És difícil aquests dies no escriure sobre el nou Estatut de Catalunya. El Congrés ha aprovat finalment un text. Des del meu punt de vista es tracta d'una actualització més que d'una reforma a fons per apatar Catalunya al que realment hauria de ser dins de l'Estat espanyol. Ha estat un procés llarg, molt llarg, que no na servit ni perquè l'aeroport del Prat, l'aeroport de Barcelona, de Catalunya, es pugui gestionar des del país. Tampoc s'han pogut reconèixer les seleccions catalanes i el terme nació, al preàmbul, i gràcies. Per no parlar d'un finançmaent que poc marge de maniobra li donarà a Catalunya per sortir de l'espoli i de l'endarreriment d'infraestructures actual.
Molts catalans estem decebuts. Hem gastat més de la meitat d'una legislatura en reunions i reunions, ponències i comissions que de poc han servit. I el més greu és que aquest Estaut ha de durar 25 o 30 anys com a mínim. Convergència i Unió ha sacrificat poder aconseguir molt més autogovern i finançament per a Catalunya per reforçar la imatge d'Artur Mas com a líder polític i aplanar el camí de la sociovergència, que estic segur que arribarà en un any i mig o dos. El PSC ha desaparegut en la negociació de Madrid i el paper d'Iniciativa l'he trobat tristíssim, d'un seguidisme exagerat de CiU i PSC. La posició d'Esquerra és molt complicada i crec que acabarà demanant el vot afirmatiu per aquest Estatut.
El panorama és molt trist. Només queda la incògnita del resultat del referèndum del 18 del juny. Hi haurà vot de càstig? O el poble seguirà les consignes d'uns governants potser massa porucs? Durant aquesta primavera haurem de reflexionar més sobre aquest procés estatutari, tan llarg com poc fructífer.
Salut i segons l'Estatut, monarquia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada