Pep Rovira: sota els pals, sota la banqueta

En aquest darrer número del Diari de la Torre , que ja està al carrer, hi he començat una nova secció. Feia uns mesos que meditava un canvi i m'he inventat 'Torrencades'. Cada mes intentaré aconstar-me a través d'un article a algun personatge de Torredembarra, de diferents àmbits, amb qui més o menys hi hagi tingut relació en algun moment de la meva vida. A través d'ell intentarem conèixer una feina, un lloc, un ambient, uns valors, coses que potser poca gent sap... Una nova aventura que em fa il·lusió i espero que us agradi.


Abans d’en Pep vaig conèixer la Mariona, la seva dona. M’ensenyava a nedar aquelles tardes d’estiu de finals dels vuitanta. Vinga a fer piscines, amb el suro i sense. Brassa, crawl, papallona o esquena. Vam ser molts els torrencs i torrenques que vam aprendre a nedar amb la Mariona a la piscina municipal de Torredembarra. En Pep, el seu marit, no el vaig conèixer personalment fins l’any 1997, tot i que abans n’havia sentit molt parlar d’ell, com l’entrenador d’aquell Roda de Barà dels anys vuitanta i principis dels noaranta, amb el radiofonista Luis del Olmo a la presidència, que va ascendir de la regional profunda fins a la Tercera Divisió, a tocar de la Segona B. Van quedar segons a la lligueta d’ascens. Tretze temporades ha estat en Pep Rovira al club rodenc. És el club de la seva vida. O potser no?

Josep Maria Rovira Torres, nascut el Dia dels Inocents de 1943 a Baix a Mar, el vaig tractar molt aquella temporada de 1997-1998, quan el Roda de Barà havia baixat a Primera Catalana i ell va acceptar el repte de tornar a entrenar un equip que ja no comptava amb el pressupost, ni de bon tros, de la primera etapa a l’entitat. Luis del Olmo feia unes quantes temporades que havia deixat la presidència. El president era llavors Lluís Marco, oncle de l’actor del mateix nom. El recordo aquelles fredes tardes d’hivern amb l’inseparable puro i la seva característica veu rogallosa. Deu venir de família. A la banqueta estava en Pep Rovira, afrontant una segona etapa al capdavant del Roda. Hi arribava després de pujar el seu estimat Europa a la Segona Divisió B i viure tres temporades difícils del club gracienc, les de l’exili als camps del Martinenc i l’Horta, mentre s’estava construint el un estadi, el Nou Sardenya. I és que l’Europa, fundat l’any 1907 i un dels clubs amb més història i mística de la capital del país, és l’altre equip de la vida d’en Pep: hi ha jugat i hi ha entrenat.

Diu la dita popular que segones parts mai van ser bones. Quanta raó! Aquella temporada va ser molt dura pel Roda de Barà i també per en Pep Rovira amb un pressupost gens esplèndid comparats amb altres de la Primera Catalana. Recordo molta lluita, bon joc i resultats menys positius, fitxatges en el mercat d’hivern, i l’amarg sabor del descens a Regional Preferent, a última hora. Però en Pep va aguantar tota la temporada, fins el darrer partit. No el van destituir. Hauria estat una gran injusticia. Recordo molts finals de partit, col·locant-li la gravadora a peu de camp i lamentant aquella punta de mala sort que havia fet escapar algun punt que al final es va notar en excés.

Amb en Pep Rovira vaig mantenir-hi el contacte i és que és d’aquelles persones que ve de gust saludar pel carrer. Ell va afrontar nous reptes professionals, en equips com el Vilanova o el Salou i també el Torredembarra, que després d’unes quantes temporades a Regional Preferent havia baixat a Primera Regional. Tampoc no era una època de vaques grasses al club torrenc, però en Pep va mantenir la categoria durant el parell de campanyes que hi va ser. Recordo que va usar alguns mètodes llavors força comentats, com portar tots els jugadors al cinema a veure una pel•lícula. I funcionava. Després de l’aventura torrenca va anar al Catllar, pujant-lo a Preferent i quedant a un gol de l’acens a Primera Catalana. Vuit temporades, entre entrenador i secretari tècnic, va estar el de Baix a Mar al Catllar, on va decidir posar punt i final a la seva carrera com a tècnic.

Fins ara he parlat només d’una de les facetes futbolístiques d’en Pep Rovira, la d’entrenador. Però abans de les banquetes, en Pep va tenir una llarga carrera com a porter de diferents equips. Els seus inicis van ser al juvenil del Nàstic de Tarragona, on hi va arribar amb 14 anys, i al cap d’uns mesos l’Espanyol ja es va fixar en ell i el va incorporar al seu equip juvenil. En aquells anys va jugar amb la selecció catalana juvenil. Després va passar a l’equip amater de l’Espanyol, que el va cedir al Vic, de Tercera Divisió. Va tornar, fruit d’una nova cessió, al Nàstic i amb el conjunt grana va quedar a un sol gol de l’ascens a Segona Divisió, perdent contra l’Hospitalet en el partit decisiu. La temporada següent va ser cedit precisament a aquest equip barceloní, on va jugar a Segona Divisió.

Com tots els joves de l'època a en Pep li va tocar fer la mili, a les Illes Balears. I va fitxar pel Mallorca. Era la temporada 1965-1966. A l’equip illenc va debutar a Primera Divisió, a més de participar en diversos partits amistosos, inclosa una gira per Nigèria. Sabadell, Llevant i Badalona també van comptar amb els seus serveis, fins que la temporada 1970-1971 es va incorporar a l’Europa i va quedar-se al club del barri de Gràcia fins la campanya 1979-1980. Un total de 10 temporades i 319 partits oficials de lliga. En Pep Rovira és el tercer jugador amb més partits jugats amb l’Europa al campionat de lliga. Es va retirar el juny del 1980. Les xifres del porter torrenc en el club europeïsta són de vertígen.

L'empremta d'en Pep Rovira al club gracienc encara perdura ara en forma de penya, concretament el Grup Europeïsta Pep Rovira, fundada el 1980 i que actualment, amb una cinquantena de membres, encara es reuneix per debatre sobre el club i organitza desplaçaments de l'Europa fora de casa. Si un dia aneu al Nou Sardenya, l’estadi de l'Europa, sempre podreu dir que sou del mateix poble que un dels mites de la seva història centenària.