Dues Torredembarres (II)

En l’article del mes passat parlava d’un moment polític actual marcat per dues Torredembarres, dos blocs polítics molt definits i amb equilibris molt inestables a causa de trànsfugues i canvis d’aliances dels grups minoritaris. Aquest “status quo” actual és fruit d’un llarg procés que arrenca el 1979 amb la recuperació democràtica. Si fem un repàs als trenta anys de la darrera etapa democràtica podem comprovar que el “leitmotiv” de la política torrenca ha estat aquesta divisió per blocs excepte en moments polítics concrets i excepcionals que han escapat dels antagonismes i de la lluita d’egos que massa efectes beneficiosos no han aportat al progrés del nostre municipi.

Retrocedim trenta anys. Les eleccions municipals del 1979 van deixar un guanyador que va ser CIU, amb cinc regidors, seguida de l’Entesa –una colició d’esquerres que incloïa el PSUC, ERC, altres partits, sindicats i associacions de veïns- amb quatre representants. UCD (2), PSC (1) i una candidaura independent (1) –que no tenien res a veure amb el GIT actual- van completar un mapa polític inicial que va donar lloc a un dels típics governs d’unitat d’aquell moment polític excepcional, amb el cap de llista de CiU, Celeste Salort com alcalde. En els següents comicis, el 1983, CiU va rendibilitzar l’alcaldia i va obtenir un regidor més, mentre que la candidatura de le esquerres quedava amb tres representants, els mateixos que PSC. Aliança Popular completava el panorama amb un dos regidor. CiU i l’Unió Progrés Municipal –la nova denominació de la coalició d’esquerres- van pactar i el PSC i AP restaven a l’oposició.

El 1987 es produeix el primer gran trencament, quan Celestí Salort no repeteix com a cap de llista de CiU i lidera la candidatura independent GIT-FIC, que arreplega tot el vot dels partits d’esquerra que inexplicablement no es van presentar. Davant dels vuit regidors independents n’hi ha quatre de CiU i un del PDP. El 1991 queda pal•lès aquesta forta divisió de la política torrenca quan cinc forces polítiques diferents pacten per deixar el GIT, la força més votada amb cinc regidors, fora del govern. Santiago Segalà es converteix en alcalde al capdavant d’una amalgama de forces polítiques que van des del PP a ERC i el PSC amb el denominador comú d’apartar el GIT de l’alcaldia com a comú denominador. És el segon gran moment excepcional de la política torrenca amb un govern d’ampli espectro idelògic.

El 1995 CiU treu un gran rendiment de l’alcaldia ostentada al costat de grups polítics amb només un regidor -i que en alguns casos van acabar trencant amb el partit que representaven- i supera el GIT (sis a quatre regidors) i pacta amb el PP, deixant a l’oposició els socis d’esquerra (ERC i PSC). L’antagonisme Segalà-Salort arriba al seu moment màxim amb forts enfrontaments, però el treball de les forces d’esquerra conjuntament amb moviments veïnals resta protagonisme als independents del GIT.

En les eleccions del 1999 CiU manté per un vot els sis regidors i reedita el pacte amb l’unic representant del PP. El GIT perd força perd dos regidors, quedant equilibrada amb ERC –ara segona força política- i el PSC. El pacte conservadr només dura un any, fins que Santiago Segalà dimiteix i després de sis mesos de negociació es crea un ampli govern format per CiU, ERC i PSC. Ens trobem davant un tercer i darrer moment excepcional de la història política recent de Torredembarra en què es crea un gran govern de deu regidors. Però aquesta etapa dura només un any i mig fins que l’agost de 2002 el PSC abandona i passa a l’oposició.

Les eleccions del 2003 marquen l’inici d’una etapa molt convulsa a l’Ajuntament de Torredembarra, amb una atomització política a causa de l’aparició de dos nous grups independents. En aquest periode de sis anys hi ha hagut tres alcaldes i quatre governs diferents i sempre amb una mínima diferència respecte a l’oposició. Els grups d’esquerra no han pactat mai amb les forces de la dreta i el GIT ha passat a ser l’àrbitre de la situació –des del 2007 amb un únic regidor i compartint aquest rol des del 2008 amb la trànsfuga socialista Laura Pradeda-.

Després de trenta anys hem vist com cada cop els governs s’han convertit en més compactes ideològicament i més minoritaris. Els periodes d’executius amplis i de concentració cada cop han estat més curts i l’últim es va desfer fa set anys. Aquesta situació política provoca que regidors independents o, com hem vist darrerament, clarament trànsfugues, fan caure governs i es crea una sensació d’inestabilitat política amb dos blocs –per una banda CiU, PP i ADT i per l’altra PSC, ERC i Alternativa Baix Gaià- que no pacten entre ells tot i que hi ha hagut força temptatives. És la configuració d’aquest sistema de dues Torredembarres, igual que a finals dels vuitanta amb la gran batalla Salort-Segala, amb forts personalismes i partits dèbils que pateixen escissions i regidors que van per lliure. Aquesta és la cultura política torrenca forjada durant trenta anys de governs democràtics.

Publicat en el número d'agost del Diari de la Torre