Des d'ahir dimarts a primera hora que hi ha cua a l'oficina del RACC de Torredembarra. Ha anat oscil·lant entre la dotzena i la trentena de persones, inclosa la nit. Els que quedaven fent guàrdia han instal·lat les seves taules i cadires i han tret la baralla de cartes. Ahir a la tarda queia un sol de justícia, tot i que encara estem al maig, i a la nit, no feia fredperò si una bona fresca.
Que feia aquesta gent? Volen una entrada del Barça, que el RACC ho amaneix amb el viatge d'anada i tornada a París. Sí, és pel 17 de maig, dia de la final de la Lliga de campions contra l'Arsenal, dia destinat a ser gloriós o d'infausta memòria per lahistòria blaugrana, depenent de ña inspiració de Ronaldinho, l'olfacte de gol d'Eto'o o Larsson, la seguretat de Puyol o Márquez i l'encert de Valdés.
Sóc al·lèrgic a les cues i per això em costa comprendre aquesta situació. Les intento evitar sempre que puc, tot i que sovint són impossibles d'esquivar i les accepto amb santa paciència. Trobo que la persistència de les cues, l'acumulació de persones una darrera l'altre sense poder fer gairebé res més que esperar i xerrar amb el del davant en el millor dels casos, demostra que la humanitat continuem en un estadi d'evolució molt baix, sotmesos encara a l'imperi dels sentiments.
Jo la cua aquesta del Barça i el RACC me la miro com un entomòleg i la final de París ja la veuré per la televisió o la sentiré per la ràdio. Die-me poc apasssionat, però vibraré molt a través de la tele. I ho veuré millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada