dimarts, de gener 08, 2013

La casta

L’any 2013 ha començat amb altes dosis de mala llet per part de moltes persones que han llegit que Rodrigo Rato ja torna a tenir feina després d’acabar d’enfonsar Bankia i estar imputat per falsedat documental, apropiació indeguda, maquinació per alterar el preu de les coses, entre altres causes. Rato serà conseller assessor de Telefónica. Cobrarà al voltant de 100.000 euros l’any i no tindrà dedicació exclusiva. Per tant, podrà acabar de complementar aquest sou amb una altra feina si no arriba a final de mes. En aquest inici d’any també ens hem assabentat que Rato ha estat considerat per la revista Bloomberg Businees Week com un dels cinc pitjors directius del món. Per tant, podríem arribar a aquesta conclusió: el president de Telefónica, el senyor César Alierta, és un incompetent a l’hora de triar els seus assessors.
En alguns moments he pensat que aquesta conclusió podria ser certa, però em decanto per una altra que em fa emprenyar més. On són actualment Felipe González, José Maria Aznar, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Ángel Acebes, Elena Salgado…? Doncs ocupant posicions molt semblants a les de Rato, en consells d’administració o assessors de grans empreses o multinacionals. No importen els mèrits. Haver estat president de govern, ministre d’Economia que negava la crisi o que la va pilotar amb una inoperància manifesta, o demostrar seriosos problemes de raciocini davant d’uns atemptats amb proves més que concloents… tot acaba el mateix lloc: recol·locació daurada al sector privat.
Un cop accedeixes a la casta política, després de fer mèrits en el partit a base d’un equilibri entre servilisme i cops de colze i formant part del govern de torn, tens gairebé assegurat un lloc de feina en alguna multinacional amb sis xifres de sou a final d’any. La immensa majoria de la població resta en una casta inferior i, en una època com l’actual, pateix les retallades del sector públic i l’encariment de la vida mentre el seu nivell d’indignació augmenta progressivament observant aquests moviments de peces tan èticament dubtosos. I aquesta indignació està arribant a unes quotes que fan bastant imprevisible el resultat final.
El 15-M no ha servit a la classe -o casta- política per a reaccionar i regenerar-se. Després de més d’any i mig, es continuen observant els mateixos vicis i costums. El cas Rato és de jutjat de guàrdia -mai més ben dit- i demostra que la classe política i l’oligarquia econòmica són vasos comunicants: Manuel Pizarro va fer el viatge invers, Luis de Guindos ha entrat, sortit i tornat a entrar i tots els noms anteriors i desenes més. Uns i altres formen una casta superior, al capdamunt d’una piràmide que cada cop té uns fonaments més dèbils i inestables i el perill d’enfonsament cada cop són més reals.
Publicat al setmanari NotíciesTGN