Dues Torredembarres

Es compleix un any del darrer canvi de govern a Torredembarra i la principal sensació que em queda és la profunda divisió que pateix el municipi des del punt de vista polític després d’aquests dotze mesos. L’arribada de Daniel Masagué a l’alcaldia va ser un procés llarg i traumàtic i ha deixat ferides profundes. Masagué governa gràcies a una tràsfuga socialista i un regidor independent que formava part del govern anterior i això pesa molt en els partits que estan a l’oposició, creant-los-hi una sensació d’haver perdut el poder il·legítimament.

Durant la Festa del Quadre hem pogut veure la major demostració d’aquesta divisió profunda que viu Torredembarra amb l’organització d’actes de festa major alternatius, sorgits de la comunitat virtual que és internet i liderats per alguns regidors de l’oposició. Aquests regidors critiquen les traves a la participació en la comissió de la Festa Major que imposa la regidora de Cultura. Rosa Maria Guasch, que ja porta un pesat equipatge fruit de gairebé dues dècades d’activitat política primera línia, ha estat objecte de fortes crítiques els darrers mesos i la polèmica sobre la no celebració dels concerts a la plaça del Castell ja fa anys que s’arrossega. D’aquí menys d’un mes viurem la Festa Major de Santa Rosalia i veurem si es manté aquest enfrontament.

Aquest mes de juliol hem viscut també un canvi important en el panorama comunicatiu torrenc, amb la municipalització d’Ona la Torre. En aquest canvi hi estic d’acord en el fons però no en la forma. Sempre he defensat que si l’Ajuntament creava una ràdio havia de ser totalment municipal i no licitar la programació i que una empresa privada se’n faci càrrec. El canvi de titularitat ha estat precipitat i amb unes formes una mica kafkianes. Aquí també hem d’esperar i valorar si el canvi és per a millor o pitjor.

Les obres del pàrquing de Filadors continuen en aquesta cursa a contrarrellotge perquè sinó no es podrà cobrar la subvenció promesa per Zapatero. Les presses no són mai sinònimes de feina ben feta. A Torredembarra tenim exemples recents molt clars i parlant de pàrquings tenim un exemple demolidor a la ciutat veïna. Un exemple de presses és la peatonalització del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, que finalment ha quedat en una peatonalització a mitges i rajoles que s’aixequen. A més, d’aquí a poc hauran de tornar a aixecar el carrer. El Pavelló Poliesportiu Sant Jordi és un segon exemple evident de voler inaugurar abans del que toca. Després d’un episodi d’inundacions demencial, encara es nota ara aquesta precipitació i és que durant més d’ una setmana, gràcies a l’XI Open Internacional d’Escacs de Torredembarra, he pogut notar l’olor de claveguera que se sent en alguns punts del recinte, a més d’un mal estat de manteniment preocupant per una obra que porta en servei només dos anys i mig.

Un altre capítol és el concurs de la gestió de l’aigua? El jutge ha donat -per ara- la raó al govern anterior i aquests han exigit a CiU que demani perdó, però Masagué ja ha dit que el jutge no dóna la raó a l’actual oposició -llavors govern i amb el suport en aquest tema de grups actualment en el govern-. Que ha passat exactament amb el concurs de l’aigua? Per la majoria de torrenques i torrencs és com el finançament: una nebulosa on cada bàndol porta l’aigua al seu molí emparant-se en els matisos. Es tracta d’un cas que també ha estat marcat per la precipitació i una polització impròpia d’un servei públic d’aquesta transcendència per a un municipi. Però a Torredembarra estem acostumats a judicialitzar la vida política. O a polititzar la via judicial?

Publicat en el número de juliol del Diari de la Torre