Torredembarra necessita una gran coalició (la vida continua)

Torredembarra viu actualment la pitjor crisi política de la seva història recent. Abans de tot, he d’aclarir-vos que aquest article l’he tancat el 22 de juliol. Per tant, el que passi després, abans de la publicació de l’article, ja no està al meu abast. El que vull fer en aquestes línies és aportar el meu granet de sorra en la resolució de la situació actual que afecta el progrés i la imatge del nostre municipi, valors que sembla que la majoria dels nostres polítics ho vegin com a secundària enfront els seus interessos polítics i personals.

Hem deixat enrera la Festa Major petita i la profunda crisi política torrenca continua sense resoldres (a 22 de juliol). Almenys cada cop sorgeixen més veus que consideren que la sortida de la crisi passa per l’entesa en entre els dos grans grups municipals, el PSC i CiU. Aquestes veus no provenien primer d’aquestes dues formacions sinó d’altres grups del plenari, com Esquerra i l’Alternativa Baix Gaià. En l’últim plenari ordinari, però, l’alcalde, el socialista Manuel Jiménez, va fer una crida a CiU a negociar un pacte de govern.

Jo també sóc dels que fa setmanes que opino que el futur govern municipal ha de tenir com a eix vertebrador el PSC i CiU. És una irresponsabilitat voler formar un govern amb nou membres aprofitant regidors trànsfugues i disensions internes de certs partits. Puc arribar a comprendre, però, que Convergència i Unió vulgui manar deixant el PSC a l’oposició. Les ferides generades durant aquest inici de mandat en les files convergents per algunes actituts socialistes són bastant profundes: el concurs de la gestió de l’aigua, el cas Muntanyans II o el menyspreu que pot haver sentit el seu cap de llista, Daniel Massagué, per part de l’alcalde…

CiU porta setmanes intentant assegurar-se la majoria suficient per tirar endavant una moció de censura que els permeti recuperar l’alcaldia perduda l’octubre de 2004 en una moció de censura. La quadratura del cercle? Però no els quadra. Crec que ja han tingut prou temps. Per responsabilitat política, CiU ha de renunciar a aquest govern i buscar altres fòrmules. I l’aposta per una entesa amb el PSC sembla l’única sortida si no volen continuar als bancs de l’oposició. Però CiU no abandona i quan escric aquestes línies la seva prioritat era negociar amb l’Agrupació.
El PSC i CiU només sumen ara per ara vuit regidors. Els caldrien més socis. La lògica ens porta què si Esquerra Republicana i Alternativa Baix Gaià defensen aquesta entresa entre els dos grans grups municipals, ells també s’unirien a aquest hipotètic govern. Dotze regidors. Estaríem davant d’un govern sòlid per treure Torredembarra de la situació actual de crisi . Els nostres polítics també recuperarien part de la credibilitat perduda els darrers mesos i Torredembarra podria sortir de la situació de bloqueig actual i encarar amb garanties els reptes de futur.


El que he escrit fins ara és ciencia-ficció? Potser quan llegiu aquest article ja estarà en marxa una moció de censura o el PSC s’haurà assegurat una nova majoria de govern. Sinó ha passat cap de les dues coses, faria una crida a la reflexió profunda als nostres polítics. Torredembarra ha de deixar de ser coneguda arreu del país pel caos polític que pateix el nostre Ajuntament, que també afecta el dia a dia dels ciutadans.


Publicat en el número de juliol del Diari de la Torre

Lluís Suñé: diable/màrtir

Lluís Suñé s'ha situat avui a l'epicentre de la política espanyola. Un regidor d'Alternativa Baix Gaià -marca amb què Iniciativa per Catalunya Verds es presenta a Torredembarra- ha provocat un terratrèmol polític de dimensions insospitades amb un fotomuntatge que ha inclòs al seu bloc que fa una suposada (i irònica) crida a apadrinar nens extremenys. Es tracta d'una provocació que busca fer reaccionar davant l'espoli fiscal que pateix Catalunya. Desafortunat? Doncs sí, Suñé no ha d'oblidar que a més d'independentista (jo també ho sóc) és regidor i cap de llista d'Iniciativa al Congrés en les recents eleccions generals. És una persona pública i cal que sempre ho tingui en compte.

La reacció de la Junta d'Extremadura és totalment desproporcionada i la repercussió als mitjans de comunicació pròpia d'aquesta època de l'any en què les notícies escassegen i un breu al mes de novembre o febrer es converteix en una pàgina sencera a finals de juliol. Les rutines comunicatives són així. A aquests dos fets hi hem de sumar l'activació de la Brunete Mediàtica que ha tret l'artilleria que ha despertat comentaris lamentables, radicals, alguns de gent que sembla escapada del psiquiàtric, i que demostren l'odi que ens tenen als catalans a molts llocs de l'Estat espanyol. Feu un vol pels mitjans electrònics i trobareu un espectacle dantesc. Un exemple, però en trobareu més.

Però avui també ha nascut un màrtir. Lluís Suñé s'ha convertit en un referent per molts catalans i catalanes i també trobareu comentaris elogiosos. Per la seva part ell ja ha demanat disculpes. Fins i tot ha desactivat la possibilitat de fer comentaris al seu bloc. M'imagino les carretades de merda que hi haurien abocat. En un dia ha rebut més de 20.000 visites. Una burrada!

Ara veurem com continua la història. Els extremanys i espanyols d'altres contrades han demostrat tenir la pell molt fina. Trobaríem desenes de fotomuntatges molt més ofensius pels catalans publicats els darrers anys a internet. Suñé ja s'ha disculpat. Però ben segur que l'artilleria espanyolista no en tindrà prou i seguirà bombardejant. Que toca ara? Linxament públic? Un judici sumaríssim? L'estigmatització de per vida?

Tothom la pot cagar? O no? Recordeu aquesta història. Potser Suñé s'ha passat però som molts els que continuem pensant que Catalunya està sent maltractada fiscalment per l'Estat espanyol i si continuem així potser els que hauran de ser apadrinats seran els nostre fills. La forma potser està malament però el fons és la pura realitat. I cou. Cou molt.

Finançament: teatre o realitat?

No ho tinc clar. Assistim aquests dies a un creuament de declaracions entre dirigents polítics catalans i dirigents polítics d'altres punts de l'Estat espanyol amb l'eix de discusió del nou sistema de finançament. Des de Catalunya es defensa -amb diferents graus- una obvietat i és que la proposta de Solbes és una presa de pèl. El nostre país està maltractat amb un espoli fiscal sense precedents a Europa i no hi ha el més mínim interès des de Madrid per redreçar aquesta situació injusta que cada cop està enfonsant més Catalunya i els catalans. Només cal comparras les estadístiques actuals amb les de fa 10 anys, per exemple.

S'acosta el 9 d'agost, data fixada per l'Estatut perquè hi hagi un nou sistema de finançament per a Catalunya i des de Madrid ens deixen clars que ja ens podem esperar sentats a la tardor. Es passaran una llei orgànica pel forro? Sembla que sí. Doncs el 10 d'agost serà el dia de posar totes les cartes sobre la taula. S'hauran d'acabar les mitges tintes i les jugades de "trilero". Caldrà una reacció unitària de les forces catalanes (o almenys una majoria clara) per demostrar a Madrid que no se'ns en poden enfotre a la cara.

Qui es jugarà més serà el PSC. Serà llavors quan Montilla i els seus hauran de passar de les paraules -que van sonar molt bé al darrer congrés del partit- als fets. Recordem que el PSC disposa de 25 diputats al Congrés, integrats dins del grup del PSOE, però que són matemàticament capaços de provocar un daltabaix a la cambra baixa. No dubteu que els pressupostos per al 2009 tiraran endavant amb el suport de PNV i/o BNG i només un gest històric dels diputats socialistes catalans pot aturar els números de Solbes i fer reaccionar el PSOE.

Però com he dit a l'inici de l'article tinc els mes dubtes de si el PSC posarà per davant Catalunya al PSOE, un finançament just a Zapatero, la dignitat nacional caalana al socialisme espanyol. Quan sento el conseller Castells penso que és possible aquest gest històric del PSC, però quan escolto altres dirigents "nicaragüencs" ho veig més que una utopia. Paciència doncs i a esperar el 10 d'agost.

Dedico aquest article al company de feina i blocaire Jaume Renyer. Tot el suport des d'aquest bloc per les agressions que està rebent.

En pilotes

Des de la setmana passada tenim una polèmica servida al voltant d’una secció del magazine d’estiu de tarda de TV3. Els guionistes del ‘Vacances pagades’ –així es diu el programa- han enviat a diferents localitats catalanes un noi i una noia, cada un al damunt d’una bicicleta, i amb una característica poc usual: no porten ni una peça de roba al damunt La teòrica gràcia de la secció es veure les cares i sentir els comentaris dels sorpresos vilatans i vilatanes que observen aquesta imprevista circumstància.

El Partit Popular, mentrestant, ha posat el crit al cel davant dels ciclistes nudistes i ha engegat mesures a l’Ajuntament de Barcelona. Comprensible. Tenen una part de la clientela que em mou amb una moral conservadora que xoca frontalment amb aquesta aposta televisiva. Trobo que aquesta polèmica està sobredimensionada, gràcies sobretot a la sequera informativa estiuenca. Tan traumàtic és trobar un parell de ciclistes en pilota picada pel carrer? Només cal anar a la platja per veure desenes de banyistes en topless i algunes amb una única peça de roba més que minimalista.

A mi em preocupa més la incomoditat d’anar amb bicicleta en pilotes. No crec que ho provi aquest estiu. I això que el nudisme està de moda! I sinó pregunteu-li a l’alcade de Reus, que es va dedicar fa unes setmanes a fer repartir unes fotografies d’un dels regidors del plenari, l’Ariel Santamaria, despullat. Ho ha reconegut fa uns dies i ha demanat disculpes. I res més. Us imagineu Josep Fèlix Ballesteros repartint fotos al plenari de Tarragona de Sergi de los Rios o Alejandro Fernández mostrant les seves parts nobles? Tots són regidors escollits democràticament. A veure si serà que el Lluís Miquel s’estarà tornant juantxi! O som tots plegats que ens estem convertint al juantxisme?

Publicat al diari Aquí el 28 de juliol de 2008

Cròniques de l'altra banda (XVIII)

Estem ja enmig de l'estiu, però encara no faig vacances. L'Alt Camp ofereix, en canvi, bones propostes pels que estiguin o no fent vacances. S'acosta l'XI Setmana de Promoció dels Vins i Caves de l'Alt Camp amb DO i dimecres passat la vam presentar a l'Hotel Class Valls. No va ser només la típica presentació dels actes previstos per a la setmana del 4 al 10 d'agost sinó que el president de la DO Tarragona, Josep Lluís Grogués, i la Maria Morató, del Celler Mas Vicenç, van fer una radiografia de la situació dels vins i caves de la comarca de l'Alt Camp.

És la història de sempre. Ens omplim la boca parlant de les bonances dels vins Priorat, Montsant o Penedès -que són elogis merescuts- però oblidem que a l'Alt Camp i també al Tarragonès o el Baix Camp tenim vins i també caves d'una gran qualitat. Però vas als restaurants i no en trobes a les cartes. Aquesta és la gran lluita de Grogués i els cellers de l'Alt Camp. Mas Vicenç, per exemple, porta tres anys produint i ja té tres vins que es van obrint camí en aquest mercat tan complicat. Animeu-vos doncs a acostar-vos a l'Hotel Class el dilluns 4 d'agost al 'showroom' o visiteu a Firagost a degustar els vins. I si aneu a algun restaurant de l'Alt Camp, aprofiteu per demanar un vi de la comarca. No us decebran.

Des del Consell Comarcal es vol fer de contacte entre productors i restauradors i ho va voler deixar clar el president del Patronat de Turisme de l'Alt Camp, Martí Barberà. Els cellers i empresaris de la comarca estan fent molt feina els darrers anys i l'oferta cada cop és més interessant de cara al turista que no es conforma amb el sol i la platja i fins i tot vol anar més lluny del turisme cultural i és que el món del vi té grans possibilitats que només cal saber detectar i transformar-les amb iniciatives i realitats. I la comunicació és vital per tirar-ho endavant. Allí em tindran per ajudar-los.

Setanta anys de la Batalla de l'Ebre

Aquest divendres, 25 de juliol, es commemoren els 70 anys del començament de la Batalla de l'Ebre, que va ser la darrera ofensiva de la República per canviar el signe d'una guerra que es decantava inexorablement cap al bàndol feixista. De la Batalla de l'Ebre n'he sentit a parlar des de ben petit. Segur que la gran majoria dels que llegiu aquestes línies teniu un avi, un tiet, o el vostre pare que va lluitar en aquesta batalla que va deixar més de 100.000 morts i la victòria en safata als insurrectes comandats per Franco i ajudats decisivament per alemanys i italians i per l'abandonament de la República per part de les democràcies europees.

El meu avi, Anton Salvat Fortuny, també va lluitar a la Batalla de l'Ebre. No era de la 'Quinta del Biberó' però va ser reclutat al mateix temps que aquests gairebé adolescents que els va tocar enfrontar-se cara a cara amb els horrors de la guerra. L'Anton tenia els 28 anys fets quan va ser cridat a files i instruït al Parc Samà de Cambrils. També va creuar l'Ebre el 25 de juliol, junt amb desenes de milers de soldats republicans. A començaments d'agost va ser fet presoner pels franquistes prop de Mequinensa i va ser recluït a un camp de presoners a Santander. Potser va ser millor així perquè va poder sobreviure a l'horror.

Fa uns anys vaig llegir un llibre sobre la Batalla de l'Ebre, escrit pel periodista Kim Amor i Sagués que em va agradar força. La última batalla. Derrota de la República en el Ebro, de l'Editorial Oberon, és un reportatge històric en què els protagonistes són combatents dels dos bàndols i que amb les seves experències en primera personaem va ajudar a conèixer més una batalla decisiva pel nostre país i d'una magnitut que ara ens pot costar d'imaginar. El final de la batalla ja el sabeu: la retirada de l'Exèrcit Republicà el novembre del 1938 i la progressiva conquesta de Catalunya per part dels sublevats.

L'estiu de fa dos anys, enmig del contundent sol de l'agost, vam recórrer diferents escenaris de la Batalla de l'Ebre a la Terra Alta, una recomanable inmersió en el conflicte. Vam visitar el Museu que hi ha a Gandesa i el Poble Vell de Corbera, un espai que demostra la brutalitat de la batalla i també ple de màgia i de lletres (un abecedari ple de poesia). També vam visitar altres espais, on encara queden restes de les trinxeres escenari dels intensos combats per cada pam de terreny. Vam pujar a la Cota 705 de la serra Pàndols, on hi el Monument a la Pau, que cada any acull la trobada de la Qinta del Biberó.

Si podeu acosteu-vos a la Terra Alta aquestes properes setmanes i conegueu una mica més la Batalla de l'Ebre i la Guerra Civil en general. Teniu aquesta web que us pot ajudar. A mi em queden moltes ganes de saber més sobre el que va passar aquell 1938 a la Terra Alta. Sabeu algun altre bon llibre sobre la Batalla de l'Ebre?

2016 o 2017? Sembla que 2017

Aspira Tarragona encara a ser Capital Cultural Europea 2016? Oficialment sí. I realment? M’he dedicat a fer un petit experiment a Internet que és cercar “Capital Cultural Europea 2016” i a veure quines ciutats apareixen. Córdoba, Cuenca, San Sebastián, Málaga, Segovia, Murcia, Gran Canaria, Caceres… I Tarragona? No hi és. Decideixo entrar directament a la web oficial de la candidatura. Es tracta d’una web força… humil. Molta lletra i poca imatge (i les que hi ha una mica antigues, amb Almagro i Balart com a regidors). No es poden consultar les persones ni les persones adherides, només els municipis adherits.

La veritat és que els resultats d’aquest petit treball de camp no m’han sorprès. Fa mesos que tinc la sensació que entre el 2016 i el 2017, Tarragona ha triat el 2017. Entre la Capital Cultural Europea i els Jocs del Mediterrani, l’administració local s’ha decantat per la segona opció. No ho critico. És més, ho trobo encertat. Potser més val centrar-se en un objectiu que no voler-ne aconseguir dos i quedar-se sense cap. De cara al 2016 hi ha rivals molt durs, sobretot Córdoba, que va rebre el suport del president Zapatero. En el 2017 els adversaris de la candidatura tarragonina semblen estar fora de l’Estat espanyol i com Almeria 2005 ja quedarà una mica lluny augmenten les possibilitats d’aconseguir la nominació.

Tarragona té encara una gran assignatura pendent des del punt de vista cultural, com és el Teatre Tarragona, que porta un endarreriment històric i deixa la ciutat en molt mala posició perquè el Metropol té unes limitacions molt importants. Però a la ciutat hi ha altres petites sales teatrals que tenen molts poblemes per subsistir. Els cal més suport públic. Reus, l’eterna ciutat veïna, continua estant un pas o dos per davant de Tarragona. Fortuny, Bartrina, Braviu, Centre d’Arts Escèniques, Trapezi, Cos...

Tarragona 2017 està creant cada cop més expectatives, amb un allau d’adhesions i molta presència als mitjans de comunicació. La possibilitat de construir noves infraestructures esportives en una ciutat amb dèficits històrics –com un pavelló poliesportiu com Déu mana- i projectes engrescadors, com un gran complex de piscines o un estadi –dimensionat, és clar- olímpic sembla que no es deixarà escapar. El 2017 li està guanyant la partida al 2016. Hi ha a qui no li agradarà, però és així.

Publicat a TotTarragona el 21 de juliol de 2008

Montilla i el català

El número dos de Convergència Democràtica, Felip Puig, ha generat una forta polèmica en criticar el català que parla el president de la Generalitat, José Montilla. Crec que aquest debat està mal enfocat (o ben enfocat si el que volen uns i altres es treure'n rendiment polític). Jo sóc d'aquells que prefereix que la gent parli malament el català, però que el parlin! Ja aniran millorant, però que es llencin a la piscina. L'accent no importa. El que hem de valorar és l'esforç i la voluntat. A mi em satisfà sentir un immigrant subsaharià o xinès parlant en català.

Alguns poden criticar que Montilla parli el català que parla tot i haver arribat a Catalunya el 1971. Fa 36 anys! Des de quan ha necessitat Montilla parlar català de manera habitual? Doncs des que va començar a aspirar a la presidència de la Generalitat. I d'això fa pocs anys. Per ser alcalde de Cornellà, president de la Diputació de Barcelona o ministre a Madrid no has de parlar massa el català. Discursos oficials i poca cosa més. És trist i lamentable, però és així. Tenim el país que tenim. A personatges públics com el capità de l'Espanyol, Raül Tamudo, o els germans Muñoz, d'Estopa, no els he sentit mai pronunciar una paraula en català. Fem-nos-ho mirar!

José Montilla està fent un esforç per millorar el seu català assistint a cursos de de fa mesos. El que hem de lamentar és que no assistís a aquests cursos els anys 80, quan començava a destacar en política. Però a Catalunya, i més a l’àrea metropolitana barcelonina, no cal el català per viure-hi. Exemples en trobarem molts, moltíssims, i els hauríem de fer saber a Vargas Llosa, Jiménez Losantos, Informatius de Telecinco i tota aquesta patuleia de desinformats que a més no tenen cap mínim interès a sortir de la seva ignorància.

Publicat al diari Aquí el 21 de juliol de 2008

TV mítica (X): La petita Polon

No sé com però avui m'ha vingut al cap una sèrie de dibuixos animats que m'agradava molt per la seva originalitat i perquè em va servir per conèixer la mitologia grega: La petita Polon. La feien al Circuit Català de TVE. La recordo haver vist en aquelles tardes de pa amb xocolata dels vuitanta a casa la meva àvia i passar-m'ho molt bé amb aquesta interpretació "especial" els déus hel·lènics. Era una sèrie que ens agradava als nens i nenes de l'època però també als més grandets, que devien disfrutar amb trames adequades per la seva edat.

La protagonista, Polon (o Pollon) era la filla d'Apolo, el Déu del Sol, un dropo de "molt de cuidado" que sovint la liava a l'hora de portar l'astre rei amb el seu carro. A llarg dels capítols d'aquesta sèrie japonesa el 1982 es reinterpretaven els mites de l'antiga Grècia amb els humans i sobretot els déus de protagonistes, amb el fil conductor de l'entremaliada Polon. Zeus és caracteritzat com un faldiller empedernit; Eros, el déu de l'amor, és més lleig que un pecat i amb les seves fletxes nodreix de trames la sèrie. Surten també Afrodita, Hera i altres deeses i déus de la Grècia clàssica. Aquí en teniu un tast.

Una cançó en la careta molt enganxosa rematava aquesta sèrie mítica de la meva infantesa. Encara us la podria cantar...

Cròniques de l'altra banda (XVII)

Les setmanes són molt diferents per un cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Els dies també difereixen molt. I s'agraeix aquest allunyament de la rutina. Hi ha dies que reculls fruits sembrats setmanes enrera i altres que has de treballar pel futur, fins i tot a mesos vista. La planificació en aquesta en una feina com la que faig ara és important. Dedicar una o dues hores a pensar, a definir estratègies, trobar solucions, buscar experiències en altres administracions... Costa a vegades fer-ho, però crec que s'ha de fer.

Dimarts ens vam desplaçar amb la Marina Ranyé, la tècnica de turisme del Consell de l'Alt Camp, al Consell de la Conca de Barberà per participar en una reunió de la Ruta del Cister, on, evidentment, hi era una representant de l'Urgell. Vam parlar del GR-175 i de la promoció que en volem fer d'aquí a uns mesos un cop s'ha millorat aquest sender que serveix per anar d'un monestir cistercenc a l'altre. Aquests temples també seran l'escenari aquestes nits d'estiu d'un cicle de concerts. Ja sigui gospel, blues, jazz o la Lídia Pujol, la combinació amb les pedres centenàries serà màgica. La primera cita, aquest dissabte a Poblet

Dijous va ser també un dia de feina intensa a la Casade Cultura de Valls en la jornada tècnico-política del Programa d'Actuació Comarcal (PAC), un document que ha de marcar l'activitat del Consell fins el 2011. Consellers i tècnics vam aportar idees amb una dinàmica coordinada per la Lurdes Quintero que va genrera debats altament interessants (a la foto em podeu veure amb l'alcalde de Nulles, el Xavi Domingo, l'Ingrid i la Griselda, en plena feina). Més endavant els tocarà el torn a la resta d'alcaldes i regidors de participar en el PAC. I és que la participació és vital en aquests processos.

Castells a l'aire

Antoni Castells s'ha erigit els darrers mesos com el representant més actiu del sector més catalanista del PSC. Lluny queda el paper de conseller d'Economia i Finances amb aureola de "tècnic" dels primers anys de govern maragallià. Castells és un dels pocs que aguanta des del 2003 dins l'executiu català i cada cop està marcant més perfil propi. En un PSC sotmès al PSOE, situació que ha quedat evidència en fets com la continuïtat de Magdalena Álvarez al capdavant del Ministeri de Foment -un menyspreu als catalans-, Castells brilla cada cop més amb llum pròpia.

Quin és el futur d'Antoni Castells al Partit Socialista i en la política catalana. Defensor de què el PSC tingui grup propi al Congrés, també ha apostat per la sociovergència provocant l'espant i les queixes del soci eosocialista. Ara que ja tenim les balances fiscals sobre la taula, que demostren que els catalans som cornuts i paguem el beure, el paper del conseller d'Economia ha de tenir cada cop "més text". Veurem com va l'imminent Congrés del PSC i la també cada cop més propera remodelació del Govern Montilla. Castells cada cop discrepa de la línia oficialista del PSC i els socialistes no estan massa acostumats a aquests corrents interns. Estiguem, doncs, atents.

El mallolisme

Des de fa uns dies sembla que la ciutat de Tarragona estigui commocionada perquè l'exregidor convergent Agustí Mallol s'ha incorporat a Sirusa com a directiu del departament de formació. A mi no m'ha sorprès aquesta notícia. Segueix el guió previst. És clar que l'oposició aprofita per criticar el nomenament -és el que li toca fer- i ERC també està tenint l'oportunitat de marcar distàncies -de tant en tant també toca-. La majoria de tarragonins i tarragonines passen olímpicament de la vida laboral de Mallol. Prou feina tenen amb la seva.

Hem de reconèixer que el que va fer Mallol fa un any i escaig va ser molt lleig. En les formes i en el fons. Després de 16 anys com a regidor de CiU, abandonar la militància al partit nacionalista i donar suport al candidat socialista no és un bona manera de prestigiar la política local. Algunes veus afirmen que Mallol ja tenia un número adjudicat a la llista del PSC però que finalment es va haver de limitar a donar suport des de fora. Però encara més veus pronosticaven que al cap d'uns mesos de les eleccions -al final ha estat un any- Mallol tindria un càrrec 'polític'. I així ha estat. En política passen aquestes coses i Tarragona no n'és una excepció.

Mallol és un animal polític que desperta amors i odis extrems. Durant la dècada i mitja que va estar com a regidor va picar molta pedra entre les associacions de veïns. Va treballar una imatge pública populista que tan a ell com a l'alcalde Nadal li anava bé. La imatge del regidor serrallenc entregant una samarreta del Nàstic al rei Juan Carlos va ser el clímax del mallolisme, que va tenir un final a l'alçada del personatge: abandonant un vaixell que semblava enfonsar-se i pujant a l'onada socialista que va fregar la majoria absoluta. I quan l'onada es detura, ens trobem el Mallol a Sirusa.

Publicat al diari Aquí el 14 de juliol de 2008

Deu anys d'Open Internacional d'Escacs de Torredembarra

Aquest diumenge s'ha acabat l'Open Internacional d'Escacs de Torredembarra 2008. I ja en van deu. Han estat nou dies molt intensos que han culminat amb el lliurament de premis i el ja tradicional dinar al Restaurant 'Il Capricio' del Port Esportiu. En aquesta desena edició hem tornar a superar els 90 participants -com el 2006- i hem tingut un nivell de joc altíssim per part dels participants. La nova sala de joc, al Pavelló Municipal Sant Jordi, també he estat un gran encert, sobretot per la climatització i la insonorització. La continuïtat ens l'ha assegurada des de l'Ajuntament. Gràcies!


Hem notat que els participants han quedat molt satisfets i no és una utopia en superar l'any vinent la xifra psicològica dels cent inscrits. A més, en la cerimònia de clausurs ens hem sentit molt recolzats per les autoritats locals -l'alcalde, Manuel Jiménez, i la regidora d'Esports, Susanna Navarro-, el representant d'Esports de la Generalitat a Tarragona, Francesc Aguiló, i la Federació Catalana d'Escacs, a través del president territorial, Josep Terrones, i el secretari general, Pepo Viñas.

Crec que podem considerar que després de deu anys ininterromputs l'Open Internacional d'Escacs de Torredembarra està plenament consolidat. La clau és el creixement gradual, tant de premis com en altres camps, com la retransmissió de les partides per internet i a la sala de joc. Cal felicitar el campió, el Mestre Internacional colombià Jorge González, el primer que s'imposa en dues edicions del torneig, i la resta de participants. I també ens satisfà la fidelització de molts jugadors que repeteixen any rera any. Som una gran família. I no és cap tòpic.

Aquest any he tornat a participar com a jugador a l'Open després del descans obligat de l'any passat i n'estic força satisfet de la meva actuació. Vaig començar molt malament, amb tres derrotes seguides contra tres jugadors molt superiors. Després van venir dues taules en què hauria pogut fer alguna cosa més. I més tard les tres victòries consecutives, amb un gran nivell de joc i disfrutant movent les peces. En la darrera ronda ho he intentat però m'he trobat davant meu un rival molt dur, el Duran, de l'Escacs Reus. Quatre punts de nou possibles. Sortia el 72 del rànquing inicial i he acabat en el lloc 62. I el més important: m'ho he passat molt bé. Si voleu més informació de l'Open visiteu www.litegrup.com/escacstorre.


Us deixo una foto de família amb jugadors, organitzadors i polítics. Quina combinació!

Cròniques de l'altra banda (XVI)

Us he dit més d'un cop que m'agrada molt trepitjar el territori. n aquests tres mesos i mig que porto com a cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp he visitat els 23 municipis de la comarca. Però encara em queden moltes coses per veure de l'Alt Camp. Dijous vam començar a solucionar-ho amb una visita als castells de Selmella i Saborella, dos petits tresors desconeguts per la majoria de gent. Vam anar-hi la presidenta comarcal, el director del PENIN de Poblet, Joan Llagostera, i l'arqueòloga Mònica López Prat.

Endinsar-nos a la resta d'aquests dos castells medievals, fortaleses que els cristians feien servir per vigilar les incursions sarraïnes, amb les explicacions de la Mònica i el Joan, va ser una delícia. En Joan es coneix tots els camins i senderons de l'Alt Camp d'una forma espectacularment minuciosa. També controla tota la mena de flors i herbes que hi ha a les muntanyes i boscos. Vam tornar amb unes branques d'orenga que feien molt bona pinta. També en sap molt de castells i altres edificacions que vam trobar, tot i que la Mònica, que ve de la Universitat Autònoma, ens va demostrar, que com era previsible, en té moltrs més de coneixements.

Amb la Mònica i en Joan com a guies ens imaginàvem la vida en aquells castells, ara abandonats i en perill de quedar més en ruïnes del que estan ara. Selmella està al Pont d'Armentera però cal passar una bona estona per pistes forestals on no és recomanable anar-hi amb cap vehicle que no sigui un tot terreny però val la pena el "trote". És un castell roquer, que recorda els càtars de la Catalunya Nord, que devia ser inexpugnable als segles X o XI. Però podria ser que fossin anteriors i haguessin estat abans en mans de sarraïns. És el que la Mònica i el seu equip intenten esbrinar cada estiu des del 2003 amb campanyes d'excavació. No dirieu mai a qui pertany -el castell i la gegantina finca que el conté-? Doncs a l'expresident del Barça, Josep Lluís Núñez.

Seguint per pistes forestals i ja en el terme de Querol trobem Saborella (en la imatge), un castell que "fa més pinta" de castells. Entrar dins les torres que encara conserva impressiona, amb unes magnífiques cobertes. Prop d'allí un pastor hi guarda cabres i ens van rebre els gossos d'atura. Em va sobtar els robatoris de pedres, arcs i tota mena de restes que es perpetren molt sovint en aquests espais. Absolutament lamentable. Crec que aquests castells tenen un potencial turístic prometedor però hi ha molta feina per concretar un projecte clar. I calen també molts diners.

Aquest dijous inoblidable el vam acabar al poblet de Vallespinosa, que ja no és l'Alt Camp. Pertany a Pontils, comarca de la Conca de Barberà. Va ser un epíleg magnífic. Vallespinosa és una mena de poble on el temps s'ha aturat. Les cases s'han restaurat com eren originariament. És la il·lusió d'uns veïns que desperta molta admiració. A més, els carrers estan nets i fins i tot la decoració de la festa major era molt original. Una visita més que recomanable. Si us voleu estalviar les pistes forestals, s'hi accedeix des de la carretera de Montblanc a Santa Coloma de Queralt, passat Sarral

Sobre Laporta

Un amic em comentava dilluns que la moció de censura a Joan Laporta era l'exemple més clar de l'enveja i la ràbia que senten els mediocres davant les persones que tenen talent. No subscric totalement aquest argument però no el veig del tot desencaminat. La moció de censura està encapçalada per personatges secundaris i que a mi em generen més dubtes que admiració. Oriol Giralt, Cristian Castellví... Crec que són uns oportunistes que han aprofitat la conjunció entre les relliscades -algunes més que lamentables- de Laporta i dos anys de sequera esportiva.

Vau veure que va passar quan Josep Lluís Núñez va anar votar? Va ser tractat com una mena d'heroi nacional. La gent té tan poca memòria! Recordeu els darrers anys de Núñez? I els primers? Excepte l'època amb Cruyff a la banqueta -i no sóc ni molt menys cruyffista- el nuñisme és una època força trista esportivament. Bon gestor econòmic? L'any 2000 es va veure que no tant. Laporta recorda Núñez en alguns moments i d'aquí uns anys també el rebran com un heroi en unes eleccions. Serà l'artífex de la final de París. Però els arbres no ens deixen veure el bosc.

El que més m'impressiona de Laporta és la seva capacitat per dilapidar en dos anys un crèdit impressionant guanyat durant tres anys a partir d'una il·lusó generada en les eleccions de 2003. Que en queda del Kennedy del Barça? Sandro Rossell és per a milers de barcelonistes una mena de profeta. Tan diferents són Sandro i Jan? No sabeu que quan els amics es barallen neixen els pitjors enemics? A mi m'agrada Ferran Soriano. El problema és que ara li venen presses per ser president.

També estic astorat per la brutal campanya mediàtica contra Laporta i l'ofensiva des de diumenge a la nit, quan encara no hi havien resultats de la moció sinó només enquestes, perquè dimiteixi hauria de ser d'un objecte d'un estudi com deu mana. La moció ha fracassat. Hi ha unes regles del joc. I l'abstenció majoritària no és ni dels uns ni dels altres. Per tant, els que volien que guanyés la moció igual no arriben al 40%? No ho sabem. Laporta l'ha cagat molt els darrers mesos. Però jo crec que mereix una segona oportunitat en forma de dos últims anys de mandat. Però l'atmosfera s'ha tornat tan irrespirable que em sembla que tard o aviat haurà de plegar. La mediocritat haurà guanyat el talent? O el mal geni haurà guanyat el geni?

Ja ho veieu: moltes preguntes.

Feminitzant la política

Seguim assistint a la voràgine de congressos dels partits polítics i enmig dels diferents estils que veiem -a la búlgara, majories estretes, equilibris complicats- destaca la feminització evident de les cúpules directives de les formacions. El PP va situar en el recent Congrés de València una dona, Dolores de Cospedal, com a número dos del partit. Aquest dissabe hem pogut veure a Catalunya com dues dones, Alícia Sánchez Camacho i Montserrat Nebrera, s'enfrontaven per poder ser presidenta del partit a Catalunya, prèvia retirada de dos homes. El PSOE sembla haver volgut reaccionar davant aquesta feminització del seu gran rival polític i ha decidit reestructurar la seva direcció per donar cabuda a una número tres, Leire Pajín, que a més de dona és jove -dos ocells d'un tret-. El número dos continua sent un home, José 'Pepiño' Blanco, però li han canviat la denominació del càrrec i ara és vicesecretari general

Ens queden uns quants congressos. Per exemple, el de Convergència i Unió. Reaccionarà també la federació nacionalista situant una dona al costat d'Artur Mas? Esquerra Republicana continua sent un partit molt masculinitzat. Els seu dos màxims dirigents són homes i, a més, amb la nova direcció ha desaparegut la portaveu dels darrers anys, Marina Llansana. Els cas d'Iniciativa encara és més curiós. El partit que més pregona la igualtat de sexes, Iniciativa, ha estat incapaç en més de quatre anys que porta al govern de situar una dona com a consellera i la seva cúpula dirigent continua sent molt masculina. De Ciutadans més val no parlar-ne, amb tres diputats i cap diputada. La feminització de la política és un repte i una necessitat però aquest procés ha de ser gradual i natural i no postís o com si d'una moda es tractés. Una sensació que alguns podem tenir.

Publicat al diari Aquí el 7 de juliol de 2008

Cròniques de l'altra banda (XV)

Aquesta ha estat una setmana diferent, amb els darrers tres dies a Barcelona. En els dos primers vaig estar a Valls i dimarts vamb organitzar la visita d'obres a la futura seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp amb els periodistes. En la imatge podeu veure la cap de Serveis Generals, Maria Balmanya, explicant detalls del nou edifici als periodistes, amb el típic i tòpic casc imprescindible per aquest tipus d'actes al cap. Les obres s'acaben de reiniciar després d'uns mesos aturades perquè l'empresa que les estava realitzant va fer suspensió de pagaments. Finalment s'ha pogut adjudicar les actuacions que quedaven i esperem que el darrer trimestre d'aquest any -ja sabeu que això de posar terminis és poc recomanable- estiguem treballant en la nova seu.

El canvi de seu no només permetrà centralitzar tots els serveis que ofereix el Consell de l'Alt Camp en un sol edifici sinó apropar l'institució als ciutadans. Més endavant anirem desvelant els eixos d'aquesta nova etapa del Consell. Hi ha iniciatives que s'han posat en marxa abans de la inauguració de la nova seu, com és el Consell Consultiu de la Gent Gran de l'Alt Camp, que aquesta setmana s'ha reunit per primer cop a Valls, tot i que les properes trobades seran en diferents municipis de la comarca.

De dimecres a divendres vaig participar en un curs a la Pompeu Fabra sobre els Gabinets de Comunicació a l'Administració Pública. Han estat 24 hores de curs en què s'ha combinat molt bé la teoria i la pràctica i amb un nivell dels professors realment molt alt. M'ha servit per carregar la motxilla de noves idees per amplicar en la meva tasca al Consell de l'Alt Camp. I és que la comunicació és tan àmplia i ofereix tantes possibilitats de fer coses...

A més he coincidit amb altres professionals de la comunicació del Camp de Tarragona -com la Ruth Troyano, de la Delegació del Govern, o la Yolanda Fernández, de l'Ajuntament de Mont-roig del Camp- de la resta de Catalunya i de diferents punts de l'Estat Espanyol. L'intercanvi d'idees ha estat molt enriquidor. La formació en la nostra professió és tant important!

A vegades el dia a dia se'ns menja i a vegades és saludable aturar-se i amarar-se de noves idees.

Ciutat incòmoda i cara

Cada vegada que vinc a Tarragona i em veig obligat a deixar el cotxe en un pàrquing subterrani tinc la sensació d’haver estat estafat quan passo a pagar pel caixer. Són molt cars! A la ciutat veïna de Reus els preus són més raonables. A més, el pas del pagament per fraccions a minuts ha estat l’engany del rap ja que alguns pàrquings que encara tenien unes tarifes acceptables les han “actualitzat” sense compassió. Penso per exemple en el Saavedra.

Aparcar en superfície cada cop és més a la capital tarragonina perquè el nombre de vehicles no para d’augmentar i paral•lelament es van reduint les places d’aparcament. Mai m’hagués pensat que lamentaria la supressió de 500 zones blaves per part de l’actual govern però és que la majoria de vegades és impossible aparcar-hi quan abans hi trobaves algun forat. Almenys no és tan car com deixar el cotxe sota terra.

Els polítics –molts des de la comoditat del cotxe oficial- ens diuen que fem servir el transport públic. Però no tenen en compte que aquests serveis continuen sent molt deficitaris per la seva freqüència i comoditat sobretot els que uneixen Tarragona amb altres localitats de la comarca i comarques veïnes. El govern de la ciutat torna a parlar dels pàrquings dissuasoris, una mesura que ha estat als programes de tots els partits polítics les darreres dues o tres convocatòries electorals i que és una idea des del meu punt de vista magnífica.

Tarragona ja no és com fa trenta anys i no es pot arribar al centre amb el cotxe com i res. L’alternativa de deixar a les entrades de la ciutat i poder accedir al centre en autobusos llançadora –que fossin gratuïts no seria mala idea- o caminant –que fer exercici no va malament- seria la gran solució al col•lapse actual i a aquesta sensació d’atracament a mà armada quan t’enfrontes als caixers dels pàrquings.

Publicat a Tot tarragona.cat el 4 de juliol de 2008

Albert Solé "Banderas" ja és un mite televisiu

El Ricard Peris, company de pis durant dos anys i de Facultat durant quatre, m'ha instigat a escriure un post sobre un altre company d'aquells idealitzats anys universitaris, l'Albert Solé, conegut també com "Banderas" i que és notícia. L'Albert , sabadellenc resident a Rubí, periodista d'El 9 Esportiu, ha estat aquest dimecres el guanyador del programa de TV3 Els 25, que busca la persona que en sap més de la cadena catalana. Alguns ja sabíem que guanyava i hem disfrutat del programa.

L'Albert ha començat de forma discreta, camuflat al fons a la dreta. Han anat caient els seus contrincants -25- i s'ha classificat tercer per la final a 5. Llavors ha abandonat la discreció i ha demostrat que és un malalt de Força Barça, distanciant-se insultantment dels rivals amb una efectivitat impressionant. El nostre crack ha consumat la superioritat amb la visita de la Mònica López -una aparició d'alçada- i en la final a dos ha guanyat per 5-2 a un casteller dels Xiquets de Tarragona que és de Sant Vicenç dels Horts. En Esports, no té rival. Ell, exmembre dels Castellers de Sabadell, li ha faltat veure el Cuní de veritat en la prova final per doblar els 3.000 euros. Gran, molt gran!!!

Ara l'esperem veure a la fase final i que demostri que és un malalt de TV3. Més val aquesta addicció que altres. Encara recordo quan es gravava els culebrots de 'La Nostra' i els veia a la nit. M'ho explicava i me'n reia d'ell. Doncs li ha tret rendiment. L'hem vist carismatic com sempre, amb el seu saber estar, la càmera estimant-lo, aguantant la presència torbadora de la Juit Mascó i la Mònica López. "Banderas", ets l'amo. Felicitats!!! T'ho mereixes.

En la foto que acompanya aquest post ens podeu veure a mi i a ell a l'esquerra de l'imatge amb altres excompanys de la carrera a la Plaça Reial de Barcelona fa un parell d'anys amb un nivell d'euforia alt.