Universitat de Tarragona o quan el relat xoca amb la realitat

El portaveu del Partit Popular de l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, té des de fa uns anys un relat molt definit: ell és el campió del tarragonisme i principal denunciador del centralisme barceloní. Fernández ja va detectar l’any 2007, quan es va presentar per primer cop a l’alcaldia de la ciutat, que la retirada de l’alcalde Joan Miquel Nadal deixava un buit en el tarragonisme més radical que ni els seus successors al capdavant de CiU ni tampoc cap líder d’una altra força política serien capaços d’ocupar. El jove líder popular va decidir que volia ser el successor de Nadal i recollir un vot que es podia identificar tant amb CiU com amb PSC o PP i que esdevenia imprescindible per poder accedir algun cop a la cadira que havia ocupat el mateix Nadal.

Els extraordinaris resultats de les eleccions de 2011 li van demostrar que anava pel camí correcte i des d’aleshores ha seguit teixint relat, radicalitzant encara més el seu “tarragonisme”, creant la denominació de “Barcelunya” per identificar l’enemic extern que una estratègia com la seva necessita: el centralisme barceloní malvat i voraç que margina Tarragona, la capital del sud de Catalunya. Amb “idees” procedents de Barcelunya com denominar Barcelona World el futur parc temàtic situat entre Salou i Vila-seca encara donen més munició al relat de Fernández.

Aquesta setmana passada hem viscut un pas més en l’estratègia d’Alejandro Fernández: portar al ple de l’Ajuntament de Tarragona en forma de moció la proposta de canviar el nom de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona. Desenterra així un dels grans fantasmes del tarragonisme, una ferida mal tancada: com pot ser que les capitals provincials Girona i Lleida tinguin la universitat amb el seu nom i Tarragona, no? I Fernández es torna a col·locar en el centre del debat polític tarragoní. S’han vist ja adhesions a la proposta, més enllà de l’univers popular, i també oposicions radicals, com la de la mateixa Universitat.

Precisament la resposta de la Universitat ha estat clara: “l’únic debat que convé a la societat és la defensa de la qualitat”. I és aquí on es desmunta la proposta de Fernández. En un moment de retallades dramàtiques a la universitat pública per part del Partit Popular, el seu màxim responsable a la província de Tarragona i diputat a Madrid explicita que la seva màxima preocupació n’és la denominació. El relat del jove polític tarragoní xoca de ple amb la realitat. Ha fet algun càlcul el líder del PP tarragoní de quant costaria canviar tota la imatge corporativa de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona? Mentrestant, el personal del centre veu congelats els seus sous i els estudiants es desesperen davant l’enfilada tan exagerada com imparable de matrícules i taxes.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN