Eleccions al Barça: Rosell ja ha guanyat?

L’any 2010 serà any electoral a Catalunya perquè votarem els nostres representants al Parlament–no el president, suposo que ara ja ho teniu clar- però també viurem uns comicis que captaran l’atenció dels mitjans de comunicació tot i que només aniran a votar unes desenes de milers de persones: les eleccions a la presidència del Barça. Encara no en sabem la data de la seva celebració, però les podem situar entre el març i juny d’aquest any. El gran favorit a succeir Joan Laporta és qui va ser durant els seus primers dos anys de mandat la seva mà dreta però els darrers cinc anys un dels seus grans enemics, Sandro Rosell.

Rosell encara no ha presentat oficilament la seva precandidatura. No li cal. Tothom sap que es presentarà, que ja fa tres anys que està preparat i els seus simpatitzants es compten per milers. Les enquestes el situen com el líder indiscutible en intenció de vot. El seu carisma és indiscutible i els seus assessors de comunicació ho tenen fàcil: “Wait and see”. Ha de parlar el menys possible abans no es sàpiga la data electoral i a partir de llavors buscar una campanya tranquila. Aquesta serà una missió complicada, ja que als seus rivals els interessa que l’ambient es tensioni i fins i tot que la campanya bruta. I el principal objectiu dels atacs serà Rosell, perquè és el rival a batre.

La campanya a la presidència no serà doncs una bassa d’oli. Ni molt menys. S’està demostrant amb les batalles intestines dins la junta directiva actual, d’on n’han sortit dos precandidats –Alfons Godall i Jaume Ferrer- un cop Xavier Sala Martín va assumir que la seva figura generava massa anticossos i haurà de conformar-se amb ser membre d’una candidatura i no cap de cartell. Godall és un home de Laporta i antirosellista, mentre que Ferrer s’ha distanciat gradualment de l’actual màxim mandatari blaugrana i s’apropa discretament a l’exvicepresident esportiu. Aquesta divisió és molt poc recomanable per al laportisme, ja que dividirà el vot. És de manual. Però els personalismes no entenen de racionalitat.

De les cinc precandidatures actuals –a Godall, Ferrer i Rossell hi hem de sumar Jaume Guixà i Agustí Benedito- és més que improbable que totes arribin a bon port (candidatura). Les aliances preelectorals i les retirades seran les grans notícies de les properes setmanes, com ha passat en les darreres convocatòries electorals blaugranes. Encara queden alguns personatges de pes de l’univers blaugrana que han de dir la seva, com Ferran Soriano, i que poden acabar de sumar precandidatures o reforçar-ne altres.

Fins ara Sandro Rosell és el gran triomfador del procés electoral: lidera les enquestes, el debat electoral gira al seu voltant i tot això sense encara no ha formalitzat la seva candidatura. Els set anys de mandat de Laporta han estat convulsos socialment, amb moció de censura inclosa, tot i coincidir amb la millor etapa esportiva del club. Laporta ha vist com l’abandonaven els seus potencials successors i quan ha volgut designar-ne un li ha sortit malament i ha hagut d’optar per un amic seu, però amb un perfil molt pla, com és Godall i no ha pogut impedir que li sorgeixi un dissident de la junta, Jaume Ferrer.

El laportisme –si és que existeix el laportisme- s’ha dividit gradualment durant els últims cinc anys i el gran favorit per a ser el proper president del FC Barcelona és el seu primer delfí i el primer que va marxar, Sandro Rossell. La seva figura, amb l’ajuda de diversos mitjans de comunicació, líders d’opinió i un llibre ha anat creixent a l’oposició i les eleccions li arriben en el moment just i sense desgast, amb l’aureola de la gran esperança per acabar amb els vicis i exabruptes de Laporta. El nivell d’exigència sobre Rosell serà molt alt. Abans, haurà de superar un cursa electoral duríssima i en què es convertirà en l’ase dels cops.