Una de les reformes polítiques que urgeix més en el nostre país és el sistema que regeix les eleccions municipals. Crec que hauria de ser prioritari dins d'una Llei electoral catalana que ara sembla que se'n vol acelerar l'aprovació. Fa la impressió que aquesta llei només es fixa en les eleccions al Parlament. Fent un repàs només als dos anys i escaig que portem de l’actual mandat veurem moltes situacions d’incongruència greus en política amanida amb dosis de transfuguisme certament preocupants.Un cas destacat és el de Roda de Barà, on el PSC governa actualment en minoria amb només cinc dels tretze regidors del ple municipal. El mandat va començar amb un govern CiU-PP, però en només tres mesos els populars van canviar de preferències i van pactar amb els socialistes. El PP va tenir un any l’alcaldia i, quan va haver-hi el relleu amb els seus nous socis, el pacte es va trencar. Però els socialistes continuen governant, aferrant-se a l’alcaldia, tot i que l’acció de govern està més que bloquejada per la força que té l’oposició.
De colors polítics no n’entén aquest guirigall polític municipal i Salou ha viscut un dels episodis polítics més kafkians, amb els socialistes aquest cop com a víctímes, junt amb el cap de llista de CiU, que va veure fa uns mesos com una moció de censura impulsada per la direcció convergent nacional l'apartava de l'alcaldia que en poques setmanes havia d'assumir de mans del seu homòleg del PSC. Fer alcalde el cap de FUPS va ser el preu a pagar per Convergència -no Unió, que resta a l’oposició- per aquesta OPA amistosa que té per objectiu absorbir aquest grup independent i presentar-se junts el 2011.
Trànsfugues que han canviat governs n’hem vist a Constantí, Torredembarra o la Pobla de Montornès. I trobarem més exemples. Nouvinguts i veterans de la política, que no els ha calgut liderar cap llista sinó ocupar-ne un lloc sovint discret, de vegades amb el cartell de 'gran fitxatge independent', han estat capaços de fer caure alcaldes i governs. Els partits s'han queixat quan eren les víctimes o han callat i han arribat a justificar l'injustificable quan eren ells qui passaven del govern a l’oposició. Hem viscut plens on es votaven mocions de censura molt tensos i la frustració s'ha imposat entre molts militants i simpatitzants de les formacions apartades del govern. La majoria dels votants s'ho ha mirat amb indiferència, com si acceptessin que aquests dobles salts mortals són els tripijocs inherents de la política.
Cal estudiar a fons el sistema polític que regeix les corporacions municipals per trobar mesures correctores que evitin aquests espectacles força lamentables que només fan que augmentar el descrèdit de la classe política. Ha de ser un debat obert, sense tabús de cap tipus. Llistes tancades desbloquejades o obertes, comicis a doble volta, elecció de l'alcalde i els regidor en paperetes diferents… Aquests canvis constants i bloquejos de l'acció de govern que provoca el sistema actual el que fan és afectar el desenvolupament i el progrés dels municipis que els pateixen.
Publicat a Tarragona 21 el 3 d'agost de 2009
6 comentaris:
Una de les proves que indiquen que tenim una classe política altament ineficient és que els partits impedeixen que disposem d’una peça tan imprescindible per a la democràcia com una llei electoral. Des de fa trenta anys els polítics catalans boicotegen, una vegada i una altra, la possibilitat d’establir les regles de joc que substitueixin una disposició transitòria que data del 1979.
Per què ho fan? Doncs perquè cada cop que algú proposa una distribució d’escons, els partits hi posen al damunt la plantilla amb el resultat de les últimes eleccions. Els que hi guanyen hi estan d’acord i els que hi perden, en contra. Així funciona la política en aquest malait país.
Però hi ha una segona raó, encara més important. Els partits –tots– volen mantenir les llistes tancades i bloquejades com a sistema d’elecció. No ho poden dir en veu alta perquè saben que es tracta d’una actitud de defensa corporativa dels seus llocs de treball i per tant de la seba menjadora i això està mal vist socialment. Sobretot en els temps que corren. Però la majoria dels diputats que hi ha en aquests moments al Parlament saben perfectament a qui deuen l’escó.
I no és pas als ciutadans. Per a ells el problema és que un sistema amb llistes obertes complicaria molt la professionalització dels càrrecs electes i, a més, deixaria en mans dels ciutadans el destí personal dels polítics.
Això faria que els diputats obedients i disciplinats amb l’organització acabessin sent substituïts per candidats amb una forta projecció pública dins del seu territori. Haurien de ser –com a França, com al Regne Unit...– persones amb discurs propi i possibilitats de guanyar debats a la televisió.
Total, personatges que s’haurien guanyat l’escó i, per tant, poc propensos a la submissió.
En definitiva,Jordi, un horror per als aparells. Així que ja ens podem preparar per a trenta anys més.
Salut.
El cas de Torredembarra esta en mans del "grup de especialistes" vorem com acaba.
Usted siempre llamando transfuga al tema de torredembarra y se queda tan ancho, no hay presunción? veo que no la conoce.
La veritat que el que ha passat en aquest dos anys en diversos ajuntaments del Camp de Tarragona, demostra que alguna cosa falla en el sistema.
Amigo anónimo,
La veritat és que no conec la Laura Pradeda, però això no té res a veure amb què sigui una trànsfuga. Pradeda va ocupar el lloc número 5 de la llista del PSC i el seu vot va ser imprescindible per fer alcalde el cap de llista convergent enlloc del númo u de la seva candidatura. Això la converteix en una tràsfuga, tot i que ho faci molt bé (o no) en les àrees que gestiona.
Antonio,
Si que n'hem vist de coses. I les que veurem!
Les ideologies han mort, Déu ha mort, la història ha mort, l’ètica ha mort, Catalunya ha mort i la democràcia està morint, però no pas superades pels esdeveniments, que això ja toca, sinó confiscades pels faraons dels partits, que no volen compartir ni les engrunes. L’únic que gaudeix de bona salut és Ejpaña, que, com tothom sap, és eterna.
Un grapat de persones, potser una vintena, decideixen a través de la mercadotècnia què ens convé, cap on hem d’anar i de quin mal hem de morir. No reconeixen barreres legals ni morals, ni posen límit a la cobdícia; controlen els mitjans de comunicació, utilitzen els serveis i els diners de l’Estat i decideixen la tendència de la justícia. Podem no votar-los –i ho fem–, però aquí s’acaba la possibilitat de rèplica. Si algú aconsegueix entrar al club, oblida immediatament idees i votants, i s’hi atrinxera (Esquerra i Iniciativa en són exemples descarnats). Cada cop hi ha menys escletxes.
No hi ha debat ni intercanvi, només compta l’adhesió al capitost, que sovint designa successor, cas de Pujol amb Mas o Aznar amb Rajoy. O l’estil socialista als consells municipals: Serra, Maragall, Clos, Siurana i Nadal van deixar el mandat a mitges per promocionar els seus delfins. Després, vejats miracle! el poble els ha votat. Hi ha autèntiques dinasties. Pajín, que diuen que és la número tres del PSOE, és filla de dos militants-funcionaris que han viscut sempre del partit. Ella no ha conegut altra cosa. Nadal, Carod i Baltasar han iniciat la pròpia.
Duran representa la sublimació de la partitocràcia que tot ho domina. El seu grup és petit, d’aquí la seua força per dominar-lo totalment. Fa trenta anys que en viu sense tocar ni una coma i tot li és igual, llevat de perpetuar-se. Sempre tira cap on hi ha la ponedora; no mana gaire, però figura a tot arreu i això és suficient.
Amb aquest sistema, no es generen idees, ni es fomenta la innovació, ni es fa cap planificació a termini mitjà. La societat sencera es corseca, només compta repartir prebendes per assegurar el cercle de fidels i subministrar la propaganda adequada per a les pròximes eleccions. Cal venerar el líder i no apartar-se ni un mil•límetre del camí traçat. La resta és banal.
Són llestos com la gana, però aprovarien un examen de revàlida? Puigcercós no va poder estudiar perquè als 18 anys ja estava devorant política. Montilla i Corbacho van aprendre les primeres lletres sent primers edils. No se sap que tinguin cap altra formació que la puntada a seguir en l’aparell de partit. Del president del Parlament tampoc en sabem res, a part que té una sòlida formació castellera.
Ocupadíssims a medrar en la jungla del poder, no han tingut temps de fer altres coses. En quin nivell s’han quedat? Al pobre Rodríguez se’l veu sol a les reunions de mandataris internacionals perquè viu amb la pena de l’anglès, com abans Aznar, González i Suárez. Això a Catalunya no passava, fins que va arribar Montilla per homologar-se a Espanya també en aquest camp.
És bo que els humils entrin als palaus –mentre ho siguin–, però si cal córrer per una apendicitis estaria bé que hi hagués algun titulat en medicina.
Publica un comentari a l'entrada