Recordant l’Aquí

Aquest divendres vam fer un sopar d’excompanys i excompanyes del diari Aquí. Ens vam aplegar fins a divuit persones i uns quants que volien venir però per diferents raons no van poder fer-ho. Tenint en compte que, com la gran majoria de diaris gratuïts, la plantilla era molt mínima –tot i que hi va haver una gran mobilitat laboral-, té un gran mèrit haver reunit tanta gent. I és que l’Aquí va ser una experiència molt intensa pels que hi vam treballar. En el meu cas vaig estar-hi vuit mesos i mig, però en guardo un record molt maco, possiblement una mica idealitzat pel pas del temps.

L’Aquí va ser un producte de molta qualitat, en comparació amb altres publicacions del seu estil. La seva història va ser mort curta, només dos anys i mig d’existència, i va ser la primera gran víctima de la crisi econòmica que patim ara en el sector de la comunicació tarragoní. Va començar amb un gran impuls el setembre de 2006, va apostar pels temes propis –mes enllà de rodes de premsa i comunicats oficials- i les noves tecnologies i va desaparèixer el febrer de 2009 després d’ua curta decadència en forma de reducció de plantilla i de paginació. Una pena pel periodisme del Camp de Tarragona.

L’Aquí va ser una escola de molts recents llicenciats –o que encara estaven fent la carrera- i d’altres que ja portàvem més temps en el món laboral. Ho demostra que la gran majoria dels qui en algun moment o altre van treballar s’han obert camí en el món de la comunicació, que travessa una època difícil. I sobretot n’han quedat uns grans llaços d’amistat, que, en el fons, és que més importa en aquesta vida. O no?