Madrid no organitzarà els Jocs Olímpics de l'any 2016. Han estat molts els esforços de la capital espanyola i també del govern estatal per aconseguir aquest objectiu, però el Comitè Internacional Olímpic (CIO) s'ha decantat per Río de Janeiro. La decisió, la trobo lògica i justa i només els qui estaven terriblement il·lusionats i/o fanatitzats amb la candidatura madrilenya i havien oblidat el realisme pensaven que Madrid podia ser seu olímpica quatre anys després de ser-ho Londres. Que ni recordaven la regla no escrita de la rotació de continents? Sudamèrica mai no havia organitzat uns jocs i Brasil és un país en clar ascens econòmic.El Comitè Internacional Olímpic és una cosa ben estranya, antítesi de la democràcia, reducte de l’aristocràcia, amb sospites permaments (i algunes confirmades) de corrupció… i dirigit durant 21 anys per un jerarca franquista. Però és aquest òrgan tan especial el qui tria la seu olímpica, una ciutat que té l’oportunitat de fer un salt qualitatiu espectacular, com ho va fer Barcelona el 1992. Els Jocs Olímpics són també per a molts estats una gran oportunitat -junt amb els campionasts mundials i europeus dels esports més populars- de lluir el nacionalisme més imperialista. Les medalles són batalles guanyades i si ho fas a casa teva ja és l’èxtasi.
L’Estat espanyol és especialista en lluir aquest nacionalisme que no deixa lloc a cap matís. No comprenen ni volen comprendre com molts que tenim el carnet d’identitat espanyol preferíem que els Jocs no es fessin a Madrid i la nominació de Río ha estat fins i tot un motiu de celebració. Hi ha centenars de milers de catalans que han signat perquè les seleccions catalanes puguin participar en competicions oficials i no conformar-se amb costellades nadalenques i l’oficialitat en esports minoritaris. Des de Madrid torpedeixen un i altre cop aquest reconeixement internacional de Catalunya, cosa que, per exemple, no fa el Regne Unit. Des d’un punt de vista més pragmàtic, amb la designació brasilera ens estalviem anys i anys d’inversió pública a la capital de l’Estat que ens tocaria pagar a nosaltres.
Però el segon fracàs olímpic de Madrid en quatre anys té una altra lectura més política i és el descens de la cotització política de l’alcalde madrileny, Alberto Ruiz-Gallardón. Poc estimat per molts sectors del Partit Popular, convertir Madrid en ciutat olímpica li hagués donat un gran impuls cap al liderat del partit conservador. Només cal recordar el cas de Pasqual Maragall. Respiren tranquils Rajoy i Zapatero, encara que dissimulin.
Publicat al diari eletrònic Tarragona21
8 comentaris:
Hola Jordi,
muy acertado tu análisis de los Juegos como exaltación de los nacionalismos.
Lástima que a continuación critiques la candidatura madrileña a base de agitar otro trapito de colores. Supongo que te incluyes entre aquellos catalanes para los que la derrota de Copenhague es "motivo de celebración".
Ya ves tú: el resentimiento. Algo más que Catalunya tiene en común con España.
Hola, Jordi:
Cualquiera que lea tus post sabe que tu alegria por la derrota de la candidatura de Madrid no tiene nada que ver con el tema del reconocimiento de las federaciones deportivas catalanas a nivel internacional. Si no fuera por ese te alegrarías por cualquier otro, cuando lo cierto es que no necesitas ningún motivo. Perfectamente te podría ser indiferente, vamos algo así como que se presente Praga o Moscú. Te alegras, sencillamente, porque son el enemigo rancio, cavernícola, exaltado, fanatizado e irracional a que siempre te refieres. Para tí, siempre, "Madrid" cosifica "España" que es un ser unitario y homogéneo que reúne todos los atributos negativos que tu imaginación y tu vocabulario es capaz de atribuirle.
Por otra parte, cómo bien debes saber, las federaciones nacionales de Escocia y Gales, por ejemplo, en deportes como fútbol, rugby, críquet ... son anteriores a las federaciones internacionales de esos mismos deportes, por lo que difícilmente el Reino Unido podía o no torpedear su reconocimiento, dado que son federaciones fundadoras de la internacional. En otros deportes, como el baloncesto, dónde esto no sucede, el Reino Unido tiene una única selección nacional, al igual que sucede en los JJOO.
Cuando alguién pretende, como tú, pasarse la vida exhibiendo afrentas del enemigo, debería ser más escrupuloso con los ejemplos, en particular en un blog dónde repites frecuentemente la palabra "reflexiones". ¿No querrás decir "emociones"?.
Amics Luis i Anònim,
Parlar d'esport és parlar de sentiments i de nacionalisme. Els jugadors de futbol, de bàsquet o handbol pertanyen a un club, que els paga, però quan hi ha competicions de seleccions el club veu com els seus millors jugadors marxen per formar part d'uns combinats estatals. Amb el risc de lesions que aiò comporta. Nacionalisme i esport van lligats. Recordeu el Mundial de 1986 quan Argentina va guanyar Anglaterra. Va ser la revenja de la Guerra de les Malvines.
Amb algunes federacions catalanes d'aguns esports passa el mateix que amb Escòcia o Gal·les. Són ateriors a les seves homòlogues espanyoles, però el govern espanyol ha fet tot el possible perquè no puguin competir oficialment. I és que el poder d'un Estat és molt important.
Alegria per la designació de Río? Fent una volta pel facebook veies mltes mostres d'alegria i de satisfacció. És el que hi ha. Les raons són complicades i diverses, però aquest sentiment hi és.
Atentament,
Jordi,
Te digo que las federaciones deportivas de Escocia y Gales son fundadoras de las internacionales de p.ej. rugby ó fútbol y me respondes que con algunas catalanas pasa lo mismo -¿?- que son anteriores a sus homólogas españolas. Supongo que tienes un concepto muy amplio de lo que significa "lo mismo"...o sencillamente no entiendes que no tiene nada que ver.
Nadie niega que España utiliza su influencia para impedir el reconocimiento de las federaciones autónomicas ante las internacionales, lo que te digo es que el ejemplo del Reino Unido como modelo a seguir no sirve porque en los deportes donde Inglaterra, Escocia y Gales compiten con selecciones diferentes éstas tres federaciones son fundadoras de la internacional y si Reino Unido torpedea el reconocimiento de alguna de ellas se quedan, en sus orígenes, sólos jugando al rugby, por ejemplo. De hecho espero que encuentres algún ejemplo que sirva, a nivel internacional, y lo cites aquí.
Respecto de la alegría o tristeza por la designación de Madrid y el ejemplo de lo que ves dando vueltas por facebook, dado que no tienes acceso a toda la red, es evidente que no puedes saber qué sentimiento predomina, y que tú, cómo casi todo el mundo, prestas más atención a quienes piensan -sienten- lo mismo que tú, lo que genera con frecuencia impresiones falsas sobre el resto del mundo. Si le preguntas al oyente medio de la COPE por la situación en Cataluña también te confirmara que en todo su entorno conocido piensan lo mismo que él, y , cómo entenderás, eso ni le da ni le quita razón; simplemente debería cambiar de emisora de vez en cuando ¿no te parece?.
Saludos
Luis,
El teu darrer comentari m'ha obligat a documentar-me una mica, però sempre va bé. Alguns exemples:
-La Federació Catalana de Futol es va fundar el 1900 i l'Espanyola el 1909.
-En el cas de la de Tenis, 1903/1909
-Atletisme: 1915/1920
-Rugby: Catalana el 1922 i Espanyola el 1923. hockey herba, el mateix
No oblidis que en esports "minoritaris" les seleccions catalanes competeixen oficialment.
En cap moment he dit que el sentiment majoritari a Catalunya fos d'alegria davant la derrota de Madrid 2016. Tampoc de tristesa, sinó indiferència. La gent té altres problemes en què pensar. Sobre el que dius de la COPE, totalment d'acord. Però no és el mateix que amb el Losantos je je
Salut!
Avui divendres, a les 20:00 h, al Casal: Presentació de Reagrupament a Torredembarra. No us ho perdeu!
Fuentes próximas a la Regidora de la Gent Gran de Torredembarra están comentando que dada la situación en el Ayuntamiento en estos momentos y puesto que CIU no está dispuesto a ceder un ápice de poder, parece ser que dicha Regidora contemplaría la posiblidad de llegar a nuevos acuerdos. Dichas fuentes afirman que fueron motivos personales tanto por su parte como por parte de el ex-alcalde don Manuel Jimenez Alés y el anterior secretario general del PSC de Torredembarra, los que llevaron a ser apartada del Gobierno Socialista ya su condición de no adscrita. Desaparecidas las circunstancias personales que motivaron este hecho, dado que tanto el anterior alcalde y secretario general ya no están en el PSC, parece ser que cualquier decisión política nueva tendría cabida en el Ayuntamiento de Torredembarra.
Publica un comentari a l'entrada