No és país per a primàries

Recentment hem sabut que Arga Sentís serà la cap de llista d’Iniciativa a les eleccions municipals de Tarragona de 2011. Ha estat després, segons ens expliquen, d’un procés de primàries entre la militància tarragonina de la formació, tot i que no hem conegut cap dels noms dels seus adversaris en la nominació. Si n’hi ha hagut. La formació ecosocialista engega ara un altre procés de primàries per escollir el candidat a la presidència de la Generalitat. Retirat Joan Saura, espreveu que l’elecció serà un camí de roses per l’altre Joan, l’Herrera, que ja s’ha postul·lat. I és que les primàries d’Iniciativa només en tenen de primàries el nom. L’aparell –nacional o territorial- imposa el seu candidat encara que sigui implícitament. Qui s’renfrontarà al favorit?

Ni el partit més assembleari, Esquerra Republicana, aposta perquè siguin els militants i no la direcció qui truiï els seus candidats. I sinó repasseu les hemeroteques, quan Jaume Renyer va voler ser cap de llista per Tarragona al congrés espanyol. Renyer va superar ala fase del Tarragonès la favorita de la direcció però es va estavellar a la fase final i l’escollit des de Barcelona via Consell Nacional va ser Lluís Aragonès. I posats a fer memoria, recordeu l’experiment socialista amb les primàries a finals dels noaranta? Josep Borrell va superar l’oficialista Almunia però va acabar per retirar-se en un episodi més que grotesc d’amics poc recmanables del de la Pobla de Segur que encara s’arrossega ara als jutjats. Mai més sen’ha parlat de primàries al PSOE.

Els sistemes polític espanyol i català són una partitocràcia, on els aparells dels partits dominen sense cap contrapès la confecció d’unes llistes tancades i bloquejades. Tot militant que vulgui fer carrera a les institucions ha de fer primer carrera al partit. Les primàries no existeixen encara que alguns partits ens vulguin fer creure que sí. Al nostre país Barack Obama ho hauria tingut molt complicat. Als Estats Units hi ha una tradició de més d’un segle de primàries i els partits són plataformes per a candidats que poden arribar a ser veritables outsiders com per exemple John Mc Cain, el darrer candidat republicà a la Casablanca. Els Estats Units és on un senador gairebé desconegut venç la candidata de l’stablishment demòcrata, Hillary Clinton.

Al nostre país, en canvi hem deixat que la democràcia s’hagi convertit en aquesta partitocràcia que es blinda a ella mateixa. Com permetran els aparells dels partits canviar l’status quo actual que tan bé els va? A Catalunya estem encallats des de dues legislatures amb la redacció d’una llei electoral pròpia, asignatura pendent des de fa tres dècades. El sistema electoral municipal fa aigües amb un reguitzell de mocions de censura injustificables i demana reformes urgents. Llistes obertes? Circumscripcions electorals més petites en què la ciutadania tinguin contacte directe amb els seus diputats? Cal millorar el sistema polític actual, però a qui li interessa?

Publicat al diari digital Tottarragona