Primàries a darrera hora

El candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona s’escollirà en unes primàries entre la militància. S’ha decidit quatre mesos abans de les eleccions municipals i la data dels comicis interns serà 19 de febrer. Els socialistes catalans, tocats després de la desfeta del 28-N, estan improvisant. Sinó no s’entén que l’alcalde actual, Jordi Hereu, hagi d’assegurar la seva nominació en unes eleccions primàries enfront una de les dirigents socialistes més carismàtica, però outsider dins l’aparell. Això no passa mai enlloc.

Hereu està en caiguda lliure a les enquestes des de fa mesos -potser anys i tot- i aquestes primàries només s’entenen com l’últim intent per rellançar-lo. L’aparell de Barcelona el té controladíssim l’Hereu i la seva contrincant, Montserrat Tura, és un element estrany en l’ecosistema socialista barceloní, tot i la seva trajectòria com a consellera els darrers set anys. I és que Tura no és podrà votar a ella mateixa. No viu a Barcelona. Ni hi vol viure. I a més, ha estat alcaldessa d’una altra ciutat, Mollet.

Deixeu-me ser dolent, però aquestes primàries poden ser una maquiavèlica maniobra per finiquitar la carrera política de Tura. Si perd contra Hereu les primàries, la seva estrella s’esllanguirà a la mesa del Parlament. Si supera l’actual batlle i s’enfronta a Trias ho té molt complicat per trencar la tendència al canvi després de tres dècades de govern socialista a la capital catalana i també quedaria finiquitada la seva carrera. En aquest país no estem acostumats a les primàries i només apareixen en moments com el que viu ara el PSC i no com un exercici de democràcia interna.

Però les primàries contenen una important dosi d’incertesa. Només cal recordar els duels Almunia-Borrell o Tomás Gómez-Trinidad Jiménez. La militància no sempre neda cap a la mateixa direcció que l’aparell i, quan deixen que s’expressi lliurement, passen coses. Hereu s’ha desgastat d’una forma record en quatre anys i escaig i la caricatura del Polonia se l’ha menjat. Tura ha cultivat una imatge de dama de ferro treballadora i eficient i molts la poden veure com l’última possibilitat de mantenir Barcelona a mans socialistes. Són dos relats diferent, antagònics, per a unes primàries d’alt voltatge.