Agonia

La sensació que tinc d’aquest darrer tram de mandat és d’una agonia, d’un llarguíssim final amb l’únic objectiu per part dels diferents partits polítics de Torredembarra de prendre posicions per a la gran batalla del 22 de maig. Veuen aquesta cita electoral com un fi en si mateix quan realment és un mitjà perquè la ciutadania esculli unes noves majories que regiran els destins del nostre municipi els propers quatre anys. Un punt i seguit i no un punt i a part. I aquest mandat que començarà el juny de 2011, mani qui mani, pagarà les conseqüències del que està succeïnt aquests darrers mesos. I la factura pot ser molt elevada.

Torredembarra ha viscut des de les darreres eleccions més temps amb un govern en minoria que amb majoria. Els dos alcaldes que ha tingut el nostre municipi en aquest darrer mandat han estat incapaços de bastir una majoria sòlida de govern. Manuel Jiménez no es va entendre ni amb l’Alternativa Baix Gaià per reeditar l’acord d’esquerres ni amb CiU per aconseguir una gran coalició i va acabar abandonat per tothom i dimitint. El seu successor, Daniel Masagué, va bastir la majoria que el va escollir alcalde en el transfuguisme i una amalgama de sigles difícil de cuadrar i ha acabat afrontant el darrer any i mig a l’alcaldia en minoria.

L’oposició és majoritària, però així com el 2008 va ser capaç de proposar un govern alternatiu, en aquest darrer tram de mandat no ha mogut un dit, ni molt menys, per orquestrar una moció de censura –totalment desaconsejable pels seus interessos electorals- sinó que s’ha atrinxerat en una guerra de desgast liderada pel grup majoritari socialista i amb la mirada posada en l’horitzó electoral. A l’alcalde ja li ha anat bé aquesta situació i ha volgut mostrar-se com una víctima d’una oposició sabotejadora de la tasca de govern.

Estem, doncs, en el temps afegit. Des de fa uns quants mesos. Viurem molt de temps amb uns pressupostos prorrogats que es van aprovar el juliol passat d’una manera, per dir-ho suaument, poc ortodoxa. Les inversions han quedat aturades. La manca d’entesa govern-oposició ha deixat les ofegades arques municipals sense crèdit. Les obres del teatre-auditori, un dels grans projectes del mandat, porten mesos i mesos aturades i va camí de convertir-se en un gran monument a la vergonya. L’altra gran obra, el Pàrquing de Filadors, registra una ocupació molt baixa i és un forat negre per les arques municipals.

Hi ha formacions que tenen clars els seus caps de llista i estan de ple en la cursa electoral, utilitzant els mitjans que tenen al seu abast, ja siguin escrits, audiovisuals o internet. Altres encara no tenen definit el seu cap de cartell, una situació poc recomanable a aqustes alçades de la pel•lícula i el mercat de fitxatges també està en plena efervescència. S’està a punt de tancar algun traspàs sonat, algun jugador de la pedrera podria entrar en l’alineació titular –la que pot donar accés a una cadira al ple- i hi ha cert migcanpista organitzador que està buscant equip o potser en muntarà un de propi. Fins i tot alguna vella glòria d’un passat recent amenacen amb tornar. Massa temps no queda i és que estem en el temps afegit.

Publicat en el número de gener de 2011 del Diari de la Torre