Les lliçons de les eleccions a Altafulla

Els resultats de leseleccions municipals a Altafulla haurien de ser analitzats per les localitats veïnes i no tan veïnes. Mentre a tot arreu els plens municipals s’atomitzen fins al límit de la governabilitat, Altafulla ha reduït els grups municipals a la meitat: dels 8 del 2007 als 4 del 2015. Quina és la causa que la localitat altafullenca vagi a contracorrent en aquestes eleccions? La trobarem analitzant el paper del govern i l’oposició aquests darrers quatre anys.

Les tres forces polítiques que han format el govern altafullenc aquest mandat -Alternativa Altafulla, l’EINA (hereva de SI) i CiU han passat de set a deu regidors. El ple en té onze. Tots tres han incrementat un regidor.  La ciutadania premia l’estabilitat, el dia a dia d’un govern sense estridències i que ha sabut vendre els projectes que ha tirat endavant i les fites que ha aconseguit. Tot això no ha capitalitzat únicament l’alcalde, l’ecosocialista Fèlix Alonso, sinó que Jordi Molinera i Pere Gomés –al capdavant de l’EINA i CiU- han augmentat vots i regidors.

L’oposició d’aquests darrers quatre anys, en canvi, ha estat escombrada del ple. IDEAL i PP han pagat car haver dimitit de les seves funcions fiscalitzadores del govern durant aquesta darrera part del mandat.  El càstig ha estat cruel per part dels veïns i veïnes altafullencs aquest 24 de maig, sobretot amb IDEAL, que ha quedat a dos vots d’obtenir representació i ha perdut els dos regidors que tenia. El Partit Popular, absent del ple d’Altafulla el darrer any per la dimissió dels seus dos regidors a mig mandat i la incapacitat de reemplaçar-los per altres membres de la llista, també s’ha quedat sense representants municipals.

La novetat és Ciutadans, que aprofita l’onada  a nivell estatal per entrar amb un regidor al ple altafullenc. En canvi no ho han aconseguit ni Altafulla si pot-sorgida del Cercle Podem i encapçalada per l’excap de llista de CiU Joan Albert Spuch- ni la Llista Oberta d’Altafullla -la marca blanca del PSC liderada per l’incombustible Fonxo Blanch-. Costa molt entrar quan ets fora.

Les claus del 24-M a Torredembarra

1

1.  Esquerra Republicana de Catalunya ha guanyat per primer cop les eleccions municipals a Torredembarra i ho ha fet amb claredat: avantatjant amb un regidor i més de 350 vots la segona força. Eduard Rovira, encapçalant un grup municipal amb quatre membres amb tres cares noves, serà el successor d’Enric Grangel, com alcalde excepte un gir de guió tan inesperat com incomprensible, i dirigirà un govern que tot apunta que ser  tripartit. Rovira no ha fet massa soroll ni aquests darrers mesos en el govern ni durant la campanya. I el premi li ha arribat.

2. Ciutadans ha aprofitat la inèrcia a nivell català i espanyol i se situa com la sorprenent segona força del ple torrenc amb tres regidors, que estan, malgrat una sorpresa majúscula,  condemnats a l’oposició. El seu cap de llista, Toni Cruz, líder de la Plataforma Antiradar, ha canviat un vaixell que s’ha enfonsat (GIT) a un que navega amb força (Ciutadans).

3. El PSC es queda amb els tres regidors que tenia, però ara com a tercera força i perdent vots. Mirant el panorama general socialista, aquest no és un mal resultat per Jordi Solé i companyia -dues cares noves com són Vale Pino i José Garcia- i més tenint en compte la jugada d’Enric Grangel donant suport a ERC en el darrer tram de campanya.

4. La debacle de CiU és tan espectacular com esperada. De res li ha servit canviar la llista de dalt a baix i exhibir una cara nova en el primer lloc, Anna Magrinyà. Només dos regidors. La llosa de Masagué és molt pesada i l’escissió protagonitzada per Rosa Maria Guasch contribueix a descavalcar els nacionalistes de la seva posició central a la política torrenca des del 1979, quan han estat sempre primera i segona força.

5.  Lluís Suñé i l’Alternativa Baix Gaià estan enttre els grans triomfadors del 24-M a Torredembarra. Tot i la fragmentació del seu espai electoral, han aguantat els dos regidors amb una llista renovada excepte en el primer lloc. Ara hauran de decidir si abandonen l’etern esperit d’oposició i, com diuen des de fa uns mesos, fan un pas endavant i assumeixen  responsabilitats de  govern.

6.  La CUP també ha triomfat a Torredembarra, aconseguint un regidor que estava molt car per la competència en l’espectre polític que ocupen. Els cupaires torrecs recullen el fruit d’anys de treball al carrer i ara podran fer política al ple.

7. El PP s’enfonsa enmig de la tempesta perfecta de la tendència a nivell estatal i català i la seva presència al govern Masagué a Torredembarra. Els populars tornen a tenir un únic representant al ple després de perdre gairebé la meitat dels vots i Núria Gómez està condemnada a quatre anys d’oposició.

 8. Rosa Maria Guasch ha patit més del previst per mantenir-se al ple, ara davant de la candidatura independent Avui Democràcia.  Poc més de 300 vots que la situen també en una posició força marginal i també com a carn d’oposició.

9. Cinc forces de les tretze que es presenten queden fora del ple. Compromís amb Torredembarra de Montse Gassull ha obtingut un 4% dels vots tot i una campanya electoral molt potent, amb autobusos inclosos, i sembla que enterra la carrera de l’exregidora republicana. El GIT no ha superat ni la barrera del 4% i també ha pagat la seva presència al govern Masagué. Les forces que el formaven han passat de 9 a 3 regidors. Un futur complicat i qui sap si l’extinció li espera a la formació fundada per Celestí Salort. Iniciativa ha superat els 200 vots però ha quedat molt lluny del 5%.  Sumant ABG, CUP i ICV-EUiA es col·locarien com a primera força. Una dada interessant. Testimonials Recuperem Torredembarra (121 vots) i Nueva Opción Demócrata (61).

10. La participació ha pujat respecte el 2011 i això ha fet que el 5% necessari per entrar en el repartiment de regidors també s’elevés i algunes formacions no hagin pogut superar el llistó. El ple torrenc  queda finalment amb vuit forces, com fa quatre anys , i només tres grups municipals amb un sol regidor. La governabilitat no és tan complicada: n’hi ha prou amb tres socis.

Foto: Pau Ruiz (Baix Gaià Diari)

Àngel Batlle, una vida sobre dues rodes

L’Àngel Batlle ha guanyat en gairebé tres dècades de carrera desenes de títols i actualment està entre els millors pilots de bike trial del món. Però no només això: ha situat Torredembarra en el mapa d’aquest esport, creant un dels clubs de referència de Catalunya i l’Estat i impulsant un dels millors -sinó el millor- bike park de l’Estat per practicar aquesta i altres modalitats amb la bicicleta.

Quan comença aquesta passió? Molt aviat. El pare de l’Àngel havia practicat el trial amb moto com aficionat. El seu fill veia en Jordi Tarrés per la televisió i ja volia pujar damunt de dues rodes i superar pedres i obstacles. Nascut el 1984, als quatre anys li van comprar la bici i uns mesos després ja competia en la categoria promesa. En la primera cursa va ser segon. Era el primer de desenes de podis. El bike trial ja l’havia enganxat. L’Àngel va progressar en aquest esport de forma autodidacta, ajudat pel seu pare. Només va fer un curset amb el campió mundial Ot Pi. A finals dels vuitanta i inicis dels noranta aquest era un esport jove i no hi havia parcs artificials com ara per entrenar. Ho havia de fer al roquer, a Tarragona o a Vespella.

I els títols van començar a arribar. Amb 8 anys es va proclamar campió estatal de categoria promesa i la temporada 1994 va debutar al mundial, aconseguint el quart lloc. Des de llavors cada any ha participat al mundial de bike trial, excepte un parell de temporades per lesió. Va anar ascendint en les diferents categories -pousin, benjamí, minime, cadet, júnior- fins arribar a sénior. I la temporada 2010 va aconseguir el títol mundial en categoria sènior, cosa que li va permetre  entrar en la categoria elite, que aplega els 15 millors pilots del món de bike trial, una mena de Fòrmula 1 de la modalitat. Hi porta cinc temporades i l’any passat va aconseguir el setè lloc.

Per a ser un bon pilot de trial no només cal moltes hores d’entrenament i passar pel gimnàs per millorar la preparació física sinó molta concentració. El títol mundial que va guanyar l’Àngel el va aconseguir en la darrera zona, després de més de sis hores de competició, no cometent cap error i esperant que ho fes el rival, com va passar finalment. L’esclat d’alegria va ser immens. Campió del món. El salt a les motos se’l va plantejar als dotze o tretze anys, com molts pilots feien a aquella edat, però el va descartar. A ell li agrada la bici.

La pràctica professional de l’esport l’ha complementat amb la tasca d’entrenador i també la construcció a Torredembarra d’un bike park reconegut com el millor de Catalunya. El 1998 l’Àngel va crear a Torredembarra la primera escola de Catalunya per preparar millor la canalla que començava. Era una secció de la Unió Deportiva Torredembarrra i amb 14 anys l’Àngel ja ensenyava als pilots més petits els secrets d’aquest esport. La secció es va fer gran i el 2009 es van independitzar de la UDT. Naixia el Bike Trial Costa Daurada i inauguraven el bike park, situat al costat del cementiri municipal. L’escola tenia llavors una instal·lació en condicions, enveja de molts practicants d’arreu de Catalunya. L’organització a finals del proper mes juny del Campionat d’Espanya de trial, amb gairebé 200 participants, serà la gran fita del club i un gran esdeveniment per a Torredembarra, amb un retorn econòmic calculat de 30.000 euros.

El bike park de Torredembarra ha crescut molt des de la primera instal·lació amb quatre pedres, trucs i troncs gràcies a les donacions de material d’empreses de la zona: pneumàtics que costen molt de reciclar, pedres de la pedrera de Ferran... Actualment hi ha 40 nens -i alguna nena- a l’escola, que venen des de Reus i Riudoms a Vilafranca i Sant Sadurní. El club compta amb 70 socis i és una referència europea. El bike park continua creixent i ara s’hi poden practicar altres modalitats amb la bici, com el dirt jump -salts de terra-, BMX i Pum Track. També fan sortides amb BTT.

De la pràctica del bike trial no et pots fer professional i per arribar a final de mes l’Àngel ha de fer classes, exhibicions i organitzar competicions. També havia treballat en la immobiliària del seu pare. Actualment compagina totes aquesta tasques amb la universitat. Estudia  Magisteri i no té clar fins quan podrà seguir participant en el mundial. Els pilots més joves, entrenats des de sempre en bike parks, pugen amb força, i compaginar el ritme de la competició amb els estudis és complicat. Li costarà, però, deixar-ho. La seva passió per aquest esport continua sent més gran que mai.

La nova història d’en Francesc Canosa va de fum

En Francesc Canosa s’autodefineix com un explicador d’històries i en el seu nou llibre Fumar-se el franquisme exerceix aquesta faceta de forma magistral, amb el seu estil cada cop més inconfusible. L’escriptor i periodista de Balaguer continua construint el relat del nostre país abans no ens el construeixi -o deconstrueixi- des de fora. I aquest cop ens transporta a l’època franquista, a la Terra Ferma, quan algunes poblacions del que ara és el Pla d’Urgell es van convertir en unes veritables factories de producció industrial de caliquenyos.

Canosa converteix aquests productors de caliquenyos en superherois. Hi trobem enginy, esforç, solidaritat ... Són persones abocades a la pobresa després del conflicte bèl·lic que es rebel·len contra aquest destí i adquireixen poders especials en forma de fum per tirar endavant les seves famílies enmig de l’autarquia i el posterior desarrollismo.

El nou llibre d’en Francesc Canosa és un mosaic de vivències, de supervivències, que ens situen en uns pobles impregnats de la pudor inconfusible del caliquenyo o en els trens que de matinada sortien de les terres lleidatanes cap a Barcelona, Manresa, Terrassa o qualsevol població on es poguessin vendre els caliquenyos produïts en els tallers familiars. Respira optimisme, rebel·lia contra un règim encotillador, però també la por de ser enxampat per la Guàrdia Civil i poder acabar amb una multa o a la presó.

Des que vaig descobrir en Francesc Canosa a República TV m’he fet fan dels seus llibres, de les seves històries. He gaudit amb aquell relat dels pioners de la televisió al nostre país que va tallar en sec la Guerra Civil, la història d’Unió Democràtica, l’arribada de la fruita dolça al Far West català (les comarques de Ponent) i ara amb aquests superherois quotidians que van rifar-se el franquisme amb els caliquenyos. Quin serà el proper?

Lola Galván, una segona oportunitat a la Torre

Els que han patit una malaltia important veuen la vida de forma molt diferent després de superar-la. És el cas de la Lola Galván, que fa deu anys li van diagnosticar un càncer de mama. Aquesta nova vida l’està gaudint, assaborint-la dia a dia a Torredembarra, involucrada en el Grup de Dones, el Grup de Lectura de la Biblioteca i fent el programa “Efectes secundaris” a Ona la Torre. Llegint, escrivint, actuant, fent d’àvia i xerrant molt.

 La Lola és barcelonina, una pixapins, Així es defineix ella mateixa. La Lola se sent decebuda per Barcelona, una ciutat que, segons ella, en els darrers anys ha perdut l’essència a canvi dels diners: “S’han carregat una gran ciutat, que jo adorava i ara no la suporto”. A la Torre s’hi troba molt a gust, però hi veu un greu problema de neteja i d’excrements de gos als carrers que considera que hauria de ser una prioritat de l’Ajuntament en un municipi que viu en la seva major part del turisme.

Nascuda a l’Eixample esquerra l’any 1950, el pare de la Lola Galván Real va dedicar tota la vida al tennis. Conegut com a Felico, va començar fent de recull-pilotes de al Tennis Turó als set anys per a mantenir la seva família. Als quinze va iniciar una llarga trajectòria com a jugadors i professor d’aquest esport després que un dia li veiessin qualitats jugant a tennis contra una paret del club. Com a jugador va disputar molts tornejos, inclosos internacionals i va acabar guanyant el Campionat d’Espanya.  Després de retirar-se va seguir ensenyant a jugar a tennis. Era una època que ser professional d’un esport no volia dir, ni molt menys, guanyar els diners d’avui en dia.

La Lola va estudiar fins a quart de Batxillerat i després pintura a l’Escola Massana. Sempre ha tingut una vena artística. No destacava per ser una bona estudiant i un dia,que el professor els havia encarregat de dibuixar un tauler d’escacs al carbó se’n va oblidar. Era per divendres a la tarda i li va venir de cop a la memòria dinant. Suor freda. Ho va dibuixar de pressa i corrents, secant-ho ràpid i presentant-ho just a temps. Però la sorpresa més gran la va tenir en veure qui havia convidat aquella tarda el professor a classe: un molt amic seu, Joan Miró, pintor ja llavors consagrat. I el mestre li va proposar al geni què escollís quina obra dels alumnes li agradava més. I va triar el tauler d’escacs de la Lola. Després d’una exposició amb els diferents treballs, aquesta pintura que Miró va signar va desaparèixer.

La Lola era molt inquieta i al tercer curs va deixar pintura i va començar a fer d’hostessa a la Fira de mostres. Allí li va arribar una oferta per a treballar a una agència de viatges a la plaça de la Catedral de Barcelona. Era una època en què feina no en faltava i va moure’s per diferents empreses, treballant també com a hostessa a la SEAT. Va acabar especialitzant-se en el món de les agències de viatge, un sector on va treballar fins el 2008 i que li va permetre viatjar arreu el món, a llocs on mai hi hauria anat sinó fos per feina. Va seguir progressant en la feina, va ser mare de tres fills, però el món artístic la continuava atraient i, quan ja superava els quaranta anys, va inscriure’s un curs intensiu de teatre a l’Escola de Nancy Tuñón. En acabar, la Nancy li va dir que s’hi dediqués, però les responsabilitats familiars la van tirar enrere.

Després d’un negoci frustrat al Marroc, a començaments dels 200 0 es va establir amb la seva parella a la Riera de Gaià, ja que aquest va començar a treballar a Altafulla. Ella treballava a Barcelona i dormia al Baix Gaià. El 2005 va ser quan li van diagnosticar un càncer de mama i també es va produir un trencament sentimental. Va decidir anar a viure a Torredembarra perquè necessitava el tren a prop per moure’s i no volia tornar a la capital catalana. El càncer va significar un trencament important a la seva vida. La Lola creu que el disgust i la frustració del negoci fracassat al Marroc van desembocar en la malaltia. Llavors va decidir fer un punt i a part, que la seva vida era seva i volia gaudir-la cada dia, deixant enrere les foteses quotidianes. Va començar a escriure monòlegs mentre rebia els tractaments de quimioteràpia. A partir de la seva impulsivitat, la reflexió, i la improvisació sorgien aquests textos. I també un llibre: Conversaciones con una teta.

A la Lola la podem veure la televisió i al cinema. Al culebrot de TV3 La Riera ha aparegut arrossegant una cadira de rodes o prenent alguna cosa al bar. També ha tret el cap en algunes pel·lícules i minisèries. En el film Agnosia apareix als títols de crèdit però no al metratge, ja que la seva escena com a joiera es va suprimir en el muntatge final. Però va poder rodar amb Eduardo Noriega. I somriu. Participa amb els seus monòlegs en actes privats, xerrades i presentacions de llibres, però ho fa sense preocupar-se per omplir massa la seva agenda. En aquest nou enfocament de la seva vida prefereix anar tranquil·la.

La Lola és àvia de cinc néts, d’edats entre els 9 i els 4 anys, que estan a les Planes (Vallès Occidental) i als Estats Units. Hi viatja sovint. Ella és una àvia moderna, que parla molt amb els néts, els explica històries i els vol fer volar la imaginació. Malgrat tot, és contrària a les noves tecnologies. No té ni whatsapp al mòbil. Mai surt de casa sense un llibre i quan marxa als Estats Units a veure la seva filla en pren almenys tres. Llegir, escriure, xerrar, actuar... és la seva nova vida.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

Deu apunts sobre les eleccions municipals de Torredembarra

Ara que ja coneixem les candidatures que es volen presentar a les eleccions municipals de Torredembarra del proper 24 de maig, analitzem algunes dades que es desprenen de la seva composició:

1. Catorze llistes és un récord a Torredembarra, superant les 11 de 2011 i a nivell català i espanyol és difícil trobar un municipi de la mida de la Torre amb tantes candidatures. Tarragona “només” en té 13, per exemple. Aquestes 14 llistes situat Torredembarra en diverses portades de diaris i han proporcionat minuts de ràdio i TV.

2. El 2011 4 de les 11 llistes que es presentaven no van superar el llindar del 5% i van quedar fora del ple. Tot apunta que, aquest any, almenys 4 o algunes més quedaran fora del ple. Dependrà de la participació. Com més  hi hagi, més pujarà el llindar del 5% -comptabilitzen els vots en blanc- i més “car” serà el regidor. Hi ha qui s’ha presentat convençut que la participació serà baixa.

3. Dues llistes tenen ex-regidors de CiU i en canvi CiU ha renovant radicalment la candidatura amb una desconeguda Anna Magrinyà al capdavant i el jove Joel Navas escalant de l’onzè  al segon lloc. Rosa Maria Guasch lidera Avui Democràcia i Daniel Masagué i Paqui Felguera ocupen els dos primers llocs de Units per Torredembarra. Recordem que Guasch va ser qui el 2007 va treballar perquè Masagué fos l’alcaldable de CiU en detriment de Pere Font. Vuit anys després tots dos estan fora de CiU i Font, en cap llista.

4. A més de Masagué i Felguera, un altre imputat lidera una altra llista, Ignasi Duran, del GIT. Tots tres van compartir govern del 2011 al 2014.

5. Els dos polítics més “veterans” que es presenten són Lluís Suñé i Montse Gassull, amb dotze anys ocupant un seient a la sala de plens . Suñé és per quart cop consecutiu cap de llista de l’Alternativa Baix Gaià i Gassull, després de tres convocatòries format part de la candidatura d’ERC, aquest cop encapçala Compromís amb Torredembarra després de la seva marxa de les files republicanes.

6.  A més de Suñé i Duran, també Eduard Rovira, en aquest cas a ERC, repeteix com a cap de llista. Dos números dos el 2011, Jordi Solé (PSC) i Núria Gómez (PP), fan el salt al primer lloc i Anna Magriñà està al capdavant de CiU després de no anar a la candidatura nacionalista el 2011.

7. El vot més esquerrà de l’espectre polític es fractura. Es presenta per primer cop a Torredembarra la CUP després de fracassar la seva integració amb Alternativa i Toni Sacristan en serà l’alcaldable. Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, amb Albert Bonet al capdavant, vola per primer cop sola a la Torre després que el PSUC formant part de l’Entesa i Unió de Progrés els dos primers mandats i posteriorment amb l’Alternativa. Recuperem Torredembarra sorgeix d’una escissió de Podem, amb Xelo Ruiz de número u i Amador Martos, alcaldable fa quatre anys de Els Verds, en segon lloc.

8.  Ciutadans té moltes opcions d’estar al proper ple si tenim en compte els resultats en les darreres convocatòries electorals. Ho fa amb Toni Cruz -ex-GIT i ex-Plataforma del Radar- com a cap de llista. Una altra formació que debut aquest any és Nueva Opción Demócrata, amb José María Muñoz com a número u.

9.   L’actual regidor Octavi Solé, que tanca la llista de CiU,és qui més cops ha format part d’una llista electoral a Torredembarra. Només ha faltat el 1999.

10. Finalment, per primer cop en la democràcia, un alcalde de Torredembarra no es presenta a les eleccions. És el cas d’Enric Grangel, que l’any 2011 va ser cap de llista del PSC i l’agost de 2014 va accedir a l’alcaldia torrenca després del cas Masagué.

De la platja de Baix a Mar a Primera Divisió

La temporada 1963-1964 dos jugadors de Torredembarra, nascuts a Baix a Mar, van formar part de la plantilla de l’Espanyol a Primera Divisió. Un era en Gerard Gatell i l’altre Joan Maria Mercadé. Gatell ja fa anys que ens va deixar, però Mercadé continua vivint al barri marítim torrenc i conserva centenars de fotos i retalls de diari que recorden el seu pas pel futbol professional durant la dècada dels seixanta i inicis dels setanta.

Joan Maria Mercadé Figuerola va néixer el juny de 1942 a Baix a Mar. A la platja del barri mariner va començar a donar els primers tocs a la pilota. Hores i hores corrent per la sorra el van dotar d’una gran condició física i els bots sovint imprevisibles de la pilota van obligar-lo a depurar la tècnica i els reflexes. Amb 15 anys, ell i els seus amics Litu Colmenero i Anselmo Pijoan se’n van anar a jugar amb el juvenil del CF Berkel Pescadores de Vilanova. Va ser el primer cop que es va federar . Al club del Garraf hi treballava un entrenador que també era scouting del Barça i va recomanar el jove mig-centre torrenc a l’entitat blaugrana, que la temporada 1958-59 el va incorporar al seu juvenil.

Al club blaugrana va estar-hi dues temporades. Continuava vivint a la Torre i pujava a Barcelona el cap de setmana. De l’hostal al camp es movien amb la moto d’en Salvador Sadurní. Amb el porter de l’Arboç hi va fer una bona amistat durant l’etapa blaugrana. L’estiu de 1960 Mercadé va canviar els colors blaugranes pels blanc-i-blaus. Hi va tenir un paper clau en Josep Valls, Coco, que va fer d’enllaç amb un directiu de l’Espanyol que es dedicava a la indústria de les perles a partir de les escates del peix i venia sovint per la Torre. Mercadé ve provar pel conjunt de Sarrià i va fitxar per l’equip amateur. Llavors si que va anar a viure a la capital catalana, en una pensió on coincidia amb altres jugadors del filial perico.

En l’Espanyol Amater va coincidir amb Gerard Gatell, també de Baix a Mar, i amb un mig volant mallorquí que després va fer carrera empresarial i política, de nom Abel Matutes. Al qui va ser ministre d‘Exteriors amb el primer govern Aznar el recorda com un bon noi i un bon futbolista. Una de les situacions estranyes que va viure al filial espanyolista va ser la transformació durant una temporada cada diumenge en el Vic, amb qui va pujar de Regional a Tercera Divisió. El club de la capital de l’Osona va “llogar” el segon equip espanyolista per ascendir de categoria.

L’estiu de 1963, Mercadé i mitja dotzena més de jugadors de l’Espanyol Amateur es van incorporar al primer equip. També arribava Tejada, del Barça. Allí va coincidir amb Gatell, que des de la temporada passada ja formava part de la plantilla. L’inici de Lliga de Mercadé, que havia estat reconvertit a extrem, va ser més que notable i el seu nom va figurar durant unes quantes jornades al més amunt de la taula de golejadors. En el seu primer partit ja va fer dos gols, en l’empat a quatre contra el Llevant.  Compartia davantera amb Tejada i un mite ja crepuscular però encara molt efectiu davant de porta com era Ladislao Kubala. A l’hongarès el recorda com una persona difícil de tractar, molt egocèntric i amb una colla de jugadors que volia que el recolzessin sempre. De tant en tant, marxava a rodar espots i no tornava. En Lazly va acabar la temporada fent de jugador-entrenador. Va ser la darrera de l’astre magiar en actiu. Però, en general, recorda un bon ambient en el vestidor blanc-i-blau.

Precisament Kubala va ser qui li va treure el córner que va permetre a Mercadé marcar l’únic gol de l’Espanyol contra el Real Madrid a Sarrià. Un dels grans moments de la seva carrera. La temporada no la va acabar amb l’Espanyol. El servei militar se li va creuar en la seva carrera i, a més, en forma de dos anys a Marina, a Cartagena. El club de Sarrià ho va aprofitar per traspassar-lo al Llevant junt amb Gatell, a canvi de Domínguez, que es va incorporar a l’Espanyol.  Havia jugat nou partits i marcat quatre gols amb l’equip barceloní.

Amb el club granota, llavors a Primera, només va jugar la Copa del rei i va ser cedit al Cartagena, a Tercera Divisió, on va marcar molts gols i a estar a punt de pujar a Segona. Al cap de dues temporades va tornar al Llevant, que llavors militava a Segona. A València va conèixer qui acabaria sent la seva dona, que era cambrera on acostumaven a dinar ell i altres jugadors del Llevant i el València, com els internacionals Paquito i Ansola. Va jugar en diversos equips de Segona i Tercera, aconseguint ser sempre el màxim golejador: Terrassa, Eldense, Jerez de la Frontera, Nàstic, Lleida. El 1973 es va casar i encara va jugar a Regional, amb el Lloret de Mar i el Sants, fins que el 1974 es va retirar i va decidir obrir un bar a Baix a Mar, “El Bodegón” amb el que havia estalviat com a futbolista professional. Reconeix que es va guanyar bé la vida, amb sou i fitxa i primes que sovint eren molt interessants, com els 10.000 euros per guanyar el Real Madrid.

S’havia tret el títol d’entrenador, però la seva experiència com a tècnic es limita a dues temporades dirigint el primer equip de la Unió Deportiva Torredembarra. Des de llavors, l’esport només l’ha viscut com a espectador, i va estar centrat en el bar fins que ja fa més d’una dècada el va llogar. És més del Barça o de l’Espanyol? Reconeix que més del conjunt blaugrana. I una mica l’Osasuna, per motius familiars.

Peu de foto: En Joan Maria Mercadé, acotxat a l’esquerra, acompanyat d’en Gerard Gatell i en Litu Colmenero. Darrera d’ell, en Josep Valls, Coco.

Publicat  al número d'abril del Diari de la Torre

Ana Belén Nuevo, quan els somnis es fan realitat

L’Ana entra al Fitness Club Anura a les vuit del matí en surt a les deu del vespre la majoria de dies. Gairebé catorze hores ininterrompudes de feina. Però ho fa a gust i el temps li passa volant. Sent passió pel que fa. Ella és la propietària i directora del centre, una referència no només a Torredembarra sinó a la demarcació tarragonina, amb més de vuit anys d’història i que pràcticament no ha viscut res més que aquesta situació de crisi econòmica que ha obligat l’Anura a reinventar-se contínuament. La veiem al despatx, en la gestió de la paperassa, però també dirigint classes d’aeròbic, hip hop o spinning o fent d’entrenadora personal.

 L’Ana Belén Nuevo Ramos, nascuda a Torredembarra el 1980, ha practicat esport des de ben petita. Als vuit anys es va iniciar en el patinatge artístic quan la Unió Deportiva Torredembarra era un referent en aquesta disciplina. Va convertir-se en la segona millor patinadora de la demarcació tarragonina, només superada per una fora de sèrie com era la reusenca Laura Sánchez. L’Ana va ser subcampiona provincial diversos cops, campiona per equips i va formar part de la selecció catalana. Però el patinatge artístic és un esport molt dur i als 17 anys ho va deixar. Després de penjar els patins, va ser entrenadora al Club Patí Salou.

Va estudiar Magisteri en Educació Física i els estius els va aprofitar per formar-se com a monitora de gimnàs, primer com a monitora d’aeròbic i step. Però també com a quiromassagista, preparadora física i culturisme, entrenadora personal, funk, hip hop i altres activitats. La formació en les diferents disciplines és privada i costa molts diners. Aquest és un sector amb un alt grau d’intrusisme, on pagant poc i amb poques hores de formació, pots obtenir títols, que acrediten però ben poca cosa. Recentment, la Generalitat ha homologat un títol als qui han pogut acreditar la seva formació.

Va començar a treballar al Gimnàs Silver Gym, el lloc on anys abans es preparava físicament per a la competició de patinatge. Va estar-hi un any. Sentia que, amb els recursos materials d’aquell centre, no podia posar en pràctica tot el que havia après. Va buscar feina a Tarragona i en va trobar en un gimnàs femení que havia obert a la Vall de l’Arrabassada. Després va anar a treballar a l’Sport Gym, un dels millors centres de la ciutat, on va estar-hi dos anys. Un paradís, des del punt de vista dels recursos, segons explica ella.

L’Ana va veure una oportunitat de negoci al seu poble relacionada amb el que estava treballant i va llençar-s’hi. Va detectar que a Torredembarra només hi havia petits gimnasos, però no una instal·lació més gran, que pogués fer també la funció de club social. Ho va comentar als seus pares i li van dir que estava boja, però finalment els va convèncer. I van trobar un local de 1.200 metres quadrats al carrer Alt de Sant Pere. Era una bogeria, però era el seu projecte. El nom, Anura, agafava les primeres lletres del seus nom i cognoms. Va deixar la feina i, assessorada per Life Fitness, que li havia de subministrar el material, va començar a viatjar per tot l’Estat per estudiar centres com el que volia obrir. També es va formar en gestió d’instal·lacions esportives.

L’1 d’octubre de 2006 obria el Fitness Club Anura, amb 400 socis que s’havien donat d’alta sense conèixer les instal·lacions, a través d’accions de promoció que havia impulsat l’Ana. L’equip inicial estava format per 16 persones, amb una peça molt important com era el Quico Iborra, professor de l’Ana a l’Orthos Tarragona i que la va voler acompanyar en el primer any d’aventura. Ella li està molt agraïda. L’equip estava integrat per persones titulades per a l’activitat que desenvoluparien i van fer-los-hi formació en atenció al client. L’altre gran objectiu era que fos un equip molt cohesionat. Durant aquests vuit anys, hi ha hagut molta renovació a la plantilla i tres extreballadors han arrencat negocis propis relacionats amb el món del fitness.

L’Anura és més que un gimnàs. És un club social on el soci hi pot trobar un cuidador personal que vetlla per tres aspectes: el físic, la salut i l’estètica. Hi contribueix molt l’spa urbà, l’únic de què disposa Torredembarra.  A l’Anura hi trobarem gent de totes les edats, depenent de la franja horària que hi anem. La gran afició de l’Ana és el hip hop també hi ha trobat el seu espai: ha creat quatre grups d’aquesta disciplina, de totes les edats, incloses les mares dels més petits, de quatre i cinc anys. El Gimnàs Anura no és un espai tancat, sinó que sempre que li demanen surt al carrer. Durant aquests anys s’han pogut veure moltes exhibicions a l’aire lliure, en festes, actes populars, de salut... Hem vist spinning, aeròbic, hip hop... En els darrers anys han aparegut nous gimnasos i la febre del running i del pàdel també es noten a Torredembarra. L’Ana no ho veu com a competència, sinó com una ajuda a augmentar la cultura esportiva de la gent i, de retruc, la seva salut.

El món del gimnàs i del fitness evoluciona i en els darrers anys explica l’Ana que Zumba és l’activitat que més està de moda i l’Anura no ha perdut el temps i actualment són l’únic gimnàs de Tarragona on es pot practicar Zumba step i Budokon. Des del gener estan potenciant el servei d’entrenador personal . L’Ana té dos clients de molt de nivell: el campió de biketrial Àngel Batlle i en Llorenç Gómez, un dels tres millors jugadors del món de futbol platja. És un no parar. L’Ana ja està pensant en la celebració dels deu anys del Gimnàs Anura. Pistes no en vol donar, però ja avança que faran coses especials.

Publicat al número de març del Diari de la Torre

Gabriel Comes, perpetuador de la memòria de Baix a Mar

En Gabriel Comes va viure una infància feliç a Baix a Mar, on hi va arribar quan tenia tres anys amb la seva família. Venien de l’Ametlla de Mar. Tot i no tenir-ne més records del poble on va néixer que quan hi anava per les festes majors, conserva l’inconfusible accent “calero”. Nascut el 1952, en Gabriel Comes Nolla va viure el barri mariner torrenc, que vivia de indústria de la pesca, amb dues-centes persones treballant cada dia al mar, un dels quals era el seu pare. Va estudiar a la escola unitària be Baix a Mar i després de les classes jugava amb els altres nens pels carrers o per la platja, a futbol, a fet i amagar... No feien deures.

Als 14 anys ja tenia clar que de gran volia ser mestre. En Gabriel va ser de la primera promoció que va haver de tenir el batxillerat superior per fer magisteri. Considera que aquest fet va dignificar aquesta professió, tornant al mestre l’estatus de la Segona República, quan no n’hi havia prou amb el batxillerat elemental, cosa que el Franquisme va canviar. Després de llicenciar-se, va fer tres anys de professor al Col·legi Roig de Tarragona, fins que va aprovar les oposicions per ser mestre al Col·legi Antoni Roig de Torredembarra, on hi va ser set anys.

Mentre, va estudiar  i es va doctorar en Pedagogia a la Universitat de Barcelona i al mateix temps es llicenciava en Filologia Catalana. El 1987 va començar a fer classes a la Universitat Rovira i Virgili en la branca d’Educació especial, especialitat cap on es va decantar. Era un moment de canvi legislatiu al nostre país amb l’entrada en vigor de la Llei d’Integració que impulsava que els alumnes amb alguna discapacitat poguessin assistir a classe a un col·legi ordinari. Era l’escola inclusiva. Calia, doncs, preparar especialistes i als mateixos professors. Aquesta va ser la tasca d’en Gabriel en els seus inicis com a professor universitari, tant en la docència com la investigació. Es va jubilar l’estiu de 2014 després de formar centenars de pedagogs, mestres i psicopedagogs i escriure una desena de llibres, en matèries com l’ensenyament de la lectura i l’escriptura en nens i nenes amb síndrome de down, on va crear un mètode específic i pioner, però també sobre l’atenció a la diversitat i el fracàs escolar.

Però el Gabriel té una altra faceta com a escriptor, dirigida a un dels seus grans objectius: que no es perdés la memòria del món pescador de Baix a Mar del segle XX. Hi ha dedicat estones lliures i vacances i que han fructificat en una desena de llibres més. Ha enregistrat  hores i  hores d’entrevistes amb els més grans del barri, extraient aqueta matèria prima que és la memòria i plasmant-la en llibres com De proa a popa, Adéu sorra, Vara vara o La mar dels pescadors. El juny vinent apareixerà la seva darrera obra, dedicada a les cançons de taverna i que es cantaven dalt del poble, a Cal Astut i Cal Xaveia, i que no només es podran llegir sinó escoltar, ja que les va gravar a inicis dels vuitanta en uns cassetes que ara es convertiran en DVD.

Reconeix que ell no és historiador i que es basa en els testimonis orals. Només visita els arxius per comprovar algunes dades. En la ficció només s’hi va capbussar un cop, amb un llibre infantil, El diari d’en Marcel, protagonitzat per un nen que anava a escola amb una nena cega. En Marcel explicava el dia a dia de la Gemma, que tot i la seva capacitat anava al cine, suspenia exàmens o anava en tàndem. Es va editar en català i castellà i es va esgotar.

Però a en Gabriel, el Gabi pels amics, ha estat molt implicat en el teixit associatiu del municipi. Durant la Transició va ser fundador i primer president de l’Associació de Veïns de Baix a Mar i recorda que van fer molta feina. Des d’aturar bogeries urbanístiques com un passeig marítim amb trànsit rodat i edificis de gran alçada, a impulsar activitats culturals com les havaneres o pels nens com la Cavalcada de Reis.  El 1979 van situar un dels seus membres de l’associació com a cap de llista de la candidatura de l’Entesa, que aplegava el PSUC, ERC, CCOO i Unió de Pagesos i van obtenir un gran èxit electoral: segona força per darrera de CiU. Ell mai s’ha situat en primera línia política, tot i que reconeix que va estar a punt de fer-ho i es pregunta que hauria passat.

A finals dels 90 va reactivar el Centre d’Estudis Sinibald de Mas, assumint la presidència quan estava a punt de desaparèixer. Va recuperar la tradició de treure un recull de treballs cada any i considera que va assentar les bases del dinamisme actual de l’entitat. També ha estat gairebé des de la fundació el Club Escacs Torredembarra i membre de diferents juntes directives, fina a arribar a la presidència l’any 2010. Actualment ostenta el càrrec i continua jugant a escacs, una activitat que explica que l’ha ajudat en moments de molta intensitat acadèmica i ho recomana a tothom. També ha estat en directives d’associacions de pares i va ser president de la secció de voleibol de la UDT. I recorda que si el Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau ha arribat tan lluny ha estat una mica per “culpa” dels jugadors de voleibol torrenc, que anaven a entrenar al pavelló del barri tarragoní quan no podien fer-ho a la Torre i van donar-hi a conèixer  aquest esport.

En Gabi mira el passat amb un somriure i el futur amb projectes il·lusionants. Ja té en marxa dos nous llibres: un sobre peixos i un altre sobre boters. I un tercer sobre el futbol a l’Ametlla de Mar. A Torredembarra hi té la seva vida però no oblida els seus orígens caleros.

Publicat al número de gener de 2015 del Diari de la Torre

El que ens trobarem el 24-M a Torredembarra

Darrerament parlo menys de política torrenca en aquest blog, a excepció del darrer estiu tan convuls políticament a la vila, que vaig penjar diversos posts en pocs dies. Ara que ja tenim les eleccions municipals a tocar i amb contínues rèpliques del terratrèmol Masagué, Torredembarra bull políticament i costa precisar quantes candidatures electorals hi haurà el 24 de maig i també quins seran alguns dels caps de llista en la propera contesa electoral. Altres dels alcaldables ja estan escollits de fa mesos, com Jordi Solé pel PSC o Eduard Rovira per ERC i altres serien una sorpresa que no ho fossin, com és el cas de Núria Gómez pel PP o Lluís Suñé per ABG.

Precisament és a la banda més esquerrana de l’espectre polític on hi molta efervescència política. El procés d’ integració de l’Alternativa i la CUP en un candidatura unitària ha descarrilat i l’ABG concorrerà sola als comicis i amb Suñé com a alcaldable per quart cop excepte sorpresa de darrera hora. La CUP continua movent-se per aconseguir una candidatura més àmplia i el fet que l’Alternativa es presenti aquest cop deslligada d’ICV-EUiA dóna pistes de cap a on poden anar les coses, però s’apunta que aquesta candidatura àmplia podria no quedar-se aquí. Venen setmanes decisives per un projecte que podria ser guanyador en els comicis torrencs.

A l’altra banda de l’espectre, a Convergència i Unió també s’estan cuinant moltes coses. Ni Unió ni Convergència tenen candidat després que el cas Masagué hagi dinamitat el partit i és conegut de fa setmanes que Rosa Maria Guasch no se sent gens estimada pel seu partit i està intentant bastir una candidatura independent, al més pur estil torrenc. Tot i el previsible descens de vots convergent, una base de vot sòlida permetrà a qui lideri la llista el maig vinent poder dir moltes coses a l’Ajuntament. Veurem com acaba l’univers convergent torrenc.

Qui sembla que ha arribat al seu final de trajecte polític és l’Agrupació Democràtica Municipal, amb la seva regidora Maria Dolors Toda a l’altra banda de l’Atlàntic i que no s’ha dignat ni a cedir la seva acta al número dos de la llista, tal com va anuncia enmig de la tempesta Masagué. Toda ha practicat un absentisme del ple que denota el seu menyspreu a la democràcia i els seus votants.  El GIT prepara una nova renovació de cap de llista després de la imputació del seu únic regidor en el cas Torredembarra. La missió de mantenir-se al ple serà complicada però no impossible del tot, tenint en compte que caldran menys vots per obtenir un regidor.

Sabem que Ciutadans espresentarà i Amador Martos tornarà a la càrrega, ara al capdavant deRecuperemos Torredembarra després de trencar amb Podemos, i hi haurà altres novetats com Nueva Alternativa Demócrata. Continuen havent incògnites, com si es presentarà altra cop Plataforma per Catalunya, que fa quatre anys va fregar el regidor però ara està més debilitada per l’escissió patida a nivell nacional. Rumors d’altres llistes fa mesos -i algun any- que se senten, però la desaparició de Masagué de la primera línia política sembla haver-les desactivat.

Aquest és el panorama polític torrenc actual, que en setmanes evolucionarà i ens donarà la graella de sortida per a les eleccions del 24-M. El que passi després són figues d’un altre paner, però l’atomització del ple serà més que inevitable i governar, una tasca difícil. 

Trilogia del Baztán acabada: un petit buit interior

Quan acabes de llegir una trilogia, queda un buit dins teu. Ja m’ha passat diversos cops. Al llarg de tres llibres i gairebé dos anys, he  anat entrant en el món que ha creat Dolores Redondo a la Trilogia del Baztan. M’ha seduït el paisatge del Batzán i ja tinc com a deures per més aviat que tard visitar aquesta vall navarresa. M’ha atrapat la trama, tan original com tenebrosa. M’ha atret el món màgic de tradicions ancestrals del Pirineu navarrès. M’ha interessat el món matriarcal que ha teixit l’autora i que és un reflex de la societat d’aquests racons de la Península Ibèrica.

El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda a la tormenta formen una de les propostes més originals de la novel·la negra no només espanyola sinó també europea. I ho demostra la quantitat de traduccions i la venda dels drets cinematogràfics a NadCon, una jointventure de Peter Nadermann, productor cinematográficc que va estar involucrat en les adaptacions de la trilogía Millennium de StiegLarsson i de las novel·les de Henning Mankell. Segur que en sortirà un bon producte, però us recomano no fer allò tan estès de “m’espero a la pel·lícula.”

 Llegiu i imagineu-vos com és la vostra inspectora Amaia Salazar; les seves germanes Flora i Ros; la seva tieta Engrasi, el seu marit, James;  o els seus col·legues de la comissaria. Dibuixeu al vostre cervell els paisatges meravellosos del Baztán, amb aquell fred i aquella boira que també són personatges principals de la trama.  Endinseu-vos en les llegendes ancestrals del Pirineu navarrès i en el mal i la perversió humana que s’escampa per les pàgines de la trilogia.

Personalment he gaudit molt de les tres novel·les, amb una lectura pausada i allargada en el temps, tot i que aquestes festes nadalenques m’han servit per accelerar el ritme i enllestir-la. El final és molt cinematogràfic i costa aturar-ne la lectura. L’autora no ha descartat que en un futur els personatges de  la Trilogia del Baztán afrontin noves històries, però ara Dolores Redondo està centrada en nous projectes que, almenys un servidor, els esperarà amb ganes de llegir-los.

Badó Cañellas, amb els castells a l’ADN

En Badó Cañellas ha mamat castells des que va néixer. El seu pare era de la Colla Nova de Sant Magí de Tarragona i, amb els Nens del Vendrell, havia estat un dels segons de l’històric quatre de vuit que van descarregar a la Torre. El seu germà gran també és casteller. I el seu nebot. Cañellas és dels cognoms que pesen als Noisde la Torre. El seu pare, Salvador Cañellas Lluís, en va ser un dels fundadors l’any 1975 i el primer cap de colla, durant sis mesos. Ell tenia nou anys llavors i ja estava massa crescut per ser enxaneta o acotxador i no tenia bones qualitats per estar a dosos. Però si que pujava en alguns pilars. En la colla de la camisa blau cel, en Salvador Cañellas Curto ho ha estat tot. Tot menys president. Diu que no ho serà mai, perquè afirma no té les qualitats per desenvolupar aquest càrrec.

Des d’aquest any en Badó és el cap de colla dels Nois de la Torre. És la seva segona etapa en aquest càrrec. Ja ho va ser l’any 1996, després d’una mena de revolució enmig de la travessa del desert d’aquells anys. Ho va ser un any i mig en una situació d’emergència. Ara, tot és molt diferent. Els del Carrer Carnisseria viuen des de fa mitja dècada un moment dolç, tot i algunes dificultats que semblen inevitables. Amb en Joan Maria Busquets, president de la colla, formen un bon tàndem i volen aportar la seva experiència perquè gent jove que ara està a la junta pugui afrontar ben aviat les màximes responsabilitats.

En Badó ha tingut algun càrrec a la Colla dels Nois de la Torre des que tenia divuit anys. Ha estat cap de colla dos cops, però també cap de canalla, vicepresident, segon i tercer cap de colla... Ha viscut l’època en què la colla torrenca rivalitzava amb la Vella de Valls per carregar el pilar de sis i la llarga travessa del desert després de la malaguanyada mort del l’enxaneta David Sánchez l’any 1983 i que va estar a punt de fer desaparèixer l’entitat. També ha pogut viure el renaixement de la colla a partir de finals de la dècada passada, amb la incorporació de molts nous castellers i fites importants com el tercer lloc al Concurs7 de 2013.

Cañellas destaca que la majoria de la junta té actualment una mitjana d’edat molt baixa, entre els disset i vint-i-cinc anys i que això assegura un bon futur a la colla. Quines són les raons d’aquest bon moment dels Nois? Assenyala diversos factors, com la declaració dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, però sobretot l’obertura de la colla al poble , a la Festa Major i a les seves entitats. Molts castellers i castelleres torrencs compatibilitzen la colla amb la pertinença a algun dels grups dels balls populars. Abans estaven molt més tancats en si mateixos. Això ha canviat.

També la ràdio ha ajudat a popularitzar els castells. La Torre de set està entre els programes degans i és un referent a Ona la Torre. Cada setmana es parla de castells, també es retransmeten les principals diades castelleres i en la commemoració dels cinc anys de l’emissora, La Torre de set va fer un programa especial de dotze hores. En Badó va ser el primer conductor del programa, però, des de que va assumir el càrrec de cap de colla, ha deixat la batuta de l’espai a Gerard Recasens i Pau Ruiz. Però continua col·laborant amb el programa.

No és l’única aparició que fa a la l’emissora torrenca, ja que acumula ja 140 programes presentat “D’un temps, d’un país”, un espai que vol donar a conèixer la riquesa cultural, esportiva o d’oficis de la Torre. Darrerament s’ha obert a tot el Baix Gaià. En Badó se sent molt torrenc, “torrero” que diu ell, i vol seguir fent lluir aquest patrimoni torrenc. És coneixedor de moltes històries i anècdotes torrenques i durant un temps va publicar una secció la Diari de la Torre donant-les a conèixer.

Reconeix que els Nois de la Torre li ha absorbit moltes hores del seu lleure i que no ha participat en altres entitats, amb algunes excepcions. A mitjan dels noranta va portar el Gegant Joan, però aquesta etapa de geganter va durar poc, ja que va haver d’assumir el càrrec de cap de colla per primer cop i no va poder compatibilitzar les dues coses.

En Badó mira el futur dels Nois de la Torre amb optimisme, sobretot pel gran nombre de gent jove que hi ha i la renovació que ha experimentat la colla. Veu una gran passió entre aquesta nova fornada de castellers, que fora de temporada s’integren a les colles universitàries com els Arreplegats, els Ganàpies o els Pataquers o s’impliquen en el Taller de castells que han engegat aquesta temporada als Nois de la Torre. En Badó mai serà president de la colla torrenca, però en seguirà formant part i impulsant-la. Ara ja està pensant en el quarantè aniversari de la colla, que se celebra aquest proper 2015.        

Publicat al número de desembre del Diari de la Torre

Maria Dolores García: l’aventura d’escriure

Guanyar diners amb el que t’agrada fer. Aquest és un dels somnis de molts dels que ara esteu llegint aquest article. Doncs la protagonista d’aquesta Torrencada ho ha aconseguit. La María Dolores García ja ha publicat dues novel·les i més de mitja dotzena de relats. I també ha guanyat diversos premis. Des de fa nou anys viu a Clarà. Com ella mateixa explica, l’amor la va portar a Torredembarra i és aquí on ha estat mare i ha desenvolupat la seva carrera literària.

Maria Dolores García Pastor, nascuda a Badalona l’any 1970, ha viscut en diversos municipis de l’àrea metropolitana barcelonina, abans de venir a parar a la Torre fa gairebé una dècada. Era d’aquelles nenes que li agradava escriure. Primer, en el seu diari personal, i després es va atrevir amb els relats. L’afició per l’escriptura la va portar a estudiar Periodisme, a la Universitat Autònoma de Barcelona, conscient, però, que la seva timidesa no lligava massa amb els micròfons i les rodes de premsa. Abans d’acabar la carrera ja estava treballant en una redacció. Ha passat per una colla de mitjans, entre els quals Onda Cero, Radio Intereconomía, i també per agències de comunicació, productores... alternant contractes i èpoques de freelance. Una trajectòria compartida per molts professionals de la comunicació de la seva generació.

Mentre treballava de periodista, dins seu continuava l’objectiu de dedicar-se a la literatura. El 2003 va passar una temporada molt difícil, una petita depressió, que la va portar a replantejar-se moltes coses i dedicar-se el que realment volia: escriure. I a començaments de 2005 va acabar la seva primera novel·la, després de sis mesos de feina intensa . I es va presentar al Premi Planeta. Ara reconeix la innocència de la seva candidatura a aquest guardó. Després va saber que ni de bon tros tots els originals que arriben a Can Lara tenen les mateixes possibilitats d’emportar-se els 601.000 euros. La seva era una novel·la basada en un relat propi anterior, Los ojos de Miguel, ambientada durant la dictadura xilena. Es va documentar a través d’internet, sobretot en fòrums, on va contactar amb víctimes de Pinochet. D’aquesta manera es va gestar El susurro de les árboles.

Va arribar a Torredembarra el Dia dels Innocents de 2005 i es va prendre molt seriosament l’escriptura, amb disciplina, amb uns horaris molt marcats. Finalment va rebre la recompensa l’any 2006, quan un relat seu, La ciudad de los niños, va guanyar els 150 euros del primer premi en la modalitat de relat breu del Concurs Rosa de Barcelona, organitzat pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Més que la quantitat econòmica, en va valorar molt el reconeixement que significava a anys de dedicació. Va recollir el premi embarassada de la seva filla. El naixement de la Lluna no va impedir-li continuar escrivint. Recorda la imatge d’estar davant de l’ordinador amb el nadó al pit. Era la manera de compatibilitzar dues passions.

La Maria Dolores ha guanyat diversos premis, però un dels més significatius és el del Portal Yoescribo.com, l’any 2008, amb la seva primera novel·la El susurro de los árboles.  El premi  estava dotat amb 6.000 euros i reconeix que guanyar-lo va ser un subidón. Dels 50 exemplars que li tocaven, una gran part van marxar cap a Xile i Israel, on diverses persones l’havien ajudat. Està molt en contacte amb escriptors de la seva generació i forma part del col·lectiu Banda a parte, on coordina la secció de relats.  I és que ella es considera més escriptora de relats que de novel·les. Precisament la seva segona novel·la, El café de la Luna, era originàriament un conjunt de vuit relats, però amb un vincle comú; el cafè on coincideixen els personatges esmorzant o fent l’aperitiu i que fa que s’entrelliguin les històries. La va publicar l’any 2012 amb l’Editorial Alrevés.

La María Dolores ha llegit molt. Va començar amb Isabel Allende i va continuar amb autors com Ana Maria Matute, Milan Kundera... i ara llegeix molta literatura d’editorials petites. Fuig dels autors més comercials i admet que darrerament li costa trobar llibres que li agradin. Ha fet crítica literària en diferents blogs i webs i ha treballat en diversos mitjans parlant de llibres, com els programes La Ciutat a Onda Cero Barcelona, Quítate la Liga a Onda Cero Espanya i Cuando ruge la Marabunta, a Alternativa Barcelona.  Ha col·laborat també amb Ona la Torre, en el programa Entre llibres.

De la seva generació en forma part una de les autores de moda a l’Estat: Dolores Redondo. Només es porten un any. Es coneixen des d’abans que Redondo triomfés amb La Triología del Baztán. “Ens explicàvem les nostres penes d’escriptora per telèfon. Un dia em va dir que anava a escriure un best-seller”, recorda. I, efectivament, l’escriptora donostiarra ha venut centenars de milers de llibres i ha vist com la traduïen a una colla d’idiomes. La Maria Dolores insisteix que la novel·la anterior de Redondo, Los privilegios del ángel, encara és millor que La Trilogía del Baztán. Segons ella, per arribar a un èxit com el de Redondo, a més d’escriure bé,  també cal una mica de sort, perquè desenes de manuscrits boníssims han anat a parar a les papereres de les editorials.   

Darrerament està passant una crisi i ha deixat momentàniament d’escriure. El cansament de deu anys escrivint ha coincidit amb la mort de dues persones importants per ella. Ara està acabant un curs d’Egiptologia, un tema que l’apassiona. Té una primera escriptura d’una novel·la ambientada a la posguerra civil i que té pendent de reescriure, i dues novel·les acabades: una del gènere negre i una altra fantàstica, que es desenvolupa entre Tarragona i l’antic Egipte. I també té l’esperança que el cada cop més complicat i decebedor món editorial permeti que aquests treballs acabin publicant-se.

Foto: Desi Estévez

Publicat al número de novembre del Diari de la Torre

Roger Borràs, passió per l’ofici

En Roger Borràs ja fa deu anys que té una joieria oberta al carrer Pere Badia. Està fent el que li agrada, que és dissenyar i fabricar joies, però, quan acaba de complir els quaranta anys, es planteja quin ha de ser el seu futur en aquest ofici que l’apassiona. Coneix casos de joiers que amb cinquanta pocs anys han quedat farts de la seva feina i no vol que li passi. En Roger Borràs Martínez porta la joieria en els gens. El seu pare era joier. Tot i que no van coincidir treballant, ja que va morir quan ell només tenia dos anys, un cordó umbilical l’uneix amb el seu progenitor: l’ofici.

El seu oncle, en Jordi, també era joier i el petit Roger, des d’abans dels deu anys, passava llargues estones al seu taller. Als quinze anys va entrar a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona per estudiar joieria, però on va aprendre l’ofici va ser en els nou anys que va treballar amb el seu oncle. Allà va passar-hi moltes hores fins que, amb 24 anys, va decidir muntar un taller propi als baixos de casa seva, treballant per encàrrec. Ho va compaginar amb la formació, amb cursos d’especialització a l’Escola Massana. Allí va aprendre tècniques antigues i modernes, com treballar els diamants, diferents tècniques com el kumboo, i va entrar en contacte amb alumnes de diferents llocs del món, com Corea del Sur, Japó, Itàlia o Brasil, que li van obrir la ment a noves cultures.

En aquella època també es va presentar a diversos concursos de joieria. Va guanyar dos cops el Premi Internacional Euro Bijoux (2000 i 2003) i va quedar segon el 2001. També va obtenir el tercer  premi del Concurs Enjoia’t, organitzat pel FAD. Van ser uns diners que va poder invertir en la compra de maquinària pel seu incipient taller. Als 30 anys va creure que havia arribat el moment d’obrir una botiga i amb la imprescindible participació de la seva dona, l’Anna Mercadé, que s’encarrega de l’atenció al públic i la gestió de proveïdors, factures, etc... Formen un equip que es complementa. Així en Roger es pot centrar en el disseny i la fabricació de joies.

Considera un èxit haver  mantingut obert durant deu anys un establiment de cara al públic, quan coneix col·legues seus que no se n’han sortit i més els darrers anys de crisi econòmica, que ha reduït sensiblement les vendes i també les ha encarit per la pujada desmesurada de les matèries primeres. En el cas de l’or, el preu s’ha multiplicat per quatre. En Roger ha consolidat una clientela fidel de torrencs i torrenques i gent amb segona residència a la vila. Les seves peces es poden trobar també en una joieria de Sant Sebastià. Allí es venen molt bé les seves creacions. En general, a la zona nord de la Península agraden les joies a partir de la innovació i els dissenys moderns, mentre que al sud prefereixen peces més clàssiques i poc hi té a fer. En Roger vol seguir potenciant  aquesta línia moderna, amb creacions extremades que atrauen un públic que potser no és nombrós però si molt fidel.

Una jornada laboral d’en Roger oscil·la entre set i deu hores al taller, durant les quals ha de mantenir una gran concentració. Abans escoltava la ràdio i des de fa uns anys només recorre a l’spotify. La música que sona depèn de l’estat d’ànim i escolta des de coples a Sepultura, passant per Metallica, Mishima o Manel. Els seu gran referent en el món de la joieria és l’alemany Erik Zobel, per la seva capacitat de combinar materials com or, plata o paladins en camafeus i aconseguir que enlloc d’una horterada, com els passaria a la resta de joiers, el resultat final sigui sublim. També segueix de molt a prop l’italià Jan Paolo Babeto o el formenterenc Majoral.

I com li venen les idees a en Roger? Corrent, passejant... Ens recorda que Antoni Gaudí deia que tot està en la natura i que només és qüestió de copiar-ho bé. Potser veu una fulla, una textura, i li ve la idea. Fa una foto amb el mòbil, després dibuixa l’esbós, a vegades ho consulta amb la seva dona. Viu a Baix a Mar i considera que la proximitat del mar també l’influeix. En les feines creatives no descansa mai i qualsevol moment o lloc pot veure alguna cosa que li suggereixi una futura joia. Reconeix que a vegades entra en un espiral que quan més fa, més idees li venen a la ment.  Està molt implicat en el municipi i ha fet les arracades de la Geganta Rosalia, l’escarabat del Premi Torrenc de l’Any i la cimera de l’asta de la bandera del Sant Sepulcre de Torredembarra.

Hi haurà una nova generació de joiers Borràs? En Roger no vol dirigir les seves dues filles cap al món de la joieria i vol que siguin elles qui escullin el seu futur. Però la única joia que en Roger porta és un penjoll que va fer la seva filla petita. I és que a elles els ensenya els seus projectes i, jugant, a vegades aporten idees. En Roger està ara en una fase de pensar en un nou pas endavant. Potser una nova botiga, nous punts de venda... s’ha d’acabar de definir, però sempre tocant amb els peus a terra. El que és segur és que continua tenint passió per l’ofici.

Publicat al número de novembre del Diari de la Torre

Parlem de crisi a les xarxes socials

El proper 18 d’octubre Altafulla acollirà la tercera edició de la Jornada de Comunicació Local 2.0. Aquest any tractarem un tema molt d’actualitat en el món de les xarxes socials: les situacions de crisi. Periòdicament veiem com es produeixen foguerades a Facebook i a Twitter després que alguna persona -pública o anònima-, institució, partit polític o administració pengi algun post o faci alguna piulada “poc adequada”. Per altra banda, les xarxes són una eina molt interessant quan es produeixen crisis de tota mena. En la jornada s’intentarà debatre estratègies, eines i pautes per afrontar aquestes situacions sovint tan incòmodes.

Precisament la Jornada #ComLocAltafulla sorgeix fa un parell d’anys d’una crisi que patia la pàgina deFacebook d’Altafulla Ràdio, que s’havia convertit en el camp de batalla política, no només amb la participació de polítics i ciutadans amb més o menys esperit constructiu sinó també de trolls, que troben en les xarxes socials el terreny adobat per sembrar zitzània i confondre amb la impunitat que donen les intervencions des de l’anonimat. D’aquesta crisi en va sorgir una oportunitat: la realització d’una jornada de comunicació anual que continua un cop es van superar la crisi amb l’aplicació de mesures que es van parlar en aquella primera edició.

Saül Gordillo, Pau Canaleta, Núria Escalona, Víctor Puig... són noms que ja han passat per l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla. En aquesta tercera edició tindrem les ponències principals de Miquel Àngel Violán i Toni Aira, a més d’una píndola de Núria Escalona sobre les novetats a tenir en compte a les xarxes aquest nou curs. Les taules rodones ens proposen, per una banda, com afrontar les crisis a les xarxes socials amb garanties  i, per l’altra, com han viscut dos polítics tarragonins situacions d’aquest tipus de situacions. Enfront seu tindran dos periodistes que en faran la seva lectura de la gestió d’aquestes crisis i d’altres que hem vist els darrers temps.

Si sou periodistes, tècnics de comunicació a l’administració o a l’empresa privada, estudiants o us interessen les xarxes socials teniu una cita aquest dissabte 18 d’octubre a Altafulla. En aquest web-blog hi trobareu tota la informació: http://jornadacomunicacioaltafulla.blogspot.com.es/. Us esperem a Altafulla.

Esteve Morros: l’aprenentatge continu

L’Esteve Morros és d’aquells torrencs que ha voltat món, però que sempre acabaven tornant a Torredembarra. Des que es va jubilar fa tretze anys hi resideix de forma permanent i s’ha implicat molt en el teixit associatiu del municipi. Ha presidit el Centre d’Estudis Sinibald de Mas i ara és director de Càritas Torredembarra. L’Esteve Morros Farré va néixer el gener de 1937, en plena Guerra Civil, i explica que no va conèixer el seu pare fins que gairebé havia après a caminar. Havia hagut de fugir de la Torre per motius polítics a l’inici del conflicte bèl·lic. Li anava la vida. El pare va passar la guerra entre Sant Hilari Sacalm i Barcelona, mentre el petit Esteve estava a la Torre. A la capital catalana el pare va veure per primer cop el seu fill quan tenia més o menys un any.

La família de l’Esteve es dedicava a fabricar bótes des que el seu besavi va arribar a la Torre procedent de Creixell. El seu pare també era boter, però ell no va continuar aquesta tradició familiar. Va estudiar formació professional a l’Escola del Treball a Tarragona en horari nocturn. Durant el dia treballava a la Fàbrica Mercadé, on hi va entrar amb setze anys. Aquesta va ser una situació que es va allargar durant gran part de la seva vida: la combinació del treball i els estudis. Després va estudiar a l’Escola d’Enginyeria de Vilanova i va fer el servei militar a les milícies universitàries a Castillejos. L’any 1960, com milers de joves catalans de l’època, va buscar un futur laboral millor emigrant a Alemanya, ajudat per un amic que ja hi era en aquest país. Va incorporar-se a la multinacional Siemens i va continuar estudiant.

A Alemanya s’hi va estar tres anys i va aprendre un idioma que li va servir de molt posteriorment. Va demanar el trasllat a Siemens Madrid i li van concedir. Es va casar a la Torre, concretament a Baix a Mar. La parella va marxar cap la capital espanyola, on va néixer el seu fill. La seva dona no es va adaptar a la nova ciutat i al cap de quatre anys van tornar cap a Catalunya, a Barcelona, on l’Esteve es va incorporar a l’empresa productora de sucs Fruco.  A la capital espanyola, a través de la formació, l’Esteve havia virat la seva carrera professional cap a perfil més comercial i a la nova empresa va dirigir el departament d’estudis comercials. Després en va ser director comercial.

La compra de Fruco per un grup anglès el va impulsar a canviar d’empresa i va fitxar per a Dynamit Nobel, concretament a la divisió de plàstics, que fabricaven tabliers per als cotxes de la planta que Ford havia instal·lat a la localitat valenciana d’Almussafes. També va cursar un màster a ESADE i es va reorientar cap a tasques gerencials i així és com va fitxar per una filial espanyola d’una empresa de maquinària d’embalatge. La seva darrera etapa laboral va ser al capdavant d’un gabinet de traducció de textos tècnics de l’alemany a l’espanyol. Es va jubilar amb 65 anys i va tornar cap a Torredembarra.

 Considera que aquesta nova etapa vital l’està omplint molt, amb activitats voluntàries que li permeten ajudar a la gent i seguir coneixent persones de qui seguir aprenent coses. Durant la seva etapa laboral només va formar part d’associacions professionals. Un cop instal·lat a Torredembarra, es va incorporar a la junta directiva del Centre d’Estudis Sinibald de Mas i quan va plegar Iris Gual com a presidenta la va succeir. Mira amb cert orgull de la feina ben feta els sis anys al capdavant de l’entitat cultural, envoltat del que considera un gran equip. Durant el seu mandat, l’entitat va doblar el número de socis i es va crear l’Aula d’Extensió Universitària amb la Universitat Rovira i Virgili. També van ser reconeguts un any com el millor centre d’estudis de Catalunya i va impulsar la realització de sortides i excursions.

Però actualment parlar de l’Esteve Morros és parlar de Càritas, entitat de la qual n’és director a Torredembarra. Càritas Torredembarra ha passat de tenir una petita sala a la rectoria de la Parròquia de Sant Pere Apòstol a una seu al carrer Onze de setembre i tres magatzems repartits pel poble i 80 voluntaris col·laborant. En uns mesos encara canviarà més, gràcies a l’herència rebuda de la torrenca Maria Farré, que els ha permès comprar un gran local al carrer Camp Vell on,un cop fetes les tasques d’adequació, hi centralitzaran tots els serveis.

Un dels objectius de l’Esteve en un futur proper és potenciar els cursos formació que ofereix Càritas. Ara ja n’estan fent de català. Actualment ajuden a 200 famílies del municipi i han tingut grans èxits de convocatòria amb els recaptes d’aliments. En els primers vuit mesos de l’any 2014 han recollit 58.000 quilos d’aliments. Però l’Esteve té clar que Càritas ha d’ésser una ajuda temporal per a famílies que ho passen malament i no cronificar la seva situació. Tota aquesta feina li va valer l’any 2012 a Càritas guanyar la primera edició de Torrenc de l’Any en categoria d’entitat. A més de la seva responsabilitat a la Torre,  ara també és coordinador de Càritas a la zona de Tarragonès Llevant. Tot i estar jubilat des de fa més de dotze anys, de feina a l’Esteve no li en falta.

Publicat al número d'octubre de 2014 del Diari de la Torre

Sobre l’estratègia espanyola davant del procés

El darrer 11 de setembre ha tornat a fer palès que els centenars de milers de catalans i catalanes que estan  inequívocament a favor de la independència del seu país estan mobilitzats igual o més que fa un any i hem tornat a viure una demostració de reivindicació cívica i pacífica que ha superat les fronteres de l’Estat. Per la seva banda, el govern espanyol no reacciona i continua amb una estratègia basada en una combinació d’immobilisme i agressivitat: una Constitució intocable que blinda la unitat d’Espanya, seguir maltractant Catalunya econòmicament i culturalment i intentar generar por entre la seva ciutadania. 

Estem davant una estratègia si més no dubtosa, basada en una mala diagnosi del procés que viu Catalunya i amb uns moviments tàctics que estan tenint en alguns casos l’efecte contrari al desitjat. El cas Pujol n’és un exemple paradigmàtic. La filtració de les converses via whatsapp  entre el cap de gabinet de Mariano Rajoy, el català Jorge Moragas, i l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola han deixat al descobert que estem davant d’un treball de manual de les clavegueres de l’Estat. Fa dècades que l’Estat espanyol té coneixement de les irregularitats de la família Pujol però ho han esbombat ara que els ha convingut, quan l’expresident ha passat de ser l’autonomista que en el seu moment va ser proclamat “Español del año” a un independentista més.

Des del govern espanyol s’havia pensat que fet caure Jordi Pujol del pedestal afeblirien el procés sobiranista. La confessió de Pujol ha estat un cop dur a CiU i el seu entorn pel simbolisme de l’expresident però a ningú se li escapa que fa quatre dies que és independentista i ja fa una dècada que està  apartat de la política activa. I és que el nacionalisme espanyol tendeix a creure o voler creure que el procés sobiranista ve de dalt, quan ve de baix. Estan investigant pel dret i pel revés a tots els suposat líders de  l’independentisme català. La imatge que volen fer creure d’un Artur Mas que se li ha girat el cervell i que, junt amb els seus col·laboradors, manipula a la massa que surt al carrer a onejar estelades cada 11 de setembre  és una equivocació total. Mas està reaccionant des de fa dos anys enfront d’una societat que va per davant dels polítics. La seva és una fugida endavant. Retrocedir -en forma de frenar el procés buscant aliances amb altres forces que no estan per la consulta- seria la seva mort política i possiblement deixaria molt tocada CiU. Més del que ho està ara.

L’estratègia del govern espanyol és la típica de Rajoy: anar deixant passar el temps a veure si la tempesta amaina, com està passant amb la crisi econòmica (almenys en el terreny macroeconòmic, perquè en la microeconomia la situació encara és dramàtica). Però el souflé sobiranista no baixa. Més aviat continua pujant. La solució és insuflar por, amenaçar, predir calamitats...? Aquesta estratègia està tenint un efecte contrari i no només reforça els qui veuen la independència de Catalunya la única solució per la seva supervivència com a nació sinó que segueix fabricant independentistes entre capes socials que fins fa molt poc havien estat refractàries al missatge sobiranista.

L’Estat espanyol denota nerviosisme en algunes de les seves actuacions, com la recent censura a la presentació de la novel·la Victus a la ciutat holandesa d’Utrecht. També han estat antològiques les reaccions histèriques davant d’algun polític o diplomàtic que s’ha mostrat a favor, encara que fos tímodament, que Catalunya pugui ser independent. I sinó que li preguntin al primer ministre letó, sobre qui li va caure tot el pes de la diplomàcia espanyola fa uns mesos.

Ens acostem al 9 de novembre, la data marcada per a la consulta. El govern català ha sortit reforçat després de la Via Catalana de l’11 de setembre i la fermesa amb què s’expressen el president i els seus col·laboradors denota que tenen clar que posaran els mitjans i la logística perquè aquell dia els catalans puguin votar el seu futur. L’Estat espanyol continua confonent la llei amb la democràcia. Els règims totalitaris també tenen lleis, com és el cas de l’Espanya franquista, però no creuen en la democràcia, en què els seus ciutadans s’expressin lliurament a les urnes, com passarà el 9-N a Catalunya. Si l’Estat espanyol, escudat darrera una Constitució aprovada sota la tutela d’un exèrcit franquista, ho impedeix, quedarà en evidència. Les lleis estan per servir el poble, és a dir la democràcia. I no a l’inrevés. Només un canvi d’estratègia espanyola pot impedir que al cap de pocs anys Catalunya esdevingui un estat independent. Però potser la reacció arribarà tard.

Article publicat al setmanari Notícies TGN