dels almogàvers vull dir-te una cosa: a mi de ben jovenet va frepar-me molt l'assabentar-me de què a Grècia "català" era sinònim de quelcom pavorós i terrible... Allí fèiem por. Amb ulls d'avui això no és defensable, però pot ser ben bé un argument de lo més taquiller.

jordi salvat ha dit...

Doncs, Siscu, crec que la teva afirmació és polèmica. Situat en el context històric. I de despit no el veig per enlloc. Macià va refusar l'oferta de Maura per anar com a candidat conservador=general en poc temps. I va fer una aposta arriscada per Solidaritat Catalana. L'evolució posterior demostra que tothom pot ser catalanista. I el passat és el que és. A mi em pesa més el present i el futur.

Tondo,

La història dels almogàvers la vaig descobrir als 11 o 12 anys a l'Avui, amb el còmic que publicava el gran Víctor Móra sobre Tallaferro, Roger de Flor i companyia. Fa uns anys me'ls vaig comprar en àlbum i senpre que els rellegeixo m'ho passo molt bé.També recomano llegir l'obra de Francesc Puigpelat sobre Roger de Flor i un altre llibre de viatges que recorre els espais per on van passa els almogàvers. I hi ha més material... La història és apassionant.

Tondo Rotondo ha dit...

Vaig llegir un dels còmics de Tallafero de Víctor Móra, recordo que els va presentar a l'aula magna de la URV ja fa uns anyets...

El de Puigpelat no l'he llegit, però vaig riure molt de l'expressió que va fer al metropol quan li van atorgar el pin i Soler. Recordo que va fer un comentari sobre la qunatitat en metàl.lic del premi molt espontani ;-)