Lost, una sèrie de culte (amb raó)

M'havien parlat molt de Lost mentre estava veient The West Wing. Amics i coneguts em recomanaven apassionadament aquesta sèrie que té com a protagonistes els supervivents d'un vol transoceànic estavellat en una misteriosa illa perduda enmig del Pacífic, traduïda com a Perdidos, mentre jo disfrutava amb les aventures i desventures del fictici president dels Estats Units Jet Bartlet i el seu equip més proper de col·laboradors. Un cop acabada la setena i darrera temporada de la sèrie situada en aquesta hipotètica Casa Blanca demòcrata en els primers anys del segle XXI m'he submergit en Lost i, la veritat, haig de donar la raó als qui me l'havien aconsellat.

En el que portem d'estiu ja he devorat les dues primeres temporades i ja vaig per la tercera. És una sèrie amb una capacitat adictiva extraordinària. Et pots empassar tres o quatre capítols seguits sense adonar-te. L'arrencaa ja és espectacular, amb l'avió estavellat en una platja paradisiaca i els primers capítols ja situen el llistó molt amun, Combina molt bé l'acció amb el misteri i té uns girs en l'argument brutals. Els personatges estan molt ben definits però al mateix temps contenen clarobscurs que donen lloc a trames molt ben trobades.

Lost està a punt d'afrontar la seva sisena i darrera temporada, en què s'han de resoldre les inquietants intrigues plantejades, que impulsen els seus seguidors i seguidores a plantejar múltiples i descabellades hipòtesis per explicar l'inexplicable. Lost és un fenomen mundial i es pot trobar molt de merxandasing i fins i tot existeix un bar a Barcelona decorat amb motius de la sèrie. Una sèrie de culte (i amb raó).