La batalla de Tarragona

Fins fa uns mesos hi havia un relat molt consolidat en la política tarragonina que afirmava que Josep Fèlix Ballesteros ho tenia molt fàcil per ser quatre anys més alcalde de Tarragona i fins i tot tenia la majoria absoluta molt a l’abast el proper 22 de maig. Fins i tot semblava que CiU havia posat la vista en l’any 2015 amb la retirada de Joan Aregio i l’aposta per una candidata independent i amb menys d’un mandat com a regidora, Victòria Forns. Però els resultats a les eleccions al Parlament del novembre passat han envalentit la federació nacionalista, que veu possible recuperar l’alcaldia tarragonina només quatre anys després de la desfeta de 2007.

Aquesta hipotètica nova alcaldia convergent passa inexcusablement per un pacte amb el Partit Popular. La resta, és fer volar coloms. Precisament el PP ha arrencat molt fort la campanya municipal, reivindicant el nadalisme –com ja va fer fa quatre anys- i potenciant el candidat amb estratègies tan “atrevides” com un jingle adaptant una cançó de Lady Gaga que no deixa indiferent a ningú. O és genial o és molt cutre. No hi ha terme mig. La notorietat obtinguda aquesta setmana per Alejandro Fernández ha estat estratosfèrica. A l’altra banda de l’espectre polític, un Sergi de los Ríos, que com si de Jordi Hereu es tractés, ha sortit reforçat després de les seves particulars primàries enfront Quim Vendrell, intenta unir l’independentisme després de la desfeta del 28-N. Esquerra és el soci necessari del PSC per mantenir-se al govern. El retorn d’Iniciativa al ple tarragoní és una missió possible però molt complicada per a Arga Sentís.

Aquesta setmana hem viscut una pujada de tensió preelectoral molt forta entre socialistes i convergents. Els atacs de Victòria Forns a la candidatura als Jocs del Mediterrani –que han passat del 2013 al 2017 després de l’elecció de la ciutat turca de Mersin per a la primera data- i el fitxatge com a número tres de la llista convergent del dirigent veïnal Xavier Quintana, que havia sonat per a la candidatura socialista, han estat resposts per Josep Fèlix Ballesteros amb una inesperada violència dialèctica, acusant la candidata convergent de no estimar Tarragona perquè no hi ha nascut i penjant-li el cartell de ‘Perro del Hoterlano”. Un terreny molt pantanós per a què el trepitgi el cap de cartell socialista i no un dels seus escuders. Sense anar més lluny, l’antecessor de Ballesteros com alcaldable socialista per Tarragona, Xavier Sabaté, és nascut a Flix.

A Tarragona hi ha batalla quan fins fa unes setmanes molts es pensaven que no hi hauria partit, que tot ja estava sentenciat. Una alcaldía emblemàtica pels socialistes com Tarragona està en perill. Hi ha nervis i els socialistes estan focalitzant els atacs sobre la candidata convergent, Victòria Forns, intentant explotar la seva inexperiència política i una imatge freda i distant que transmet, amb l’objectiu de contrarrestar una marca política, la de CiU, que des de fa uns mesos torna a cotitzar a l’alça a Tarragona. I no oblidem un tercer en discòrdia que reivindica el seu espai a través de la viralitat d'Internet i un escampall de tanques publicitàries per la ciutat. La batalla de Tarragona promet intensitat i duresa. Hi ha molt en joc.

Publicat a Delcamp.cat

El 23-F triomfa

Estic empatatxat de tant de 23-F. Cada any recordem aquell intent de cop d'estat, molt mitificat. I quan arriba un aniversari rodó, com ha estat el cas d'aquest 2011, la febre 23-F és total, amb programes especials, sèries i pel·lícules, entrevistes i reportatges en tots els mitjans de comunicació. Aquest any també ha tocat homenatge al Congrés, on encara hi ha el record que van deixar el coronel Tejero i els seus amb les seves bales. Però tampoc en aquest trentè aniversari s'ha sabut la veritat del que va passar en aquelles hores tan convulses.

He escoltat amb molt d'interès l'entrevista al general Alfonso Armada, el número dos de l'Estat Major de l'època i que molts assenyalen com el gran cervell del cop, el mític Elefante blanco, el president d'un hipotètic govern de concentració. Ho va negar tot, com si la cosa no anés amb ell. Ara és un vellet de 92 anys que cultiva flors, però en fa trenta era una peça clau en l'exèrcit. El Rey, un dels altres protagonistes d'aquell dia, va afirmar ahir que ja se sap tot i sinó s'ho inventen.

Un cop d'estat com el del 23-F només pot passar al nostre país, amb aquesta sensació de nyap, de descoordinació i, fins i tot, certa picaresca. El que si hem sabut aquest any és que els guàrdies civils que van entrar al Congrés van buidar les existències d'alcohol del bar de la cambra. País! Però reflexionant aquests dies no em queda tan clar que el cop d'estat no triomfés realment. Algú esperava que el cop fos reeixit i l'Estat espanyol tornés a una dictadura a l'estil franquista? Potser Tejero i pocs més. El que volien la majoria dels instigadors -directes i indirectes- del cop era ralentitzar el procés autonòmic. Ho van aconseguir, amb l'invent de les autonomies i el café para todos, conseqüència claríssima d'aquella jornada. I ara, trenta, anys després, tot apunta a una nova retallada autonòmica. Veurem com serà el nou 23-F.

El partit és el partit

La victòria en les eleccions primàries del PSC d'aquest dissabte de Jordi Hereu sobre Montserrat Tura, malgrat que les enquestes indicaven clarament que l’exconsellera tenia infinitament més possibilitats d’obtenir un millor resultat enfront Xavier Trias el 22-M, s’entén només per la dinàmica dels partits i sobretot del Partit Socialista a Barcelona. El PSC porta tres dècades governant la capital catalana i ha construït unes estructures de poder terriblement sòlides que barregen l’ajuntament i la diputació amb el partit. I el primer secretari socialista de la federació barcelonina és Jordi Hereu. La capacitat de mobilització de les bases socialistes en un partit on l’aparell té tant de poder ha estat determinant. I l'aparell barceloní s'ha imposat al nicaragüenc. Hereu ha pogut amb un Montilla ara si del tot crepuscular.

Montserrat Tura ha estat un element estrany a la capital barcelonina. No és dels seus. No n’hi ha proa amb el prestigi i el carisma guanyat en set anys de consellera. Tura sempre serà l’alcaldessa de Mollet i, a més, del sector catalanista, que a Barcelona ciutat té un poder molt reduït. Hereu, sensiblement debilitat els darrers mesos sobretot després del sonat fracàs de la consulta de la Diagonal, s’ha revitalitzat amb la victòria sobre l’exconsellera, però potser no en té prou per reconduir el seu relat actual del pitjor alcalde de Barcelona des del 1979 a l’Au Fénix que reneix de les cendres. Xavier Trias, amb un relat sòlid bastit durant vuit anys a l’oposició, l’espera d’aquí tres mesos en la gran batalla final de Barcelona.

Tercera incursió islandesa

Aquesta setmana he acabat L'home del llac, la tercera novel·la que llegeixo de l'ecriptor isladès Arnaldur Indridason. Un crim, molt de misteri, espies, desencontres familiars... Aquest autor de novel·la negra el vaig descobrir l'any passat amb La dona de verd i aquest Nadal vaig devorar La veu. Que sàpiga, de traduïda al català i al castellà només em queda Les marismes. Espero equivocar-me o que la cosa canviï aviat. Es tracta d'un autor que cada cop em fa disfrutar més i no sabria dir-vos el perquè. Potser Islàndia, l'inspector Erlendur Sveinsson, les trames, els personatges secundaris...

Amb Millenium, d'Stieg Larsson, em va agradar molt, tot i que no sóc massa amant dels best-sellers. He fet altres incursions a la novel·la policiaca sueca -Aurora Boreal i No ho ha vist ningú- però Indridason encara m'ha atrapat més. Si em voleu fer alguna recomanació sobre novel·la negra estic obert a noves propostes, tot i que tinc pendent llegir alguna cosa Mankel i alguna altra autor que m'han assenyalat. La novel·la negra nòrdica s'està convertint en un dels meus subgèneres preferits tot i que m'agraden altres gèneres. En la varietat hi ha el gust diuen.

Modernisme a Alcover

Divendres passat vaig visitar el Museu Municipal d’Alcover per poder veure la nova exposició permanent Ca Batistó. Modernitat burgesa i modernisme literari de la mà de la directora del museu alcoverenc, l’Esther Magrinyà i les seves magnífiques explicacions. I acompanyats d’en Sergi Franch, cap de premsa de l’Ajuntament i director d’Alcover Ràdio. Al Museu d'Alcover ja hi havia estat fa un parell d'anys i mig, però encara no s'havia posat en marxa aquesta nova proposta museïstica, tot i que llavors a vaig quedar impressionat per les estances d'aquesta casa que, des de fora, no sembla oferir aquella amplitut i aquestes grans possibilitats. Però des que l'octubre van inaugurar la nova exposició permanent, han un gran pas endavant.

Han sabut aprofitar les noves tecnologies per acostar la vida burgesa de finals de segle XIX inicis del XX al visitant. Només arribar et rep una guia virtual i després trobés material interactiu molt interessant. I encara els queden coses per fer per acabar de perfeccionar la proposta museïstica, sobretot pel que fal al modernisme literari i l’anomenat Grup de Reus. L’aposta és ambiciosa i volen anar més enllà d’un museu local i convertir-se en una referència al Camp de Tarragona. Si us deixeu caure pel Museu Municipal d’Alcover no us perdeu la sala de paleontologia, que us farà retrocedir a les Muntanyes de Prades fa 240 milions d’anys. Paleontologia i modernisme, una curiosa combinació.

Entrevista a Quim Nin a Ona la Torre

Des que va començar a emetre Ona la Torre hi col·aboro amb 'Blogs a Ona la Torre', que actualment d'emet com una secció del magazine de tarda els dimarts a les 17:30 hores. Aquest espai el podeu escoltar pel 107.0 FM, per internet i per la TDT. A partir d'ara també us penjaré un enllaç al blog perquè pogueu escoltar-lo en pdcast.

Us deixo l'entrevista que el dimarts 1 de febrer li vaig fer al delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, Joaquim Nin, que actualment té dos blogs actius (en el nivell d'activitat que li deixa la seva intensa activitat política. Amb en Quim vam parlar de comunicació, d'internet, del facebook, de l'evolució de la premsa escrita, de l'ús de les noves tecnologies a l'administració i fins i tot va "amenaçar" amb obrir un twitter en breu. No us la perdeu. Aquí teniu l'enllaç.

http://www.sendspace.com/file/qrl1s3

Recordant l’Aquí

Aquest divendres vam fer un sopar d’excompanys i excompanyes del diari Aquí. Ens vam aplegar fins a divuit persones i uns quants que volien venir però per diferents raons no van poder fer-ho. Tenint en compte que, com la gran majoria de diaris gratuïts, la plantilla era molt mínima –tot i que hi va haver una gran mobilitat laboral-, té un gran mèrit haver reunit tanta gent. I és que l’Aquí va ser una experiència molt intensa pels que hi vam treballar. En el meu cas vaig estar-hi vuit mesos i mig, però en guardo un record molt maco, possiblement una mica idealitzat pel pas del temps.

L’Aquí va ser un producte de molta qualitat, en comparació amb altres publicacions del seu estil. La seva història va ser mort curta, només dos anys i mig d’existència, i va ser la primera gran víctima de la crisi econòmica que patim ara en el sector de la comunicació tarragoní. Va començar amb un gran impuls el setembre de 2006, va apostar pels temes propis –mes enllà de rodes de premsa i comunicats oficials- i les noves tecnologies i va desaparèixer el febrer de 2009 després d’ua curta decadència en forma de reducció de plantilla i de paginació. Una pena pel periodisme del Camp de Tarragona.

L’Aquí va ser una escola de molts recents llicenciats –o que encara estaven fent la carrera- i d’altres que ja portàvem més temps en el món laboral. Ho demostra que la gran majoria dels qui en algun moment o altre van treballar s’han obert camí en el món de la comunicació, que travessa una època difícil. I sobretot n’han quedat uns grans llaços d’amistat, que, en el fons, és que més importa en aquesta vida. O no?

Agonia

La sensació que tinc d’aquest darrer tram de mandat és d’una agonia, d’un llarguíssim final amb l’únic objectiu per part dels diferents partits polítics de Torredembarra de prendre posicions per a la gran batalla del 22 de maig. Veuen aquesta cita electoral com un fi en si mateix quan realment és un mitjà perquè la ciutadania esculli unes noves majories que regiran els destins del nostre municipi els propers quatre anys. Un punt i seguit i no un punt i a part. I aquest mandat que començarà el juny de 2011, mani qui mani, pagarà les conseqüències del que està succeïnt aquests darrers mesos. I la factura pot ser molt elevada.

Torredembarra ha viscut des de les darreres eleccions més temps amb un govern en minoria que amb majoria. Els dos alcaldes que ha tingut el nostre municipi en aquest darrer mandat han estat incapaços de bastir una majoria sòlida de govern. Manuel Jiménez no es va entendre ni amb l’Alternativa Baix Gaià per reeditar l’acord d’esquerres ni amb CiU per aconseguir una gran coalició i va acabar abandonat per tothom i dimitint. El seu successor, Daniel Masagué, va bastir la majoria que el va escollir alcalde en el transfuguisme i una amalgama de sigles difícil de cuadrar i ha acabat afrontant el darrer any i mig a l’alcaldia en minoria.

L’oposició és majoritària, però així com el 2008 va ser capaç de proposar un govern alternatiu, en aquest darrer tram de mandat no ha mogut un dit, ni molt menys, per orquestrar una moció de censura –totalment desaconsejable pels seus interessos electorals- sinó que s’ha atrinxerat en una guerra de desgast liderada pel grup majoritari socialista i amb la mirada posada en l’horitzó electoral. A l’alcalde ja li ha anat bé aquesta situació i ha volgut mostrar-se com una víctima d’una oposició sabotejadora de la tasca de govern.

Estem, doncs, en el temps afegit. Des de fa uns quants mesos. Viurem molt de temps amb uns pressupostos prorrogats que es van aprovar el juliol passat d’una manera, per dir-ho suaument, poc ortodoxa. Les inversions han quedat aturades. La manca d’entesa govern-oposició ha deixat les ofegades arques municipals sense crèdit. Les obres del teatre-auditori, un dels grans projectes del mandat, porten mesos i mesos aturades i va camí de convertir-se en un gran monument a la vergonya. L’altra gran obra, el Pàrquing de Filadors, registra una ocupació molt baixa i és un forat negre per les arques municipals.

Hi ha formacions que tenen clars els seus caps de llista i estan de ple en la cursa electoral, utilitzant els mitjans que tenen al seu abast, ja siguin escrits, audiovisuals o internet. Altres encara no tenen definit el seu cap de cartell, una situació poc recomanable a aqustes alçades de la pel•lícula i el mercat de fitxatges també està en plena efervescència. S’està a punt de tancar algun traspàs sonat, algun jugador de la pedrera podria entrar en l’alineació titular –la que pot donar accés a una cadira al ple- i hi ha cert migcanpista organitzador que està buscant equip o potser en muntarà un de propi. Fins i tot alguna vella glòria d’un passat recent amenacen amb tornar. Massa temps no queda i és que estem en el temps afegit.

Publicat en el número de gener de 2011 del Diari de la Torre