Reagrupats i reagrupament

Aquest article hauria d'haver aparegut al número d'octubre del Diari de la Torre. Per causes que encara no he pogut aclarir no ha aparegut. Van tancar l'edició abans i no em van avisar, tot i col·laborar amb ells des de fa gairebé 14 anys. Cal dir que la direccio de la publicació no n'havia vist el contingut. Aquí el teniu doncs.

El divendres 9 d’octubre es va presentar a Torredembrra l’associació política Reagrupament. La sala petita del Casal Municipal -en la imatge- es va quedar petita davant les desenes d’assistents a l’acte. Encara descomptant certs auditors de seguretat distribuïts entre el públic i els inevitables curiosos, l’acte va superar les expectatives dels organitzadors i va demostrar que el moviment liderat per Joan Carretero engega amb força a Torredembarra i també al Baix Gaià. Entre el públic hi havia persones dels municipis veïns, evidenciant la capitalitat torrenca de la subcomarca del Baix Gaià.

És una mica aviat per valorar com pot afectar l’aparició de Reagrupament en el mapa polític torrenc, però queda clar que Esquerra Republicana pot notar la irrupció dels “reagrupats”. La tendència dels republicans en les darreres eleccions municipals va ser clarament al descens i l’estada a l’oposició, sumada en una indefinició de la proposta de cara als propers comicis, desperta molts dubtes. Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i els seus voltants encara cueja, amb noves obres. A Esquerra li ha mancat capacitat d’autocrítica i la proposta d’una consulta popular sobre el tema em sorprèn després de la manca de participació ciudadana quan van gestionar el tema.

Però el mapa polític torrenc pot experimentar més canvis. Fa temps que es rumoreja que un exalcalde que va sortir de la política per la porta falsa està intentant muntar una nova llista independent. Aquesta història ja em sona. S’havia apuntat fa uns anys que un altre exalcalde que també havia deixat a contracor l’alcaldia també havia intentat muntar una candidatura independent que no vam veure per enlloc. Davant la tradició de llistes independents del nostre municipi res no es pot descartar.

Aquesta contínua atomització de la política torrenca pot tenir, però, contrapès. El Grup d’Independents ha passat dels vuit regidors del 1987 a només un representant dues dècades després i com més creix Torredembara menys pes té aquesta formació política que el 2007 no va ser capaç de col·locar el seu líder, Celestí Salort -que ocupava el segon lloc de la candidatura-, al ple. No és aventurat pensar que l’actual regidor del GIT, el titular d’Hisenda, Santiago Ardèvol, pugui trobar un lloc en una altra llista, que vulgui aprofitar la seva experiència –és l’unic regidor que ha estat en els darrers quatre governs municipals- i projecció pública.

El gran somni d’alguns convergents és recuperar la gran CiU, aquella formació que els anys noaranta fregava la majoria absoluta, però que amjb l’arribada del nou mil·leni va atomitzar-se. Els cal recuperar base electoral escampada en altres formacions, una missió complicada tot i que amb l’absorció del VUT el 2007 va complir la primera etapa. Des de l’alcaldia i amb la debilitat demostrada per les forces de l’oposició que li disputen espai electoral, és el millor moment per aconseguir-ho. Atomització i reagrupament, un equilibri complicat en la política torrenca.

Puyol i Tamudo

Continuo sense entendre el “cas Tamudo”. El divorci entre el jugador més carismàtic de l’Espanyol de la darrera dècada i la directiva del clu blanc-i-blau no m’acaba de quadrar. Em manquen elements. Raúl Tamudo té un carácter molt fort, exagerat però real en la seva paròdia de Cracovia, i que ben segur li ha portat problemes al vestidor, però ell ha respòs amb gols i un lideratge indiscutible. És una pena que aquest mes de desembre hagi de sortir per la porta del darrera. Insisteixo que continuo pensant que en el “cas Tamudo” hi ha punts foscos que encara no coneixem.

Estàvem acostumats què el Barça no sabés acomiadar com cal les seves grans estrelles. Ronaldinho, Eto'o, Rivaldo, Ronaldo, Romario, Maradona, Schuster… i podríem continuar gairebé fins a l’infinit. Però aquesta setmana hem conegut la renovació de Carles Puyol fins el juny de 2013, quan el gran capità del Barça tindrà 35 anys. Estic satisfet amb el fet que el de la Pobla de Segur continuï a les files blaugranes fins el final de la seva carrera. Potser Puyol ja comença a notar el pas del temps i no és el mateix de fa uns anys, però continua aportant molt a l’equip de Guardiola.

En les plantilles dels clubs de futbol hi ha jugadors de tot tipus i hi calen jugadors com Puyol i Tamudo, que han mamat Barça i Espanyol des de ben joves. Són referents per els futbolistes més joves i tenen un pes molt important al vestidor. Han protagonitzat èpoques de les brillantsde la història dels seus respectius clubs. Puyol i Tamudo tenen paral·lelismes molt importants en la seva carrera futbolística tot i diferències importants, però en les darreres setmanes el seus destins s'han bifurcat de forma radical. Una verdadera llàstima.

Cròniques de l'altra banda (LXIX): Descoberta a Vilabella

Ja us vaig dir que aquesta secció del blog canviaria i no seria fixa. Avui torna per explicar-vos una d'aquelles sorpreses que et depara la comarca de l'Alt Camp. Ja m'ha passat diverses vegades i fa un parell de setmanes, el consell d'alcaldes celebrat a Vilabella em va permetre conèixer de primera mà la Pinacoteca Mossèn Romà Comamala, ubicada al bell mig d'aquest municipi de l'Alt Camp, tocant ja al Tarragonès i que no arriba al miler d'habitants. Això sí, abunden els qui es diuen Salvat de cognom. Però no hi tinc família. En resum, una nova agradable sorpresa que m'agradaria compartir amb vosaltres.

Realitzar un consell d'alcaldes envoltat de quadres és un luxe. Abans, però, el director del Museu de Valls, Jordi París, ens va fer una completa visita guiada a alcaldes i tècnics del Consell a la Pinacoteca, uns fons de gairebé dos centenars de pintures, escultures i tot tipus d'art religiós, de les quals n'hi ha exposades un centenar llarg. Romà Comamala va estar molts anys de rector a Vilabella va aplegar aquestes obres fins poc abans de la seva mort l'any 2000. Comamala venia d'una família burgesa barcelonina i va usar la seva herència en la confecció d'aquesta col·lecció gairebé única a Catalunya. També era escriptor.

A Vilabella ja hi he estat diversos cops en la meva etapa al Consell Comarcal de l'Alt Camp, però encara no hava pogut visitar amb tranquil·litat la Pinacoteca. Aquell dia ho vaig podr fer. Us recomano la visita. La estada a Vilabella em va servir per saber que la segona novel·la d'Anselm Aguadé ja acabada i preparada per entrar a impremta. M'ho va explicar ell mateix, que es regidor a l'ajuntament vilabellenc. Després de les bones sensacions de Rabassa Morta, un drama ambientat en el Penedès de finals del segle XIX, espero impacientment la segona obra de qui em m'ensenyava informàtica a finals dels vuitanta, l'època del Logo, Wordperfect i Framework. Ara gaudeixo de la seva narrativa.

Laporta, l'incòmode

A Joan Laporta li estan caient clatellades de totes bandes. I les que li cauran! De Laporta se’n poden criticar moltes coses, com un caràcter complicat que ha provocat situacions molt lamentables i vergonya aliena a molts, però no el seu independentisme i les seves manifestacions polítiques. És un discurs fàcil i simplista el que es va repetint i repetint i que diu que Laporta aprofita la presidència del Barça com una plataforma política. I no aprofita Florentino Pérez la llotja del Bernabéu pels seus negocis? Però Florentino és Florentino, és clar.

Un altre argument repetit fins a la sacietat és que el president del Barça no s’ha de manifestar políticament perquè els barcelonistes tenen tot tipus d’ideologies i ha de mantenir una mena de cel·libat polític. Laporta va prometre l’any 2003 un Barça catalanista i ho ha complert. Jo em sento més còmode amb ell que amb Gaspart o Núñez de president i llueixo amb més orgull el meu barcelonisme. I no oblidem que és l’actual president del Barça qui ha tret del Camp Nou els símbols feixistes.

Però el gran problema de Laporta és que és un paio incòmode. Ho és per l’espanyolisme regnant en l’esport espanyol, un pensament únic que el president del Barça trenca pel mig. Els preocupa que una figura tan destacada com el màxim mandatari blaugrana defensi la independència de Catalunya, un objectiu que cada cop més catalans i catalanes comparteixen. Però Laporta també genera incomoditat a casa nostra, en aquest oasi català que està a punt de patir canvis molt poc recomanables pels que fins ara l’han controlat i que ell en pot ser un dels protagonistes. El president blaugrana parlar clar en català en un país massa acostumat al políticament correcte.

Laporta vol fer carrera política, d’això cada cop en tinc tenim menys dubtes, i també que no vol ser un actor secundari, sinó protagonista. En Jan és una peça incòmode en el tauler de la política catalana i les òsties li continuaran caient, però és un valor polític en alça, amb un gran ganxo mediàtic. Però també tinc els meus dubtes que un personatge com ell es pugui sentir còmode en un partit polític. El seu caràcter el pot acabar enfonsant. O no? Perquè episodis com els dels calçotets a l’aeroport o l’espionatge a Can Barça provoquen tanta vergonya aliena com el de la corona d’espines de Carod i Maragall o els informes inútils encarregats pel govern català. I el tripartt continua governant.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

No és país per a primàries

Recentment hem sabut que Arga Sentís serà la cap de llista d’Iniciativa a les eleccions municipals de Tarragona de 2011. Ha estat després, segons ens expliquen, d’un procés de primàries entre la militància tarragonina de la formació, tot i que no hem conegut cap dels noms dels seus adversaris en la nominació. Si n’hi ha hagut. La formació ecosocialista engega ara un altre procés de primàries per escollir el candidat a la presidència de la Generalitat. Retirat Joan Saura, espreveu que l’elecció serà un camí de roses per l’altre Joan, l’Herrera, que ja s’ha postul·lat. I és que les primàries d’Iniciativa només en tenen de primàries el nom. L’aparell –nacional o territorial- imposa el seu candidat encara que sigui implícitament. Qui s’renfrontarà al favorit?

Ni el partit més assembleari, Esquerra Republicana, aposta perquè siguin els militants i no la direcció qui truiï els seus candidats. I sinó repasseu les hemeroteques, quan Jaume Renyer va voler ser cap de llista per Tarragona al congrés espanyol. Renyer va superar ala fase del Tarragonès la favorita de la direcció però es va estavellar a la fase final i l’escollit des de Barcelona via Consell Nacional va ser Lluís Aragonès. I posats a fer memoria, recordeu l’experiment socialista amb les primàries a finals dels noaranta? Josep Borrell va superar l’oficialista Almunia però va acabar per retirar-se en un episodi més que grotesc d’amics poc recmanables del de la Pobla de Segur que encara s’arrossega ara als jutjats. Mai més sen’ha parlat de primàries al PSOE.

Els sistemes polític espanyol i català són una partitocràcia, on els aparells dels partits dominen sense cap contrapès la confecció d’unes llistes tancades i bloquejades. Tot militant que vulgui fer carrera a les institucions ha de fer primer carrera al partit. Les primàries no existeixen encara que alguns partits ens vulguin fer creure que sí. Al nostre país Barack Obama ho hauria tingut molt complicat. Als Estats Units hi ha una tradició de més d’un segle de primàries i els partits són plataformes per a candidats que poden arribar a ser veritables outsiders com per exemple John Mc Cain, el darrer candidat republicà a la Casablanca. Els Estats Units és on un senador gairebé desconegut venç la candidata de l’stablishment demòcrata, Hillary Clinton.

Al nostre país, en canvi hem deixat que la democràcia s’hagi convertit en aquesta partitocràcia que es blinda a ella mateixa. Com permetran els aparells dels partits canviar l’status quo actual que tan bé els va? A Catalunya estem encallats des de dues legislatures amb la redacció d’una llei electoral pròpia, asignatura pendent des de fa tres dècades. El sistema electoral municipal fa aigües amb un reguitzell de mocions de censura injustificables i demana reformes urgents. Llistes obertes? Circumscripcions electorals més petites en què la ciutadania tinguin contacte directe amb els seus diputats? Cal millorar el sistema polític actual, però a qui li interessa?

Publicat al diari digital Tottarragona

Obama, Nobel de la Pau?

Aquesta setmana hem conegut que Barack Obama ha guanyat el Premi Nobel de la Pau. "Hem flipat en colors", parlant en un llenguatge poc acadèmic. Però és que els amics de l'Acadèmia sueca "s'han tirat una mica de la moto". Obama fa just nou mesos i mig que va prendre possessió com a president dels Estats Units i ben poca cosa ha pogut fer excepte començar a complir algunes promeses electorals com el tancament de la Presó de Guantánamo. Però és que estem tan acostumats a què els polítics incompleixin les seves promeses...

A Obama li queda molta feina per fer i li sera complicat tirar-ho endavant. En política interior se li està encallant la reforma sanitària, que vol aconseguir que tots els ciutadans tinguin l'atenció sanitària gratuïta en un país en què milions i milions d'americans ho veuen molt "socialista". I socialista és un terme que posa els pèls de punta a la gran majoria del país. Però anem a la política exterior, la que de veritat pesa a l'hora d'aconseguir el Nòbel. El conflicte a l'Iraq no millora i a l'Afgnistan caldrá enviar-hi més marines perquè els talibans se'ls estan pujant a les barbes de l'Oncle Sam. La desnuclearització és encara una declaració d'intencions i amb l'Iran no s'avança. Israel continua sent un conflicte lluny de resoldres.

Que ha fet Obama? Vendre il·lusió, generar unes grans espectatives no només al seu país sinó que a tot el món. Li donen el Nòbel per aquesta raó. Discutible. Tan discutible com el Nòbel de la Pau que es va emportar el llavors secretari d'Estat nord-americà, Henry Kissinger, que havia signat la pau amb el Vietnam del Nord però tenia un currículum més que discutible. Però Kissinger almenys havia fet alguna cosa, mentre que Obama... quin currículum pot presentar? Ja hem vist que Obama no ho pot tot. Va fracassar estrepitosament defensant la candidatura olímpica de Chicago 2016. Amb Obama ens esperen moltes decepcions i segur que alguns d'èxits. Llavors seria el moment de debatre si es mereix el Nòbel o no, però sembla que la paciència no és una qualitat de l'Acadèmia sueca.

Breus reflexions olímpiques

Madrid no organitzarà els Jocs Olímpics de l'any 2016. Han estat molts els esforços de la capital espanyola i també del govern estatal per aconseguir aquest objectiu, però el Comitè Internacional Olímpic (CIO) s'ha decantat per Río de Janeiro. La decisió, la trobo lògica i justa i només els qui estaven terriblement il·lusionats i/o fanatitzats amb la candidatura madrilenya i havien oblidat el realisme pensaven que Madrid podia ser seu olímpica quatre anys després de ser-ho Londres. Que ni recordaven la regla no escrita de la rotació de continents? Sudamèrica mai no havia organitzat uns jocs i Brasil és un país en clar ascens econòmic.

El Comitè Internacional Olímpic és una cosa ben estranya, antítesi de la democràcia, reducte de l’aristocràcia, amb sospites permaments (i algunes confirmades) de corrupció… i dirigit durant 21 anys per un jerarca franquista. Però és aquest òrgan tan especial el qui tria la seu olímpica, una ciutat que té l’oportunitat de fer un salt qualitatiu espectacular, com ho va fer Barcelona el 1992. Els Jocs Olímpics són també per a molts estats una gran oportunitat -junt amb els campionasts mundials i europeus dels esports més populars- de lluir el nacionalisme més imperialista. Les medalles són batalles guanyades i si ho fas a casa teva ja és l’èxtasi.

L’Estat espanyol és especialista en lluir aquest nacionalisme que no deixa lloc a cap matís. No comprenen ni volen comprendre com molts que tenim el carnet d’identitat espanyol preferíem que els Jocs no es fessin a Madrid i la nominació de Río ha estat fins i tot un motiu de celebració. Hi ha centenars de milers de catalans que han signat perquè les seleccions catalanes puguin participar en competicions oficials i no conformar-se amb costellades nadalenques i l’oficialitat en esports minoritaris. Des de Madrid torpedeixen un i altre cop aquest reconeixement internacional de Catalunya, cosa que, per exemple, no fa el Regne Unit. Des d’un punt de vista més pragmàtic, amb la designació brasilera ens estalviem anys i anys d’inversió pública a la capital de l’Estat que ens tocaria pagar a nosaltres.

Però el segon fracàs olímpic de Madrid en quatre anys té una altra lectura més política i és el descens de la cotització política de l’alcalde madrileny, Alberto Ruiz-Gallardón. Poc estimat per molts sectors del Partit Popular, convertir Madrid en ciutat olímpica li hagués donat un gran impuls cap al liderat del partit conservador. Només cal recordar el cas de Pasqual Maragall. Respiren tranquils Rajoy i Zapatero, encara que dissimulin.

Publicat al diari eletrònic Tarragona21

Cròniques de l'altra banda (LXVIII): L'Alt Camp, el primer

Aquest dimecres hi va haver ple ordinari al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Com cada dos mesos. Els dos darrers punts de l'ordre del dia eren dues mocions de suport a les consultes populars d'independència. Una la va presentar es grup polític de CiU i l'altre el d'ERC. Hi havia certs matisos però el fons era el mateix. Els dos grups van votar a favor de les dues mocions i el PSC es va abstenir. Un desenllaç més que previsible.

L'Alt Camp es convertia d'aquesta manera en el primer dels 41 consells comarcals catalans que votava -i ho feia a favor- d'una iniciativa d'aquest tipus. La notícia va tenir ressò a nivell informatiu i una colla de mitjans de comunicació van tractar la notícia. És un granet més de sorra en un procés que estem vivint des de fa unes setmanes i que no sabem com pot acabar. El que molts tenim clar és que la independència no és proclama als ajuntaments ni als consells comarcals sinó al Parlament de Catalunya.

El ple de dimecres també va ser el de la presa de posessió com a nou conseller comarcal de Josep Maria Abellà. Regidor del Pont d'Armentera, ara a l'oposició, ocupa el lloc del dimitit Ramon Banach -que ha renunciat a l'acta per centrar-se en la recent assumida alcaldia d'Aiguamúrcia- en el grup comarcal socialista. Abellà té 65 anys, està jubilat, però se li notava una gran il·lusió a l'hora d'assumir el càrrec. Experiència i il·lusió, dos ingredients que cobinats poden donar molt bon resultat.

El nou curs polític arrenca calent

Torredembarra ha iniciat un nou curs polític i ho ha fet amb un ple municipal intens i diversos fronts oberts que auguren una tardor escalfada. Aquest és el segon curs amb Daniel Masagué com alcalde i el darrer sense convocatòries electorals pel mig. Però l’horitzó dels comicis municipals del maig de 2011 està ja en la ment de la majoria –sinó tots- de membres del ple torrenc i moltes maniobres que veurem a partir d’ara s’han d’interpretar en aquesta clau preelectoral.

La blogosfera torrenca és sempre un bon termòmetre de la política real. Si fem una volta pels blogs de regidors i militants polítics torrencs observarem una tensió notable. Un dels darrers articles del portaveu d’Esquerra Republicana, Gerard Ciuró, amb el títol tan suggerent de “La dreta torrenca”, és un exemple paradigmàtic del que ens espera. Ciuró carrega durament contra l’actual govern torrenc i les respostes que rep també són dures. Esquerra és un partit que actualment genera molts dubtes, començant per qui serà el cap de llista en les properes eleccions. La inèrcia republicana és descendent, després de la pèrdua de vots i regidors del 2007, el pas a l’oposició i els problemes interns. Canviar aquesta tendència és complicada. El proper 9 d’octubre es presenta Reagrupament a Torredembarra. A les files del moviment liderat per Carretero hi ha exmilitants republicans i caldrà veure la seva capacitat de convocatòria i si presentarà llista en les properes eleccions municipals. La tardor serà calenta a l’espai polític republicà a causa dels nervis davant la implantació de la formació de l’exconseller de Governació al municipi.

Una de les altres formacions a l’oposició, el Partit dels Socialistes de Catalunya, també ha de definir qui serà el cap de llista en els propers comicis després de la dimissió l’estiu passat de Manuel Jiménez, que els va portar per primer cop a l’alcaldia de Torredembarra. Des de l’oposició costa més consolidar un candidat i cal que s’espabilin a deixar clar qui serà el seu proper cap de cartell. De candidats, n’hi ha més d’un i aquest fet sempre crea problemes que poden derivar en conflictes gens recomanables. L’altra formació de l’oposició, Alternativa Baix Gaià, arriba amb un lideratge molt marcat en la persona de Lluís Suñé, amb Iris Gual com a número dos també molt consolidada i una línia de treball molt ferma després d’estar la majoria de la seva vida política a l’oposició. El resultat és una massa de votants molt consolidada i fàcilment ampliable.

Els partits que fa un any i escaig van passar a l’oposició no han superat quedar fora del govern a causa del vot decisiu d’una regidora que va anar a la llista del PSC i va acabar donant suport a un alcalde convergent. Ho trobo lògic i comprensible. El darrer ple va ser l’exemple padigmàtic d’aquesta situació, i una simple comissió per a l'agermanament amb Villars va provocar una plantada en bloc de l’oposició. La raó: la inclusió de Laura Pradeda en aquesta comissió. I la mateixa Pradeda va marxar de la sala de plens curiosament quan arribava el torn de precs i preguntes. Tot indica que els propers plens mantindran (o augmentaran) aquest nivell d’enfrontament.

Les formacions del govern ho tenen més fàcil a l’hora de projectar els seus candidats, començant per l’alcalde, Daniel Masagué. La gran aposta de Masagué és el pàrquing de Filadors, impulsat amb es diners del Pla Zapatero i haurem d’esperar uns mesos per veure si la història acaba bé. Pàrquing i terminis són sovint termes antagònics. Però el verdader gran repte de Masagué es mantenir l’estabilitat d’ un govern format per cinc colors diferents. Els seus socis intentaran “marcat paquet” i qualsevol detall pot provocar friccions. Per exemple, en temes com la consulta sobre la independència de Catalunya, que ja s’està impulsant a Torredembarra seguint l’exemple d’Arenys de Munt. Dins del govern torrenc conviuen independentistes confessos i espanyolistes declarats amb diverses gradacions pel mig. Les majories són ajustades i els jocs d’equilibris, dignes de la pista del ‘Circ du Soleil’ El que us he dit, una tardor calenta.


Publicat al número de setembre del Diari de la Torre