Recordo quan era petit que els informatius de la incipient televisió autonòmica i la ja veterana emissora estatal parlaven dia sí dia també dels bombardejos i les matances de civils al Líban. Per a mi Beirut era una mena d'infern, el paradigma de la guerra. Tenia un amic que el seu oncle treballava al Líban i per a mi aquest home, que ni coneixia, era una mena de suïcida o de gran heroi. Des de fa una setmana i mitja noto com si hagués retrocedit de cop dues dècades. Israel ha tornat a atacar el Líban i avui els primers batallons del seu exèrcit ocupaven les primeres localitats del país.
Aquesta nova guerra al Pròxim Orient m'agafa molt més gran i m'ha fet pensar molt. Aquest nou conflicte bèl·lic ha produït una reacció general contra Israel i a favor del Líban i dels palestins, excepte comptades excepcions, com Vicenç Villatoro, Pilar Rahola o Joan B. Culla, els sionistes oficials del país. Ja s'han muntat concentracions a favor del poble palesti i libanès i fins i tot hem pogut veure com el president Zapatero ha creat un greu conflicte diplomàtic posant-se clarament de la banda àrab i acceptant lluit un mocador palestí. S'està fent anar amb molta alegria la paraula antisemitisme i alguns s'atreveixen fins i tot a retrocedir als anys 30. Una cosa queda clara: al nostre país el sionisme no ven i anar contra Israel, sí. Estem fregant un cert antisemitisme. I alguns estudis sociològics avisen d'aquestatendència.
Jo porto dies intentant-me allunyar d'aquest maniqueïsme regnant. En aquest conflicte, que és un nou episodi d'un problema estructural al Pròxim Orient que dura des de fa més de mig segle, no hi ha bons ni dolents. Com gairebé sempre. Recordem que la guspira de l'atac israelià al Líban i als territoris ocupats de Palestina és el segrest de soldats hebreus a mans de les milicies àrabs, una pràctica massa estesa els darrers ays en aquesta zona del món i molt condemnable. El Líban és un país amb un govern molt dèbil que poca cosa ha fet contra la guerrilla xiíta Hezbollah, amb bases operatives al sur del país i que amenacen el nord d'Israel.
Israel, sempre sota la protecció o la benedicció dels Estats Units, ha decidit eliminar la infraestructura de Hezbollah però també fer una demostració de força per marcar el territori en una zona on tots els països estarien contentíssims amb la desaparició de l'estat israelià. Síria i Iran són els principals patrocinadors de la guerrilla xiíta. No oblidem que els milicians de Hezbollah estan contraatacant i llençant míssils sobre ciutats del nord d'Israel.
La situació és molt complicada i, com sempre, la diplomàcia internacional actua amb una lentitut elefantina i poc hi podrem confiar. Estem davant d'una guerra, una nova guerra i haurem d'estar atents com evoluciona el conflicte i si queda circumscrit al Líban i el nord d'Israel o s'estén per la regió. Fins que els Estats no s'hi impliquin de debò en la resolució del connflicte continuarem dinat i sopant amb xifres de morts al Líban.
4 comentaris:
En general puc estar d'acord amb tu però només una apostil·la:
Recordem que la guspira de l'atac israelià al Líban i als territoris ocupats de Palestina és el segrest de soldats hebreus a mans de les milicies àrabs.
( SI PERÒ VAN SER SEGRESTATS EN UN ATAC TERRESTRE PER PART D'ISRAEL AL SUD DEL LÍBAN, ES A DIR EL SAHAL ESTABA EN TERRITORI LIBANÉS )
En aquest punt tens raó. El problema inicial és però la presència d'una guerrilla com la de Hezbollah, impulsada per Síria i sobretot Iran, al sud d'un país independent com el Líban.
I afegeixo un altre punt. En aquest conflicte sap molt greu que un país que en els darrers anys s'havia recuperat de forma espectacular de la guerra civil dels vuitanta, amb un pes cada cop més important del turisme, amb pocs dies ha tirat uns anys enrera amb l'atac d'Israel: infrastructures destruïdes, centenars de morts civils amb l'impacte psicològic que representa i el turisme s'enfonsa.
Veig que has decidit donar una visió el més objectiva possible sobre el conflicte, però el to em sembla una mica el de: hezbollah s'ha buscat l'atac d'Israel segrestant soldats israelians. Com en totes les guerres, la població civil és la que més pateix, però em sembla una mica d'escàndol que Israel s'estigui passant pel forro totes les convencions internacionals sobre drets humans. Entre el que diuen aquestes convencions, es viola la llei (humanitària) quan es bombardeja a propòsit població civil, quan es destrueixen infraestructures vitals per la supervivència d'un país, quan s'envaix territori amb segones intencions,etc... Dimarts Israel va matar quatre observadors de l'ONU. Ara demanen perdó i diuen que no n'eren conscients, però resulta que l'informe de l'ONU assegura que van avisar deu vegades l'exèrcit israelià perquè aturés els atacs. Jo ja no em crec Israel i estic bastant farta del victimisme del poble jueu. Antisemita? No ho crec. Més aviat contrària a qui es creu amb el dret històric de maxacar i massacrar els altres.
La imatge d'Israel, ja molt tocada per les "sharonades", es deteriora dia a dia a causa del desgast d'una guerra amb episodis poc comprensibles (hi ha episodis comprensibles en un conflicte bèl·lic?). La població civil és la que està patint més el conflicte, però no hem d'oblidar que no només la libanesa, sinó també la israeliana. Continuen caient "Katiushcas" des del sud del Líban.
Crec que en els propers dies hi haurà un alto al foc i es podrà avaluar el paisatge després de la batalla. De que hauran servit els bombardejos tantes víctimes civils? De ben poca cosa. Destrucció i més destrucció, física i psíquica.
Publica un comentari a l'entrada