Reflexions a les fosques

Avui fa una setmana de l'apagada històrica de Barcelona, que va deixar més de 300.000 barcelonins a les fosques almenys una mit -altres fins a tres- i a partir d'avui ja es poden començar a cobrar les indemnitzacions pels danys soferts. Com acostumen a ser aquest tipus de reparacions seran insuficients. I només parlo des del punt de vista crematístic perquè el dany moral causat a tot el país -i m'hi incloc a mi- ha estat molt gran. També s'ha ofert una imatge força tercermundista als turistes i la comunitat en general.

En molts llocs deuen dir: però si són els mateixos que fa un any van organitzar un caos demencial al seu principal aeroport. I aquests catalans també pateixen problemes cada dos per tres a la seva xarxa de ferrocarril. I són els mateixos que sofreixen cues quilometriques a les seves autopistes, teòriques vies ràpides. I a sobre paguen peatge! I és que estem vivint una mena d'annus horribilis pel que fa a les infraestructures.

Alguns ja fa temps que sabem i avisem que la manca d'inversió de l'Estat a nostre país havia de provocar situacions com aquestes. Altres -afortunadament cada cop més- se n'han adonat els darreres mesos. Tenim un Estatut recentment aprovat que teòicament ha de solucionar aquests dèficits. Serà la prova de foc per als nostres polítics i els de Madrid.

Hi ha qui es queixa que a Catalunya hi ha massa debat identitari i ens fixem massa en banderes, himnes i si som una nació. Sóc dels que crec que tot va lligat i que aquesta manca d'inversió de l'Estat és una gran operació dissenyada des de fa temps. Tenim una autonomia fiscal molt més baixa que Euskadi i Navarra i, a més, l'Estat inverteix molt menys que en altres comunitats. Serveis com els aeroports i la xarxa de rodalies de ferrocarril s'han de gestionar des del territori i la Generalitat hauria de tenir més força per pressionar empreses privades com Endesa i Red Eléctrica.

Solucionar els problemes actuals serà complicat ja que abans del traspàs d'aeroports i rodalies caldria una gran inversió estatal. No s'hi val passar un mort. I canviar la mentalitat de grans empreses dirigides per exministres i personatges impresentables com Pizarro també serà una tasca difícil. Però cal agafar el toro per les banyes i que els polítics catalans es deixin de partidismes esterils i actuïn en clau de país. Hi ha moments com l'actual que s'ha de mirar més enllà dels cicles electorals.

Novetats blocaires

Darrerament han anat sortint alguns blocs -o almenys els he descobert- bastant interessants. Un és el de l'Òscar Ramírez, amb el qual vaig coincidir al Grup 100% Comunicació quan ell era cap de programes de Canal català. Ara s'autodenomina periodista jubilat. Aquest bloc, amb el nom "Tot és possible", demostra que no ho està de jubilat. L'actualitza molt sovint -més d'un cop al dia a vegades- i tracta temes molt variats, des de la Màfia a Joan Miquel Nadal.

La blocosfera torrenca va creixent. Dos regidors de colors polítics en diferents s'han llençat a l'aventura blocaire. Un és el regidor del PP, José Oviedo, que alguns ja assenyalen com una de les revelacions de l'actual plenari de Torredembarra. Dimarts el vaig veure en acció i va demostrar coherència un estil diem-ne "especial". L'Iris Gual, regidora de l'Alternativa Baix Gaià, també ha engegat un bloc amb un títol curiós. També és recomanable el bloc del Carles Rico, un reusenc que viu a Torredembarra des de fa dos anys i és membre del Gepec i de la Plataforma Salvem els Muntanyans. Hi trobareu molt informació sobre aquesta darrera història.

I a Tarragona també van sorgin webs. Dels últims a unir-se a la tarracosfera és el president comarcal d'Esquerra Republicana del Tarragonès, el Salvador Guinart, el 'Salvi'. Pels qui ni el coneixeu, s'autodefineix "rojillo, republicà, Nastiquero, de la Jove, Armat, del Drac de Sant Roc, i una mica esbojarrat". El primer tinent d'alcalde de Tarragona, el socialista Pau Pérez, també té un bloc des de fa mesos. És una mica discontinu, però el manté actiu.

I una darrera recomanació més heterodoxa: el confessionari mental del Mossèn. No és ni molt menys un bloc religiós. Amb el lema "Penso, recordo i oblido" trobareu posts molt curst que juguen amb les tipologies de lletra i les imatges.

El meu segon meme

He rebut un meme procedent de la Bego -ja estava avisat- i, com tots els memes, s'ha de respondre i enganxar a més blocaires. Es tracta d'una sèrie de recomanacions. A veure:

Recomana’m un bloc en català: Tarragona 2016.
És una referència al Camp de Tarragona i està travessant fronteres. És enginyós, divertit, fa pensar... i demostra que hi ha moltes coses a millorar a Tarragona.

Recomana’m un bloc en un altre idioma: Deformación profesional
L'escriu un excompany de pis. Les seves reflexions, que arriben des de localitat alicantina d'Ibi, són variades i molt interessants. A més, sap escriure. Li caldria una mica més de regularitat.

Recomana’m un post d’especial interès: ¿Que tienen en común...
Es tracta d'un post del portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández. Ja fa gairebé un mes que el va penjar i el vaig trobar molt original. I també em va sorprendre que certs personatges nord-americans siguin republicans. És el que té el bipartidisme.

Recomana’m un web: Club Escacs Torredembarra
Escombrem cap a casa. És un humil web d'aquesta entitat esportiva torrenca de la qual en formo part. Intenta informar sobre les activitats del club, sobretot de l'Open Internacional, que aquest juliol ha arribat a la novena edició.

Recomana’m una eina d’Internet: internostrum
És una web en què es pot traduir gratuïtament un text del castellà al català o a la inversa. A mi m'ha fet un gran servei els darrers anys. Però repasseu els articles perquè les traduccions automàtiques són una mica traidores.

Recomana’m un vídeo: aquest any m'he perdut gairebé tots els capítols del Polònia a causa dels meus horaris laborals. Sort de les repeticions i del www.youtube.com. Aquest gag d'Acebes-Bruce Lee els ha costat molt de superar. Rieu una estona. "Be àcid bòric, my friend".

Recomana’m un àudio: un els programes radiofònics que més m'han interessant aquest any ha esta El nas de Cleòpatra, a Catalunya Ràdio, dirigit per Enric Calpena i amb Oriol Junqueras com a col·laborador. La història-ficció la critiquen molts historiadors. A mi, em fascina.

Em toca reptar cinc blocaires a continuar aquest meme: Jordi Pla, Alejandro Fernández, Antonio Teruel, Capità Tarragona i Jordi Molinera. I si algú altre s'anima, endavant.

Nou capítol de Muntanyans II i la difícil posició d'ERC

Aquest dimarts he assistit al ple municipal de Torredembarra en què es votava una moció de l'Alternativa Baix Gaià que demanava paralitzar fins l'octubre les obres de Muntanyans II. El resultat de les votacions després de la negativa de l'Alternativa a eliminar dos dels quatre punts de la moció que l'haurien rebaixat al mateix nivell que les dues aprovades fins ara: 6 vots a favor (CiU i ABG), 3 abstencions (ADT i PP) i 7 vots en contra (PSC i ERC). El regidor del GIT estava fora del país. Ara podria fer unes grans reflexions, però ja n'he fet bastantes i altres segur que en volen fer més. Ho faré de forma telegràfica:

PSC: respecte a la legalitat i favor que no s'edifiqui a Muntanyans II si ho compra una altra administració. El problema és que fins ara no s'han mogut gaire per aconseguir aquesta compra.

CiU: posen per davant de la legalitat la conservació de l'espai i el risc d'inundabilitat. S'alineen amb l'ABG en les posicions més radicals del plenari. Al Parlament també s'estan movent per la preservació de l'espai.

ERC: respecte a la legalitat. Van demanar l'informe al secretari que desaconsella paralitzar les obres. Vot en contra de la moció i alineament total amb el PSC.

ADT: el respecte a la legalitat i l'estar a favor de la filosofia de la moció els impulsa a abstenir-se. Obren una mena de tercera via.

ABG: presenten la moció i la defensen fins el final sense esmenes. "Si convé anem al talego", Suñé dixit.

PP: abstenció per respecte a la legalitat i la propietat privada però favor de l'esperit de la moció. En la tercera via, amb l'ADT.

GIT: absents al ple. Es podia preveure un alineament amb el PSC.

El plenari ha deixat obertes algunes possibilitats per aturar el projecte, ja que a l'empresa li manca l'estudi d'impacte mediambiental. ABG i CiU prometen seguir lluitant durament i l'ADT també jugarà les seves cartes. Tampoc no hem d'oblidar la investigació que porta a terme la Fiscalia i el procés judicial obert.

La posició d'Esquerra Republicana és molt complicada a causa del seguidisme que fan del PSC i els dubtes al voltant del paper de Josep Bargalló quan era tinent d'alcalde d'Urbanisme i Medi Ambient davant del projecte realitzat pel Ministeri de Medi Ambient del PP el 2001 i que recomanava expropiar els terrents de Muntanyans II.

Els resultats de la darrera enquesta d'aquest bloc donen una majoria clara que preferia que els republicans es quedessin a l'oposició (65%) per només un 27% a favor de l'entrada al pacte amb PSC i GIT. Un 8% aposta per la presència d'ERC en un govern diferent.

La nova enquesta tracta de Muntanyans II i del paper dels partits polítics torrencs. Ara és l'hora que hi digueu la vostra.

Saül Gordillo parla del Saló dels Penjats: un bon moment per fer balanç

La blocosfera et dóna de tant en tant agradables sorpreses. Aquest diumenge he vist com Saül Gordillo, un dels grans referents de la catosfera i autor del llibre Nacio.cat, parlava del Saló dels Penjats. Gordillo recordava en el post un mail que va rebre ja fa temps i que em situava com l'alma mater del Saló. Reconec que sóc un dels grans "culpables" d'aquesta iniciativa però igualment reivindico la filosofia col·lectiva de l'aventura i hi ha persones que han fet tant o més que jo per a la consolidació d'aquest bloc. Aquells ja mítics dinars al Doria han estat molt productius. I ens ho passem molt bé.

Repassava dates i me n'he adonat que ha fa gairebé dos mesos i mig que existeix el Saló dels Penjats. Hem pulicat ja desenes de posts i alguns han generat molts comentaris i fins i tot alguna agra polèmica. Alguns dels penjats ens hem sentit pressionats -tal com ja vam denunciar- i també hem hagut de moderar els comentaris perquè hi ha uns límits a la llibertat d'expressió, molt més enllà, és clar, de la portada del Jueves que ha provocat el seu segrest judicial. Però l'insult per l'insult no creiem que sigui aceptable.

Durant aquests dos mesos i mig hem intentat informar i entretenir, però també fer reflexionar i crear debat. Esperem haver-ho aconseguit encara que sigui una mica. Hem fidelitzat molts visitants i alguns noms són ja comentaristes habituals. Hem vist també aparèixer nous blocs que han fet créixer molt la tarracosfera. I el 25 d'agost al Tòful hi ha previst un sopar de blocaires tarragonins. Esperem que vinguin també l'Alejandro Fernández i la Begoña Floría, embrancats des de divendres en una polèmica per la restricció de l'entrada a certs blocs -un dels quals el Saló dels Penjats- des dels ordinadors de l'Ajuntament. Un debat interessant on molts internautes hi estan dient la seva.

De la llibertat d'expressió, el cas Bargalló i la Sirereta del pastís

"El jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ha ordenat, a petició de la fiscalia, que la policia retiri tots els exemplars de la revista El Jueves dels quioscos i punts de venta a causa d'una caricatura a la portada en què surten el príncep Felip de Borbó i la seva dona Letizia Ortiz en una postura sexualment explícita. N'ha prohibit la difusió i, a més, el jutge també ha ordenat que la policia confisqui el motlle del dibuix."

Això deia aquest divendres Vilaweb sobre un dels actes contra la llibertat d'expressió més greu que recordo els darrers anys. No sé si és la monarquia o els jutges als qui els alta humor (o van mal f...) però no som els ciutadans els que ho hem de pagar. Però recordem el que li va passar al Mikimoto ja fa més d'una decada quan va "tocar" la primogènita del monarca espanyol. Més de deu anys després estem igual. Per si de cas: "Visca la República". Però el que aconsegueix aquest gran jutge és l'efecte contrari i els Jueves s'han esgotat. La gent els comprava aquesta tarda compulsivament de dos en dos.

Però aquest divendres, un altre cop un dia ric en informacions comentables, hem viscut un altre episodi que demostra no massa llibertat per part de l'Ajuntament de Tarragona. Llegiu al Saló dels Penjats la denúncia del portaveu del PP, Alejandro Fernández, sobre els problemes dels funcionaris municipals per accedir a certs espais de la blocosfera torrenca, com el Sindicat ASEMIT (molt recomanable), el Saló dels Penjats i la web d'El Mundo. I el meu bloc, que l'han censurat? No anem bé.

Si aneu a Torredembarra Confidencial podreu llegir la notícia apareguda a El Punt, firmada per Azahara Palomares, sobre el que jo ja anomenaria "cas Bargalló", cosa que no vol dir que l'actual president de l'Insitut Ramon Llull sigui culpable de res sinó que hi ha un procés judicial obert. El tema és que la fiscalia veu indicis de delicte en l'aprovació de Muntanyans II a Torredembarra i torna a sortir el ja famós informe del Ministeri de Medi Ambient del PP que el 2001 recomanava que l'Estat comprés els te rrenys d'aquest polígon urbanístic i que curiosament va desparèixer. I Bargalló era tinent d'alcalde d'Urbanisme i Medi Ambient. Esperem que ben aviat s'aclareixi aquest afer perquè és molt lleig. No creieu?

I acabem abordant el futur del PP de Catalunya. Després de la dimissió de Josep Piqué i la seva mà dreta Francesc Vendrell, el nou president serà el portaveu adjunt al Parlament, Daniel Sirera, que amb només 39 anys ja fa molt temps que es mou per la política catalana. Serà aire fresc davant l'altra opció, el ja bastant amortitzat Alberto Fernández Díaz o només una titella en mans de la direcció de Madrid? Haurem d'estar atents, però jo al Piqué el trobaré a faltar.

La parafernàlia de la Diputació, la dimissió de Piqué i l'amenaça terrorista

Aquesta setmana és per a mi molt especial. Estic començant en una nova feina i a més de treballar molt m'ho estic passant bé. L'actualitat està molt moguda tot i que ja estem força avançats en el mes de juliol, una època en què tot es comença a paralitzar. Aquest dijous he anat al ple de constitució del ple de la Diputació de Tarragona. És una institució amb un protocol poc adaptat als nous temps, amb uns uixers vestits com a l'Edat Mitjana o unes medalles per a cada diputat, però que ben segur satisfan les febleses humanes dels membres d'aquesta corporació. I si això li sumes la teatralitat de l'Albert Vallvé, president de la mesa d'edat, tens un còctel que crea una atmòsfera si més no curiosa.

Estic content que el convergent Josep Poblet sigui el nou president, tot i que crec que els quatre anys de Joan Aregio han estat interessants. Poblet és d'aquells polítics que no et pot caure malament. Transmet. Arriba a la ciutadania i ho demostren les majories absolutes que va treient cada quatre anys. Cada vegada que vaig a Vila-seca sento sana enveja. Li podem perdonar l'equivocació amb l'ordre dels torns de paraula. L'humanitza. Després dels pactes entre el PSC i ERC a Lleida i Girona trobo una certa lògica en el pacte CiU-PP a Tarragona. Trobo curiós, almenys estèticament, que l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, continuï com a diputat a l'oposició.

Però ha estat un dia molt ric informativament. La dimissió irrevocable de Josep Piqué com a president del PP de Catalunya ha estat una sorpresa... relativa. Fa uns mesos ja va estar a punt de plegar però Rajoy el va convèncer. Ara li volien imposar una direcció del partit paral·lela a Catalunya. I ha dit prou. Com diu el meu pare que diu no se qui: "Un bon polític en un partit equivocat". La seva mà dreta, Francesc Vendrell, també plega i Rafa Luna està a punt. És el sector més moderat del PP. Que ens espera ara? Més caverna i més radicalitat dretana i espanyolista. No anem bé.

I per postres, un pressumpte etarra abandona un taxi a la localitat castellonenca de Torreblanca, s'hi deixa material per fer explosius i resulta que anava al nucli antic de Tarragona. Ja és trist que tornem a patir l'amenaça terrorista però que estigui Catalunya altra cop en el punt de mira i més concretament Tarragona. Penso en els regidors del PSC i PP, amb els quals molts hi parlo sovint i fins i tot hem compartit algun cafè o fins i tot un dinar. És indecent que aquestes alçades encara hagin de patir quan engeguen el cotxe o hagin d'anar acompanyats d'escoltes. En aquest país alguna cosa o masses fallen.

Valoració negativa de la remodelació del carrer Antoni Roig

Fa uns deu dies vaig penjar una enquesta al meu bloc preguntant "Que n'opines de la remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font?" Els resultats són els següents: la opció mes triada, amb un 34%, ha estat "és un desastre total"; seguida de "és una obra mal acabada" amb un 28% i "ha faltat diàleg amb els veïns", amb un 22%. Només un 16% opina que "hi estic totalment d'acord".

Potser que la gran majoria dels blocaires i internautes no veuen bé com s'ha portat a terme aquesta obra. O realment aquesta és la tendència de tota la població. Reflexioneu vosaltres mateixos.

La nova enquesta és sobre l'entrada d'Esquerra Republicana al costat del PSC i el GIT.

Parlem clar de Muntanyans II

Muntanyans II és un exemple més que en el nostre municipi acostumem a despertar-nos tard i malament en temes relacionats amb la conservació del nostre entorn paisatgístic i el medi ambient. Hi ha exemples anteriors com la caiguda del Cap Gros (1997) o l'urbanització de la platja del Canyadell (2000). El 2005 peta el cas de Muntanyans II a causa d'una decisió d'Urbanisme a Tarragona -a la llarga un coitus interruptus després de l'entrada en escena del conseller Nadal- i una mobilització popular que torna a arribar tard. El pla parcial ja està aprovat i l'empresa constructora ho té tot a favor.

Però un sector de la societat torrenca desperta i comença a muntar actes públics i contactar amb els polítics locals i també catalans i espanyols. Siguem realistes i reconeixem que la gran majoria de torrenques i torrencs passen de Muntanyans II, tot i que la Plataforma Salvem els Muntanyans genera moltes simpaties i recull un número molt important de signatures contra la urbanització de la zona. Des del primer moment ja es va veure que hi havia partits polítics municipals que semblaven tenir pressa per urbanitzar aquell espai; altres s'hi oposaven frontalment -a mi em quedava el dubte si per convicció o per voler treure rèdits polítics- i altres que no ho acabaven de tenir clar i jugaven a la puta i a la ramoneta (o almenys semblava).

Una cosa està clara: l'Ajuntament no pot aturar l'urbanització de Muntanyans II perquè no té capacitat econòmica suficient. Recordem que l'empresa constructora té uns drets adquirits i si se'ls hi prenen se l'ha de compensar. El que pot fer l'Ajuntament és pressionar instàncies superiors, cosa que no està fent. Recordem la connexió entre el partit majoritari del govern (PSC), el partit que dirigeix el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (PSC), el govern que mana a la Junta d'Andalusia (PSOE) i que Caja Granada (màxima accionista de l'empresa constructora de Muntanyans II) depèn de la Junta d'Andalusia. Hi té alguna cosa a veure? És la quadratura del cercle? Si que ho fan alguns partits polítics de forma més o menys coordinada. Però no se n'acaben de sortir. Ni la conselleria de Medi Ambient ni el Ministeri del mateix ram han fet fins ara cap moviment clar per aturar la urbanització de Muntanyans II.

Aquest dilluns hi ha una altra manifestació. La del 10 de setembre passat va ser multitudinària, amb mig miler de persones recorrent el carrer Antoni Roig, i no ha servit de massa. Hi ha partits que en les darreres eleccions van treure rèdits molt importants amb el seu posicionament amb aquest afer, tot i no haver aconseguit solucionar massa cosa. Aquesta mobilització hauria estat millor fer-la en cap de setmana tant per aconseguir més participació com per tenir un ressòmediàtic més important, ara que no hi ha Lliga de Futbol.

Ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula de veritat. Els partits polítics han de dir clarament, sense ambigüitats, que volen fer amb Muntanyans II. Shan de moure. O no. Han d'anar a Barcelona, Madrid i si convé a Brusel·les. I si ni la Generalitat ni l'Estat -tot i que el 2001 el Ministeri de Medi Ambient, dirigit llavors pel PP, va el·laborar un estudi que proposava comprar Muntanyans II que no va sortir a la llum pública fins el 2005- no volen comprar els terrenys, doncs que s'urbanitzi, igual que el Canyadell i com va caure el Cap Gros. Només ens quedarà el consol que un dia la natura hi digui la seva i demostri que aquells terrenys eren realment inundables.

Lectures d'estiu: Capote i P.K. Dick

Aquests dies he disposat d'unes curtes però sempre necessàries vacances. I he aprofitat per llegir. He acabat un llibre de relats de Truman Capote, un autor sempre molt recomanable, Un arbol de noche, la seva segona obra literària. D'aquest genial escriptor nord-americà, nascut el 1924 i desaparegut el 1984, vaig llegint poc a poc la seva obra a través dels llibres de butxaca d'Anagrama. Si us voleu introduir en aquest autor, de referència en la literatura del segle XX, comenceu per A sang freda, una creació literària a cavall de la novel·la i el reportatge periodístic de qual se n'ha fet recentment una pel·lícula. Però la novel·la és millor, tor i que va bé complementar-la amb el film per entendre el context.

Però també he tingut temnps de descobrir un llibre i un autor altament recomanables els que us agrada la ciència ficció: El hombre en el castillo, de Phillip K. Dick. El plantejament el vaig trobar molt original: els alemanys i els japonesos han guanyat la Segona Guerra Mundial i els Estats Units han quedat dividits en àrees d'influència dels potències vencedores i una part central que fa de frontissa. A partir d'aquí, aquest autor que va escriure la novel·la en que està basada la pel·lícula Blade Runner i és referència en aquest gènere, teixeix un novel·la que a mi em va enganxar. La podeu trobar a l'editorial Minotauro.

Sempre m'ha agradat fer l'exercici mental -odiat per molts historiadors- de que hauria passat si... una guerra l'hagués guanyat un país i no un altres, un rei o un polític hagués mort 30 o 40 anys després del que ho va fer o que tal acord polític no s'hagués produït. Els diumenges de 13 a 14 hores Enric Calpena i Oriol Junqueras fan un programa d'aquest tipus a Catalunya Ràdio, El nas de Cleopatra. N'he sentit alguns com Franco morint en un accident de caça a principis dels seixanta, Pere el Gran sobrevivint a la Batalla de Muret o una Tercera Guerra Mundial el 1956 a causa de la no inenció de la bomba atòmica el 1945. De tant en tant va bé fer anar la imaginació.

Sra. Gassull: No ha entès res

Aquesta és la carta apareguda en el número 100 del quinzenal El Mònic en resposta a la regidora Montse Gassull, publicada en el número 99 del gratuït en qüestió.

Després de llegir la seva resposta al darrer número de El Mònic arribo a la conclusió que vostè no ha llegit el meu últim article al Diari de la Torre o no l'ha entès. O no l'ha volgut entendre. És vostè qui parla de prevaricació, corrupció o malversació. Són paraules molt gruixudes que a mi mai se m'hauria ocorregut escriure perquè no tinc proves de res. Ni les he buscat. Del que parlava jo és del descens electoral d'ERC en aquestes eleccions, uns 200 vots traduïts en un regidor menys. Li demanava que fes un examen de consciència perquè els números no menteixen i indiquen una baixada electoral republicana a la zona del carrer Antoni Roig. És un fet empíric.

També és una evidència que el carrer Antoni Roig ha generat un fort debat polític i ciutadà aquest darrer tram de mandat. No és cap obsessió malaltissa meva sinó una realitat palpable. Negar-ho és miopia política. Repassi hemeroteques, parli amb la gent i ja ho veurà. Continuo defensant aquest obra com a necessària i positiva i elogio la valentia del govern que la va impulsar i de vostè com a regidora d'Obres i Serveis. La felicito. Però continuo mantenint que el plantejament de les obres de cara als veïns i el seu desenvolupament, amb presses per la proximitat de la cita electoral, ha estat força deficient i s'ha traduït en aquest descens electoral d'Esquerra.

Aquesta és la meva opinió, però també la de molts altres torrenques i torrencs. El carrer Antoni Roig continua sent un eix vertebrador de Torredembarra, que ha crescut molt els últims anys però segueix tenint una estructura que situa aquest carrer com a emblemàtic. Potser d'aquí vint o trents anys no serà així, però ara sí. I ara, el 2007, unes obres que li han canviat la fesomia, han tingut un impacte electoral en una certa part del municipi. L'autocrítica no és dolenta per la salut. És fins i tot molt positiva en situacions com les que viu Esquerra Republicana de Torredembarra en aquest moment. Un consell: practiqui l'autocrítica. Jo ho faig sovint i em va bé.

En alguns moments del seu escrit veig que perd els papers. Com pot insinuar que jo em dedico a passejar amb cotxe en una zona en obres on està clarament senyalitzat que no s'hi pot passar? Qui em coneix sap que seria incapaç de fer-ho. Per civisme i per altres raons, com no fer malbé el cotxe. Sentit comú, vaja. També m'agradaria que especifiqués aquestes aspiracions personals meves de què parla. Pensa que volia ser director de la ràdio municipal i ara em passo els dies estirant-me els cabells?

Les institucions i els partits -amb les quotes els militants no n'hi ha prou- els paguem entre tots. Per tant, com a ciutadà, tinc dret a opinar, analitzar i dir la meva sobre les seves actuacions. Crec que li va amb el sou. I li recordo que en el meu article només li demano que faci examen de consciència i només "si convé" assumeixi responsabilitats. Ha de pensar que vostè es deu a un partit, a una candidatura, a uns votants, a una ciutadania. Són els que li han donat l'oportunitat de servir al poble després poder-se presentar a una llista i ser escollida regidora. És vostè qui ha de valorar i prendre una decisió. Com segur que voldrà continuar -ho deixa clar en la seva resposta- només desitjar-li molta sort i que no cometi els mateixos errors que en els seus primers quatre anys de regidora. Aprofiti aquesta segona oportunitat.

Dies d'escacs a Torredembarra

Torredembarra viu aquests dies la novena edició de l'Open Internacional d'Escacs que porta el seu nom. La sala gran del Casal Municipal acull des de dissabte cada tarda, a partir de dos quarts de cinc, una quarantena de partides en què hi participen des de jugadors locals, a escaquistes tarragonins i de la resta de Catalunya i l'Estat a grans mestres internacionals. Són nou rondes -la darrera diumenge 15 el matí- d'un torneig que any rera any es va cosolidant en el panorama català amb el treball de membres del Club Escacs Torredembarra i el suport d'institucions -sobretot l'Ajuntament- i empreses.

Com molts ja sabeu jugo a escacs -almenys de tant en tant perpetro partides i fins i tot en guanyo- i la consolidació d'aquest torneig m'omple de satisfacció. Entre els anys 2000 i 2006 vaig ser president del Club Escacs Torredembarra i vaig viure el periode de creixement del campionat. Aquest any no el puc disputar i quan he anat a treure el cap pel Casal per mirar les partides i sobretot saludar els molts amics i coneguts que tinc en la família escaquística, he notat el "mono" de voler jugar. Segueixo, però, col·laborant amb el manteniment de la web i fins a l'inici del torneig el control de les inscripcions.

La gran novetat d'aquesta novena edició de l'Open Internacional d'Escacs de Torredembarra és la retransmissió de partides a través d'internet i es poden seguir, gràcies al treball del Josep Ramon Martínez Marcos, a través de la web del club i de la Federació Catalana. En el torneig hi participen jugadors peruans, colombians, txecs, ucraïnians i catalans de nivell de joc molt diferent amb el principal objectiu de disfrutar de bones partides i si cau algun premi, millor. I una cosa molt important: el torneig també ajuda a situar Torredembarra al mapa.

ZP prepara la recta final

Aquest divendres hem vist com Rodríguez Zapatero ha efectuat una sèrie de canvis al seu govern per afrontar els darrers vuit mesos de legislatura. Es confirma que ZP esgotarà el mandat i no convocarà eleccions anticipades, tot i que aquesta legislatura està tècnicament acabada després del fracàs del procés de pau del País Basc i la impossibilitat de reformar la Constitució. Els canvis ministerials demostren que el president espanyol té cintura i després de guanyar el debat de l'estat de la nació es veu amb forces de reestructurar l'executiu.

La incorporació d'un científic de prestigi com Bernat Sòria al ministeri de Sanitat i del director de l'Institut Cervantes, César Antonio Molina, a Cultura, donen un aire més "zapateril" a l'executiu central. A Carmen Calvo la trobarem a faltar. L'actual titular de Sanitat, Elena Salgado, és ascendida al Ministeri d'Administracions Públiques. Salgado tindrà molta feina en la negociació de l'Estatut de Catalalunya. Al seu titular fins ara, Jordi Sevilla, se li encarregarà reedreçar el socialisme valencià. I el darrer canvi és a Habitatge. Marxa una de les ministres més criticades, Maria Antonia Trujillo, i entra Carme Chacón, que es converteix en la segona ministra catalana i tindrà la projecció pública necessària per encapçalar la llista del PSC a Barcelona a les generals. Chacón ja havia sonat com a ministra d'Educació el 2004, però finalment va anar de vicepresidenta del Congrés.

Zapatero ha desaprofitat l'ocasió de rellevar ministres molt desgastats com Magdalena Álvarez (Foment) i Miguel Ángel Moratinos (Afers Exteriors). No era qüestió de canviar tot l'executiu, però, ha degut pensar. En aquests darrers vuit mesos de govern Zapatero ha anunciat que vol completar el seu programa de govern. Tot indica que el govern posarà el seu accent més social per intentar mitigar -el PP ho intentarà impedir amb totes les forces- el fracàs a Euskadi i el desencís pel procés estatutari català.

827 històries

Aquest dijous ha estat el meu darrer dia al diari Més Tarragona. Va ser un dia de comiats, de sensacions estranyes, de final d'etapa. Suposo que no me n'adonaré del canvi laboral fins d'aquí a uns dies, bàsicament perquè ara disposo d'uns quants dies de vacances abans d'iniciar el meu nou repte laboral. Deixo enrera gairebé cinc anys al Grup 100% de Comunicació i més de tres al Més Tarragona, 827 números -alguns menys si restem els periodes de vacances-, els gairebé dos darrers anys com a director. Una experiència molt enriquidora.

Ara em venen molts records i moltes persones al cap, perquè al Més Tarragona hi ha hagut molta mobilitat laboral, amb tot el que això comporta. Fins i tot algunes d'aquestes persones gairebé no tenen cara, ja que han estat a l'altra banda del fil telefònic, a la central de Sant Just Desvern, on es tanquen les diferents eleccions dels Més. Recordo el dia que Carles Magrané, l'actual director editorial dels Més, ens va anunciar a l'Albert París i a mi la creació de la capçalera Més Tarragona. Era el desembre de 2003. El diari naixia el 12 de març de 2004, l'endemà dels espantosos atemptats de Madrid.

Per a mi era una aventura apassionant i passava de l'escepticisme que alguns exhibien. Confiava en el projecte que engegèvem el Carles Magrané, l'Albert París, l'Octavi Saumell, la Maria Massot, l'Anna Llauradó i jo. El temps em va donar la raó. La cosa va funcionar ràpid, igual que la gent nova que va arribar. Magrané va haver d'assumir noves responsabilitats i va arribar l'Eva Rolduà per dirigir el projecte i la Salut Muñoz de cap de redacció. L'Eva ha estat sempre una bona companya i d'ella n'he après el pragmatisme. La Salut és una periodista de raça, d'aquelles d'abans i potser per això la seva etapa al Més Tarragona va acabar com va acabar. Al Carles Magrané, per a mi un verdader referent, li haig d'agrair la confiança que sempre ha tingut amb mi, apostant el novembre de 2004 -un moment difícil- perquè jo fos el cap de redacció. Espero haver complert les espectatives.

Per aquest diari han passat grans professionals i grans persones. No és un tòpic, és la pura realitat. L'Octavi Saumell ha estat sempre més que un company de feina: un amic a qui he vist créixer personalment i professionalment. Va ser la meva mà dreta durant un any -un magnífic cap de redacció, la polivalència personificada- i ens vam entendre a la perfecció, sent el paradigma de la complemenarietat. El novembre passat va volar cap al Diari de Tarragona, on fa una gran feina i segueix progressant. La Mariona també va ser una gran companya i recordo aquella dedicatòria que em va fer quan va marxar. La Mireia era discreta i va estar poc temps per demostarr prou. La Joana s'implicava molt en la feina. Massa i tot. La Carme i el Salva han viscut amb mi els moments més complicats. Ara es queden allí i seran peces bàsiques del diaroi, com ho han estat fins ara.

La Sílvia serà una bona directora. Aquesta setmana hem fet una mena de traspàs de poders i m'ho ha demostrat. L'Antonio Ramos també ha estat un dels darrers grans fitxatges. I la Ivet Batet, que hauria pogut per una gran directora del Més Reus, però va estar tan poc temps. I l'Aina, la meva darrera cap de redacció, tambe de trajectòria breu i amb la qual vaig entendre'm molt bé. Tampoc no puc oblidar-me de la gent de Barcelona, sobretot del Ricard -Bona noch!- i de la Marta, que també va estar molt temps a Tarragona. Hem compartit tancaments i confidències en la foscor de la nit, sempre amb el telefon pel mig. Abelló és un cognom indisociable el meu pas pel carrer López Peláez número 9.

El Xavier Abelló era el director del Més Tarragona setmanari i el seu cosí Carles el director de continguts del grup a Tarragona els darrers dos anys. He après coses i he tingut topades amb tots dos. Inevitable. Al Carles li haig d'agrair que confiés en mi per dirigir el Més Tarragona després de la marxa de l'Eva al Més Costa Daurada. La Carme López també és un pilar de l'empresa i la recordo treballant fins al límit embarassada de vuit mesos de la Judit. La Sara, el Raül, la Conchi, l'Alba, el Rafa, el Braña, la Ivet Boltà, l'Adriana, l'Antoni, la Laia, el Romà, el Torrente, el Nacho, els de la tele, els becaris... Em deixo gent, però aquest post no pot durar eternament. Gràcies i sort a tots.

La fotografia (té més de dos anys, com passa el temps): Marta Aragó, Mariona Llort, Octavi Saumell, Carme López -drets-; Eva Rolduà, Rafa González i Jordi Salvat -sentats-.

Quin altre pacte?

Un dels divertimentos d'aquest bloc és una enquesta que penjo de tant en tant perquè els internautes voteu i opineu. La darrera ha estat sobre el pacte que ha de governar Torredembarra. Mentre l'acord actual entre el PSC i GIT és lògicament el que obté menys suport (12%), la reedició del govern del final del darrer mandat (PSC, ERC, GIT i ABG) queda en tercer lloc amb un 21%. La sociovergència es situa en un 24% i finalment un 43% es decanta per un altre pacte. La pregunta que em faig és quin és aquest acord que desitja la majoria?

Amb set forces representades al plenari municipal les combinacions són bastantes. L'únic regidor popular pot ser una peça molt important en la governabilitat davant la posició d'una Alternativa molt "envalentonada" després d'obtenir el segon regidor. Esquerra continua davant d'un gran debat intern després dels mals resultats però sembla que finalment farà el cop de cap i entrarà al govern -ja veurem les conseqüències-.

CiU segueix sent una opció sòlida per l'estabilitat amb els seus quatre regidors, tot i que la seva pretensió de tenir l'alcaldia un temps frena l'acord amb els socialistes, que la volen els quatre anys. L'ADT continua tenint molt poques opcions d'estar al govern a causa del rebuig que desperta en les forces d'esquerra que han explicitat la decisió de no pactar-hi. El debat continua a la xarxa i veiem comunicats, documents i grans disquisicions filosòfiques. Però Torredembarra continua sent ingovernable. Serà veritat que cada poble té els governants que es mereix?

Ciutadans, un partit com tots

Aquests dies estic al·lucinant molt amb tot el que està envoltant les reaccions posteriors al primer congrés de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, que ja va ser prou kafkià. El congrés va suspendre els informes de gestió i econòmic del president de la formació, Albert Rivera, però en canvi va escombrar en l'elecció de la nova executiva, col·locant els candidats del seu sector. El sector crític ha denunciat irregularitats en el recompte de vots en l'elecció dels nous dirigents i alguns fins i tot es volen donar o ja s'han donat de baixa. De pas, es complica l'expansió de Ciutadans arreu de l'Estat a través de la plataforma Basta ya.

Tampoc no ho veuen massa clar els intel·lectuals impulsors del partit. Aquells que quan va arribar l'hora de trencar els ous i fer la truita van decidir quedar-se a l'ombra i no entrar en la direcció. Arcadi Espada remuga amb la reeelecció de Rivera i Ivan Tubau, aquell personatge totalment menyspreable, que va ser suspès com a professor de la UAB er faltar greument al respecte a una alumna, crida que "Ciutadans ha muerto!". A Boadella ni se'l sent. Deu estar creant sentat a la tassa del water. Un veritable guirigall. Ciutadans està a l'alçada d'ERC o CiU pel que fa als merders interns. I això que no són nacionalistes (catalans).

Ciutadans va viure el seu moment àlgid en unes eleccions al Parlament amb una participació històricament baixa que els va permetre treure tres diputats. En menys de mig any han aconseguit aquests diputats barallar-se entre ells i en la segona cita electoral que abordaven, els comicis locals, han fracassat estrepitosament. Han tret alguns regidors, però no estan en cap Ajuntament capital de demarcació o gran ciutat. El missatge barreja d'anticatalanisme i renovadors d'una política podrida no funciona en el món local. Les mentides flagrants, com que el català està marginat a Catalunya, tenen uns límits.

Veurem quin és el futur de Ciutadans. Al Parlament ben poca cosa estan fent. Després de l'anècdota inicial no se'ls ha vist massa. Albert Rivera és un líder controvertit. Va amagar el seu passat a las Noves Generacions del PP i ara vira cap a la socialdemocràcia. Alguns només recorden el seu cosa, gràcies al cartell electoral en què apareixia despullat, enlloc del seu discurs polític. I tot això abans d'arribar als 30 anys. Té futur aquest jove polític? Té futur el projecte polític de Ciutadans?

Crisi en el catalanisme (I)

El catalanisme polític viu una època de debat, replantejaments, en definitiva, de crisi. Coincideixen en el temps la creació d'un corrent crític intern dins d'ERC amb una de les clàssiques crisis a què ens tenen acostumats cíclicament Unió i Convèrgencia. Les dues principals formacions catalanistes amb representació parlamentària –no oblidem la CUP- viuen moments complicats perquè hi ha sectors que volen tirar per una banda i altres cap a l'altra. Les estructures dels partits i federacions i les personalitats dels protagonistes encara compliquen més aquests processos.

Convergència i Unió ja fa unes setmanes que es tornen a tirar els trastos pel cap. Passades les eleccions municipals han posat la mirada en les properes eleccions generals i en què han de fer després. No sabem qui guanyarà –PSOE o PP– i a CiU ja es plantegen si han d'entrar al govern espanyol o no. Duran Lleida ha fet un pas endavant i ha deixat clar que vol ser ministre, un desig reflectit des de fa mesos (o anys?) de forma magistral per la sàtira política. Sectors de CDC han volgut frenar l’aposta del cap de files de CiU a Madrid i han recordat les "jugades" dels socialistes a la Generalitat, impedint-los ostentar la presidencia tot i ser la força amb més parlamentaris. El pacte amb els populars també comporta grans riscos i hi ha sectors de CDC que avisen d'aquests perills. Una batalla forta que no pot tardar massa a resoldres.

Esquerra Republicana viu també moments de debat intern molt fort. Els resultats de les municipals no han estat bons i han reflectit una clara línia d'estancament o fins i tot retrocés que es podria confirmar en les eleccions generals amb la pèrdua d'una bona part dels vuit diputats actuals. Aquest cap de setmana s’ha presentat Reagrupament.cat, corrent crític intern liderat per l’exconseller de Governació i exalcalde de Puigcerdà, Joan Carretero, que ja fa mesos que ha anat treient el cap i guanyant suports. Uriel Bertran, un dels joves republicans amb més projecció lidera Esquerra Independentista per la seva banda. Carretero i Bertran tenen l'objectiu de canviar el rumb d'una Esquerra, segons diuen allunyada de l’independentisme i diluïda en un govern Montilla amb molt accent social però poc de catalanista.

Una parlen de ministres catalanistes en el govern espanyols i els atres d’accentuar el perfil independentista. Tant el 2003 com el 2006, CiU i ERC sumaven majoria absoluta al Parlament, però els republicans han apostat per un govern prioritzant l'eix esquerra-dreta per damunt del nacionalisme-espanyolisme. L'aposta és complicada i haurem de veure com el seu electoral la valora. El primer examen –les municipals- l'ha suspès. Ara ve la segona convocatoria: les generals. I per la definitiva -tot i que ja debaten qui serà el candidat a la presidència de la Generalitat- encara queda molt. El panorama a CiU també és complicat. Apartada de gairebé tots els centres de poder, ara debaten sobre l'entrada o no en un govern espanyol, amb el condicionant de no liderar la Generalitat i les tensions conseqüents entre els dos socis de federació. Que li passa al catalanisme?

Un nou mitjà de comunicació

Aquesta ha estat una setmana molt intensa a la xarxa. Dilluns em va sorprendre veure un comentari al Saló dels Penjats parlant de la meva marxa del Més Tarragona. Dimarts vaig penjar un post al meu bloc explicant les raons del meu canvi laboral i algunes reflexions sobre aquesta decisió. M'han satisfet molts alguns comentaris d'amics, coneguts i saludats (aprofito el títol del programa de Josep Puigbó a Td8) que et reconforten i et fan sentir valorat. Altres m'heu trucat o m'ho heu dit cara a cara perquè ens hem trobat i us ho he comunicat o ja ho sabieu. Gràcies a tots!

Però el gran fenòmen mediàtic de la setmana ha estat els greus problemes laborals del Diari de Tarragona i el Grup 100% Comunicació, on encara treballo. El Saló dels Penjats ha informat sobre aquests conflictes i molta gent hi ha dit la seva a través de comentaris, alguns fora de lloc i faltant al respecte des de l'anonimat. Fins i tot el Tondo Rotondo, blocaire tarragoní de referència, hi deia la seva.

Aquests dies hem mantingut un intens debat entre els Penjats i hem decidit marcar uns límits. Alguns diran que practiquem la censura, però la llibertat d'expressió té uns límits i hem cregut que els estàvem superant. La blocosfera és un nou mitjà de comunicació -cada vegada ho tinc mé clar- i encara ha d'evolucionar per acabar de definir-lo.

D'aquesta setmana també em quedo amb el debat sobre el món de la comunicació, malalt des de fa ja molt temps, amb sous precaritzats per uns professionals la majoria titulats. Però hi ha una oferta de nous llicenciats que supera la demanda i les empreses ho aprofiten. I per l'altra banda els periodistes som molt individualistes i sovint fins i tot egoïstes. No sabem organitzar-nos excepte en moments molt puntuals. Per cert, que se'n sap de l'Estatut del Periodista? S'ha perdut pels passadissos del Congrés? Aquesta setmana ha semblat que despertàvem una mica i es creava un debat que anava més enllà del nostre sector. Tindrà continuïtat?

S'acaba l'era Blair

De tant en tan va bé treure el cap a l'exterior i parlar de política internacional. Aquest dimecres s'ha produït el relleu pel que fa al primer ministre britànic. Tony Blair ha posat fi a una dècada en el càrrec i ha cedit el testimoni a Gordon Brown, el seu ministre de Finances i que fins fa uns mesos no el podia ni veure i intentava que no el pogués succeir. Brown es conveteix en el 52è primer ministre de la Gran Bretanya, i viurà al mític número 10 de Downing Street, igual que Tatcher, Churchill o Atlee. Diuen que no és tan carismàtic com el seu antecessor i que marcarà distàncies en alguns aspecte. Per exemple és més euroescèptic que Blair, una cosa que entre els britànics ven bastant.

Blair va arribar al poder el 1997 després de renovar el laborisme i arrassar en les eleccions legislatives a aquell sempre tristot John Major. Era el menys laborista dels primers ministres laboristes i apostava per l'anomenada Tercera Via, que tenia com a gran ideòleg el sociòleg Anthony Giddens. Després del tatcherisme, continuat per Major, tampoc no calia fer polítiques molt d'esquerres per semblar d'esquerres. Blair estava de moda. Ees va buscar uns amics ben estranys! Primer, Aznar, que deia allò de "Mi amigo Blair". I després Bush, amb la quadratura del cercle amb el Trio de les Azores. Realment, Blair ha anat de més a menys i a molt menys. La Guerra de l'Iraq, on hi va intervenir de la maneta dels americans ha acabat sent la seva tomba política.

A que es dedicarà ara amb cinquanta i pocs anys? Ja li han trobat una nova ocupació: al Pròxim Orient. I és que ha de ser fotut això de plegar de president tan (relativament) jove. Ja li va passar a Clinton, que s'ho ha acabat passant molt bé fent conferències, o a Felipe González, que deu seguir cultivant bonsais. Per contra, Chirac ja es pot dedicar als néts. Schroeder, en canvi, si que s'ho ha muntat bé, cobrant una morterada al capdavant de la construcció del gasoducte entre Rússia i la seva pàtria alemanya. Un crack.

Per acabar, sempre m'ha sorprès aquests relleus a l'anglesa. Primers ministres que han estat molt populars i pleguen a mitja legislatura pressionats pel seu partit, tot i haver guanyat les eleccions . Li va passar a Tatcher el 1990 amb John Major. I ara li toca a Blair per Brown. Veurem si el nou primer ministre laborista és capaç de guanyar les eleccions d'aquí a dos anys, com Major va fer el 1993. El seu contricant tory, David Cameron, es veu que no és cap crack. Més mediocritat a la política?

Doncs sí, me'n vaig

Aquest dilluns ja vaig poder veure algun comentari al Saló dels Penjats explicant que deixo el Més Tarragona i aquest matí he comprovat un post que a més de parlar dels problemes laborals als mitjans del Grup 100% informa que deixo el Més Tarragona i me'n vaig a un altre diari gratuït, l'Aquí. Confirmo que tot això és veritat com alguns ja ho heu conegut de boca meva. Ha estat una decisió llargament meditada en què uns factors han pesat més que altres i m'han impulsat a afrontar un nou repte laboral.

Com em deia la periodista i actual regidora tarragonina Begoña Floría, els periodistes ens impliquem molt en el mitjà de comunicació que trebalem i la feina que realitzem. En el Més Taragona hi sóc des del número zero. És més, ja hi treballava quan era un setmanari que no llegia ningú. He estat redactor, cap de redacció i director. He intentat fer la meva feina el millor possible amb els mínims recursos possibles -cada cop menys- i dignificar el món dels diaris gratuïts amb un producte humil però amb una certa qualitat.

Continuo creient en la premsa gratuïta i ho demostra que seguiré treballant en un mitjà d'aquest tipus. Però la meva etapa al Més Tarragona crec que s'ha acabat després de més de tres anys implicat en un projecte pioner a les comarques de Tarragona i que sempre recordaré amb molt afecte i estima. Amb el temps, les coses negatives van quedant en el subconscient més profund i recordes els aspectes positius. Em queden encara uns dies al capdavant del Més Tarragona i intentaré continuar fent la feina el millor possible, tot i que vivim un moment difícil.

Els convergents aposten per la blocosfera

En els darrers dies estem veient com la blocosfera tarragonina està experimentant la incorporació de polítics convergents que han trobat en els blogs la manera d'expressar les seves opnions en aquesta nova situació política amb el PSC i ERC governant la ciutat. Un d'aquests nous blocaires és el president local de CDC a Tarragona, Quim Amorós, que el dissabte 16 de juny va publicar el seu primer post.

"Hola, em dic Joaquim Amorós i avui he començat aquest blog,
de fet no tinc gaire experiència en mantenir blogs ni res per l'estil, aixì que no sé si seré capaç d'anant actualitzant-lo periodicament.
De fet intentaré posar algunes reflexions del que penso de les coses i poder contrastar-les amb els altres", començava el seu primer article Amorós. No té comptador de visites però qui podem apreciar un nombre important de comentaris.

Entre els comentaristes d'aquest bloc he pogut descobrir dos nous blocs convergents, Un és el de l'Oriol Vázquez Tarrida, que té 21 anys i és estudiant de Dret. Milita a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya des de l'any 2003 i a Convergència democràtica de Catalunya. Ha estat cap local de la JNC a Tarragona des de 2005 a 2007, tal com explica a la seva presentació.

Però encara n'hem pogut trobar un de més "contundent", com podeu comprovar a la fotografia que il·lustra el post. El bloc és diu El Capità Tarragona, alter ego de l'Albert Puñet, de 22 anys i llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses, a més de militant a la JNC de Tarragona. Aficionat al teatre, afirma que "m'encanta la política, el teatre, les finances i el tracte amb la gent". "Perquè el CAPITÀ TARRAGONA? Perque ara més que mai a Tarragona li cal un super heroi", afirma contundentment en la seva presentació.

La supressió de més de 500 zones blaves a la ciutat de Tarragona o els primers "gestos" del socialista Ballesteros com alcalde de Tarragona són objecte de crítiques contundents en aquests blocs. També hi trobem debat a través d'intervencions com les del membre de les JSC Alejandro Caballero. Haurem de seguirde molt a prop aquests nous blocs, que animaran ben segur el panorama blocaire tarragoní.

Nou llibre de Gabriel Comes

Dones, és un llibre que vol descriure fonamentalment, com vivia i com pensava la dona al Barri Marítim de Torredembarra durant el primer terç del segle XX. L’autor, per aconseguir-ho, agrupa tota la informació obtinguda a través d’entrevistes a algunes de les protagonistes de l’època que s’investiga, en diversos apartats: el naixement i el bateig; la primera comunió, l’escola; els jocs i les joguines; el festeig i el casament; l’economia domèstica; la feina de la llar; la vestimenta; remeis casolans, i ofereix un complert estudi, farcit d’anècdotes i il·lustrat amb fotografies, de la realitat social de la dona d’aquells temps passats. Dit en altres paraules, el llibre els hi vol retre un homenatge sentimental.

Aquest és el resum que es pot llegir a la contraportada del nou llibre d'en Gabriel Comes (els podeu veure a ell i el llibre en aquesta fotografia de Marc Gavaldà). Ja porta una colla de llibres escrits i aquest és el sisè centrat en Baix a Mar. Feia temps que el preparava. L'any passat ja me'n parlava mentre acabàvem el que vam fer a quatre mans sobre els 25 anys del Club Escacs Torredembarra. Li feia molta il·lusió perquè la investigació sobre la memòria popular de Baix a Mar que està fent des de ja fa uns quants anys s'havia centrat en els pescadors. Sentia que té un deute pendent amb les dones i ara l'ha saldat.

Dones. Torredembarra, Baix a Mar (1900-1936) el presenta aquest dissabte 23 de juny a dos quarts de nou a la Biblioplatja del Barri Marítim torrenc. Per escriure aquest llibre ha entrevistat 8 dones de Baix a Mar, totes més grans de vuitanta anys. En la nova obra de Gabriel Comes no hi falten fotografies. N'hi ha un centenar. Tampoc anècdotes que ajuden a dibuixar com era la vida d'una dona a Baix a Mar el primer terç del segle XX. Ben segur que el Gabi ja té nous projectes mig engegats que tard o aviat veuran la llum en forma de llibre.

A Tarragona surt guanyant el PSC

La primera enquesta que he impulsat des del meu bloc ha estat sobre el nou pacte de govern de la ciutat de Tarragona. Els internautes han votat i un terç (34%) ha votat que ha sortit guanyant el PSC, mentre que el 29% opinen que ha sigut ERC els que han sortit guanyant amb l'acord. Un 24% es decanten perquè han guanyat tots dos partits i finalment només un 13% consideren que cap dels dos ha sortit guanyant. Han votat 38 persones. Moltes gràcies.

Ja està penjada la segona enquesta. Aquest cop la pregunta gira al voltant de Torredembarra i quin pacte l'hauria de governar durant aquest mandat. Teniu les tres opcions que crec més factibles i un quarta per altres possibilitats. Recordeu que podeu fer comentaris.

El mandat comença amb incertesa

El plenari de constitució del nou Ajuntament de Torredembarra només ha aclarit qui serà l'alcalde en aquest inici de mandat. Les negociacions portades a terme pels diferents partits polítics després de les eleccions del 27 de maig no han arribat encara a bon port i el socialista Manuel Jiménez ha estat investit com alcalde només amb els cinc vots del seu partit i fent valer la condició de ser la llista més votada. Quan escric aquestes línies encara no està definit quins seran els socis de govern de Jiménez en el seu segon mandat com alcalde.

Per què s'ha arribat, però, a aquesta situació? En una negociació tots els negociadors han d'estar disposats a cedir en algunes de les seves pretencions i sembla que alguns dels implicats en aquest procés a Torredembarra continua movent-se per una zona de màxims. El pacte de les forces d'esquerra més els independents del GIT és l'opció que ha tingut, té i tindrà més possibilitats de tirar endavant, encara que no l'única. Aquesta fòrmula és la que ha governat Torredembarra des de la moció de censura de l'octubre del 2004 i dels deu hipotètics integrants d'aquest govern de deu regidors, només dos serien nous. Ja es coneixen la majoria, pel positiu i el negatiu.

La meitat d'aquests deu regidors són socialistes i, per tant, és difícilment discutible que Manuel Jiménez, sigui l'alcalde. El primer problema sorgeix, però, en l'actitut socialista. Mentre en altres municipis la mateixa nit electoral o durant la jornada el dilluns s'iniciaven les negociacions, el PSC va deixar passar uns quants dies. Potser perquè es pensaven que simplement era renovar el pacte del 2004 i seria gairebé un tràmit? Doncs alguns dels altres socis tenen clar que el nou acord ha de ser molt diferent al que hi havia fins ara.

Això pensa l'Alternativa Baix Gaià, enfortida després de passar d'un a dos regidors. Lluís Suñé ja no està sol i només demana més competències sinó un nou estil i l'urbanisme és una de les àrees que més ha de canviar. La manca d'acord entre PSC i ABG és la principal raó que encara no s'hagi pogut signar el pacte d'esquerres. Esquerra Republicana viu una situació inversa. Ha perdut un dels tres regidors que tenia i comprova que després de formar part de dos pactes de govern en el final dels dos darrers mandats, sempre ha sortit perdent.

Aquest cop estava cantat el descens de vots republicà després de la pèssima gestió de la remodelació del carrer Antoni Roig i plaça de la Font. Només una greu miopia política pot explicar la negació de l'evidència del càstig de l'electorat a la regidora Gassull, que hauria fer un examen de consciència i, tot i que no està gaire de moda, assumir, si convé, responsabilitats. Els resultats a les meses electorals on voten els residents en la zona remodelada són demolidors per ERC, una formació enacara en estat de xoc pels mals resultats i on alguns militants aposten per mantenir-se a l'oposició. Els republicans han de decidir que volen ser quan siguin
grans.

El Grup d'Independents per Torredembarra és la formació que té més clar el suport a Jiménez. El GIT segueix desinflant-se i ha perdut més de 200 vots i amb prou feines ha conservat un regidor. De ser la tercera força política el 1999 ha passat a ser la setena el 2007. El declivi és absolut i ara és qüestió de salvar els mobles a través d'un dels regidors més ben valorats del darrer mandat.

Covergència i Unió, segona força més votada i que disposa de quatre regidors, s'ha ofert per bastir una sociovergència que doni estabilitat a Torredembara. La formació d'una coalició dels dos grans partits -que sempre és molt negativa per un dels dos- dependrà de la paciència del PSC a l'hora de negociar amb els seus exsocis. Dins dels socialistes hi ha un sector que no vol veure els convergents ni en pintura i un altre que cada vegada ho veu com l'opció més factible davant l'actitut de republicans i ecosocialistes. El regidor del PP podria ser una peça a si arriba el moment de completar aquest pacte alternatiu mentre que Jiménez ja ha descartat l'Agrupació Democràtica a l'hora de buscar socis de govern. Venen dies de reunions, converses, sopars i dures negociacions, que demostren que a Torredembarra el mapa polític continua sent un trencaclosques on es necessita un calçador per fer encaixar les peces. En sabran?

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Cap de setmana taurí

Diumenge em va sorprendre la portada de La Vanguardia amb una gran fotografia que il·lustrava la prèvia de la corrida de toros de la tarda que havia de protagonitzar José Tomás. Encuriosit m'ho vaig llegir -tres pàgines a l'interior del rotatiu- i vaig arribar a la conclusió que aquest personatge representa molt en el món de la "fiesta nacional", que a mi em queda molt lluny. Vaig recordar llavors un parell de d'aficionats al toreig ja fa un parell de mesos em comentaven que esperaven amb fervor la data del 17 de juny.

Reconec que em sento més proper als antitaurins i als taurins. Quan era petit i feien toros a la tele –llavors hi havia dos o com a molt tres cadenes de TV– m’emprenyava molt. No podia veure els dibuixos animats que hi feien normalment a aquella hora. Vaig anar creixent i aquest món em semblava caspós i molt espanyol, tot i que també vaig saber que hi havia hagut toreros catalans molt bons i un al meu municipi, Torredembarra, el Peroy, que apareix quadre penjat a la sala de juntes de l’Ajuntament torrenc.

Fa tres estius es va muntar una polèmica per les corrides de toros a Tarragona amb manifestacions i denuncies dels antitaurins, liderats pel Partido Antitaurino contra el Maltrato Animal (PACMA). A mi em va tocar cobrir-ho i en vaig poder treure algunes conclusions gràcies al Juanjo, un amic molt aficionat a aquest món -el seu pare havia estat torero- que ens va convidar a entrar a la plaça i respirar per uns minuts l'ambient que hi havia. La majoria dels que hi havia allà eren "guiris" que havien arribat amb autocar. Es podien veure moltes cadires buides. Igual que anaven a veure l'amfiteatre o a PortAventura els portaven a una corrida. El toro que vaig veure no estava massa en forma i l'ambient era molt "castízo". No em vaig quedar fins al final. Quan vaig marxar el toro ja tenia unes quantes banderilles a l'esquena. Han de fer mal!

Crec que amb els toros em passaria com amb el tè: encara que m'esforcés perquè m'agradés, no ho aconseguiria. Encara que ho provi mitja dotzena de vegades. Dilluns em van sorprendre les quatre pàgines de la Vanguàrdia i TV3 fent una notícia de la corrida. Els dos mitjans treien a relluir els VIPS que hi havia a la Monumental. Molt variats. Des de la Duquesa de Alba i el Sánchez Deagó al Boadella, el Sabina o el Serrat. Tots alabant la figura de José Tomás i trobant-hi art en el procés per matar a una pobra bèstia. Jo no sóc partidari de prohibir masses coses, però si de deixar que un procés arribi on ha d'arribar. A Tarragona no hi ha afició als toros. Calen mantenir les corrides estiuenques a base de carretades de guiris? I el que ha passat aquest diumenge ala Monumental de Barcelona em sembla una illa enmig d'un ocèa amb una gran operació de màrqueting al seu voltant. Ningú pot negar, però, que en molts llocs de l'Estat hi ha molts aficionats als toros. I una cosa més important encara: es mouen molts milions d'euros.

Apunts municipals

1. El juantxisme eclipsa el nou tripartit de Reus. El regidor de la CORI va ser el gran protagonista de la presa de possessió del nou consistori reusenc, el tercer i tot sembla que darrer mandat com alcalde de Lluís Miquel Pérez. Però molts mitjans nacionals i estatals assenyalaven Ariel Santamaria com a nou alcalde reusenc.

2. A Tarragona es va viure un acte de presa de possessió de Ballesteros com a nou alcalde molt emotiva. Faltava Joan Miquel Nadal, que estava fent esquí aquàtic a l'Ampolla. El bipartit PSC-ERC ja mana a Tarragona i engega una nova etapa.

3. Dolors Batalla continua com alcaldessa de Valls, tot i que no ha pogut lligar encara el pacte anb Esquerra. Li manca només un regidor per la majoria absoluta. El futur polític de Batalla és molt prometedor, mentre la socialista Núria Segú pateix una clara derrota. Però crec que el 2011 veurem el segon round d'aquest duel Batalla-Segú.

4. Tortosa torna a ser convergent. Ferran Bel si que ha pactat amb ERC i ha sumat dos regidors als deu que ja tenia. El PP no s'ha recuperat del Pla Hidrològic Nacional i dels sis regidors del 1999 ha passat a un el 2007. Al socialista Sabaté li toca estar a ara a l'oposició.

5. Vila-seca continua sent un dels grans feus convergents. Josep Poblet, amb 11 de 17 possibles, continua sent un dels alcaldes de CiU amb més regidors a tot Catalunya. La presidència de la Diputació se la té ben guanyada.

6. Salou diu adéu a l'alcalde de la segregació, Esteve Ferran, que ja té 77 anys. El pacte entre PSC, CiU i els independents de RDS han signat un pace que ha costat de quallar però obre una nova etapa en la capital de la Costa Daurada amb una alcaldia partida entre socialistes i convergents. Ja veurem com acaba.

7. Altafulla demostra que com diuen els castellans "la avaricia rompe el saco". El socialista Josep Maria Gené volia ser acalde i al final quedarà com a cap de l'oposició. L'alcaldia és per a l'Alternativa Baix Gaià, en la persona del company periodista Francesc Farré, recolzat per ERC, la PAU de Fonxo Blanch i CiU, que ha ha estat l'àrbitre.

8. Creixell té alcalde del PP, tot i que s'ha presentat en coalició amb els independents i el suport de l'expopular Juanjo Conesa. Les forces d'esquerra i CiU no s'han posat d'acord en bastir una alternativa de govern lògica després de les ferides per la moció de censura del darrer mandat.

9. Els Pallaresos inicia una nova etapa amb una alcaldessa convergent que no era cap de llista. El numéro u de CiU, Enric Martínez, s'ha sacrificat per la governabilitat cosa que l'honora. Al govern hi són Iniciativa -sense Julià Oller, és clar- i Gent dels Pallaresos, força independent per l'excapdellista del PSC, Claudi Domènech, que la direcció provincial va apartar del número u de la llista socialista tot i haver estat escollit per l'assemblea local. La venjança és un plat que es menja fred.

10. I que haig de dir de Torredembarra? L'Ajuntament continua a la deriva. Les forces d'esquerra encara estan negociant el pacte i el socialista Jiménez ha hagut de ser escollit només amb els vots del seu partit. L'escenari encara és obert i la sociovergència no és descartable ni molt menys. Dependrà de la paciència socialista.

Torredembarra: amb tres setmanes no n'hi ha prou

Els partits polítics de Torredembarra han tingut gairebé tres setmanes per bastir un govern que afronti aquests quatre propers anys. Sembla, però, que no n'han tingut prou i els calen més dies per posar-se d'acord. M'ho deia un dels regidors actuals fa un parell de dies: "Estàvem acostumats a tenir moltes setmanes per negociar els governs". Recordem que la moció de censura va cristal·litzar el 20 d'octubre de 2004 però portava gestant-se gairebé des d'abans de l'estiu. I el pacte tripartit CiU-ERC-PSC del gener de 2001? Segalà havia dimitit el juliol.

Tenim alcalde, el socialista Manuel Jiménez altre cop perquè ha encaçalat la llista més votada. Ha passat en molts altres municipis. No hem de muntar un sacramental. Tenim un principi d'acord entre les forces d'esquerra i el GIT, però també cants de sirena de sociovergència, reforçats per una campanya que ja fa dies que sura per la blocosfera. Diuen que temes al voltant de l'urbanisme està endarrerint un acord entre PSC, ERC, ABG i GIT, però a ningú se li escapa que hi ha una mar de fons molt moguda dins d'alguns partits, on certes persones fan autocrítica pels resultats i altres no volen o no en són capaços.

Hi ha qui no té por d'anar a l'oposició i altres que els fa molta mandra. Hi ha qui ja es veu a l'oposició i altres que encara albiren possibilitats de governar. El ple de constitució del nou plenari municipal ens ha deixat clar aquest dissabte qui serà l'alcalde i quatre regidors més del govern, però poca cosa més. Les negociacions continuaran i, pel bé del nostre municipi, esperem que acabin aviat i que els polítics que hem votat estiguin a l'alçada de les circumstàncies.

Van tancant-se els pactes

Dissabte vinent s'han de constituir els nous Ajuntaments i els diferents partits i candidatures que es van presentar a les eleccions municipals estan tancant els acords per assegurar majories absolutes i les eleccions dels alcaldes. Encara hi ha municipis en què s'estan negociant a contarrellotge acords de govern i en sortiran de ben estranys i altres no acabaran de quallar i alguns alcaldes hauran de començar a governar en minoria.

A Tarragona el PSC podrà tornar a exercir l'alcaldia de Tarragona després de 18 anys amb la tranquilitat que li dóna la majoria absoluta l'acord de govern amb Esquerra Republicana després d'unes llargues negociacions. I així havia de ser. Els republicans no podien demostrar presses amb només dos regidors contra els tretze socialistes. Han demostrat saber llegir molt bé els tempos i han aconseguit un acord molt benefició ja que coordinaran dues de les sis àrees que té l'organigrama de govern: Promoció i Estratègies de Ciutat, en mans de Sergi de los Rios, segon tinent d'alcalde; i Patrimoni, Cultura i Educació, amb Rosa Rossell, novena tinent d'alcalde al capdavant.

Per part del PSC, surten molt reforçats Pau Pérez, primer tinent d'alcalde i coordinador de l'àrea econòmica. Pérez es sentarà junt amb Ballesteros i De los Rios dirigint els plens. L'independent José Luis Navarro li toca barallar-se amb Urbanisme i la col·lega Begoña Floría s'encarregarà de la Comunicació i les Noves Tecnologies. Molta feina sobre la taula té el nou "govern de progrés per Tarragona", que no pot decebe a l'ampli suport popular que tenen darrera. He inclòs una enquesta al bloc perquè pogueun valorar el pacte tarragoní.

Vull tancar aquest post parlant d'Altafulla, on un altre col·lega, Francesc Farré, serà l'alcalde. L'afany de poder de Josep Maria Gené, cap de llista del PSC, que volia ser alcalde costés el que costés, i va arribar a articular un pacte amb el PP, i els independents d'AUPA i IDEAL faltant-li una peça, l'ha deixat a l'oposició. En canvi, l'Alternativa Baix Gaià, força més votada amb tres regidors, governarà junt amb Esquerra Republicana, la PAU de l'incombustible Fonxo Blanch, i CiU que ha apostat pel canvi i permet aquest pacte que converteix el periodista Francesc Farré en alcalde.

A Torredembarra encara estan acabant de negociar les forces d'esquerra i el GIT per renovar l'actual pacte de govern però amb unes noves bases que estan provocant alguns problemes. CiU no s'ha quedat quieta i apreta per aconseguir la sociovergència.

Esquerra o l'etern caïnisme

El secretari general d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, ens ha sorprès amb la presentació a través de La Vanguardia, un dels diaris que més canya fot al seu partit, de la seva precandidatura a la presidència de la Generalitat. Com si d'un gag del Polònia es tractés ha vingut trepitjant fort i cridant: "Ei, sóc aquí, Ja estic preparat". Tot això quan portem poc més de mig any de segon tripartit amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a vicepresident o conseller de la vicepresidència, deixem-ho com a número dos del govern, i queden més de tres anys pels propers comicis catalans. Calia?

Tinc la sensació que la història es repeteix i Esquerra torna a entrar en les lluites caïnites que ja van protagonitzar Barrera i Hortalà, Hortalà i Colom, Colom i Carod. Ara toca una guerra Carod-Puigcercós, sense oblidar que Joan Carretero també els disputa el lideratge del partit a través d'un corrent crític que cada vegada té més suports? Uriel Bertran ha hagut de dimitir com a secretari d'imatge d'ERC perquè donava suport a Carretero, cosa que torna a demostrar que de democràcia interna dins dels partits res de res. Calia?

ERC està perdent suport electoral. Les xifres ho demostren. Continua entrant en nous ajuntaments, però en la majoria dels que ja hi té representació perd percenantge de vot i regidors. En les properes eleccions generals tocarà defensar els vuit diputats obtinguts al Congrés en un plebiscit a favor de Carod després de la seva expulsió del govern per haver negociat amb ETA. El moment actual és molt diferent i d'aquí a uns mesos les coses no hauran canviat massa. Veurem quants diputats més acompanyen Joan Ridao a la cambra baixa.

Esquerra travessa un moment complicat. Està buscant la seva identitat dins d'un govern liderat per Montilla, un polític molt diferent a Maragall en molts aspectes, però sobretot en el seu nivell de carisma i de catalanisme. Cada vegada són més les persones que consideren que Carod està ja amortitzat després d'una dècada de lideratge. Ha arribat l'hora de Puigcercós, que ja fa anys que domina el partit, o cal una renovació més a fons amb un líder com Carretero o una tercera via que podria representar Portabella? ERC torna a estar un moment difícil de la seva llarga història i hem de veure si els seus líders estaran a l'alçada, pel bé del partit però també del nacionalisme català.

Saura com a símptoma

El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, està des de fa unes setmanes a l'ull de l'huracà. L'oposició l'està matxacant -ho fan sempre que poden tinguin i no tinguin raó i siguin d'un o altre color polític- però el més impressionant és la manifestació d'aquesta setmana de 5.000 mossos d'esquadra demanant la seva dimissió. No estaven manipulats per l'oposició i el crit era unànima contra el conseller ecosocialista. En sis mesos al càrrec ha demostrat que li ve molt gran. Em el primer tripartit, amb una cartera "light", no es va desgastar gaire i va intentar lluir tot el que va poder. Però ara ha de gestionar "marrons" de veritat.

Em comentava un conseller de la Generalitat que el paper que per a molts representava Saura de bomber del primer tripartit tenia molt poc a veure amb la realitat. Explicava que eren ell i un altre conseller del tercer partit que s'arromengaven per a solucionar les crisis mentre Saura treia el cap als mitjans o s'amagava. Iniciativa va pujar molts vots i uns quants escons a les eleccions passades i va demanar més quota de poder en el nou executiu català. Interior, com alguns avançaven quan encara ni havia pres possessió del càrrec, està resultant una font de desgast cada cop més inassumible per Saura, que està convertint la seva predecessora, Montserrat Tura, en una "crack".

Saura no funciona com a conseller d'Interior. Però que pot fer el president Montilla? Poca cosa a part d'allò de "al mal tiempo buena cara". No pot destituir el màxim líder d'un partit soci seu de govern. Només ho va poder fer Maragall amb Carod el 2004 perquè li van encarregar des de Madrid i estava ETA pel mig, material sensible. És bo que els màxims líders dels partits tinguin càrrecs de govern? O seria millor com fan a Euskadi el PNV o Eusko Alkartasuna? Una cosa és Ibarretxe, lehendakari, i l'altra Josu Jon Imaz, president del PNV. O Begoña Errazti, màxima líder d'Eusko Alkrtasuna i no forma part del govern.

Dins d'Esquerra Republicana es comença a discutir si és positiu que els dos màxims líders siguin membres del govern. Es planteja seriosament la marxa de Puigercós de l'executiu per dedicar-se de ple al partit des de la secretaria general. Potser Saura també hauria de fer un plantejament d'aquest tipus, perquè Iniciativa tindrà molta feina per reeditar els resultats del novembre passat. Una cosa és el bus de l'Estatut i una altra els mossos d'esquadra.

La decepció ZP

Recordo quan Ramon Barnils, un dels millors periodistes que ha tingut aquest país en les darreres dècades, afirmava que no hi havia cap diferència entre el PSOE i el PP en referència a Catalunya. Ho deia en les tertúlies de "Postres de Músic", programa dirigit per Josep Maria Solé i Sabaté a Catalunya Ràdio, que escoltava a finals dels 90. Cada vegada estic més d'acord amb en Barnils. Aquesta segona etapa de goveren socialista a l'Estat Espanyol així ens ho demostra.

Aquesta setmana el PSOE ha arribat a final de trajecte. La legislatura s'ha acabat. Va començar de forma inesperada, quan gairebé tothom pensava que Rajoy succeïria Aznar, i la il·lusió i les esperances es van desfermar. La majoria absoluta aznariana havia estat tan terrible per al nostre país que Zapatero i el socialisme renascut de les cendres del GAL, la corrupció i el desgast d'estar al govern, semblava gairebé una mena de nirvana. Catalunya aspirava a un Estatut que ens situés molt més enllà d'una simple autonomia, Euskadi entrava en un procés que havia de desembocar en la treva definitiva, s'avançava amb passes gegantines en polítiques socials, com la possibilitat dels homosexuals de casar-se... I tot havia començat amb la retirada de les tropes espanyoles a l'Iraq. Un polític que complia les promeses!!!

Tot era molt bonic, però tres anys després la decepció, almenys per a mi, és absoluta. Tenim un Estatut retallat i que tal com va dir Maragall no calia tanta "moguda" pel que hem aconseguit. Des de Madrid han jubilat el president Maragall i han promocionat Montilla, un polític que encara genera molts dubtes. Des de l'administració socialista han fet tot el possible per impedir que les seleccions catalanes puguin competir amb normalitat.

Si girem la vista cap a Euskadi, la decepció continua. És veritat que ETA cada cop té més d'organització mafiosa que de moviment d'alliberament del País Basc, que són imprevisibles perquè no es guien pel marc democràtic sinó per la força de les armes, però aquests dies tinc una sensació de "deja vu". Hem tornat al 1999. Jo també creia que ara anàvem cap a un verdader procés de pau i ens trobem amb què els escoltes tornen a tenir feina i a molts els cal tornar a mirar sota el cotxe abans d'engegar-lo. Però ha estat valent Zapatero en aquest procés? S'han fet verdaders gestos per avançar? S'han apropat presos a Euskadi? S'ha muntat una taula de negociació? Ha pogut l'esquerra abertzale presentar-se a les eleccions?

Ha pesat més la por a una desfeta electoral, la pressió exercida per un PP cavernari. A Zapatero li ha mancat talla d'estadista, de veure més enllà dels quatre anys. Ara no pot avançar les eleccions perquè seria gairebé el seu suicidi polític, però gairebé ningú discuteix que la legislatura està acabada. També li ha faltat valor per afrontar la reforma de la Constitució i donar un sentit al Senat, que tots paguem i serveix de ben poc. Un panorama decepcionant.

L'home que va haver de lluitar contra els elements

Les eleccions municipals de Tarragona han deixat dos grans derrotats: Joan Aregio (el sempre genial Napi dibuixava així la desfeta electoral) i Lluís Balart. El cap de llista d'ICV-EUiA ha quedat fora de l'Ajuntament ja que els ecosocialistes han perdut els dos regidors que tenien i ara estan exclosos del plenari. Però CiU ha obtingut vuit regidors i Joan Aregio haurà de canviar de paper a l'Ajuntament: de portaveu del govern municipal a cap de l'oposició. Ha de ser molt dur per a un polític aquest canvi de rol quan has lluitat per ser alcalde de la teva ciutat i ha cregut que ho podies aconseguir. I ell ho creia.

Aregio ha pronunciat aquest dilluns una conferència molt interessant en què ha fixat les bases d'aquesta nova etapa de CiU a més de deixar anar crítiques i avisos al PSC. El cap de llista convergent sembla haver paït ja la derrota. En la nit electoral va aparèixer poc abans de les deu i amb un discurs que el va dignificar va acceptar la derrota amb un missatge que la majoria de polítics obliden: "En les eleccions uns guanyen i altres perden. I jo he perdut". Però els que estaven allà m'expliquen que la processó anava per dins i que callava coses que volia dir però no dissimulava que estava fet pols. Els polítics també són humans.

Per què ha perdut Joan Aregio? Ell pot tenir una part de culpa, però la federació de la qual forma part l'ha ajudat ben poc. Podem no estar d'acord amb els relleus d'alcaldes a mig mandat, però a tot Catalunya se n'han portat a terme desenes d'aquestes dubtoses operacions i el PSC n'és el gran especialista. L'actitut d'Unió Democràtica no la vaig acabar d'entendre mai sinó és per tota una sèrie de greuges arrossegats des d feia anys. Que van aconseguir bloquejant el relleu de Nadal per Aregio? Res. El cap de llista convergent havia d'assumir l'alcaldia la Santa Tecla del 2005 o el 2006, projectar-se com alcalde i plantar cara a un Ballesteros molt consolidat. Aquest era el pla, però va quedar avortat.

El paper de l'alcalde Nadal també hauria de ser objecte d'anàlisi. No n'hi ha prou amb sortir als cartells publicitaris donant suport al seu hereu. Hauria d'haver tingut un paper més actiu en alguns aspectes i més discret en altres. Els casos Martorell-Ortiz i Mallol tampoc van ajudar a la consolidació de la candidatura d'Aregio, que enllaçava amb un govern decadent, en minoria. El cas del logotip, les presses per l'aprovació del Pla General d'Urbanisme, els ressons de Terres Cavades, el pàrquing Jaume I... Com va dir aquell després de la desfeta de l'Armada Invencible (que tant no ho devia ser): "No he vingut a lluitar contra els elements". La derrota era previsible, però pocs (ni les enquestes) s'havien atrevit a predir-ne la magnitut.

A Aregio i la resta de regidors de CiU, acompanyats pels representants del PP, els toca una travessa del desert. La feina que facin a l'oposició determinarà si la Terra Promesa del govern està a quatre, vuit o més anys. Haurem de veure si es compleix aquesta "doctrina Aregio" d'una oposició constructiva i bel·ligerant a l'hora. En democràcia l'oposició és tan important com el govern.

Recordant La Trinca

Aprofitant l'aturada del Campionat de Lliga de Primera Divisió, TV3 va emetre aquest dissabte una mena de marató sobre La Trinca, el grup de música desaparegut a finals dels 80 i que formaven en Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual. En un reportatge i un especial sobre el programa "No pasa res", presentat per ells el 1987 a la televisió automòmica, intentaven condensar que ha significat per al nostre país aquest grup tan curiós i irrepetible.

I jo també vaig recordar. Quan La Trinca va deixar de gravar discos amb prou feines tenia deu anys. Però agunes de les lletres de les cançons les recordo algunes de forma gairebé fotogràfica. I és que quan era petit, al cotxe dels meus pares el grup que més sonava era el d'aquests nois de Canet de Mar. Aquest cap de setmana me n'he adonat que aquesta conducta paterna estava molt generalitzada a finals dels anys 70 i La Trinca s'escoltava amb família. I el programa "No pasa res" a TV3 o "Tariro tariro" a TVE també són recordats per gags mítcs o les visites de convidats com Fraga, Rocio Jurado, Lola Flores o Terenci Moix entre molts altres.

Quan eres petit, amb aquella inocència que caracteritza aqesta època de la vida, no "pillaves" que les cançons d'aquests tres veritables gamberros tenien un segon sentit. Ara, més gran, repasses les lletres i te n'adones que aquests paios eren genials. La meva relació amb La Trinca però va més enllà i és que amb la cataquesi -era una època en què la majoria de nens i nenes torrencs hi anàvem- vam fer un "playback" de la Trinca en una mena de gran obra teatral que feiem per Nadal. I a mi em va tocar fer de Mainat, el ros amb ulleres. D'ulleres en portava i era més ros que els altres dos: el Roger Núñez "Ruli" que feia de Toni Cruz i l'Albert Magriñà, amb una barba evidentment postissa que li tocava representar el Pasqual. I la resta de gent feia unes interessants coreografies de cançons com "Volare" i "Que bonics són els anuncis".

Dues dècades després, s'ha editat un llibre-recopilatori de La Trinca i els mitjans de comunicació s'estan volcant a recordar aquest trio que va saber marca un perfil propi respecte la Nova Cançó, amb unes lletres plenes de sàtira que van retratar de forma molt original la Transició i els primers passos de la democràcia. Ha ajudat a mitificar La Trinca l'exitosa trajectòria empresarial posterior de Maninat i Cruz amb la productora televisiva Gestmusic i la suposada baralla d'ells dos amb Pasqual, que es va vendre molt aviat la seva part del negoci. Però de La Trinca sempre ens quedaran les cançons. Podeu consultar més informació en aquesta web que he trobat.

Altafulla i Creixell, paradigmes dels pobles de costa

En aquest article em vull fixar en els dos pobles que rodegen Torredembarra, marcats per una atomització del mapa polític cada cop més exagerada. A Altafulla es repartien diumenge 11 regidors entre 8 forces polítiques. Totes han obtingut representació i ara formar govern és una mena de florentina partida d'escacs. L'Alternativa Baix Gaià, encapçalada pel col·lega -ho dic perquè és periodista- Francesc Farré, ha estat la llista més votada i disposa de tres regidors. Li tocaria ser el nou alcalde, però el "gat vell" Josep Maria Gené, amb els dos regidors que té el PSC, vol tornar a ser alcalde i està movent tots els fils que pot per bastir una majoria alternativa.

La resta de forces altafullenques tenen un regidor cada una. AUPA, sense l'alcalde Manel Ramon al capdavant, s'ha enfonsat, passant de quatre a un representant, i només ha superat d'un vot l'IDEAL, una nova força política ubicada a la dreta i una de les grans sorpreses dels comicis. CiU continua fatal a Altafulla i torna a tenir només un regidor, igual que el PP. L'incombustible Fonxo Blanc i la seva llista Plataforma Altafulla Unida han tret un representant i han superat fins i tot Esquerra Repubicana, que ha fregat el desastre, tal com ens explica en el seu bloc Jordi Molinera. Estarem atens a com evoluciona el "pollastre" altafullenc. Podeu consultar aquest interessant nou bloc confidencial.

A Creixell ha guanyat el PP, que ha sumat esforços amb Units per Altafulla, ja que el pacte que han tingut fins ara els ha anat molt bé. El resultat són quatre regidors i l'única victòria conservadora a la comarca. Però al PP-UPC els costarà molt aconseguir els dos regidors que els manquen per la majoria absoluta. El darrer mandat, amb moció de censura i trànsfuga inclosa, ha enrarit la vida política creixellenca. Tot indica que PSC i CiU, amb dos regidors cada un, uniran esforços. Amb un regidor hi ha tres forces: els independents del CPC-FIC, ERC i ICV.

Creixell tindrà un pacte multipartit. Hem de veure com acaben les negociacions, però un tripartit d'esquerres reforçat amb CiU sembla l'opció més clara després de com han anat els darrers quatre anys. Més informació en aquest novedós bloc confidencial. Altafulla i Creixell són dos casos de clars de com és la política en els municipis de costa, amb interessos urbanístics molt llaminers, que provoquen un creixement exponencial de llistes electorals.