Quan la justícia fa por

Diuen que la justícia és cega. Doncs potser, a vegades, caldria que li proporcionessin un gos pigall. Això és el que deu pensar Manel Sanromà, professor de la URV i creador de la xarxa Tinet, que fa uns dies va veure com li robaven 28 hores de la seva vida a causa d'un error judicial i de l'extrema burocratització de la maquinària jurídico-policial.

L'equivocació d'un mosso d'esquadra a l'hora d'entrar les xifres d'una ordre de recerca i captura ha provocat que Sanromà hagi conegut per dins els calabossos de la Comissaria de Cornellà i que als espectadors d'aquest esperpent judicial -és el meu cas- ens hagi entrat al cos primer indignació i després por, en pensar que un dia et pot passar el mateix que al professor universitari.

Davant d'aquest cas a mi se'm generen moltes preguntes. Hauríem de canviar allò de què tothom és innocent fins que es demostri el contrari per tothom és culpable fins que es demostri que és innocent? És normal que les fitxes policials de denunciants -com és el cas de Sanromà- estiguin en un mateix fitxer dels Mossos que els condemnats? I recordem que l'ordre de recerca i captura era del 2001 i fins ben entrat el 2008 -set anys!- no es deté el pressumpte fugit de la justicia.

En defensa del sistema judicial i sobretot dels seus treballadors hem de tenir en compte que l'escassa inversió endèmica per part de l'Estat ha provocat que hi hagi una manca de personal evident i uns mitjans tecnològics molt precaris que afecten la qualitat de la justícia i creen el caldo de cultiu perquè es produeixin casos com el Manel Sanromà o el de la nena andalusa pressumptament segrestada i assassinada per un pederasta que sí havia d'estar tancat a la presó però un seguit d'errors judicials l'havien deixat en llibertat.

Publicat al diari Aquí el dimecres 30 d'abril

Final de cicle blaugrana

Parlava a primera hora de la tarda amb el Jaume Renyer i em deia que no tenia clar de que parlaria en el seu post diari -admirable aquesta regularitat- però ha estat vehement a l'hora d'afirmar que no escriuria sobre futbol perquè mai ho fa. Doncs jo sí que reflexionaré sobre futbol i concretament del Barça i l'eliminació a semifinals de la Lliga de Campions contra el Manchester que finiquita una temporada lamentable. Sento decepció, indignació i també mandra davant quatre jornades agòniques, totalment sobrants. I a més, una certa expectació davant aquest canvi de cicle blaugrana, a veurem fins on arribarà. Us deixo un decàleg de conclusions i preguntes que resumeixen la situació actual:

1. Calia canviar l'entrenador l'estiu passat i no es va fer. Rijkaard és un tècnic amortitzat: dues lligues i una Copa d'Europa per a un tècnic molt justet tàcticament i bon psicòleg a estones. Ja fa mesos que ho dic.

2. Mala preparació física: gairebé tots els equips estan més forts que el Barça. Avui als blaugranes se'ls veia fosos.

3. Al Barça li manca gol. No té ni golejador de referència (Eto'o no és el d'abans de les lesions) ni jugadors amb arribada. En 180 minuts contra el Manchester no han fet ni un gol!!!

4. Manca de compromís dels jugadors, tret d'excepcions com Valdés Puyol, Touré, Bojan i poca cosa més. La resta estan aburgesats, marcats per la indolència i manca un líder.

5. Fitxatges irregulars: Touré i Milito han estat grans incorporacions però Henry, Thuram, Zambrotta, Abidal... fluixets.

6. Han fet tot el possible la directiva i el cos tècnic per aturar la decadència de Ronaldinho?

7. Per què s'ha permès a Eto'o dir les bestieses que ha dit sense que rebés el més mínim càstig?

8. La gran pregunta: per què s'han repetit els errors de la temporada passada? La directiva ho ha fet molt malament. Hem de confiar en què ara sabran fer les coses bé?

9. Vindrà ara una gran cortina de fum en forma de fitxatges? Doncs sí. Han d'arribar almenys dos jugadors de nivell per cada línia. I jugarem la prèvia de la Champions perquè el Vila-real serà segon.

10. El laportisme està ferit de mort i l'hereu Soriano ho tindrà molt difícil contra un Sandro Rossell cada cop més consolidat com alternativa. Dependrà si Laporta i el seu equip saben fer les coses bé.

Ja ho veieu, dubtes i moltes preguntes.

Ens tornaran a fer votar abans del que toca?

El panorama polític català cada cop recorda més la legislatura passada, amb algunes diferències que no només passen perquè el president de la Generalitat no és el mateix sinó també perquè Iniciativa ha d’apagar focs a casa seva i no es pot dedicar tant a fer de bomber del govern. Després d'uns primers mesos de cert autocontrol, Esquerra torna a ser un partit amb dues ànimes –la del govern i la de l’oposició- i les tensions cada cop són més intenses a causa del transvassament de l’Ebre.

Moltes veus ja apunten que tornarem a tenir eleccions anticipades. No fa ni un any i mig que va començar aquesta legislatura i crec que hauria de fer reflexionar a molts -sobretot els artífex del segon tripartit- aquesta possibilitat cada cop més real d’encadenar dues legislatures consecutives en què no s’esgoten els 4 anys. La data més apuntada és la pimavera de 2009. A ningú se li escapa que la majoria de partits afronten els propers mesos els seus congressos i que les executives que en surtin poden variar les estratègies electorals o no. El missatge de "tendir ponts" entre CiU i ERC cada cop es repeteix més tot i que no ens acaben d'aclarir en què es tradueix, si deixar enrere el mal rotllo dels darrers cinc anys o volen anar més enllà.

Recordem que a nivell estatal la darrera legislatura amb eleccions anticipades van ser després del periode 1993-1996, amb una crisi molt dura pels problemes interns del PSOE i la presió d’un PP àvid de tocar poder. A Catalunya sembla que anem pel camí d’instal•lar-nos en una provisionalitat que no és gens positiva. Hi ha veus que insisteixen que l'únic antídot a aquesta inestabilitat és la sociovergència. Tots dos partits són els que tenen una base electoral més potent, més experiència de govern i més tranquil el galliner intern, que no vol dir tranquil del tot.

Vull acabar aquest post fent balanç de la darrera enquesta, que ha estat diverses setmanes penjada i dóna uns resultats clars. Un 43% dels que han respòs afirmen que no estan gens satisfets de les eleccions generals del 9-M. Un 21% es decanta per “no gaire”. Un 15% “passa olímpicament” i només un 13% diu queestà “molt” satisfet, mentre que un 9% ho està “força”.

En la nova enquesta us pregunto sobre la crisi econòmica.

Cròniques de l'altra banda (V)

Incio el cinquè capítol d'aquesta secció que ja es fixa en aquest bloc i més després de comentaris elogiosos com el de l'Òscar Ramírez o altres que ho han fet via telefònica o personalment. A més, quan encara estava a l'altra banda m'hauria agradat llegir un bloc com aquest. D'aquí a dos dies farà un mes que vaig arribar al Consell Comarcal de l'Alt Camp i tinc la sensació d'haver après moltes coses i haver progressat en aquesta tasca. I m'agrada compartir algunes d'aquestes experiències amb vosaltres.

M'agrada trepitjar el terreny -ja ho sabeu- i cada setmana visito un o dos municipis. Aquesta setmana he anat a Vilabella i Querol. Dimarts vaig visitar el primer municipi, al límit amb el Tarragonès. Havia quedat a les set de la tarda amb l'alcalde, en Jesús Aubia, l'únic amb Esquerra Republicana a l'alcaldia que hi ha a l'Alt Camp. I es nota. L'estelada presideix el seu despatx. El primer que em va dir l'alcalde, home de del qual en destaca la serenitat i afabilitat, és que jo hauria de ser de Vilabella tenint en compte que els me dos cognoms, Salvat i Rovira, són els que més abunden en aquest poble. Diumenge precisament la marxa 'Vilabella al mar' enllaçarà aquest diumenge el municipi amb la platja dels Muntanyans de Torredembarra. Curiós.

Dijous vaig fer una visita molt més llarga, acompanyat per la presidenta i el gerent, a Querol (en la imatge), localitat situada en un dels extrems de la comarca, limitant amb l'Anoia i el Penedès. Vam esmorzar de forquilla i ganivet al restaurant Sant Jordi -ja hi havia dinar un cop i us el recomano- i vaig poder comprovar com de convulsa pot ser la política municipal en un poble que amb prou feines arriba als 600 habitants. Avituallats, l'alcalde, Miguel Uroz, ens va portar amb el seu tot-terreny per diferents urbanitzacions i nuclis de l'extens municipi. Querol té moltes urbanitzacions, poc compactades i amb una capacitat de creixement molt gran. Molts penedesencs i barcelonins veuen Querol com un bon lloc per viure. Hi troben tranquilitat i aire pur. Això sí, o tens cotxe o ho tens molt malament.

La setmana ha estat força intensa, amb una visita a la Delegació del Govern per una reunió sobre la superpoblació de conills. També vaig participar en la jornada PIMESTIC, que organitzava la Generalitat per potenciar les noves tecnologies entre els petits i mitjans empresaris de la comarca. Van sorgir moltes idees i vaig notar que havia aprofitat molt bé el temps. Problema: l'ADSL no arriba a moltes zones de l'Alt Camp. Per tant, primer cal solucionar l'accés a la banda ampla.

Ja us he parlat en un post anterior del Sant Jordi vallenc. En la roda de premsa vaig debutar fent de portaveu del Consell explicant l'adjudicació de la tercera fase de l'Alberg de Santes Creus i la millora del cami del Pla a Aiguamúrcia. Al nostre país no és molt normal que el responsable de premsa d'una institució política parli en les rodes de premsa. Sempre són els polítics els qui ho fan. Tenim excepcions, com la periodista flixenca Aurora Massip, portaveu del govern català. Als Estats Units, en canvi, és normal que les intervencions davant els mitjans les faci per exemple el secretari de premsa en el cas de la Casablanca. Recordeu a C.J. Creck a El ala oeste de la Casablanca? Un debat interessant.

Sant Jordi vallenc, Sant Jordi diferent

De Sant Jordis n'he viscuts ja uns quants. Recordo especialment quan estudiava Periodisme a l'Autònoma baixar a la Rambla de Barcelona i deixar-te emportar per aquella marea humana, buscar algun escriptor/a perquè em signés un llibre, els platós i estudis improvisats de TV i ràdios, un ambient molt intens... Els darrers Sant Jordis els he viscut a Tarragona, amb una Rambla Nova convertida en una marea humana més petita que la de Barcelona però deu n'hi do-.

Avui he viscut un Sant Jordi diferent a causa del meu recent canvi laboral. De bon matí ja mhan regalat un llibre: "La Profecia 2013", de Francesc Miralles. Fa uns mesos vaig llegir "El quart Reich", del mateix autor, i em va agradar molt. Espero que el nou títol protagonitzat per aquest periodista català amb arrels catalanes estigui a l'alçada del primer i que no "codigodavincieji" massa.

Aquest Sant Jordi ha estat el primer que em regalen una rosa. A mi i a la resta de treballadors del Consell Comarcal de l'Alt Camp. M'ha fet il·lusió. En la roda de premsa que fem cada dimecres també hem regalat una rosa i hem convidat a un cafè i uns croissanets als periodistes. I després he anat a viure 'in situ' el Sant Jordi vallenc. M'ha agradat. A la plaça del Pati i el carrer de la Cort hi havia una colla de parades de llibres i roses i molta gent passejant amunt i avall, mirant i també comprant llibres. També hi havia molts escolars i alguna bèstia festiva que feia molta festa.

Ara ho rematarem amb un Barça-Manchester semifinal de la Lliga de Campions que arriba en un moment molt complicat pels blaugranes. No vull fer cap previsió. Veurem el partit i intentarem disfrutar. I acabo defensant una vegada més que el Sant Jordi ha de continuar sent un dia laborable. Crec que aquest és un dels secrets de l'èxit -a vegades molt desmesurat- de la diada. L'11 de setembre és una jornada per refexionar sobre la nostra realitat nacional i històrica i molts aprofiten per escampar la boira i més si hi ha pont. El Sant Jordi és per viure'l al carrer, comprant llibres, regalant roses, fent país com diuen molts.

I moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat!!!

Fill de...

L'Arnau és un noi que va participar en la celebració del Campionat de Lliga obtingut pel Barça el 2005 i que també va ser partícep de la batalla campal posterior. El jutge ha condemnat l'Arnau a pagar una multa de 30 euros i una indemnització de 269 euros a la companyia Telefònica per destrossar dues cabines de telèfon. L'Arnau va admetre haver-les colpejat però no trencat el vidre. Però com passa sempre, la versió de la policia ha pesat molt. Aquest fet hauria estat com a molt un breu en un diar,i i no àmplies notícies en molts rotatius com hem pogut veure aquesta setmana passada, sinó arriba a ser perquè l'Arnau es diu Montilla de cognom i és fill del president de la Generalitat. També hem pogut veure més rebombori del normal davant una actriu gironina, Carla Prieto, que ha sortit lleugera de roba a la revista Man. Però és filla de la consellera de Salut, Marina Geli. Ser fill de certa persona pot obrir algunes portes però també provoca situacions que no haurien passat si el pare o mare no fossin personatges públics.

A Oriol Pujol li ha costat molt que el veiessin com un polític amb entitat pròpia i no el fill d'en Jordi Pujol. Guillem Bargalló és per a molts un bon professional del departament de Comunicació del Nàstic i per a mi, l'autor d'un blog molt interessant -us recomano que hi entreu-, però en aquest blog he pogut veure més d'un comentari -anònim per cert- recordant-li que son pare va ser conseller en cap. Exemples en trobarem molts més i també lluny de la política, com Johan i Jordi Cruyff. Potser hauríem de deslligar el que fan els fills i filles dels seus pares i les seves mares. Però això que demano és molt difícil en un país en què estem massa acostumats als tractes de favor, 'l'enxufisme' barat i fins i tot nepotisme. I acaben pagant justos per pecadors.

Publicat al diari Aquí el 23 d'abril de 2008

El Saló dels Penjats reneix i neix Reus Digital

D'aquí a pocs dies farà un any que va néixer el Saló dels Penjats, un bloc impulsat per una vintena de periodistes tarragonins -després se'n van afegir de reusencs- que vam revolucionar la incipient Tarracosfera. Era una època complicada perquè estàvem en campanya de les eleccions municipals. Hi van haver molts nervis i recordo moments de "crisi". Era un projecte nou i que alguns el van aprofitar des de la cobardia de l'anonimat per atacar descarnadament alguns polítics i professionals de la comunicació. Aquesta exhibició d'odi i bilis verinosa em va sorprendre i entristir.

Per què us parlo del Saló gairebé un mes després de deixar-lo en amplicació dels estatuts no escrits de bloc? Doncs perquè tres setmanes després d'inactivitat divendres passat hi vam veure dos posts nous. Un era l'essència del que ens vam plantejar que havia de ser el Saló: la denúncia d'actituts poc edificants dels polítics. És el que va passar en la reunió del conseller Baltasar amb càrrecs municipals del territori per parlar de les mesures contra la sequera. El tracte als mitjans no va ser del tot correcte.

L'altre post ens avisa de la creació de reusdigital.cat, que veurà la llum el dia de Sant Jordi. Darrera d'aquest projecte s'hi amaguen, entre d'altres, periodistes com Jaume Garcia, abans al Diari de Tarragona, o l'exdirector de Punt 6 Ràdio, Marià Arbonès. Es tracta d'una iniciativa a la qual estarem molt atents els que creiem que en els mitjans digitals hi ha molt de futur, el mateix futur que té el Saló si els Penjats es tornen a posar les piles. Ànims!!!

La política és cosa de dones

És el que molts podem pensar després d'aquesta setmana en què la política ha estat més femenina que mai. Dilluns vam poder veure la flamant nova ministra de Defensa, Carme Chacón, passant revista a les tropes. La imatge de Chacón cridant "Viva España" i "Viva el Rey" no dexa indiferent a ningú. Alguns ho troben un digne de normalitat, altres guarden aquesta imatge a l'arxiu per ocasions futures treure-la a lluir i altres -militars retrògrads hereus del franquisme- no poden assumir que els mani una dona catalana, socialista i embarassada. En el seu cervell encara hi conserven la nostàlgia de quan encara vivia el dictador i "aquestes coses no passaven".

Montserrat Nebrera també ha estat protagonista aquesta setmana fent oficial el que fa setmanes insinuava: competirà amb Daniel Sirera per la presidència del PP de Catalunya. Ja vaig dir anteriorment que tinc certa debilitat per aquesta política. Està molt lluny de mi ideològicament però quan la sento a les tertúlies radiofòniques m'agrada el seu discurs. Potser és el que el PP de Catalunya necessita per deixar de ser un element estrany i que genera molts anticossos. L'arribada de Sirera ha trencat el procés de normalització que Piqué portava a terme amb penes i treballs. Potser Nebrera pot reempendre aquest camí.

Però per a mi la imatge més impactant de la setmana és aquesta. Si davant de Nebrera sento una estranya debiltat, Txe Arana -té una web de visita imprescindible- és un mite eròtic de molts de la meva generació. La vam descobrir amb el De Vacances de TV3 començaments dels 90 i l'hem anat veient a la televisió o al teatre o l'hem sentit com a veu en off en anuncis piublicitaria. Ara, amb una esplèndida maduresa, la podem veure enmbolcallada amb l'estelada i recordant-nos que tenim una cita amb la Indepedència el 2014.

A mi no cal que ella ni cap altre musa independentista em convenci que cal trencar amb un Estat espanyol que ens maltracta i ens menysprea. El darrer exemple l'hem tingut aquesta setmana en un alt directiu de Seat. Carod-Rovira està jugant fort les seves cartes per mantenir-se en el lideratge d'Esquerra i Gent2014 n'és un exemple. Però hem de mirar més enllà de lluites intestines d'un partit. La independència és transversal i com ens diu la Txe no importa d'on es vingui per pujar a aquest carro. Ara cal que els polítics estiguin a l'alçada.

Cròniques de l'altra banda (IV)

Aquest espai s'està convertint en habitual cada divendres. Tinc ganes d'explicar-vos les experiències d'un periodista que no fa ni un mes que està al 'Lado oscuro' i ara veu el mitjans de comunicació a l'altra banda de la trinxera. Vaig començar la setmana acabant uns deures que m'havia autoimposat: llegir A peu per l'Alt Camp, el darrer llibre del mestre Josep Maria Espinàs. Ho he fet a poc a poc assaborint la ruta a peu d'aquest grandíssim escriptor des d'Alcover al Pont d'Armentera. Precisament dilluns vaig estar a Alcover, en una trobada amb el regidor de Comunicació i en Sergi Franch, que dirigeix la ràdio municipal i porta els temes de comunicació del consistori alcoverenc. Vam quedar per més endavant fer una visita més àmplia a la segona localitat a l'Alt Camp.

Aquell mateix dilluns vaig viure el primer Consell d'alcaldes a Figuerola del Camp (en la imatge), un municipi amb encant tot i que hi ha diversos carrers en obres. Van ser gairebé tres hores en què vaig poder veure en acció la majoria de batlles de la comarca, cadascú amb unes maneres de fer molt diferents però un tret comú com és la defendsa dels interessos dels seus municipis i que no són professionals de la política excepte comptades excepcions. A alguns ja els coneixia i amb altres m'hi trobaré les properes setmanes.


Amb alguns alcaldes m'hi he trobat al Consell Comarcal però prefereixo anar 'in situ' al municipi i fer-hi una volta abans o després de la reunió amb el batlle o regidors en qüestió. És el que vaig fer dimecres al vespre en aquell moment del dia que ja us vaig dir que m'agrada tant en una de les localitats més petites de la comarca: el Milà. Competeix amb Mont-ral i els Garidells per aquesta posició. El Milà bo arriba als 200 habitants i aquesta circumstància em va permetre reunir-me amb l'Ajuntament en ple: l'alcalde i quatre regidors. Em van semblar que a més de companys de govern eren un grup d'amics -ser del mateix color polític-. Els deu anar bé aquesta forma de fer polítical. El poble fa goig: una plça de l'esglesia (en la imatge) molt acollidora, una pista poliesportiva, una zona d'esbarjo pels més petits i aquell ambient de que tots es coneixen. El Casal està en obres i quan el tinguin acabat encara estaran millor. I estan molt ben comunicats, a prop de la majoria de grans vies de comunicació.

Però la localitat de l'Alt Camp aquesta setmana ha estat marcat malauradament per una onada de robatoris a habitatges i comerços a Figuerola, el Pla de Santa Maria, Valls i Bràfim. El Consell Comarcal s'ha mogut ràpid i la Guàrdia Civil augmentarà la vigilància. A més, la investigació oberta ja ha donat fruits amb els primers detinguts. Els propers dies hi haurà una reunió entre el subdelegat del Govern espanyol, la presidenta del Consell i alguns alcaldes per abordar aquesta problemàtica. Recordem que fins el novembre no arriben els Mossos i aquesta època de transició,que s'allargarà dureant el 2009, pot ser una mica complicada.

Reus: voracitat recaptatòria

Deixar el cotxe en un pàrquing de Reus és més barat que fer-ho en un de Tarragona i, per descomptat, en un de Barcelona. Però si deixeu el vehicle en zona blava calculeu exactament el temps que hi tindreu el vehicle allà perquè la minuciositat dels vigilants és terrible. Dilluns vaig quedar amb uns amics per dinar a la capital del Baix Camp. Era al migdia -en aquest moment del dia la zona blava és gratuïta- però vaig posar 50 cèntims més per si m'endarreria més enllà de les quatre de la tarda, quan toca tornar a pagar. L'àpat es va allargar una mica més del previst i, a més, vaig trobar un conegut pel carrer que feia temps que no veia. Resultat: vaig arribar vint minuts més tard del previst i al parabrises ja hi havia la multa! De res m'havia servit aquell mig euro que jo havia deixat com a símbol de voler col·laborar amb les arques municipals reusenques.

T'emprenyes i molt. Però vaig gastar-me 4 euros per anul·lar la injusta denúncia. Què havia de fer? Recórrer la sanció al·legant que no havia previst que em trobaria un amic pel carrer? Que el dinar es va allargar més del previst? Pagues amb la sensació de col·laborar pacientment a cobrir les espectatives de recaptació per multes i sancions vàries que fan a inicis d'any els Ajuntaments, que se't poden endarrerir el que vulguin a l'hora de prestar-te un servei, però que a la inversa, són impecables. Mentre engegava el cotxe amb la sensació d'estafa-ja sé que 4 euros no són tant però hauria preferit gastar-me'ls en el què jo volgués- vaig recordar un dia, ja fa anys, que també a Reus vaig haver de cridar l'atenció a un vigilant que ja m'estava preparant la sanció mentre jo treia el tíquet del parquímetre. A això li dic jo voracitat recaptatòria.

Publicat al diari Aquí el 16 d'abril

És hora de repartir premis

El Tondo Rotondo, un dels amics blocaires que més comentaris deixa al meu bloc i que en té un de molt recomanable, m'ha concedit un premi. I això sempre és d'agrair. Gracies Tondo! Es tracta del Premi Dardo 2008. Entreu al bloc d'Antigona o el poder d'allò real i veureu una mica de què va el guardó.

Ara em toca a mi repartir els premis:

Torrenc d'ofici: porta menys de dos mesos a la blocosfera, però el Guillem Bargalló ens ofereix un bloc amb articles ben escrits, on la política hi té un paper destacat. Recordo els que analitzava els missatges electorals dels partits en les eleccions generals. Ha donat frescor a la torresfera.

Geografia de trinxera: és una de les descobertes més recents de la tarracofera. Des de Valls, la Lu ens parla de la seva vida i aventures esportives i també reflexiona sobre l'actualitat de la capital de l'Alt Camp des de la seva òptica particular.

Jaume Renyer: junt amb la Lu i amb mi mateix formem el nucli blocaire del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Renyer manté des de fa temps un nivell d'actualització gairebé diària reflexionant sobre política amb majúscules i també és un bloc recomanable perseguir el camí de la seva candidatura a la presidència d'Esquerra.

Octavi Saumell: no és el primer premi que li dono, però s'ho mereix per diversos motius. Un és la seva regularitat i perseverancia a l'hora de publicar post i l'altra que és atrevit a l'hora de parlar de segons quins temes. Això si que són dards. Altament recomanable.

Joan Ruiz: molts polítics es van llençar a l'aventura blocaire quan s'acostaven les eleccions generals. Molts s'aquests blocs s'estan morint de fàstic. El del Joan, en canvi, és el testimoni d'un veterà de la política, "novato" però al Congrés. Continua així Joan.

Apunts del nou govern de Zapatero

El recentment reelegit president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha presentat l'executiu que iniciarà la seva segona legislatura, que aquest divendres ja es va filtar gairebé en la seva totalitat als mitjans de comunicació. Destaca el continuïsme, que hi ha més dones que homes i a mi em crida més l'atenció que Carme Chacón sigui la nova ministra de Defensa la continuïtat de Magdalena Álvarez. Ho considero un menyspreu a Catalunya i crec que molts catalans i catalanes es sentiran insultats per molt que ens vulguin vedre històries estranyes. Anem un a un, com si d'una alineació de futbol es tractés.

Els que ja van estar tota la legislatura passada

Maria Teresa Fernandez de la Vega: continua com a vicepresidenta primera i portaveu del govern. És una de les mostres de la continuïtat d'aquest executiu respecte l'anterior.

Pedro Solbes: segueix al capdavant d'Economia i Hisenda i com a vicepresident segon. Estava cantat després que Zapatero el convencés que repetís. El que no està tan clar és si arribarà al final de la legislatura.

Miguel Ángel Moratinos: tot i les crítiques rebudes durant la legislatura passada es manté al capdavant d'Afers Exteriors. Bush plegarà avat i potser el nou inquilí de la Casa Blanca vol iniciar una nova època de més entesa amb l'Estat Espanyol, la gran assignatura pendent.

Magdalena Álvarez: Chaves ha collat molt a Zapatero, que ha hagut de mantenir una ministra que crea molts anticossos a Catalunya per la seva gestió a Foment. Però recordem que en certes zones de l'estat -no només a la seva Andalusia natal- 'Maleni' té molt bona imatge.

Elena Salgado: És d'aquelles ministres que no es fan notar gaire, sobretot des que va canviar Salut i Consum per Administraciones Públicas, cartera que conserva.

Elena Espinosa: és converteix en una megaministra, acumulant Medi Ambient i Agricultura, ara amb denominació nova: Medio Rural i Marino. Se li gira feina.

Els que van entrar iniciada la legislatura anterior

Alfredo Pérez Rubalcaba: Zapatero l'ha convençut perquè es mantingui a Interior. Ja va ser ministre amb González i té la imatge de diàleg que tan li agrada al president.

Carme Chacón: és la primera ministra de Defensa de la història espanyola. Chacón es mereixia un premi després dels resultats electorals i ZP ha entès que aquest ministeri que ja va ocupar un català -Narcís Serra- ho és.

Mariano Fernández Bermejo: continua a Justícia. Tindrà força protagonisme en aquesta legislatura, en què s'han de renovar finalment els òrgans judicials. Recordem també que els funcionaris d'aquest minister fan vaga.

Mercedes Cabrera: la neboda de Leopoldo Calvo-Sotelo surt reforçada en aquest nou executiu mantenint Educació però sumant-hi Afers Socials i Família.

César Antonio Molina: continua al Ministeri de Cultura aquest escriptor que va entrar en l'executiu Zapatero en la darrera remodelació. Té com a gran assignatura pendent el retorn dels "Papers de Salamanca", aturat des des de la seva arribada al ministeri.

Bernat Sòria: aquest científic valencià -potser cada cop menys científic i més polític- continua al front de Sanitat i Consum.

Els nous i noves

Cristina Garmendia: independent i basca. Una bona targeta de presentació per aquest minsteri de nova creació: Investigación y Desarrollo.

Bibiana Aído: la Igualtat, una de les banderes de Zapatero es converteix en ministeri. Nascuda el 1977, és la ministra més jove de la democràcia.

Celestino Corbacho: un dels grans capitans del PSC es el segon ministre català a Madrid. Haurà de gestionar Treball i Immigració, que no és poca cosa. Hi haurà doncs, nou alcalde de l'Hospitalet i nou president de la Diputació de Barcelona.

Miguel Sebastián: Indústria, Turisme i Comerç per un home de la màxima confiança de Zapatero. El sacrifici que va fer com a candidat a l'alcaldia de Madrid havia de tenir una recompensa per un dels pilars de la filosofia econòmica del PSOE actual.

Beatriz Corredor: regidora a l'Ajuntament de Madrid, serà la responsable d'Habitatge, ministeri que té molts reptes en una època complicada com l'actual.

Cròniques de l'altra banda (III)

En aquesta setmana he fet territori. Com a recent cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp estic mantenint trobades amb els diferents alcaldes dels municipis de la comarca per presentar-me i copsar les seves inquietuts i informacions que podem potenciar. Amb alguns m'hi he reunit a la seu del Consell, a Valls, però amb altres he anat al seu poble. És el cas del Pont d'Armentera -a la foto-, on hi vaig anar el dimecres al vespre. Abans de trobar-me amb el Jordi Abellà, l'alcalde, vaig fer una volta pels carrers d'aquest poble de poc més de 500 habitants que en les èpoques daurades de la indústria tèxtil tenia tres cops més de població. Està situat al nord de la comarca, a la vall del riu Gaià. El nuvli urbà té una forma molt caracteristica.

Quan el sol s'està ponent o s'ha amagat darrera les muntanyes però encara queda molta llum és el moment ideal per passejar per llocs com el Pont d'Armentera, sense cotxes pels carrers, nens jugant a l'aire lliure i un silenci trencat només pels crits dels infants o algun gos que burda. El secretari i l'administrativa de l'Ajuntament pontorrí em van semblar molt trempats i l'alcalde em va explicar preocupacions i projectes que no desvelaré ara per secret professional -bé, no serà tant-. Tornava tard cap a casa, amb una foscor pregona a la carretera de Santes Creus, pensant que ja coneixia una mica més el Pont, tot i que ja havia estat algun cop abans, molt de passada.


Dijous al matí vaig fer un 'tour' per una zona molt diferent de l'Alt Camp. Primer vaig anar al Rourell, amb un alcalde debutant, Pere Guerrero, però ja veterà, amb ganes de fer coses. Després vaig anar a Vallmoll, que diria que ja ha superat els 1.500 habitants i té un gran dinamisme ecomòmic -destaca un polígon industrial que està creixent molt i molt bé- però conserva encara l'encant dels pobles i un castell -en la imatge- que li dóna personalitat. Cada dia el veig des de la carretera i dijous el vaig veure de més a prop. I vaig acabar a la localitat veïna de la Masó, amb una població al voltant de 300 habitants i que ara està "rentant-se una mica la cara", pavimentant de nou els carrers i dotant-lo de serveis més moderns. L'alcalde inicia la seva segona etapa en el càrrec "ara que té temps" m'explicava. Ja ho havia estat amb 27 anys als anys seixanta. Em va semblar un d'aquells batlles amb carisma, que es fa seva la població amb simpatia i empenta.

Aquesta setmana també ha tingut un protagonisme especial Alió i el seu jardí experimental, impulsat pel Taller d'Ocupació del Consell, amb un tipus de plantes que consumeixen una quarta part menys d'aigua que les habituals. I en moments de sequera com aquest, és un tema "interessant". I acabo amb una d'aquelles trobades casuals. Per Torredembarra vaig topar-me dijous a la tarda amb Joan Ruiz, secretari d'organització del PSC del Camp de Tarragona i recent diputat al Congrés. Ens va explicar a mi i a en Ramon Ripoll, regidor socialista torrenc, algunes anècdotes i històries dels primers dies a la cambra baixa. Li brillaven els ulls. Se li veu que s'ho està passant bé, igual que l'alcalde d'Alcover, Anton Ferré, que ha acabat eclipsant-lo una mica -segur que li ha anat bé-. Ferré va entrar contrapronòstic des del quart lloc de la llista socialsta per Tarragona i Ruiz era el número dos. Us recomno una visita al bloc d'en Joan Ruiz.

El debat nuclear

Particules radioactives que s'escapen d'Ascó I i no en sabem res fins al cap de mig any, un sistema de refrigeració que va fer figa durant mesos i mesos a Vandellòs II, el record funest de Vandellòs I el 1989 i uns residus nuclears que no saben on posar-los. Aquest és el panorama de l'energia atòmica a casa nostra actualment. Qui escriu aquestes línies ha fugit sempre del maniqueïsme de "nuclears no", però cada cop té menys clar allò de "nuclears potser".

Fa quatre o cinc anys vam viure una mena d'eufòria nuclear amb el projecte ITER, que ens el venien com la panacea per produir energia a mig o llarg termini a través de la fusió -ajuntar àtoms- enlloc de la fissió -trencar-los-. L'ITER se'n va anar a França i no a l'Hospitalet de l'Infant i el 22@ de Barcelona es va quedar les escurrialles en forma d'oficines. Des de de llavors l'energia nuclear ha perdut molta de la poca reputació de què disposava.

L'existència de centrals nuclears es basa en uns nivells de seguretat molt grans per contrarrestar els perills potencials devastadors en cas d'accident -recordem Txernòbil-, combinats amb una transparència cristal·lina de les empreses que exploten les plantes i els organismes públics reguladors. Aquestes premises fa uns anys que s'han deixat de complir i el debat nuclear cada cop està virant cap a una llarga moratoria en la construcció de noves plantes. El cost social de potenciar l'energia atòmica és massa car per al govern. Els residus radioactius, però, en algun lloc s'hauran d'emmagatzemar i tot indica que no es podrà construir un magatzem centralitzat i cada central haurà d'encarregar-se dels seus.

Publicat al diari Aquí el 9 d'abril

Laporta: d'àngel a dimoni

M'inquieta que algun dia em pugui convertir en un personatge com els que ara critico o fins i tot detesto. Però és que aquest procés l'he vist ja masses vegades. L'últim aquest diumenge: l'actual president del Barça, Joan Laporta, denunciant visiblement alterat durant la Trobada Mundial de Penyes, una mena de conspiració orquestrada des dels mitjans de comunicació per, segons ell, "embaucar" els socis blaugranes. El Laporta d'aquest cap de setmana -que s'ha guanyat la seva primera mocadorada al Camp Nou perquè al Palau Blaugrana ja fa dies que no l'estimen massa- m'ha recordat tant el Josep Lluís Núñez de finals dels 90! I tanta gent ha vist aquest paral·lelisme!

Retrocedeixo uns deu anys a una aula de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Autòmoma, quan vaig assistir a una xerrada que van fer -si mal no recordo- Laporta, Perrín i Pep Munné -l'actor- promocionant l'Elefant Blau, la plataforma d'oposició a Núñez, que a mi ja m'havia esgotat la paciència tot i que Van Gaal encara guanyava títols. Cinc anys després Laporta va guanyar les eleccions a la presidència del Barça i va recuperar un club que Gaspart gairebé havia aconseguit en un solar.

I cinc anys més tard s'ho ha carregat gairebé tot i va camí de deixar una herència patètica al seu delfí (Feraran Soriano?) i la presidència en safata al seu ex-amic i gran esperança blanca -que malament sona això- del barcelonisme, Sandro Rossell, la presidència del Barça el 2010. Però perquè Laporta s'ha convertit en aquest dirigent terriblement prepotent -ja ho era una mica, sí-, incapaç de saber reaccionar? La imatge que tenim ara de Laporta és la del que es baixa els pantalons a l'aeroport, el que acomiada fora de sí el seu xòfer enmig de Barcelona o el que denuncia conspiracions inexistents.

Fa gairebé dos anys vaig escriure aquest post, que ara rellegeixo i el trobo profètic, modèstia a part. En canviaria, però, el titular: Laporta, d'àngel a dimoni.

Em permeteu una recomanació? El ala oeste de la Casa Blanca

L'aparició del DVD ha tingut com a conseqüència l'aparició des de fa molts pocs anys de la febre de les sèries de TV en aquest format i que et permet veure aquestes produccions al teu ritme i no seguint el que t'imposa la cadena que programa la sèrie en qüestió. Pots polir-te una temporada sencera en una setmana o assaborir els capítols de forma més pausada, depenent de les ganes i feina que tinguis. És el que em passa amb El ala oeste de la Casa Blanca, una sèrie que La2 de TVE havia castigat emetent-la en horaris infectes i del aqual llavors no n'havia vist ni un capítol.

Fa uns dies vaig acabar-ne la segona temporada i ja he començat la tercera, amb un ritme tranquil i degustant els capítols. La crítica situa aquesta producció nord-americana entre el milloret que s'ha fet els darrers anys. Va començar el 1999 i va acabar el 2006. En total set temporades que expliquen les aventures i desventures del cercle més pròxim a un fictici president demòcrada dels Estats Units interpretat per Martin Sheen. Les trames són molt realistes i els diàlegs sovint genials. Hi veiem en acció el cap de gabinet, la cap de premsa, el director de comunicacions, la primera dama i tota mena de personatges que desfilen pel Despatx Oval i voltants.

És una sèrie que recomanaria als polítics i als que es dediquen a la comunicació política i el periodisme polític. A mi em serveix i, a més, m'ho passo molt bé. Aprenc i em diverteixo. També seveix per treure's de sobre estereotips sobre la política nord-americana i ens recorda que en aquest país ja fa més de 200 anys que es regeixen per un sistema democràtic, diferent del nostre, amb avantatges i inconvenients respecte el nostre sistema, però democràtic. És una sèrie que un dia ja ens va recomanar l'Octavi Saumell i que jo també us animo a veure-la els que no ho heu fet ja.

Cròniques de l'altra banda (II)

He acabat la primera setmana sencera com a cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp i han estat cinc dies molt intensos, plens d'experiències noves, algunes que em sorprenen i altres que em serveixen per apendre coses que no sabia o coneixia poc. Aquesta setmana he promès (no jurat) el càrrec i m'he compromès a fer complir la Constitució (tenia un any i un mes quan es va votar) i l'Estatut (vaig votar que no). Curiós, però és així. I per situació impactant, la visita de dimecres a la web www.comunicacio.21 i veure que parlaven del meu nomenament i que el Pep Escaño assumia el meu lloc a l'Aquí. I sota d'una notícia sobre Libertad Digital!

Continuo en una època de conèixer molta gent: tècnics i treballadors del Consell, consellers comarcals, companys periodistes amb els quals tractaré no diariament però gairebé... Són dies de cafès de presentació, encaixades de mans, cerca de complicitats... Dimecres vaig debutar en la meva primera roda de premsa a l'altra banda. M'han dit -jo no tenia referències prèvies- que van venir molts mitjans i igualment les notes de premsa arriben més enllà de l'humil sala de premsa que tenim.

La superpoblació (plaga per molts) de conills que pateixen diversos municipis de la comarca ha estat el tema de la setmana. És un tema que genera una certa conya quan en parles amb segons qui i crec que és molt greu. Sobretot pel pagès que veu reduïda un 100% la seva collita a causa de les legions d'aquests animals que arrassen els seus sembrats. Dimecres hi ha haver una reunió entre pagesos, caçadors, Consell i Generalitat per tractar aquest problema i sembla que comencen a posar-se solucions però la resolució final sembla lluny. Si voleu més informació visiteu la web del Consell, que també m'he encarregat aquests dies d'omplir-la de continguts i actualitzar-la. La crisi de l'aigua cotinua sent la gran notícia general i des del Consell potenciem la jardineria que consumeix poca aigua. Veieu-ho.

Us podria explicar més històries, però deixarem pel tercer capítol. Només dir-vos que sovint no és tan diferent estar a una banda o a l'altra de la professió periodística. Abans m'agradava que un tema fos primícia i mirava els altres diaris a veure si no treien la notícia en qüestió, com la tractaven o si en publicàvem un altre que nosaltres ni l'havíem olorat. Ara començo la jornada laboral revisant els diaris o escolotant les ràdios a veure que treuen i si s'han fet ressò del que fem el Consell i els municipis de l'Alt Camp.

El meme de l'aigua

Diversos amics blocaires m'ha fet arribar un meme sobre la crisi de l'aigua. I ja sabeu que els memes els responc tots. Anem a veure:

1) Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?
Sempre m'he mostrat partidari de potenciar els referèndums per convertir la democràcia en més participativa, cosa que ja passa en altres països més avançats. No em conformo en votar només Constitucions Europees i Estatuts retallats. Hem vist com fa uns dies els habitants d'Horta de Sant Joan van votar si volien o no parcs eòlics al seu terme municipal. Per tant, no veig malament un referèndum sobre la cessió d'aigua de Tarragona a Barcelona. No entraré a parlar sobre plataformes i oportunisme polític. La situació és massa greu per frivolitzar amb batalles polítiques.

2) Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?
Fa molts anys que ens avisen que cal estalviar aigua i coses que podem fer per aconseguir-ho. A més, la majoria de mesures són de sentit comú. No està malament, però, que ens apretin més des de les administracions i ens facin pedagogia des de petits. El que cal es conscienciació de veritat i no ecologisme d'aparador.

3) Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal•liar la sequera?
Quan sento que hi ha canonades que fa anys que perden milers i milers de litres al dia ric per no plorar. Ha faltat capacitat de reacció i també visió de futur. Jo defenso el tranvassament del Roina des de fa temps. En un món global no ens ha de fer por portar aigua de França, si ells volen. A mi me'n fa més dependre energèticament de segons quins països, que no detaquen per la seva estabilitat política. El problema és que ja fa temps que haurien d'haver començat les obres. Però això és a mig termini. A curt termini no anem massa bé. Aigua del Segre, de l'Ebre -que és el mateix perquè un és afluent de l'altre-, d'Almeria, del Roina, en vaixell, en tren... Massa improvisació.

4) S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?
En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions? Si agafen aigua dels pous del Camp de Tarragona per portar-la a Barcelona i es tornen a salinitzar com fa vint anys crec que hi ha més d'un que hauria de plegar. Hi ha qui guardarà retalls de diaris. I sinó a les hemeroteques, que són molt útils.

Envío aquest meme a:

Guillem Bargalló
Lu
Sherlock Holmes
Antonio Ramos
Tondo Rotondo

I si el Nàstic baixa a Segona B?

El Nàstic no havia estat tan malament aquesta temporada fins després de la darrera jornada. A manca d'onze partits per acabar la lliga, l'equip grana està en zona de descens i a dos punts de la permanència. El conjunt tarragoní ja fa quatre setmanes que no guanya i ha fet un paper decebedor contra equips que també estan lluitant per la salvació. Dissabte el líder de Segona A, el Numància es va emportar els tres punts del Nou Estadi després de marcar l'1-2 en el minut 94. No és la primera vegada que el Nàstic perd punts vitals en el darrer tram de partit.

El Nàstic porta una dinàmica molt perillosa. S'ha anat acostant gradualment a la zona de descens ajornant la reacció jornada a jornada, mentre la resta d'equips de la zona perillosa han ressucitat i alguns, a costa dels granes. S'han fitxat jugadors al mercat d'hivern, s'ha canviat l'entrenador, l'afició continua responent… Que cal fer per evitar perdre tot el que s'ha aconseguit els darrers anys i caure al pou de la Segona B i tornar a visitar els camps del Novelda, el Palamós o el Vila-joiosa enlloc d'enfrontar-se al Celta, la Real Societat o el Numància?

La permanència és possible. El Nàstic té plantilla, però la majoria de jugadors s'han de posar el mono de treball -perquè fins ara no ho han fet-, arromengar-se i patir. Patir molt! El calendari que queda és bastant complicat, però és el que hi ha. Haver espavilat abans! Pel Nàstic seria un desastre esportiu, econòmic i social baixar a Segona B.

Publicat al diari Aquí el 2 d'abril de 2008

Apunts del Congrés i el Senat

Tinc deures pendents -un meme sobre l'aigua que m'ha arribat de diverses bandes- però tinc ganes de parlar de la constitució de les meses del Congrés i el Senat que s'ha portat a terme aquest dimarts. El PSOE ha acabat sortint-se amb la seva i situant -fent tragar per a molts- José Bono en la presidència del Congrés. És simptomàtic que hagi estat el primer president del Congrés des del 1977 escollit en segona votació, sense majoria absoluta. Fins i tot sembla que algun diputat del PSOE no l'ha votat. Comencem malament. I si Bono treu la seva cara més anticatalana encara riurem -per no plorar- més aquests 4 anys. Però li donarem cent dies de gràcia. Que no sigui dit.


El PSC ha aconseguit situar en la vicepresidència primera la lleidatana Teresa Cunillera i el diputat per Tarragona de CiU Jordi Jané ocuparà una altra vicepresidència. No és l'únic congressista tarragoní amb responsabilitats importants ja que el socialista Francesc Vallès serà coordinador dels diputats del PSC. Me n'alegro pels dos. Els he conegut durant la campanya electoral i són dos dels millors polítics tarragonins que tenim actualment. Destquen per la seva preparació, caacitat de treball tot i que potser els manca el carisma d'altres companys de partit.


Mentre un exministre i company de pupitre de Zapatero, Antonio Alonso, serà el portaveu del PSOE a la cambra baixa, al PP ocuparà el càrrec una noia de 36 anys amb fama de moderada i dialogant, Soraya Saenz de Santamaria. Rajoy sembla que s'està sortint amb la seva i està renovant les cares del partit. Ja veurem si l'estratègia política també. I de veritat, no de façana. Al Senat repeteix el basc Javier Rojo amb l'eterna promesa de reformar la cambra alta. Ens ho hem de creure? Un altre tarragoní -prioratenc per ser més precisos-, Ramon Aleu serà portaveu adjunt de l'Entesa Catalana de Progrés. Jo continuo amb un dubte que m'agradaria que algú m'aclarís: serveix per alguna cosa el Senat?