Etapes (II)

En l’article que vaig escriure en el darrer número d’aquesta publicació parlava d’etapes. I ho continuaré fent. La raó és més que evident: el Diari de la Torre inicia una nova etapa. L’Antoni Vilà i l’Ana Marín, cofundadors d’aquest mitjà de comunicació, feia temps que havien decidit que els seus dies al capdavant d’aquest barco estaven arribant a la seva fi, però també tenien clar que volien que el Diari de la Torre continués informant les torrenques i els torrencs i generant debat cada mes quan ells ja no hi estiguessin al capdavant. Ha estat un procés llarg, però finalment el relleu s’ha produït i en aquest número d’agost l’Antoni Batista i en Guillem Bargalló han agafat les regnes del degà de la premsa torrenca.

Els nous capitans del Diari de la Torre em van comunicar que volien seguir comptant amb la meva col•laboració i he acceptat, agraït i amb il•lusions renovades, formar part de la tripulació d’aquest nou viatge. En l’últim article ja vaig avançar que havia decidit redefinir aquesta columna i aquest canvi encaixa encara millor en aquesta nova etapa del Diari de la Torre. Els qui van al davant sempre li acaben donant un to personal al producte que elaboren. La combinació de l’experiència de l’Antoni Batista i la joventut d’en Guillem Bargalló promet ser un cóctel que doni grans moments al panorama comunicatiu torrenc.

Aquest primer número de la nova etapa del Diari de la Torre és un primer tast del que serà la nova etapa. Els canvis seran graduals, ja que el relleu ha estat ràpid i no ha donat temps a introduir un nou rumb de forma radical, cosa que tampoc no és sempre recomanable. Veurem nous col·laboradors, noves seccions, nous enfocs… però l’esperit d’aquest projecte de comunicació local que va arrencar l’any 1997 continuarà i ha de continuar present.

Estic començant a escriure aquest article després d’observar un dels primers canvis del nou Diari de la Torre: l’entrada a les xarxes socials. Durant aquest mes d’agost els internautes torrencs hem pogut seguir a través de Twitter actuacions dels Nois de la Torre o el darrer ple municipal. Aquesta serà una de les grans apostes de la nova etapa del periòdic: la presència a internet i sobretot a les xarxes socials. La primera gran experiència twittaire torrenca van ser les eleccions municipals del maig passat amb l’etiqueta #torredembarra2011, però des de llavors hi ha hagut un cert descens piulador -en quantitat i qualitat- que el Diari de la Torre pot contribuir a reconduir. El nou Diari de la Torre el podrem llegir cada mes, però també el tindrem a la xarxa mentre no surti el nou número. I això estarà molt bé, no?

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Nou descobriment nòrdic

Fa uns anys Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium va provocar un boom de la novela negra nòrdica al nostre país. Hi ha qui diu que hi va haver un cert esnobisme amb aquest sobtat interès pels autors escandinaus i potser un inevitable grau d'impostura si que hi va haver. En el meu cas vaig xalar llegint compulsivament la saga Larsson i després em vaig seguir adentrant en el panorama negre nòrdic, amb grans experiències com la descoberta d'Arnaldur Indridason i les seves històries ambientades a la llunyana Islandia. Però sempre mirant més enllà d'aquest gènere i aquests països.

Aquests dies he acabat La hora de las sombras, de Johan Theorin. He tornat a disfrutar molt amb una novel·la situada a l'illa sueca d’Öland, amb una trama molt ben aconseguida, uns personatges ben treballats i un ambient especial. I una gran notícia és que estem davant d'una tetralogia i ja s'ha editat un segon títol en castellà, La tormenta de nieve. Podrem seguir gaudint doncs d'un altre nou valor de la literatura negra escandinava, sense oblidar els clàssics. Ja em toca llegir alguna cosa de Mankell, autor recomanat repetidament per amics i coneguts.

Mirant cap als Estats Units

Als Estats Units ha arrencat ja la llarga cursa electoral per decidir qui serà el rival de Barack Obama en els comicis presidencials de novembre de 2012. Tot sembla molt obert a les files republicanes i hi ha qui encara amaga les cartes, com l’excadidata a la vicepresidència el 2008, l’exgovernadora d’Alaska Sarah Palin, que encara no ha aclarit s presenta o no candidatura a la presidència. És una altra dona, la líder del Tea Party, Michele Bachmann, l’estrella del moment. Bachmann s’ha imposat en el tradicional sondeig d’Iowa, mig any abans del també tradicional caucus, que dóna el tret de sortida a les primàries republicanes.

Als Estats Units tot va molt ràpid i després del sondeig d’Iowa, ja ha caigut un dels principals aspirants a la nominació republicana, l’exgobvernador de Minnesota Tim Pawlenty, que llença la tovallola després de quedar tercer en aquest test. Si que segueix endavant el congressista Ron Paul, un llibertari que vol tornar als Estats Units totes les tropes que el país té distribuïdes pel món i que si Iran vol tirar endavant el programa nuclear, que ho faci. Entra en escena el governador de Texas, Rick Perry, que acaba d’anunciar la seva candidatura i vol seguir els passos de George Bush, que també va ocupar aquest càrrec abans de ser president. Perry també se situa a l’ala conservadora dels republicans. També tindran les seves aspiracions Mitt Romney o Mick Hukabee, que el 2008 van plantar cara a John Mccain.

Als Estats Units les coses estan així. Tot apunta que el contrincant d’Obama el 2012 serà la seva antítesi i que la batalla ideològica serà molt forta. La deriva ultraconservadora del Partit Republicà va in crescendo. En les tres darreres dècades només George Bush sr. no ha renovat un segon mandat i la situació de l’economia va ser la base de la seva derrota enfront Clinton, un candidat que semblava sortir del no res –del Palau del Governador d'Arkansas-. I l'economia dels Estats Units no travessa, ni de bon tros, el seu millor moment. Veurem qui acaba guanyant la carrera presidencial republicana però la batalla es presenta interessant.

Pretemporades

El món del futbol ha canviat de forma adcelerada en les dues darreres dècades i en les pretemporades s'ha notat molt, sobretot en les dels grans equips com el Barça i el Madrid. A finals dels anys vuitanta i també els noaranta, el Barça feia la pretemporada a Holanda –Cruyff i després Van Gaal n’eren els entrenadors- i ens arribaven aquelles golejades estratosfèriques contra equips de la Tercera Divisió holandesa amb mites com Christiansen inflant-se de fer gols. Després tornaven cap a la península i disputaven aquells clàssics tornejos d’estiu: Teresa Herrera, Carranza, Ciudad de la Línea… i l’estació final era el Joan Gamper, amb semifinals i final, i on els culers calibràvem la temperatura futbolística del nou Barça.

Les pretemporades de l'entrada del segle XXI són molt diferents. Les gires americanes i asiàtiques o partits per celebrar el centenari de gran clubs protagonitzen les primeres setmanes d’entrenaments i els mitjans magnifiquen les victòries i derrotes d’equips en formació a causa de l'endarreriment de l'arribada dels principals jugadors, que han allargat les vacances a causa de mundials, europeus o copes Amèrica. I en la segona part de la pretemporada ja s'hi juguen títols, les supercopes que toquen segons els èxits de les temporades anteriors, o la classificació per competicions europees.

El futbol professional viu des de fa anys una inflació econòmica i de calendari. Els clubs han de recaptar diners de sota de les pedres i la pretemporada és un moment ideal per fer calaix. TV3 ja ens ofereix tots els partits des del primer moment i s’ha perdut aquella màgia del Gamper, del descobriment d’un nou Barça, veure en acció els nous fitxatges... Les cames i el cap dels jugadors també ho noten i alguns experts avisen de les conseqüències d'aquest canvi de la pretemporada gradual d'anys enrera a a l'exigència actual des del primer moment. O el mateix Pep Guardiola. Però com diu la dita castellana, "Poderoso caballero es Don Dinero" i la sensació d’un cert excés de futbol estiuenc serà la norma dels propers anys.

Etapes

La vida són etapes. Alguns ja sabreu que des de fa uns dies he emprès un nou repte professional a la capital del Baix Camp, que m’exigirà molta dedicació. Per altra banda, porto més de quinze anys escrivint un article en aquesta publicació i no m’agradaria ni deixar-ho de fer ni seguir fent-ho i no poder garantir un mínim de qualitat a l’hora d’analitzar una política torrenca amb un dia a dia cada cop més complex i polièdric. Per tant, he decidit reorientar la columna Pensaments diversos, que, com el mateix títol indica, pot contenir arguments molt diferents. És un acte d’honestedat amb mi mateix i amb vosaltres, els meus lectors i lectores, la principal raó perquè ja porti més d’una dècada i mitja publicant articles al Diari de la Torre.

Aparco l’anàlisi del dia a dia de la política torrenca en un moment d’inici d’un nou mandat amb un govern en majoria després de mesos en minoria. És un executiu aparentment sòlid, format per tres formacions que van arribar a una entesa relativament ràpida. És positiu per a Torredembarra l’existència d’un govern que es marqui uns objectius –més o menys encertats- en aquesta nova etapa i els pugui assolir, sense topar amb una aritmètica contrària que paralitzi la seva acció i ens situï en inferioritat de condicions respecte altres poblacions de característiques semblants a la nostra.

L’oposició també té un paper bàsic en l’escenari polític torrenc, ja que, com hem vist més d’un cop la darrera dècada, en qualsevol moment es pot convertir en govern. La seva tasca normal i legítima ha de ser fiscalitzar l’acció de govern i és el mateix govern qui li ha de donar les eines per fer-ho. La democràcia és això. En el ple de constitució del nou ple municial vaig sentir bones paraules per part de tots els grups i també del govern. Semblava que podia quedar enrera l’agror imperant gairebé en tot el mandat passat, però poques setmanes després, les relacions entre govern i oposició són pitjors que mai. Va ser un miratge d’un matí de juny. Molta feina se li gira a Pere Font, regidor convergent que ha rebut l’encàrrec de millorar les relacions entre govern i oposició en aquesta nova etapa.

Han estat unes primeres setmanes en què hem tingut notícies d’afers que fa anys que es mouen. Un és el concurs de l’aigua, que finalment s’ha decantat per l’empresa Sorea, opció defensada per l’actual govern, tot i que l’oposició s’ha afanyat a destacar la lletra petita de la sentència. Per l’altra, el cas Muntanyans II ha fet un pas més. En aquest inici d’estiu hem tingut notícia d’una sentència en contra de l’urbanització d’aquell espai perquè és inundable. Hi ha desenes de milions en joc i la Generalitat ha recorregut la sentència. Haurem de continuar pendents d’aquesta etapa ja força llarga amb Torredembarra protagonista als tribunals.

Aprofito aquestes línies per emular el gran Paco Umbral y “hablar de mi libro”. A les llibreries podeu trobar el llibre Pensaments diversos. Quinze anys observant la política a Torredembarra (1995-2010), una selecció d’articles que analitza la política torrenca de l’any 1995 ençà. Una bona lectura d’estiu, època per reflexionar tombat a la platja amb la remor de les onades de fons o la fresca dels vespres de Torredembarra. El qui escriu també aprofitarà per reflexionar quin serà el futur de Pensaments diversos.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre