Nou gir inesperat en la política torrenca

Ha arribat l’hora de tancar aquest article. Novament, una tasca difícil. I és que sembla que Alfred Hitchcock torna a escriure els guions de la política torrenca. L’any 2009 va acabar amb incògnites polítiques a Torredembarra i ha començat amb encara més dubtes i interrogants, que augmenten dia rera dia. L’alcalde, el convergent Daniel Masagué, ha començat el 2010 expulsant del seu govern la regidora trànsfuga Laura Pradeda. A Masagué no li ha quedava més remei davant del dictamen d’una comissió d’experts. Després del darrer ple i les manifestacions del batlle, semblava però que la fulla de ruta era guanyar temps i endarrerir l’expulsió de Pradeda, però Massagué ha sorprès gairebé tothom amb el cessament fulminant de la regidora, quedant-se en minoria i passant la pilota als grups de l’oposició, que han vist com els desapareixia la principal munició per desgastar-lo.

L’oposició ha reaccionat davant d’aquest nou escenari i els socialistes han arribat fins i tot a demanar, a canvi d’assumir responsabilitats de govern, el retorn de l’alcaldia perduda el 2008 després de la dimissió de Manuel Jiménez i el decisiu vot de Pradeda. El PSC raona aquesta exigència amb esgrimint una suposada “majoria d’esquerres” sortida de les urnes. Curiós és que aquesta majoria no quallés en forma de pacte el 2007 per la negativa de l’Alternativa Baix Gaià. Però encara trobo més curiós reclamar l’alcaldia torrenca quan a sis quilòmetres, a Roda de Barà, el PSC en reté una altra amb una escandalosa minoria –cinc de tretze regidors- i amb una “majoria de dretes” a l’oposició.

Torredembarra torna a viure un mandat amb molts moviments al govern, que van provocar un canvi d’alcalde l’agost de 2008. Setze mesos després, altre cop hi ha més regidors a l’oposició que al govern i la incertesa és màxima. Ningú és capaç de predir el comportament de Laura Pradeda, que acumula dues expulsions del govern. L’exregidors d’Obres i de Gent Gran ha afirmat en un mitjà de comunicació que podria abandonar la seva acta de regidora abans d’acabar el mandat. Aquesta decisió seria-aplaudida per molts com un gest d’higiene democràtica –la mateixa que l’alcalde ha assenyalat com a causa del seu cessament., però al mateix temps podria obrir un escenari nou i incert, digne d’una vuitena temporada de la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca. L’exregidora socialista, al tancament d’aquest arrticle, manté l’escó estic segur que valorarà a fons els pros i contres de la seva marxa del ple i més si, com alguns indiquen, vol continuar en la vida política torrenca el proper mandat des d’una nova llista electoral.

La hipotètica marxa de Pradeda representaria l’entrada d’un cinquè regidor socialis$ta, que sumats als dos edils d’Esquerra i els dos de l’Alternativa Baix Gaià sumen una majoria alternativa al govern actual, format per quatre representants de CiU, dos de l’Agrupació, un del PP i un del GIT. El pacte d’esquerres que no va arribar a bon port l’estiu de 2007 podria tenir una nova oportunitat de produir-se enmig del fred de l’hivern de 2010. Seria possible una moció de censura? Hi ha qui parla d’incompatibilitats de carácter insalvables entre alguns membres dels grups d’esquerra i també és discutible la conveniència des del punt de vista electoral d’un nou canvi de govern. I el més important: Qui seria el nou alcalde o alcaldessa? Aquest és el punt més espinós.

Deixem la política-ficció i tornem a la crua realitat. Hem encetat al 2010 sense pressupost aprovat. Ja és un costum, una discutible tradició, entrar en l’exercici sense els pressupostos aprovats. Aquesta serà la primera prova de foc del govern en minoria. Veurem la capacitat de negociació de Masagué i Ardèvol, però també del PSC, ERC i Alternativa i la responsabilitat política que llueixen. I veurem també si Laura Pradera plega com a regidora i, irònies la de política, pot propiciar un nou cavi en l’alcaldia (o no), convertint-se novament en l’àrbitre de la política torrenca, com si el mateix Aaron Sorkin –pare de El Ala Oeste de la Casa Blanca- escrivís els guions de l’enrevessada vida política torrenca. Malgrat tot, m’estranyaria que Masagué hagués prescindit del suport de Pradeda sense tenir un nou aliat a la butxaca. Sinó, la guerra de desgast pot ser duríssima i el darrer terç de mandat fer-se-li molt llarg a l’alcade convergent i, per extensió, al municipi.

Publicat el númeri de desembre del Diari de la Torre

A favor de les vegueries

Estic a favor que Catalunya s’organitzi territorialment en vegueries. La campanya político-mediàtica contra les vegueries a la qual estem assistint els darrers mesos és el resultat d’un procés mal ubicat en el temps –el cicle d’eleccions està massa proper- i del qual tothom creu que en pol treure profit des del punt de vista local i/o partidista i no nacional. Les vegueries haurien de substituir les diputacions. Sinó se suprimeixen aquestes divisions territorials anacròniques i realitzades des de Madrid no és necessari crear una nova administració. La ciutadania no entendria la instauració de les vegueries sinó s’elimina un altre administració.

Sóc conscient que aconseguir l’eliminació de les diputacions és una tasca difícil perquè les províncies són part de l’organització estatal, però és aquí on els partits polítics i la societat civil catalana han d’actuar amb unitat i sentit de país. Una solució és que Catalunya sigui una província única i que hi hagi una sola Diputació, que coincidiria amb l’àmbit de la Generalitat. Insisteixo que aquesta solució és molt complicada perquè a més de l’oposició frontal des de Madrid hi ha partits polítics catalans als quals no els interessa que desapareguin les diputacions. La Diputació de Barcelona és una administració gegantina i la seva supressió seria traumàtica per certes formacions polítiques i lluitaran perquè continuï existint aquesta màquina burocràtica enorme, que a més és un magnífic contrapès -quan hi ha colors diferents- a la Generalitat.

La principal raó a favor de les vegueries és una millor organització territorial, més propera al territori. Les Terres de l’Ebre no haurien de dependre de Tarragona. Berga i l’Hospitalet de Llobregat són territoris molt diferents per ser administrats des del mateix lloc. Lleida i Sort són realitats diverses. El Penedès té dret a una vegueria pròpia si la majoria de la població ho desitja. Són necessitats que xoquen contra els interessos creats des d’un centralisme madrileny i la feblesa de Catalunya.

Finalment arribem al tema més espinós: la capitalitat de les vegueries. És en aquest punt quan apareix l’atavisme de les rivalitats més profundes, que té l’exemple més paradigmàtic en Tarragona i Reus, però també entre Tortosa i Amposta, la Seu d’Urgell i Puigcerdà o Manresa i Vic. Tan important és la capitalitat? No es poden descentralitzar els diferents serveis de la nova administració d’acord amb a realitat del territori? És aquí on cal superar els localismes estèrils i tenir sentit de país. Però no només això, sinó deixar enrera les capitalitats administratives, pròpies del segle XIX, i buscar l’excel·lència en algun camp o alguns camps, ja sigui la indústria, la cultura, el patrimoni, les noves tecnologies… És aquí on hi ha la veritable capitalitat, que fa avançar un país ben organitzat territorialment i amb una xarxa de ciutats potents.

Publicat al diari digital Tottarragona

Hereuada

Han passat uns quanta dies des de l’anunci de Jordi Hereu de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. La conclusió més clara és que la metxa olímpica no s’ha encès. Ni la ciutat ni el país han recuperat aquell esperit olímpic del 1992, aquella il·lusió col·lectiva que Hereu i les seus assesors volien crear. En canvi, han provocat un dur enfrontament amb l’Aragó, que porta dècades intentant fer realitat el somni olímpic. La comunitat autònoma veïna se sent atacada per una candidatura de darrera hora però més potent. Tampoc sembla que entre els socis del PSC al Govern català desperti moltes simpaties la candidatura. Un conseller republicà, Josep Huguet, la va arribar de qualificar de “fantasmada sense futur”.

Estem davant d’una sortida endavant d’un alcalde en caiguda lliure a les enquestes, que veu com per primer cop en tres dècades Barcelona podria tenir un convergent en l’alcaldia. Una reacció de manual. Els assessors d’Hereu han considerat que calia un punt d’inflexió per afrontar aquest darrer terç de mandat, generant un projecte potent de ciutat i, per extensió de país, amb l’avantatge que la decisió del Comitè Olímpic Internacional sobre la seu no arribarà fins d’aquí uns anys. És a dir, un somni. La percepció de la ciutadania i de la premsa és d’improvització i d’una aposta personal molt forta d’Hereu sense haver calculat totes les conseqüències.

En aquest tipus d’accions hi ha un punt de risc i és que se’t torni en contra. El fiasco del Fòrum de les Cultures, l’inici de la fi l’entecessor d’Hereu en l’alcaldia, Joan Clos, està en la memòria dels barcelonins i barcelonines, i s’uneix a la crisi del model de ciutat dels socialistes que ja fa uns anys que va començar. Amb una escenificació d’aposta personal en la presentació al Museu Olímpic, el plantejament d’aquest “nou horitzó”, com la gran proposta d’Hereu pels comicis del 2011 sembla que ha generat més fredor que passió. Molta feina per endavant tenen els assessors de comunicació de l’alcalde de Barcelona per reconduir la situació i impedir que l’alternància política en l'altra banda de la Plaça Sant Jaume es produeixi, més que res per inèrcia, d’aquí setze mesos.

Cròniques de l'altra banda (LXXI): Un maquis de Bràfim

La meva tasca al Consell Comarcal de l'Alt Camp inclou també el suport a accions comunicatives dels ajuntaments petits i mitjans a través d'un Servei de Premsa Comarcal. Aquesta setmana passada vaig col·laborar en l'organització al Centre Cívic El Centru de Bràfim de la presentació del llibre Tren Correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys. El títol deixa clar la temàtica del llibre, obra de Joan Ventura: es tracta d'una crònica de la darrera incursió l'any 1960 del famós lluitador antifranquista Quico Sabaté a Catalunya, en la qual hi va trobar la mort junt amb els seus companys d'aventura.

Entre aquests companys de viatge hi havia un brafimenc, l'Anton Miracle, i per això aquest llibre es va presentar el dijous 14 de gener en aquesta localitat de l'Alt Camp, en una sala plena de gom a gom i amb la família de Miracle a primera fila. Nascut a Bràfim el 1929, Miracle va marxar de ben jove a Barcelona, on va entrar en contacte amb el món anarcosindicalista, va estar a la presó, es va exiliar i va acabar participant en aquesta darrera incursió de Quico Sabaté. Va ser un acte emotiu però també divulgatiu d'un etapa de la nostra història del nostre país molt desconeguda i envoltada de falsos mites i llegendes urbanes, tal com deixa pal·lès el llibre. La presentació va córrer a càrrec de dos dels màxims especialistes catalans en els maquis i la lluita antifranquista, els professors Josep Sánchez Cervelló i Dolors Marín.

La publicació quest llibre coincideix amb el 50è aniversari d'aquests fets tràgics, tergiversats per la dictadura franquista, i que obres com les d'en Joan Ventura, historiador autodidacta de Palau Solità i Plegamans col·labora a desvel·lar-ne part de la veritat. Un part quedarà amagada per sempre més. Us recomano fermament la lectura d'aquest llibre, fruit d'un exhaustiu treball de camp i escrit amb austeritat, sense passatges superflus però amb una capacitat adictiva gens menyspreable. Un descobriment i una manera de descobrir aquest anarcosindicalista, que va arribar a ser un heroi per a milers de catalans i un malson per al Règim Franquista, que el va situar com e seu enemic número u.

Llegint-lo, disfrutant de les seves pàgines, he vist una minisèrie de televisió o una pel·lícula. El dels darrers dies de Quico Sabaté és un relat molt cinematogràfc. Té tots els ingredients: emoció, èpica, dramatisme, un protagonista inmens i uns secundaris de luxe, amb els boscos de l'Empordà i el Pla l'Estany com a escenari... Falta que una productora o la nostra televisió pública s'hi fixi. La matèria prima és d'una qualitat excel·lent.

Un bon equip

En aquesta foto hi sortim els jugadors del Club Escacs Torredembarra que el diumenge 10 de gener vam aconseguir el segon lloc de categoria Preferent a la Copa Tarragona, disputada a la Lira Vendrellenca. Hi apareixen en Lluís Loehr, en Xavier Galimany, en Josep Romeu i un servidor. Hi falta en Josep Antoni Nieves, que va jugar les partides del matí. Vam protagonitzar una bona actuació en un torneig de set rondes i amb un ritme de joc de quinze minuts més cinc segons d'increment per jugada per jugador. Recomano als qui consideren els escacs un esport avorrit que vinguin un dia d'espectadors i comprovaran la gran imprecisió d'aquesta afirmació.

En la classificació gneral vam quedar en una meritòria setena posició de 21 equips, però el més important és el segon lloc a Preferent -només superats en el desempat pel potent Reus Deportiu B-, que ens classificava per la fase final de la Copa Catalana que es juga aquest diumenge 17 al Foment Martinenc, a Barcelona. I encara és més important que ens ho vam passar molt bé, desplegant un bon joc i amb un gran esperit d'equip. Felicitats!!!

Capitals

Nova York és la capital dels Estats Units? No, ho és Washington. Sydney o Melbourne són la capital d’Austràlia? No, és Canberra. Río de Janeiro és la capital del Brasil? No, és Brasília. Nova York, Sydney i Río de Janeiro són grans ciutats? Sí, són metròpolis referents en el seu seu país, continent i fins i tot a nivell mundial. I no els cal ser capital de l’estat al qual pertanyen per tenir aquesta projecció. En canvi, a casa nostra creem unes batalles formidables a veure quin municipi és capital de certes demarcacions que encara no està clar ni que acabaran existint.

El cas de Tarragona i Reus és paradigmàtic i hem viscut unes darreres setmanes de l’any 2009 amb una pujada de to com feia temps que no es veia d’una rivalitat que ja fa molt temps que dura i cíclicament es manifesta. És la mare de totes les batalles per la capitalitat. La guspira d’aquesta nova rebrincada de l’eterna guerra de campanars va ser el nom de l’aeroport situat en aquest territori, que des des de la seva fundació s’ha dit Aeroport de Reus. L’escalada verbal ha continuat amb la denominació de la futura vegueria del Camp de Tarragona -fins ara en deiem així de la demarcació futura demarcació- i la seva capital (o capitals). Actes públics, manifestacions, recollida de signatures, articles i més articles als diaris… i restar enlloc de sumar intentant guanyar guerres civils postisses enlloc d’unir esforços i lluitar contra el gran enemic de veritat, que és el centralisme barceloní.

Però per què hi ha aquesta fixació gairebé malaltissa en la capitalitat (o cocapitalitat) administrativa? No és millor la capitalitat de Nova York, Río de Janeiro o Sydney? O d’Amsterdam, Milà oToronto. A mi m’agrada més aquesta capitalitat, producte del treball durant moltes dècades de la societat civil, i/o dels sectors productius, i/o del teixit cultural i/o esportiu amb la col·laboració (en major o menor grau) dels polítics i les administracions. Ens hauríem de fixar en aquests models de ciutat, sobretot Reus, que està dedicant molts esforços en la lluita per la capitalitat i potser s’està distraient en l’impuls del seu model de ciutat i d’una feina feta durant dècades i dècades sense ser capital. I Tarragona, que disposa d’unes potencialitats innegables, està concentrant esforços en la defensa de la capitalitat per la capitalitat quan encara està en projecte i perd força en la seva cursa per altres capitalitats, com la de la Cultura Europea o els Jocs del Mediterrani.

Però sembla que sigui més important retenir una delegació del Govern de la Generalitat (o mitja), la seu del Consell de Vegueria (o mitja) i unes quantes direccions territorials que el treball fet durant molts anys. La capitalitat és una altra cosa. A Nova York, Río de Janeiro o Sydney no els cal tenir el títol de capital per exercir de capital en molts àmbits i no destinen tants esforços a lluites com les que vivim a casa nostra. Prefereixen sumar que restar, concentrar esforços en la col·laboració i no en avivar un enfrontament gairebé tribal. Potser ha arribat de desar les estendards de guerra, deixar de practicar el bonic esport de “marcar paquet”, i declarar una treva i dialogar. Per cert, algú sap que se n’ha fet del Consorci del Camp de Tarragona? Potser en moments com aquests serviria d’alguna cosa.

Article ublicat al diari digital Delcamp.cat

Eleccions al Barça: Rosell ja ha guanyat?

L’any 2010 serà any electoral a Catalunya perquè votarem els nostres representants al Parlament–no el president, suposo que ara ja ho teniu clar- però també viurem uns comicis que captaran l’atenció dels mitjans de comunicació tot i que només aniran a votar unes desenes de milers de persones: les eleccions a la presidència del Barça. Encara no en sabem la data de la seva celebració, però les podem situar entre el març i juny d’aquest any. El gran favorit a succeir Joan Laporta és qui va ser durant els seus primers dos anys de mandat la seva mà dreta però els darrers cinc anys un dels seus grans enemics, Sandro Rosell.

Rosell encara no ha presentat oficilament la seva precandidatura. No li cal. Tothom sap que es presentarà, que ja fa tres anys que està preparat i els seus simpatitzants es compten per milers. Les enquestes el situen com el líder indiscutible en intenció de vot. El seu carisma és indiscutible i els seus assessors de comunicació ho tenen fàcil: “Wait and see”. Ha de parlar el menys possible abans no es sàpiga la data electoral i a partir de llavors buscar una campanya tranquila. Aquesta serà una missió complicada, ja que als seus rivals els interessa que l’ambient es tensioni i fins i tot que la campanya bruta. I el principal objectiu dels atacs serà Rosell, perquè és el rival a batre.

La campanya a la presidència no serà doncs una bassa d’oli. Ni molt menys. S’està demostrant amb les batalles intestines dins la junta directiva actual, d’on n’han sortit dos precandidats –Alfons Godall i Jaume Ferrer- un cop Xavier Sala Martín va assumir que la seva figura generava massa anticossos i haurà de conformar-se amb ser membre d’una candidatura i no cap de cartell. Godall és un home de Laporta i antirosellista, mentre que Ferrer s’ha distanciat gradualment de l’actual màxim mandatari blaugrana i s’apropa discretament a l’exvicepresident esportiu. Aquesta divisió és molt poc recomanable per al laportisme, ja que dividirà el vot. És de manual. Però els personalismes no entenen de racionalitat.

De les cinc precandidatures actuals –a Godall, Ferrer i Rossell hi hem de sumar Jaume Guixà i Agustí Benedito- és més que improbable que totes arribin a bon port (candidatura). Les aliances preelectorals i les retirades seran les grans notícies de les properes setmanes, com ha passat en les darreres convocatòries electorals blaugranes. Encara queden alguns personatges de pes de l’univers blaugrana que han de dir la seva, com Ferran Soriano, i que poden acabar de sumar precandidatures o reforçar-ne altres.

Fins ara Sandro Rosell és el gran triomfador del procés electoral: lidera les enquestes, el debat electoral gira al seu voltant i tot això sense encara no ha formalitzat la seva candidatura. Els set anys de mandat de Laporta han estat convulsos socialment, amb moció de censura inclosa, tot i coincidir amb la millor etapa esportiva del club. Laporta ha vist com l’abandonaven els seus potencials successors i quan ha volgut designar-ne un li ha sortit malament i ha hagut d’optar per un amic seu, però amb un perfil molt pla, com és Godall i no ha pogut impedir que li sorgeixi un dissident de la junta, Jaume Ferrer.

El laportisme –si és que existeix el laportisme- s’ha dividit gradualment durant els últims cinc anys i el gran favorit per a ser el proper president del FC Barcelona és el seu primer delfí i el primer que va marxar, Sandro Rossell. La seva figura, amb l’ajuda de diversos mitjans de comunicació, líders d’opinió i un llibre ha anat creixent a l’oposició i les eleccions li arriben en el moment just i sense desgast, amb l’aureola de la gran esperança per acabar amb els vicis i exabruptes de Laporta. El nivell d’exigència sobre Rosell serà molt alt. Abans, haurà de superar un cursa electoral duríssima i en què es convertirà en l’ase dels cops.

República TV: Catalunya, a l’avantguarda televisiva els anys 30

Hi ha llibres que et descobreixen punts de la història totalment desconeguts, amagats per a la inmensa majoria de les persones. República TV. La Catalunya de la primera televisió m’ha fet endinsar en l'aventura televisiva catalana dels anys 30 –una època que em fascina-, protagonitzada una sèrie de persones que van situar Catalunya a l’avanguarda televisiva mundial. Després dels Estats Units, el Regne Unit, Alemanya i França, venia Catalunya pel que fa a la punta de llança d’aquest nou mitjà de comunicació que durant els anys trenta passava de l'experimentació i el somni a la realitat.

Si no arriba a ser per l’esclat de la Guerra Civil, Catalunya hauria tingut emissions regulars de televisió dues dècades abans de quan finalment van arribar, avançat el franquisme, el 1959. Però hauria estat una televisió catalana i no emissions de la Televisió Espanyola franquista. El somni, bastit al voltant de Ràdio Associació de Catalunya (RAC) havia agafat velocitat de creuer i fins i tot s’havien comprat els terrenys on s'havien de construir els estudis de la televisió catalana republicana. És una història formidable i com he dit abans desconeguda, que me la va començar a fer descobrir l’amic Xavi Folch, quan em va avisar de l'existència d'aquest llibre.: ”Ja te'l deixaré quan el compri”. Però quan el vaig veure no vaig poder evitar l'impuls d’adquirir-lo. La portada ja té un poder d’atracció.

L'autor de República TV, Francesc Canosa, m'ha fet retrobar amb personatges admirats per mi, com Teodor Garriga, Josep Maria Planes o Irene Polo, i aprofundir en aquest panorama comunicatiu català dels anys 30 que bullia, brillava i que el feixisme vencedor de la Guerra Civil va enfonsar en la foscor de l’'exili i el genocidi cultural –sense oblidar l'assassina de Planes a mans anarquistes-. Va ser un salt endavant espectacular en pocs anys i en molts camps que va quedar tallat de cop i el retrocés va ser terrible i complicadíssim de recuperar. He conegut inventors, visionaris, empresaris, polítics, periodistes que van creure en aquest projecte avançat al seu temps.

Però el llibre de Canosa, el darrer que he llegit el 2009, evidencia que, en set dècades, la relació entre Catalunya i Espanya no han millorat. Catalunya s'avança en el sector televisiu a l’Estat Espanyol, que reacciona amb aquella barreja de por i menyspreu cap a les aspiracions i el geni català. Les negociacions per l'Estatut de Núria el 1932 eren tan aspres com les de l’actual, amb un Estat espanyol tancat en banda a les aspiracions d'autogovern de Catalunya i la radiodifusió i la incipient televisió –o radiovisió- eren un punt paradigmàtic. Un llibre per apendre i reflexionar.