13-D: uns grans resultats

Sovint ens afanyem a analitzar els resultats electorals just quan s’ha acabat l’escrutini. Volem ser els primers a dir la nostra i com més fort ho fem ens pensem que més raó tindrem. Les consultes populars sobre la independència de Catalunya van ser paradigmàtiques en aquest aspecte i van ser molts i moltes, d’una i altra banda, els que es van afanyar a qualificar d’històrics els resultats o a menysprear-los sense pietat. Un servidor ha preferit esperar una setmana i fer-ho amb una certa perspectiva, allunyat de l’escalfament del moment.

Hi ha qui durant aquests darrers dies m’ha expressat una certa decepció amb els resultats de les consultes del 13 de desembre, arribant a afirmar que van votar quatre gats i que més val que pleguem. Jo els hi he fet un símil amb Barack Obama. M’explico. Hi ha qui havia dipositat en Obama una tremenda esperança, com si hagués de canviar els Estats Units i, per extensió, el sistema polític mundial com un mitjó. Recordeu aquell esclat sense precedents entre el novembre de 2008 i el gener de 2009? Una gran exageració, fruit sobretot d’un ominós periode de govern Bush. Barack Obama, tot i ser el primer president nord-americà negre i exhibir un carisma innegable, no deixa de ser un candidat demòcrata i, per tant, situat dins el sistema de valors de l’stablishment i que li està costant avançar en les seves reformes perquè els Estats Units són els Estats Units.

A mi Obama no m’ha decepcionat i tampoc ho han fet els resultats de les consultes del 13 de desembre. Aconseguir que més d’un de cada quatre catalans amb dret a vot anés a votar en un referèndum no vinculant, sense gairebé publicitat ni propagada, silenciat per molts mitjans de comunicació, amb la maquinària dels partits al marge i amanit amb un dia fred i plujós ho trobo un èxit. Compareu-ho la participació amb els darrers referèndums “oficials” o amb comicis com els europeus.

Podem estar orgullosos de l’organització exemplar de les votacions i del civisme mostrat pels qui van exercir el seu dret a vot, tot i el punt negre de les baralles caïnites dels dies posteriors. Encara més exitosa és la internacionalització del conflicte Catalunya-Estat Espanyol a través del ressò que s’han fet els mitjans de comunicació de molts països. I sobretot, els resultats de sí a la independència, superiors al 90% a gairebé tots els 160 municipis que van poder votar.

Hi ha qui planteja el procés per la independència de Catalunya com una cursa de cent metres llisos quan realment. S’equivoca. La plena sobirania de Catalunya és una marató i possiblement encara no hem cobert encara masses quilòmetres. Tindrem “pajaras”, ens donaran cops de colze i ens llançaran aigua a la cara, ens amenaçaran amb desqualificar-nos.... Serà molt dur. Hi ha qui em pot titllar d’ingenu, fins i tot de somiatruites, però només cal analitzar l’evolució de l’independentisme els darrers anys. Fa només una dècada era impensable que un grup d’empresaris catalans es declaressin a favor d’un Estat propi i paguessin anuncis als mitjans de comunicació fent una crida a votar a favor de la independència. Era difícilment imaginable una consulta com la que hem viscut aquest desembre i que el sobiranisme estigui present en gairebé tots els partits catalans. Són símptomes que molts s’entesten en ignorar i menysprear. Quan reaccionin potser el procés serà imparable.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat