La selecció espanyola ja és campiona del món de bàsquet i el futbol queda gairebé com l'unic gran esport per equips en què el combinat estatal mai ha guanyat el màxim títol planetari. Les seleccions de futbol i bàsquet van començar els campionats del món d'aquest estiu de la mateixa manera: com a favorits a la victòria. La diferència és que sobre el terreny de joc Gasol i companyia van demostrar arguments per aconseguir aquest èxit, mentre que els nois de Luis Aragonés van guanyar els rivals fàcils i quan els va tocar el primer conjunt amb cara i ull, França, a vuitens de final, van caure estrepitosament.
Però encara hi ha una diferència més important i és que la caspa, l'espanyolisme ranci del toro i la bota de vi, ha estat residual en el seguiment de la selecció de bàsquet. El nacionalisme espanyol ha despertat tard, quan ja veien la medalla d'or com a una realitat., i no ha desplegat tota la seva energia. Amb el futbol, la marea rojigualda havia començat setmanes abans que la pilota comencés a rodar a Alemanya. Fins i tot a Gasol li diuen Pau i no Pablo, que ja és molt. Ha estat la victòria de dotze homes i un seleccionador que en saben molt de jugar a bàsquet i no d'uns futbolistes que es creuen herois d'un imperi crepuscular i els manca l'esperit guanyador i els sobra un entorn caspós i ranci que crea una atmosfera irreal. Felicitats als herois del Japó.
3 comentaris:
Pau Gasol: "Mai jugaré contra la selecció espanyola. Em sento espanyol i estic molt orgullós d'haver nascut a Espanya". Amb aquestes (desfortunades) paraules el nostre "ídol" va celebrar el títol dels "herois" de Japó, després de derrotar en la final (en la que el noi de Sant Boi hi va faltar) a Grècia per 70-47.
És possible que el combinat nacional de bàsquet no desperti tantes antipaties com el de futbol, però d'aquí a qualificar-los com "herois" hi ha un abisme. Per diversos motius:
- El primer, i bàsic, és l'esportiu, i és que s'han emportat, amb tot mereixement, el títol del pitjor campionat mundial de la història. Analitzem: A la primera fase es van desfer de les "potents" seleccions de Panamà, Japó, Nova Zelanda...L'únic rival va ser una Alemanya completament pendent del rendiment del seu millor jugador (Nowitzki), que als vuitens de final va guanyar d'un sol punt a Nigèria.
Passem a la segona fase, on els de Pepu Hernández van derrotar a la selecció de Sèrbia (i Montenegro?) on hi faltaven jugadors de la qualitat de Dejan Bodiroga, Radmanovic, Stojakovic...
Després passen a quarts i eliminen a una Lituània que li faltava el cinc titular (Jasikevicius inclòs)...
A semifinals guanyen a una Argentina més pendent de la salut del seu base titular (Prigioni) que d'altra cosa, i a la final, sense Gasol, fan una exhibició defensiva davant una Gràcia absolutament negada de cara a cistella (potser perquè a les semifinals s'havia hagut d'enfrontar als Estats Units, i abans a França?).
D'altra banda, discrepo també que els integrants de l'equip puguin caure "millor" que els de futbol. Gasols a part (el germà Marc tots sabem perquè ha viatjat a terres nipones), queden els altres tres catalans: Àlex Mumbrú, l'únic home de la terra capaç de fitxar dues vegades (només per diners) pel Reial Madrid; Rudy Fernández i Juan Carlos Navarro, dos alers més pendents de creuar l'Atlàntic i fer-se rics a la NBA que de defensar els colors del Barça i de la Penya. Pel que fa a la resta (Felipe Reyes, Carlos Cabezas, Berni Rodríguez, Carlos Jiménez, Sergio Rodríguez i el noi de torrejón de Ardoz-Jorge Garbajosa-) que vols que et digui? Que els hi aprofiti el títol. Ara resultarà que a tothom li agrada el bàsquet...Visca Maldonado!
La veritat és que quatre dies després de la medalla d'or espanyola al Japó veig les coses una mica diferents després de l'exhibició d'espanyolisme barat. La selecció espanyola de bàsquet ha cobert el buit que van deixar Luis Aragonés i els seus després de la derrota a vuitens contra França al Mundial.
Comencen a fer-me una mica de ràbia. I amb el ridícul dels Aragonés Boys contra Irlanda del Nord la cosa anirà a més. Esperem que hi hagi basquetmania i no una onada d'espanyolisme-torero-jamong-sevillanes. Però amb un Europeu a Madrid serà difícil esquivar-lo.
Per cert, un análisi impecable de l'actuació de Pepu i els seus al Japó d'un deixeble avantatjat de Maldonado ...
Doncs que voleu que us digui ... si us ha de fer ràbia no poder aportar res ...
Com diria Montilla:
¡Visca Catalunya!
¡Viva España!
Publica un comentari a l'entrada