Els que han patit una
malaltia important veuen la vida de forma molt diferent després de superar-la.
És el cas de la Lola Galván, que fa deu anys li van diagnosticar un càncer de
mama. Aquesta nova vida l’està gaudint, assaborint-la dia a dia a
Torredembarra, involucrada en el Grup de Dones, el Grup de Lectura de la
Biblioteca i fent el programa “Efectes secundaris” a Ona la Torre. Llegint,
escrivint, actuant, fent d’àvia i xerrant molt.
La Lola és barcelonina, una pixapins, Així es defineix ella mateixa.
La Lola se sent decebuda per Barcelona, una ciutat que, segons ella, en els
darrers anys ha perdut l’essència a canvi dels diners: “S’han carregat una gran
ciutat, que jo adorava i ara no la suporto”. A la Torre s’hi troba molt a gust,
però hi veu un greu problema de neteja i d’excrements de gos als carrers que
considera que hauria de ser una prioritat de l’Ajuntament en un municipi que
viu en la seva major part del turisme.
Nascuda a l’Eixample esquerra
l’any 1950, el pare de la Lola Galván Real va dedicar tota la vida al tennis. Conegut
com a Felico, va començar fent de recull-pilotes de al Tennis Turó als set anys
per a mantenir la seva família. Als quinze va iniciar una llarga trajectòria
com a jugadors i professor d’aquest esport després que un dia li veiessin qualitats
jugant a tennis contra una paret del club. Com a jugador va disputar molts
tornejos, inclosos internacionals i va acabar guanyant el Campionat
d’Espanya. Després de retirar-se va
seguir ensenyant a jugar a tennis. Era una època que ser professional d’un
esport no volia dir, ni molt menys, guanyar els diners d’avui en dia.
La Lola va estudiar fins
a quart de Batxillerat i després pintura a l’Escola Massana. Sempre ha tingut
una vena artística. No destacava per ser una bona estudiant i un dia,que el
professor els havia encarregat de dibuixar un tauler d’escacs al carbó se’n va
oblidar. Era per divendres a la tarda i li va venir de cop a la memòria dinant.
Suor freda. Ho va dibuixar de pressa i corrents, secant-ho ràpid i presentant-ho
just a temps. Però la sorpresa més gran la va tenir en veure qui havia convidat
aquella tarda el professor a classe: un molt amic seu, Joan Miró, pintor ja
llavors consagrat. I el mestre li va proposar al geni què escollís quina obra
dels alumnes li agradava més. I va triar el tauler d’escacs de la Lola. Després
d’una exposició amb els diferents treballs, aquesta pintura que Miró va signar
va desaparèixer.
La Lola era molt inquieta
i al tercer curs va deixar pintura i va començar a fer d’hostessa a la Fira de
mostres. Allí li va arribar una oferta per a treballar a una agència de viatges
a la plaça de la Catedral de Barcelona. Era una època en què feina no en
faltava i va moure’s per diferents empreses, treballant també com a hostessa a
la SEAT. Va acabar especialitzant-se en el món de les agències de viatge, un
sector on va treballar fins el 2008 i que li va permetre viatjar arreu el món,
a llocs on mai hi hauria anat sinó fos per feina. Va seguir progressant en la
feina, va ser mare de tres fills, però el món artístic la continuava atraient
i, quan ja superava els quaranta anys, va inscriure’s un curs intensiu de
teatre a l’Escola de Nancy Tuñón. En acabar, la Nancy li va dir que s’hi
dediqués, però les responsabilitats familiars la van tirar enrere.
Després d’un negoci
frustrat al Marroc, a començaments dels 200 0 es va establir amb la seva
parella a la Riera de Gaià, ja que aquest va començar a treballar a Altafulla.
Ella treballava a Barcelona i dormia al Baix Gaià. El 2005 va ser quan li van
diagnosticar un càncer de mama i també es va produir un trencament sentimental.
Va decidir anar a viure a Torredembarra perquè necessitava el tren a prop per
moure’s i no volia tornar a la capital catalana. El càncer va significar un
trencament important a la seva vida. La Lola creu que el disgust i la
frustració del negoci fracassat al Marroc van desembocar en la malaltia.
Llavors va decidir fer un punt i a part, que la seva vida era seva i volia gaudir-la
cada dia, deixant enrere les foteses quotidianes. Va començar a escriure
monòlegs mentre rebia els tractaments de quimioteràpia. A partir de la seva
impulsivitat, la reflexió, i la improvisació sorgien aquests textos. I també un
llibre: Conversaciones con una teta.
A la Lola la podem veure
la televisió i al cinema. Al culebrot de TV3 La Riera ha aparegut arrossegant una cadira de rodes o prenent
alguna cosa al bar. També ha tret el cap en algunes pel·lícules i minisèries.
En el film Agnosia apareix als títols
de crèdit però no al metratge, ja que la seva escena com a joiera es va
suprimir en el muntatge final. Però va poder rodar amb Eduardo Noriega. I
somriu. Participa amb els seus monòlegs en actes privats, xerrades i presentacions
de llibres, però ho fa sense preocupar-se per omplir massa la seva agenda. En
aquest nou enfocament de la seva vida prefereix anar tranquil·la.
La Lola és àvia de cinc
néts, d’edats entre els 9 i els 4 anys, que estan a les Planes (Vallès Occidental)
i als Estats Units. Hi viatja sovint. Ella és una àvia moderna, que parla molt
amb els néts, els explica històries i els vol fer volar la imaginació. Malgrat
tot, és contrària a les noves tecnologies. No té ni whatsapp al mòbil. Mai surt
de casa sense un llibre i quan marxa als Estats Units a veure la seva filla en
pren almenys tres. Llegir, escriure, xerrar, actuar... és la seva nova vida.
Publicat al número de maig del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada