Aquest cap de setmana hem viscut unes eleccions ben excepcionals al nostre país: un partit polític ha triat els seus dos màxims dirigents per sufragi directe de la militància. No hi ha hagut ni compromisaris, ni delegats ni consellers ni cap altre tipus d'intermediaris pel mig. Una persona, un vot: l'essència de la democràcia. Esquerra Republicana s'ha guanyat la fama de partit assembleari, de tenir una militància imprevisible i, en definitiva, de ser una olla de grills. Al final, amb una alta participació, ha guanyat la candidatura més oficialista, tot i que els corrents crítics han obtingut molt suport. Serà president d'ERC l'home que controla el partit des de fa més d'una dècada i en serà el secretari general el seu cap de files al Congrés de diputats. ERC ha fet una exhibició de democràcia interna però al final tot ha sortit com volia l'aparell.Els partits polítics són els principals actors de la democràcia però internament funcionen d'una manera ben poc democràtica amb un aparell que intenta controlar fins l'última agrupació o secció local i la dissidència, la porta molt malament la direcció. 'Una persona, un vot' no funciona en els partits polítics, escenaris de lluites florentines plenes d'aprenents de Maquiavel. Recordeu com van acabar les primàries del PSOE a la presidència del govern el 1998? Va acabar presentant-se a les eleccions el candidat perdedor. I quantes suposades eleccions primàries acaben amb un sol candidat o un segon candidat de palla? Ens diran des dels partits que la militància pot ser molt manipulable per sectors crítics que no convenen. Però no és també la ciutadania que decideix el seu vot per sentiments atàvics i no amb una reflexió profunda i l'anàlisi de programes? És la democràcia, és la partitocràcia.
Publicat al diari Aquí el 9 de juny de 2008
3 comentaris:
Ja ha passat el cap de setmana electoral a ERC, i com mes temps passa, pitjors sensacions tinc respecte l’aclariment del partit republicà.
La militància ha optat per la victòria del sector oficial, però amb uns percentatges inferiors als que ells desitjaven, la primera estratègia del tàndem Puigcercos /Ridao ha estat el que anomenen el canvi tranquil.
Crec que no son conscients de les errades estratègiques que han allunyat a molts votants del partit, i què amb la insistència en ser una simple titella en mans del partit socialista, com ja fa temps es l’altre soci del tripartit, Iniciativa, allunyaran l’objectiu de la sobirania substituint-lo per aquest anar fent, aquesta pluja fina, aquestes incoherències constants, en definitiva aquesta pèrdua de personalitat. La composició de la direcció i la futura estratègia política marca ara les prioritats, però les primeres felicitacions han vingut de part del PSC, que de moment respira tranquil, i què ha rebut l’avís per part d’en Puigcercos de una reunió a la tardor per revisar alguns punts de l’acord de govern, i què se’ns dubte mes que una amenaça s’ha vist com una maniobra de cara a la galeria per voler deixar contents a tots sense tocar res, com a mínim fins al 2010.
El pacte amb el sector Carod, es una possible fugida endavant, i on els sectors renovadors, un Reagrupament mes agressiu en els seus plantejaments, i una Esquerra Independentista amb una càrrega ideològica i un grup de persones molt valides que s’ha vist perjudicat sobretot per les maniobres de l’aparell, en forma de falsos rumors sobre l’acusació de ser candidatura amagada de la que finalment ha guanyat, no crec que entrin a qualsevol preu a la cúpula si no s’aproven moltes de les esmenes en la segona part del Congres, i què van en direcció contraria a l’aparell.
El guirigall podria ser fort si es tanca en fals la porta a aquest sectors sense cap concessió, i tant sols s’articula una operació estètica sense carrega de fons i on s’assumeixin errades i es retrobi un camí diferenciat i propi del full de ruta a seguir sense lligams establerts, ja que tard o d’hora l’independentisme ja cansat de tantes maniobres voldrà una representació clara en el Parlament, i l’obligació d’ERC es no deixa orfe aquest sector emergent de la societat catalana què te molt clar el que vol i que acabarà reclamant amb força amb Esquerra o SENSE.
Salut.:)
"És millor tenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i esvair el dubte"
I el pacte amb sector messiànics que es pensen encarnar la Catalunya emergent i que tenen clar el que volen (ells i ningú que no sigui tan pur com ells)... no és un altre perill, senyor anònim ?
Publica un comentari a l'entrada